Francisco Camps no és el primer en fer-ho però sí el primer nacionalista espanyol del PP, a cobrir-se amb la senyera, en aquest cas la valenciana! Per tal de manar ,aquesta gent no s’recula davant res. Primer,  abandonen la  llengua pròpia, després intenten segregar-la dels seus orígens per què no aixequi el cap; i ara s’ataquen als estaments, justícia. cos policial, etc,  del sol país -Espanya-   que per altra part, defensen a capa i espasa. I tot això únicament per protegir la seva persona de la llei que els persequeix per corrupció.

Però la culpa no és d’ells, és nostra, del poble Valencià per permetre-ho.

Joan Francesc Mira (és malaguanyat que el setmanari El  Temps no tingua més col·laboradors valencians de la seua vàlua.), al seu darrer article, cita l’escriptor polonés Ryzsard que defineix com provincià aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix unsignificat excessiu, universal.   A la vegada Ryzsard fa referència a  T.S.Eliotque adverteix d’un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial. Un provincianisme del temps, no de l’espai:  un per al qual la història és simpement la crònica dels ginys humans El provincià del temps pensa Eliot és el pitjor. El provincià del present, certament no necessita biblioteques, ni arxius ni hemeroteques. Segurament no sap ni tan sols què contenen els arxius, ni imagina quin sentit i quina importància tenen, ni creu que la preservació del passat i la preparació del futur són, justament la substància mateixa de la condició humana. Un provincià del temps no té horitzó. Per contra el cosmopolita del temps sap que tot allò que som ho devem als qui ens han precedit, com els que vindran després ens ho deuran a nosaltres, i sap per tant que la memòria que els nostres predecessors ens van deixar és un tresor preciós, el més preciós de tots”.

Mira, al seu article no treu cap conclusió, i menys encara diu amb qui estaria pensant quan parla de “provincians del temps”. Ell probablement no pensava amb ningú en concret, però jo sí;  no he deixat de pensar amb la majoria de vale ncians que voten  a dreta i amb els que compta Camps per intentar eludir l’acció de la Justícia.

M’agradaria que aquest blog tingués l’audiència suficient com per merèixer una denuncia  per aquest titular voluntàriament irreverent,  i poder solidaritzar-me amb Garzón més enllà d’una actitud verbal.

El Consell Superior General del Poder Judicial ha acaba de suspendre el jutgeBaltazar Garzón del Jutjat Central d’Instrucció 5 de l’Audiència Nacional per investigar els crims del franquisme. El grup del Consell afí al Partit Popular s’ha oposat a la celebració d’una comissió permanent prèvia urgent que autoritzés la petició de Garzón d’anar-se’n en comissió de servei com asessor de la Fiscalia de la Cort Penal Internacional de la Haya, impedint d’aquesta manera al jutge una sortida digna. La dreta és implacable. O s i no, que ho pregunten a les famílies de les víctimes del franquisme desaparegudes en les cunetes.Com a dit l’inefable president de la Generalitat Valenciana acusat de corrupció en el cas Gürtel: “de la “caceria –  així és com aquesta gent qualifica l’acció de la Justícia contra el PP i contra el mateix Camps en particular- ja n’hi han dos  fora”, es refereix al jutge BaltazarGarzón i a l’ex ministre de Justícia Mariano Bermejo.

Que governin les esquerres, per fidelitat als principis democràtics, o la dreta, per “passar-se per forro” els mateixos principis, i com diu el poeta: “té raó el sol -en aquest cas la dreta-i el món fa el que ell vol!”

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. Llombart i Llorente.

Us invito a llegir detingudament aquest article. Els més joves no sé quina interpretació en faran. Per als que tenim una edat certa trobem una similitud de les apreciacions que s’hi fan de Llorente en el seu temps i –totes proporcions guardades!- el que representa la política d’Omnium Cultural durant el franquisme que va ser interessada políticament, “tot una tàctica, un procediment, un mode concret, no ja d’interpretar, sinó de conduir” el catalanisme, i que desemboca a la transició amb la victòria del nacionalisme conservador. Les classes populars -com a tals- són capaces de sacrificar-se pels seus ideals, el nacionalisme de les forces conservadores mai perd de vista els seus interessos econòmics.

Tot i que a Catalunya existia una burgesia nacionalista que va saber jugar el seu paper i també aprofitar el moment, la societat catalana no va perdre els seus referents del temps de la República. Per això, un cop la llibertat assolida, recupera immediatament la Generalitat i el seu president exiliat, combatut pels prohoms d’Omnium; al cap d’un temps els Llombart’s catalans pogueren suplantar els Llorente’s amb una política, al meu entendre, més autènticament nacional i més social.

El drama al País Valencià és que no tenia -ni té- una burgesia al nivell de la de Catalunya (solament unes individualitats) i van faltar Llombart’s capaços d’arribar al poble, des de baix, “cap a la llibertat del poble, del seu poble que ell amava tant com a la pàtria i tant com a la llibertat” podem llegir a l’article. Aquests referents havien desaparegut en la tempesta de la guerra, i els nous van haver de crear un nou imaginari que -encara sort- ha pogut “salvar-nos els mots”.(A.C.R)

Situant-se a l´època en que ha estat escrit, i amb el sentit que tenia la paraula liberalisme, aquest article no ben bé d’exili i en algun aspecte premonitori, és perfectament entenedor i ens descriu una manera de ser de la societat valenciana que des de llavors, malauradament, en poc ha canviat pel que fa a la seua consciència nacional. (A.C)

L´amic Josep Palomero, aprofitant les seues recerques, continua enviant-me allò que troba a la premsa dels anys 30 sobre Josep i Angelí Castanyer. La darrera remesa contenia la crònica dels Jocs Florals de 1930 organitzats pel Rat Penat, publicada en el núm. 33 de la revista literària mensual “Taula de Lletres Valencianes” de juny de 1930, any en que guanyà la Flor Natural el meu pare.

De la lectura d’aquesta crònica se´n poden extreure varies conclusions, la primera i molt positiva és que en aquells anys de “Dicta-blanda” del general Miguel Primo de Rivera, un any abans la proclamació de la República, es podien celebrar a la ciutat de València amb absoluta normalitat uns Jocs Florals tenint per mantenidor el poeta i polític catalanista Jaume Bofill i Mates i comptant amb l’assistència del pare de la normativa moderna de la llengua catalana, Pompeu Fabra. I no passava res. Avui, amb democràcia, i davant de presències tant significatives, les bestieses incultes -si no fets més greus- que hauríem de soportar per part del sector espanyolista que s´autoproclama “valencianista” ens faria caure la cara de vergonya a la resta de valencians.

El segon fet positiu és el consell que Bofill i Mates donà als poetes i escriptors valencians que el cronista relata amb aquests termes: “Bofill aconsellà als poetes i escriptors valencians que no caigueren en el provincianisme de la literatura catalana per mig de la imitació del seu patró i digué que cultivant el nostre caràcter ens sentiríem cada vegada més a prop de Catalunya, més germans dels catalans. Esta observació dona idea de com esguarden des de Catalunya el nostre renaixement. Per això la nostra futura convivència amb Catalunya no serà fruit de l´absorció com temen alguns equivocats que ignoren la tradició històrica.”

Això és el que ja s’escrivia els anys 30 contra alguns “equivocats”, que encara avui insisteixen amb una virulència filla de quaranta anys de franquisme.

L´últim fet ja no és tant positiu perquè l´escrit, més que una crònica és una crítica implacable, ja en aquells temps, contra la Festa dels Jocs Florals i els seus organitzadors per part d’algú que l´any anterior havia acceptat fer part del Jurat i a qui, de tota evidència, un any desprès no havien cridat.

I sobre aquest punt caldria dir que no són les Institucions -si són democràtiques- que s´han d´atacar sinó que el que cal és arribar a dirigir-les i omplir-les de contingut i, sense anar més lluny, els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili, des del primer moment, van complir el seu paper des del punt de vista literari i, donades les circumstàncies, des del punt de vista polític amb la seua lluita contra la dictadura. En particular, els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar a la Sorbonne a París el 1965 i als quals vam tenir el privilegi de participar en la seva organització, foren un gran certamen literàri i una gran manifestació antifranquista.

Però aquesta és una altra història…