D'un temps, d'un pais

70 milions, 11.000 milions de les antigues pessetes, de descapitalització de Grand Tibidabo en perjudici de 8.000 petits accionistes, d´això se´n diu “apropriación indebida” i es paga, desprès de pactar l´autor del robatori, Javier De la Rosa i la Fiscalia Anticorrupció, amb 3 anys de presó sense garantia de la restitució dels milions!
Algun polític perspicaç, en el seu dia havia considerat De la Rosa “empresari model”. José Maria Tena, l´ex fiscal en cap de Catalunya acostumava anomenar aquests delictes, “delitos de cuello blanco”.
Avui ja no es roben gallines, però per l´equivalent, encara es pot enviar un delinqüent que no sigui de coll blanc a la presó i fer-lo entrar en un engranatge que li arruïna l’existència.

Durant la transició, quan per qüestions de feina voltava pels municipis, sabia el color polític del consistori sense necessitat de consultar cap documentació, únicament observant l’estat de les calçades, de les voreres, la dignificació de les dependències on es rebia la gent a la Casa de la Vila, l´obra pública en general. Si el canvi era significatiu, no hi havia dubte, la majoria governant era progressista, de lo contrari, conservadora; de CiU, vaja.
Aquesta reflexió ve a compte perquè he llegit a la premsa: “Tarragona inverteix 19 milions en monuments. El pla director de restauració de la muralla romana preveu destinar 15 milions d´euros en la pròxima dècada per als 1,5 quilòmetres del mur. Així mateix, la rehabilitació de l´aqüeducte costarà 4 milions. Rosa Rosell, regidora de Patrimoni, negocia subvencions del Govern i la Generalitat.”
Com és que un patrimoni, no ja de Tarragona, sinó de la Humanitat, hagi hagut d´esperar una majoria d´esquerres per elaborar un pla de restauració a fons, buscant i arrencant subvencions a dreta i esquerra? Els de Terres Cavades segur que també tenien un pla, no sé si director, però en tot cas directament rentable per ells.
En temes com aquest, jo tinc la meva explicació. A voluntat de servei igual -parlo en general, no parlo dels de Terres Cavades- el polític conservador té tendència a orientar les seves idees i els seus esforços cap al domini de lo privat, i el d´esquerres -repeteixo, a voluntat de servei igual- cap a lo públic, cap al que és del comú, el que és de tots.
Si teniu una altra explicació -i de segur que existeix- me la dieu i entendré perquè tanta gent que solament viu del seu treball, i que per tot patrimoni té la hipoteca del seu pis -i encara!- vota a dreta; altrament no m´ho explico.

Quan un polític de dretes roba no passa res perquè la gent té consciència de que la ideologia de la dreta consisteix essencialment en fer diners -la manera sembla que no importi- i els seus electors no el castiguen.
Quan roba un polític d´esquerres, podem estar segurs que els seus electors el castigaran. A més, el nivell ètic de la societat -que amb grans esforços es va consolidant- rep un cop molt fort car el fet es magnificarà per part d´alguns amb la intenció interessada d´arribar a la conclusió de que “tots són iguals”. I la millor prova de que tots no són iguals la tenim amb el comportament dels respectius electors.

Rosa Parks, de 92 anys, és una heroïna. El seu coratge cívic, tranquil, la seva gesta heroica han estat reconeguts als Estats-Units, i la seva efígie tindrà l´honor de figurar al Capitoli.
A Montgomery, Alabama, fa cinquanta anys, la senyora Parks es va negar a cedir el seu seient d´autobús a un blanc. La seva història és coneguda. Va ser arrestada i el seu arrest desencadenà un boicot als transports públics que durà 381 dies. Arran d´aquests esdeveniments, es va crear l’Associació pel Desenvolupament de Montgomery, un dels portaveus de la qual fou el llavors jove pastor, Martin Luther King. Els resultats, avui, tots els coneixem.
És bo homenatjar la senyora Parks, i gent com la senyora Parks. La Història però, és discreta i no ens diu res del conductor de l´autobús on viatjava la senyora Parks. Aquest senyor complia amb la “llei” obligant gent com la senyora Parks a cedir el seu seient; feia part de les seves funcions. Tampoc ens diu res d´aquells ciutadans majoritàriament disposats a acceptar que els hi cedissin el seient! És més que probable -i n´estic convençut- que aquests ciutadans eren bons americans i bons pares de família que pagaven religiosament els seus impostos i que a “l´escola del diumenge” demanaven a Déu que protegís la seva família i que salvés Amèrica -ja aleshores- de “les forces del mal”.
Avui, ha canviat res? A totes les latituds trobem “Roses” Parks. Sí. I també gent disposada a no reconèixer als altres els drets dels que ells gaudeixen sense haver aixecat mai un dit per aconseguir-los o defensar-los. Cert és, que en aquests temps de democràtiques reformes, no cal anar molt lluny per trobar-ne. Com també és certa la necessitat de l´incessant combat, car, com diu Günter Grass: “La pedra que fem rodar muntanya amunt estarà una altra vegada al peu de la muntanya. Però la farem rodar de nou cap amunt, a pesar d’intuir que, a penes a dalt, tornarà a esperar-nos al peu. Això, al menys això, és una protesta i una oposició inacabables, i és i seguirà sent humanament possible.

Fa uns dies, de retorn d’un viatge a Brussel·les, vam haver d’afrontar el problema de la seguretat als aeroports. Tot el que és excessiu, sovint, resulta ridícul i en aquest cas, al meu entendre, aquestes mesures sobre el perill dels líquids ho són bastant. Però el meu propòsit no és parlar de transport aeri i dels problemes de seguretat sinó simplement contar dues anècdotes significatives i il·lustratives de dues maneres d’enfocar… el tema lingüístic!

Bruxel·les, ciutat francòfona situada en territori flamenc és oficialment un paradigma de bilingüisme. Si bé la ciutat és majoritàriament de parla francesa, s’hi parla el francès (valons) i el neerlandès (flamencs). Al passar el control a l’aeroport i sonar el detector de metalls vaig voler treure profit del meu francès i, divertit, explicar-li al policia, mentre em passava el detector per tot el cos, que la causant d’haver sonat el detector era la pròtesis que porto a una cama. Quan més li parlava en francès més insistia en el seu registre fins fer-me posar els braços en creu. I durant tot aquest temps, que em va semblar llarguíssim, aquell policia no em va adreçar ni un sol mot en francès, tot en neerlandès. Al final vaig deduir que aquest funcionari devia ser flamenc i no li donava la gana de respondre al passatger estranger en francès, una de les dues llengües oficials però que no era la seva.

Ã’bviament no se’n pot treure cap conclusió definitiva però si contraposar aquesta actitud a la viscuda dos dies abans, en el mateix viatge, a l’aeroport de Barcelona. Un funcionari de seguretat anava explicant el que havíem de fer: “Vacien sus bolsillos de todos los objetos metalicos i vayan poniendolos en las bandejas, así como reloj, mòbil, cinturón i chaqueta”. Com una manera d’anticipar-li que era portador d’una pròtesi li vaig preguntar amb veu alta i amb to d’humor: “La pròtesi que porto on la deixo?” Amb el semblant més seriós que va trobar em va respondre: “La pròtesi no la tregui d’on està!” I vam continuar intercanviant banalitats en to distès. Al no haver-hi tensió en cap de les dues parts, ara mateix, no sabria precisar en quina de les dues llengües vam continuar.

Aquestes dues anècdotes reflecteixen dues realitats diferents; la de Barcelona és la que tota persona que hi resideix o ve de pas pot constatar. És per això que resulta xocant i inacceptable que algun ciutadà que s’ha presentat a les darreres eleccions com la seva mare el va portar al món (teatralment efectiu, oi Boadella?), deixi de ser graciós i comenci el seu mandat intentant obrir temes superats per pràcticament la totalitat dels ciutadans de Catalunya. El professor Ferran Gallego ho adverteix en un article a El Períodico*: “Quan un es llança a la lluita electoral, té el deure cívic -sí, cívic- de considerar les conseqüències d’una mobilització. Per citar la més elemental, però que no sembla que se’ls hagi ocorregut als dirigents del nou partit, procurar no fer el joc a qui es considera adversari principal. (…) L’alegria, a la casa del pobre dura poc, però ja ha abandonat la gresca de Ciutadans per anar a residències de més itel·ligència estratègica.”

* “Per la porta de servei”. Article publicat per Ferran Gallego a El Periódico el 11/11/2006.

Escrit rebut arran de la publicació de l’article “Un dia qualsevol a la premsa“

Estic molt emprenyat. Si les secretàries han de ser militants, aleshores digue-m’ho clar. Si a l’Administració no es pot passar amb prou feines de cap de negociat sense militar en un partit, digue-m’ho clar també, perquè és la pura veritat. La capilaritat del poder polític als llocs tècnics i administratius de l’Administració Pública ha estat sempre un excés. Ara la defensarem tots i visca la Pepa?

Una abraçada,
Manel.

Resposta

Benvolgut Manel,

Em sap greu haver-te de dir que tens raó amb el que escrius dintre del teu enfocament de la qüestió. I com la idea que has tingut de l’article no és on jo volia arribar, n’he de treure la conclusió que m’he explicat malament. Això em passa sovint… parlant!; em sol passar menys quan escric, o així m’ho sembla a mi.

El meu article no pretenia tractar de la promoció dels funcionaris perquè convindràs que és un altre tema. Allò que jo volia expressar eren altres coses i aprofitaré per completar el meu pensament sobre la qüestió, esquematitzant-ho:

• El finançament dels partits polítics no està resolt i és necessari a la democràcia. La democràcia costa cara… encara que infinitament menys, en tots els sentits, que les dictadures.

• Uns partits, més que d’altres, no tenen interès en resoldre el seu finançament quan existeixen discrets i “generosos mecenes” que fan donatius anònims milionaris o aportacions també milionàries a Fundacions que desgraven.

• La contribució al finançament d’un partit a través dels sous dels seus càrrecs públics el considero dels més ètics amb les subvencions dels poders públics proporcionals als vots obtinguts. I tot això completat per una limitació real -i no quimèrica- de les despeses electorals.

• A l’Administració i arreu, existeixen càrrecs pels quals, a part d’altres requisits, és primordial el de la confiança. Els càrrecs públics de lliure designació a l’Administració espanyola i catalana són necessàris. La qüestió és saber quins han de ser i a partir de quin nivell.

• Amb el cas d’ERC, és evident que no és el principi que s’ataca; amb tota probabilitat ha hagut algun error de destinatari de les cartes, però l’amalgama del principi correcte i dels errors, on tot s’hi val, parlant “d’extorsió” als funcionaris, és indecent. I l’espectacle de veure els polítics -uns més que d’altres aquí també- intentar treure sistemàticament profit de l’entrebanc de l’altre, sabent dels seus propis, també és indecent perquè prenen la gent per simples. Els polítics han de parlar amb propostes de solucions i òbviament… realitzacions!. Criticar a uns el que saps que t’ha passat, t’està passant o et passarà, és un joc de fariseus. En aquests temes que callen, som els ciutadans que hem de dir la nostra.

I per acabar voldria dir uns mots sobre l’Administració Pública. Als inicis de la transició el Doctor Josep M. Bricall, a la Generalitat, tenia molt clar que calia aprofitar les circumstàncies per crear l’Alta Escola d’Administració que alimentaria les diferents administracions catalanes i en particular la de la Generalitat que partia pràcticament de zero. S’inspirava fent això, amb l’École Nationale d’Administration (ENA) francesa. A França, els alts funcionaris i la major part dels líders polítics surten d’aquesta Escola o de les altres Grandes Écoles, com Polytechnique o l’Ecole Nationale Supérieure. La idea del Doctor Bricall no va poder ser i tot es va muntar segons les “tradicions”. En aquest context, conservar “el cap de la secretaria d’un conseller” del govern anterior és com a mínim una imprudència, com s’ha demostrat, independentment d’altres errors que s’hagin pogut cometre.

Ara bé, tot és relatiu en aquest món. La veritat obliga a dir que els jubilats catalans, al mes, ja els hi han ingressat la pensió al seu compte. A França, amb totes les Grandes Écoles –sense perdre un cèntim, això sí- … al cap de tres a sis mesos!

Pel tema concret de les promocions en el funcionariat, és evident que deu haver-hi molt a dir i per fer. Perquè no poses quatre idees sobre el paper i les envies a Nou Cicle?

Rep una abraçada.

Àngel