Archive for the ‘Memòria històrica’ Category

Memòria

Dijous, desembre 13th, 2007

A Buchenwald no hi havia ocells, la pudor del forn crematori -el primer record dels camps d´extermini que guarda Jorge Semprún- els havia fet fugir. Com pot un historiador fer arribar això? es pregunta l´escriptor.

A la presentació de Relatos de Kolimá de Varlam Shalámov sobre els 16 anys que va passar l´autor en aquest camp siberià de concentració, Semprún ha reivindicat la narrativa com instrument més potent que els llibres d´història per salvar la memòria. I no dubta en afirmar que la ficció ha de reinventar la memòria dels camps “ja que la real, desapareix amb nosaltres”.

La historia de l´exili espanyol i els seus sofriments, bàsicament en Mathausen, encara estan per escriure, ha dit Semprún. “Havien espanyols en la divisió francesa Leclerc, la que alliberà París, i en el tercer exèrcit de Patton, que ens rescatà de Buchenwald; cada esglaó de Mathausen costà la vida a tres espanyols. Tot això va arribant però queda molt per dir i contar”.

I recorda que “la Transició es va fer a partir de l´amnèsia i l´amnistia” i que a Espanya ha hagut 40 anys amb una sola memòria: “sembla que solament hi hagi dret a una, i n´hi ha d´haver dues”.

Resposta a José-Luis López Burniol

Divendres, novembre 9th, 2007

Admiro Juan-José López Burniol. Aprecio els seus escrits, el seu sentit comú, la seva actitud en front de la societat i la manera d’expressar els seus posicionaments polítics. És per això que m’ha sorprès la conclusió final que treu de la recent votada llei de Memòria històrica, al seu article publicat a El Periódico, Una llei per a la memòria.

Burniol no oposa en el seu article “cap objecció de naturalesa jurídica a la plena legalitat i legitimitat democràtiques de la llei de memòria històrica. Cap reserva ni crítica manifesta a aquells dels seus preceptes que regulen les declaracions de reparació i reconeixement personal a les víctimes de la guerra i de la dictadura. (Estima) justes les millores de prestacions, pensions i indemnitzacions, així com la concessió de certs beneficis fiscals i ajudes. (Considera) necessària la col·laboració de les administracions per a la localització i identificació de les víctimes. Tot el que es faci en aquests camps serà d’estricta justícia”, acaba dient.

Tanmateix, tot i fent aquest reconeixement explícit dels encerts de la llei, l’acusa de consagrar “la ruptura del contracte transaccional -consens- en què es va fundar la transició”. López Burniol considera que més que una sublevació militar contra l’ordre constituït, “hi va haver una guerra civil en la que mig Espanya es va afrontar a l’altra mitja”.

És sorprenent que “l’adhesió” de “mig Espanya” a un moviment de tipus feixista dirigit militarment, sigui equiparat, per part seva, a la defensa d’un assetjat regim democràtic, per “l’altra mitja”. Aquesta equiparació no és altra que la que fa la dreta espanyola pura i dura, i per això em sorprèn que la faci seva també una persona com López Burniol.

Ara bé, tot o casi tot, pot tenir la seva explicació, Burniol com tots nosaltres, som fills de víctimes directes del conflicte (unes més que d´altres, com en el principi de la igualtat, on uns són més iguals que d´altres!); ell, com ell mateix es defineix, “fill d’un de tants espanyols a qui aquesta llei es refereix com a sublevats” i els altres, entre els que em compto, “fills de republicà”. Sens dubte Burniol ha analitzat el conflicte des del punt de vista de la Història i, probablement també, des d’una òptica més personal, a través la trajectòria del seu pare. Probablement el resultat d’aquesta comparació és la aparent contradicció en la seva opinió sobre la llei. Jo també, a més d’intentar analitzar els fets històrics, he “jutjat” el meu pare que solament vaig poder conèixer a l’exili a la edat de nou anys; he pogut escriure sobre ell: “En els primers moments de retrobar el pare, d´entrada, vaig poder intuir ja el tipus de persona que era però sobretot, més tard, quan el coneixeria millor, és quan vaig valorar l´abisme existent entre la seva personalitat i la imatge que amb els xiquets del poble en podia haver tret. En efecte, a poc a poc, la figura del “roig criminal” es va revelar en tota la seva dimensió: una magnífica persona, un poeta de sentiments purs, un polític agut d’una integritat i una honestedat intel·lectual absoluta, a les antípodes de la demagògia…”

I òbviament, en el meu cas personal, l’anàlisi del fet històric col·lectiu no m’ha enfrontat a cap contradicció amb la personalitat del pare ni amb les idees que va defensar. I probablement, al fer el mateix recorregut, López Burniol ha constatat que la persona del seu pare no encaixava en la maquinària bèl·lica i totalitària a la que va servir o es va veure abocat a servir. No tinc cap element per suposar res de diferent i elaborar una altra explicació.

Si hem d´admetre però que el que s’anomena internacionalment Guerra d´Espanya no fou la conseqüència lògica, volguda i planificada d’una sublevació militar emparada per Hitler, Mussolini i la jeraquia catòlica espanyola, com es demostra en els tractats sobre la qüestió realitzats pels historiadors de procedència més diversa, sinó que simplement hi va haver una guerra civil de generació espontània en la que “mig Espanya es va afrontar a l´altra mitja”, haurem d´admetre que mig Espanya era facciosa i feixista. I el comportament actual de certs polítics d´una dreta que, de moment, representa pràcticament la meitat de l´electorat, faria pensar que el fil no s´ha trencat, com acaba d´advertir el president Montilla en un discurs a l´altura del càrrec que ocupa.


L’Església, un cop més

Dilluns, octubre 8th, 2007

El pròxim dia 28 d´octubre seran beatificats 498 màrtirs de la República i la Guerra Civil espanyola. Hi ha iniciades altres 2.000 causes i en total la xifra pot ascendir a 10.000! L´Església catòlica no baixa mai la guarda i nosaltres tenim la obligació de respondre-li com a un contrincant polític més, una cosa que en aquest país no es fa.

Durant l´acte de presentació de la cerimònia per la qual ja s´ha confirmat la presència de 20.000 peregrins espanyols a Roma, monsenyor Vicente Cárcel Ortí es va manifestar en aquests termes: “La persecución religiosa [en temps de la República] fue la mayor conocida en la historia de España, y quizá en toda la historia de la Iglesia católica” (La massacre de la Saint Barthélemy, dels protestants pels catòlics, i tantes massacres perpetrades durant segles on el catolicisme -llevat dels primers temps mitificats- ha estat botxí abans que víctima, de tota evidència, no són persecucions religioses i no fan part de la història de la Iglesia católica).

I monsenyor persegueix: “La ola revolucionaria pudo estimarse ciega, arrolladora e incontrolada en los primeros momentos. La sistemática destrucción de templos, altares y objetos de culto ya no es obra incontrolada. Mas la participación de organismos oficiales deja de tener explicación posible, para situar al Gobierno de la República ante el dilema de su complicidad o de su impotencia”.

I què creu monsenyor que era per part del govern de la República, havent de fer front a l´aixecament militar, la intervenció de les forces de l’Eix, i una revolució desencadenada pel mateix cop d’Estat, complicitat o impotència? Quin cinisme.

Així mateix, el portantveu de la Conferència Episcopal Juan Antonio Martínez Camino, per la seva part, afirma: “La plaza de San Pedro no aparecerá vacía. La ceremonia y la fiesta serán grandes, porque grande es la página de la historia de la Iglesia en España que en ellas se refleja”.

Quan Martínez Camino parla d´una gran pàgina de la història de la Iglésia a Espanya es refereix sens dubte a les declaracions del cardenal de Sevilla Pedro Segura el 1931, tot just proclamada la República: “Que la ira de Dios caiga sobre Espanya si la República persevera”, o a les del bisbe Pla i Deniel, futur cardenal, més tard procurador i membre del Consejo del Reino, que va escriure el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. ¡Es guerra santa! Un día volverán al seminario mejorados. Esta gloriosa diócesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto es y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada”.

En lloc d´intentar perpetuar la Cruzada, si fos creient, em preocuparia de buscar les raons profundes i les solucions a un anticlericalisme tan violent i tan arrelat al llarg de la nostra història en les classes populars que sistemàticament han passat a l´acció a la primera ocasió, probablement perquè sempre han trobat l´Església catòlica al costat -si no al davant- dels seus enemics seculars, sempre els mateixos i sempre defensant els mateixos interessos. I encara avui continua i no se´n amaga (l´ofensiva contra la Llei de la Educació de la Ciutadania n´és l´últim episodi).

Per sort, estem vivint una altra època. I la resposta a la indecència de perpetuar la Cruzada a aquestes alçades -quan encara hi ha cossos de republicans abandonats a les cunetes- és simplement de perdre-li el respecte a aquesta gent. I una altra cosa que personalment no els perdono: que el seu comportament, en aquest tema i en tants altres, m’obligui a esdevenir intolerant.

Una segona No-Intervenció

Dilluns, setembre 3rd, 2007

La Llei de la Memòria Històrica no sembla anar per bon camí. A l’oposició frontal -per altra part perfectament explicable del PP- i a poc de que s’acabi la legislatura, se suma ara, per raons diferents, la negativa de Convergència i Unió i del Partit Nacionalista Basc a votar la Llei. El partit basc vol aprofitar l’ocasió -com si no n’hi hagués hagut cap altra en tota la legislatura- per pressionar el Govern central sobre la devolució dels papers del Govern basc de l’arxiu de Salamanca, mentre que, per la seva part, CiU demana canviar el redactat d’un dels articles de la Llei, l´article 2.

Sigui dit de pas, i per evitar malentesos, val a dir que a aquestes dues forces se´ls hi ha de reconèixer el gran mèrit i coratge -conservadores i catòliques com són- d´haver estat, per les seves conviccions democràtiques i nacionalistes, decididament antifranquistes i a favor de la República (CiU encara no existia, però sí Unió Democràtica de Catalunya).

L’article 2 del projecte de Llei estipula: “Se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraron quienes la padecieron”. Aquest redactat no convenç CiU que vol anar més enllà. En altres circumstàncies s’hagués conformat amb un text que es pretén equànime, però, de tota evidència, ara és més exigent i vol que es reconegui que “la violència exercida en la reraguarda republicana fou contra nacionalistes i ciutadans catòlics”. S’ha de tenir en compte que bona part de l’electorat actual de la coalició catalana, procedeix sociològicament de la dreta (alguns venen de la tradició franquista) però que la majoria són nacionalistes i catòlics, i no es d’estranyar que d’alguna manera CiU es degui al sector més important dels seus electors.

És un fet que van haver-hi ciutadans assassinats a la reraguarda republicana però no tant per ser nacionalistes com simplement per ser catòlics i de dreta; els nacionalistes assassinats ho foren pel “Movimiento”. El cop d’Estat es va fer contra “los rojos separatistas”, o si es vol, contra “los rojos” i contra “los separatistas”. I no oblidem que els “separatistas” a seques eren pocs, altres eren de dreta i catòlics, i els més, pobrets!, “rojos i separatistas” (per seguir amb la terminologia franquista). Els “nacionalistes” assassinats com a tals no ho foren a la reraguarda republicana sinó pels franquistes. D’altra part, des del Govern de la Generalitat de Catalunya -com també les autoritats republicanes a Madrid, al País Basc i al País Valencià- s´intentava protegir les eventuals víctimes de les persecucions dels incontrolats, com en el cas del diputat d´Unió Carrasco i Formiguera perseguit per catòlic i conservador. I quan Carrasco cau a mans dels franquistes a Saragossa el 1938, enviat en missió al País Basc pel president Companys per allunyar-lo justament dels qui el perseguien a Catalunya, Franco -passejat sota pal·li per la jerarquia catòlica- l´executa per nacionalista, per “separatista”, i per res li va servir ser catòlic i conservador. Per tant si CiU vol que s´honorin les víctimes nacionalistes que parli del franquisme i no de la reraguarda republicana! Ja han hagut massa anys i massa gent per entretenir falsedats, confusions i imprecisions i no és el moment, a aquestes alçades i en temes com aquest, d’estratègies polítiques partidistes i de voler acomodar el text d´una llei sobre el nostre passat a conveniències presents evidents.

Dit això, el redactat actual de l’article 2 que es vol equànime com hem assenyalat, en realitat comporta el greu error històric -un més en la línia de la transició- de voler situar els dos camps en un peu d’igualtat pel que fa a molts temes i en particular el de les víctimes, tergiversant d’aquesta manera la realitat. I quan parlem de víctimes no parlem del nombre més o menys elevat atribuïble als uns o als altres, tot i que les xifres contrastades, les més elevades apunten sense discussió el bàndol fascista. No. Es tracta de plasmar en el text de la Llei una realitat d’una altra naturalesa, reconeguda pels historiadors i que canvia totalment l’enfocament que es pot tenir de la contesa i del seu veritable caràcter.

No és cap contra veritat afirmar que a la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, ho feien en contra de la voluntat de les autoritats republicanes i de les poques forces policials fidels disponibles. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, planificada i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de la Guàrdia Civil o de Falange. I aquest és el fet important que caldria introduir a l’article 2 de la Llei i que no sembla preocupar CiU malgrat que el cas de Carrasco i Formiguera il·lustra aquesta realitat.

Per confirmar el caràcter “oficial” dels assassinats a la zona “nacional” no fa falta citar historiadors solvents ni prestigiosos escriptors catòlics com François Mauriac horroritzat pels crims “dels seus”, ni el testimoniatge sobre Mallorca[*] del també escriptor francès Georges Bernanos, catòlic i a més monàrquic -que ja és dir per un francès!- i que tenia un fill de vint-i-dos anys lluitant amb els falangistes. Però sí crec que val la pena transcriure la resolució aprovada pel Parlament de Navarra el 2002 amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments, no solament a Navarra, sinó a tot arreu on la sublevació va triomfar en poques hores:

  • “Es público i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno.
  • Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los sublevados sin mediar ningún atisbo de legalidad.
  • Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquía católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos con su participación directa”.

Si el Parlament de Navarra ha pogut aprovar una resolució tan contundent, no deixant cap dubte sobre el comportament dels “nacionals”, i si a la zona republicana, el panorama era el d’unes autoritats desbordades lluitant contra dos fronts per intentar salvar la legalitat i legitimitat republicanes, hauria de ser possible que la majoria del Congrés -a l’excepció evident del Partit Popular- votés un article 2, no equilibrant les faltes i bones dels uns i dels altres, sinó modificant el text en el sentit que els crims comesos en un camp ho foren amb l’assentiment de les autoritats i dels seus màxims responsables i en la zona republicana, per uns incontrolats en contra de la voluntat de les autoritats legítimes, impotents davant la situació creada pels facciosos.

Aquesta i no altra ha estat la realitat. I si no fora possible a la majoria de votar un redactat de mínims de l’article 2 en aquest sentit -amb l’excusa que solament es tracta d’una reparació a les víctimes, i no d´un jutjament dels botxins, com ha declarat la vicepresidenta del Govern- seria molt lamentable i una ocasió perduda -una altra més- de recuperar el sentit de la nostra Història. Sense exagerar, seria un error per part dels polítics actuals tan lamentable i acomodatiu com -totes proporcions guardades- covard el que cometeren els representants de les democràcies occidentals a les Nacions Unides quan optaren el 1938 per la “No-Intervenció” en el conflicte espanyol.

Valle de los Caídos a escala valenciana

Dimarts, juliol 24th, 2007

L´anunci que l´arquebisbe de València, Agustín García-Casco, vol deixar la seva petjada abans de retirar-se, promovent la construcció d´un temple dedicat a un dels bàndols de la guerra incivil i que s´anomenarà, segons sembla, parroquia santuario de los Beatos Mártires Valencianos, es mire com es mire, és un anacronisme, però abans de tot una barbaritat.

He buscat sincerament un altre qualificatiu i no l´he trobat. I aquesta iniciativa selectiva i sectària té el beneplàcit del consistori de la ciutat, de l´alcaldessa Rita Barberà i es realitzarà a ben segur. El cercle infernal que caracteritza la història espanyola no hi ha forma de tancar-lo; a menys que els mateixos creients, en aquesta ocasió, no hi posen remei.
La grandesa de la democràcia -contràriament a les dictadures- radica en reconèixer la dignitat de totes les víctimes de la intolerància. Durant més de quaranta anys els morts d´un bàndol, el dels vencedors, han pogut ser enterrats dignament, honorats i recordats. Els del bàndol republicà, defensors de la legalitat, han romangut a les cunetes de les carreteres en fosses comunes, calumniats, oblidats, silenciats.

És inútil recordar el paper de la jerarquia catòlica des del primer dia de la proclamació de la República i la seva voluntat, tot just proclamada la victòria franquista el 1939, de procedir a una beatificació col·lectiva de les seues víctimes. Una beatificació que sols la desfeta del nazisme i del fascisme, el 1945, va fer prudentment posposar! Unes beatificacions que finalment s´han dut a terme -actualment l´Església està en vies d´ampliar-ne el nombre- i que exclouen víctimes inocents catòliques del bàndol perdedor com -entre d´altres- els capellans afusellats pels fascistes al País Basc per defensar la legalitat republicana.

Però no s´atura ací la seua nova creuada; com s´ha pogut llegir a la premsa, actualment es disposa a fer un pas més: construir en plena ciutat de València, setanta anys després del final de la contesa, una espècie de Valle de los Caídos; vol implantar, prop de la Ciutat de les Arts i les Ciències, un recordatori permanent de la discòrdia, quan el que falten són monuments a la pau i la concordia.

Després de retirar -amb bon criteri- les làpides de los «Caidos por Dios y por España» de les façanes de les esglésies, aquesta iniciativa no hi ha per on agafar-la.

Publicat a Levante el mercantil valenciano. Dimarts 24 de juliol de 2007

Los Santos inocentes

Diumenge, març 25th, 2001

Article publicat a El País el 25/03/2001

La canonización de 233 víctimas de la guerra civil española debería incitarnos a leer o releer Georges Bernanos. Este escritor francés de derechas, católico, monárquico, con su hijo de 22 años falangista luchando en el campo franquista, fue testimonio directo de la sublevación militar en Mallorca y plasmó el horror que le causaron, dada su condición de católico, “las caravanas de la muerte” organizadas por los sublevados “nacionales” en la isla. Su libro Los grandes cementerios bajo la luna denuncia esos crímenes y la responsabilidad de la Iglesia católica -¡su Iglesia!- con su excelencia el Obispo de Palma de Mallorca a la cabeza. “Yo he visto, he visto con mis propios ojos, quien les habla ha visto un pequeño pueblo cristiano, de tradición pacífica, de una extrema y casi excesiva sociabilidad, endurecerse de golpe, he visto endurecerse esos rostros y hasta las caras de los niños”… ” Con la ausencia de actos criminales, sólo ha podido tratarse en Mallorca de una depuración preventiva, una sistemática exterminación de sospechosos”…

“La cifra (de muertos) que les voy a dar ha sido facilitada por el jefe de la represión de Palma. La evaluación popular es muy diferente pero no importa. A principios de marzo de 1937, después de siete meses de guerra civil, se podían contabilizar tres mil asesinatos (…) es decir quince ejecuciones por día. Me permito recordarles que la pequeña isla puede ser fácilmente recorrida en dos horas de punta a punta”.

La decisión del papa Juan Pablo II hoy es un sarcasmo pensando en estas víctimas cuyo asesinato el escritor relata en estos términos “Los recogían cada noche en las aldeas perdidas, al regresar del campo; se iban para el último viaje, la camisa pegada a las espaldas por el sudor, los brazos aún llenos del trabajo del día, dejando la cena servida sobre la mesa y una mujer que llega demasiado tarde al umbral del jardín, sin aliento, un pequeño fardo atado con la servilleta nueva”.

La canonización por parte de la Iglesia de sus mártires de la guerra civil, no se entiende sin una voluntad del Papa de salvaguardar un cierto espíritu de cruzada, el mismo que denunció el católico Bernanos y que hiere la sensibilidad de todos los hombres justos, creyentes y no creyentes.

Àngel Castanyer

Llombart i Llorente

Divendres, novembre 16th, 1990

Us invito a llegir detingudament aquesta crònica publicada a Mirador Valencià de La Humanitat. Els més joves no sé quina interpretació en faran. Per als que tenim una edat certa trobem una similitud de les apreciacions que s’hi fan de Llorente en el seu temps i –totes proporcions guardades!- el que representa la política d’Omnium Cultural durant el franquisme que va ser interessada políticament, “tot una tàctica, un procediment, un mode concret, no ja d’interpretar, sinó de conduir” el catalanisme, i que desemboca a la transició amb la victòria del nacionalisme conservador. Les classes populars -com a tals- són capaces de sacrificar-se pels seus ideals, el nacionalisme de les forces conservadores mai perd de vista els seus interessos.

Tot i que a Catalunya existia una burgesia nacionalista que va saber jugar el seu paper i també aprofitar el moment, la societat catalana no va perdre els seus referents del temps de la República. Per això, un cop la llibertat assolida, recupera immediatament la Generalitat i el seu president exiliat, combatut pels prohoms d’Omnium; al cap d’un temps els Llombart’s catalans pogueren suplantar els Llorente’s amb una política, al meu entendre, més autènticament nacional i més social.

El drama al País Valencià és que no tenia -ni té- una burgesia al nivell de la de Catalunya (solament unes individualitats) i a més van faltar Llombart’s capaços d’arribar al poble, des de baix, “cap a la llibertat del poble, del seu poble que ell amava tant com a la pàtria i tant com a la llibertat”, podem llegir a l’article. Aquests referents havien desaparegut en la tempesta de la guerra, i els nous van haver de crear un nou imaginari que -encara sort- ha pogut “salvar-nos els mots”.(A.C.R)

Llombart i Llorente

ANGELÍ CASTANYER I FONS

llombartconstantiÉs pintoresc el joc d’idees que presenta el valencianisme quan hom es preocupa de treure-li conseqüències a tota eixa sèrie d’imponderables que han vingut a establir, si no l’ús adequat, l’aplicació demagògica dels conceptes que podríem dir-ne “doctrina patriòtica” i “sentiment nacionalista”; car no ha mancat mai qui tractara de fer un credo de lo que és sentiment, i un sentiment, més o menys autèntic de lo que és teoria en el nacionalisme.

Fretura dona el pensar que si a les primeries de la fundació de “Lo Rat-Penat” –societat amadora de les glòries valencianes, fita inicial del valencianisme romàntic- no haguera existit l’empeny suïcida de fer del valencianisme tan sols una abstracció sentimental en lloc de una idea política, a hores d’ara el País Valencia hauria cercat un grau de maduresa nacionalista tota plena d’iniciativa i substància populars, de responsabilitat i d’eficàcia política. Però esta afirmació, amb tot i ésser bastant efectiva, esdevé pàl·lida i banal davant el fet de la seua més autèntica definició; i és, que allò que hem dit abstracció sentimental i que des de un cert punt de vista pot aparèixer lògic i estimable, en realitat no ve a ésser més que tot una tàctica, un procediment, un mode concret, no ja d’interpretar, sinó de coduir el valencianisme.

Constantí Llombart i Teodor Llorente són les figures destacables d’aquella època del valencianisme incipient. Liberal l’u i conservador l’altre, podríem dir que els dos hi eren verament valencianistes; però entre ambdues personalitats característiques, la diferència és res menys la de que Llombart veia el valencianisme de baix a dalt, ço és, com una manifestació de llibertat del poble contra tota forma d’esclavitud individual i col·lectiva, i Llorente no va fer més que recolzar-se en la lloa i conreu de les glòries passades, com un bell mig de superació. Enyorava la pàtria per tal de cantar-la i quasi bé diríem que era el fi de la pàtria lo que més en cert mode li podia plaure al seu esperit romàntic conservador, en tant que per a Llombart constituïa l’incentiu de una protesta viva i constant dalerosa d’una forma nova i efectiva de recobrament. Aquest era un liberal romàntic, tot seny i voluntat, que anava a la lírica com una drecera més de superació patriòtica cap a la llibertat del poble, del seu poble que ell amava tant com a la pàtria i tant com a la llibertat.

Doncs bé: amb tot i essent fonamental aquesta diferència entre una i altra concepció del valencianisme romàntic, esdevindrien objectivament estimables per igual si tot quedara en esta dolça actitud abstracta d’apreciar el problema. Però el cas és que si en Llombart el sentiment valencianista es fa un sentiment polític liberal, que ja propugnava la forma republicana com a mitjà i com a forma substantiva de govern, en Llorente també pren la lírica patriòtica un altres sentit polític, que esdevé precisament tot el contrari; car no deixà Llorente de sentir i propugnar una política reaccionària i fatalista, d’acatament a les institucions, de conformitat als fets inqüestionables. Un temperament i un criteri “reaccionista”, que ve a omplir de contingut polític reaccionari l’expressió cultural del valencianisme en aquella època.

Heus ací com el nacionalisme presenta a tothora dues formes profundament i essencialment polítiques que per igual reprenen camins de cultura i de superació, sense que hi hatja de les dues ninguna que puga creure’s específicament cultural i patriòtica, tal com sol proclamar-se per ahí; només que la una pren, per tàctica, aquella denominació de totalitària en el concepte, patriòtica en l’ideal, d’aparent indiferència a les formes polítiques, en tant que l’altra adopta el procediment lleial de propugnar una política de recuperació nacional de cara al poble, sense desentendre’s per això de la llavor indispensable de retrobament de la pàtria per la cultura.

Constantí Llombart i Teodor Llorente. Dos noms, dues polítiques i dues tàctiques; bé que una pren la forma cínica del totalitarisme per tal d’anar imposant-li, sinuosament, al poble, una consciència nacionalista reaccionària, que és la pitjor forma d’esclavitud, en tant que l’altre es manifesta clara i ardida per la llibertat i la superació, camí el més autèntic del ver totalitarisme, ideal, sentiment, doctrina i acció, tot plegat, amb el poble i per al poble.

llorente

Segona crònica a Mirador Valencià de La Humanitat

El camí

Diumenge, novembre 11th, 1990

Estem cercant l´hora del desvellament polític valencianista; però heus ací que l´acció deslliuradora nostra no esdevé d´un seriós moviment col·lectiu, adobat amb l´eficàcia d´una preparació intensa i conscient. Dins pocs dies es debatirà la magna qüestió de l´Estatut, i una volta més, València improvisarà el seu esdevenidor per mig d´un vehicle executiu, viciós, que no ha de respondre fidelment a eixa expressió conjunta, efectiva, que esplen la nostra sustantivitat.

Però potser que la culpa siga més de nosaltres els valencianistes, que dels demés. Jo encara no he vist als homens del nostre camp eixa actitud expressa d´acció continuada que implique un propòsit exclusiu de fer política valenciana, en el més alt sentit de la paraula. He vist romàntics als tots els camps. Romàntics de la filosofia i de les finances, tant com de la poesia i de l´art. Però a estes hores, son ja molts els poetes que apartaren la ploma d´ivori per tal de prendre el martell i l´aladre, i encara no hi ha un financer ni un supra-intel·lectual, ni un tècnic de la política que haja fet lo propi. Reserves, moltes reserves… Apartat, molt d´apartat. Allà, un nucli valencianista, conservador, homens reconcentrats, presos sempre de l´obsessió experimental, enamorats de la giragonçá… Ací, la quinta essència esquerrana, tot segura que té la raó, cavernícoles de l´avantguarda… Allí, la tàctica: ací la tècnica. I res, res. Mentrestant, mig poble a qui som indiferents, i altre mig que no gosa arrimar-se a nosaltres de por que li preguntem la lliçó. I surant per damunt de tots, homens de la política espanyola que li estan diguent al poble tot allò que nosaltres pensàvem dir-li quan fora l´hora oportuna…

El desvellament polític valencià ha de coincidir amb el desvellament polític valencianista, o no serà res. O experimentem l´amor del nostre ideal, o renunciem a l´ideal d´enamorar el poble. I amor és acció i és sacrifici. S´imposa doncs, puix, el sacrifici i l´acció. S´imposa el programa mínim per a una acció conjunta de tots els sectors valencianistes.

Dins poc temps esdevindrà el desplaçament de les forces polítiques.¿Què haurem fet per a guanyar-nos l´estimació del poble? ¿Coneix este els nostres valors? Tota una vida de expansions romantiques per a crear el fet de la reacció valenciana front a l´acció castellanisant de les monarquies borbóniques per a que ara, amb les mans llavades -llavades no vol dir netes- vinguen tots els partits polítics a mesurar-se el dret d´orientació, de determinació sustancial de València per mig de l´Estatut. ¿Podem estar d´acord?

Vinga el martell i l´aladre i la ploma. Acció, acció, acció. Propaganda, propaganda. Vinga el programa mínim de tots els valencianistes i un manifest de tons definitius a la opinió pública. Ja és hora de que assolim l´emoció efectiva del nostre ideal amb l´eficàcia positiva d´un programa d´acció. Demostrem la competència. I la valentia. És dir, cerquem la nova tàctica de la política dins de la tècnica emocional valencianista.

Angelí Castanyer i Fons

El CAMÍ. 28/05/1932

Presentació

Per al Foment de la Parla Valenciana

Dissabte, novembre 10th, 1990

___________________________________________

En el número 30 del setmanari valencià EL CAMÍ de 24 d´octubre de 1932, Angelí Castanyer i Fons publicava un article amb el títol “Per el Foment de la Parla Valenciana” del qual publiquem uns fragments. No és ben bé un “escrit d´exili” però és un text interessant. El tema de la llengua està, hui, en camí de ser resolt per poc que els poders públics a mans del PP, en lloc de posar traves a la difusió del valencià, el fomenten; i això és molt demanar a gent que ni estima ni parla la seua pròpia llengua. Però el que sí està resolt del tot i que no té marxa enrere, és la victòria sobre el secessionisme lingüístic. I s´ha resolt com no podia ser altrament, depurant el català que es parla al P.V. dels castellanismes, recuperant els particularismes genuïnament valencians, i enriquint d´aquesta manera el conjunt de la llengua. L´interès actual de l´article no ve doncs del que l´autor diu sobre la llengua, sinó de com ho diu. Coneixedor del seu poble, està preocupat de no allunyar-se´n i, en aquells temps d’un nacionalisme en els primers balbucejos, busca de conciliar en el tema de la llengua, “la raó científica i l´imperatiu polític”. I en dona la raó: “¿Per què? Perquè a més de constituir un poble frustrat, no som encara un poble que desitge recuperar-se”.

Crec que els esdeveniments posteriors, tal com han ant les coses, justifiquen a posteriori aquesta prudència política, fruit del coneixement del terreny que es trepitjava. A.C.R.

___________________________________________

Extractes de l´Estudi al voltant de les Bases d´Ortografia Valenciana de 1932 per Alfons Vila Moreno.

<7P>(…) Entre els plantejaments novedosos i al mateix temps realistes ningun tan clarificador, tal volta, com l´expost per Angelí Castanyer en l´articul titulat “Per al Foment de la Parla Valenciana” , del que copiem alguns paragrafs:

“Hem arribat al màxim de la discussió, i es força dilucidar-la”.

“Tots coincidim en que hi ha que unificar l´ortografia del nostre idioma i en que hi ha que fomentar la nostra parla. Es a dir: que hem de resoldre dos problemes: un científic i un atre polític, i que els dos mereixen igual respecte. Pero jo tinc per a mi que no els dos reclamen el mateix grau d´atenció”.

“… Dins el problema de l´ortografia, confessem que no és que hi hagen diverses tendències i que cal anar a una unificació. No. Hi ha dos tendències només: la que surt de la ciència i es troba al deure d´incorporar-se al poble, i la que va des del poble i pugna per arribar a un punt coincident entre les doctrines nacionalistes i el sentiment valencianista. Quina deu ser la solució és que tots els filòlegs donen un poc de la seua banda i fassen per establir unes normes ortogràfiques d´acord amb el moment polític; unes normes que mantinguen decorosament, honestament, les essències fonètiques del nostre idioma, que eviten ferir la susceptibilitat de les persones no massa cultes valencianisticament; un terme mig que concilie la raó científica i l´imperatiu polític. ¿Per què? Perquè a més de constituir un poble frustrat, no som encara un poble que desitge recuperar-se; i abans de totes les característiques nacionals que es puguen adduir, li manca al nostre poble la més essencial, tan més essencial per quan és la més moderna: la consciència de ser, el desig de constituir una substantivitat nacional”.

***

“I com ha de adquirir esta principal característica? Fent-la nosatres assequible. Lluitem per incorporar-la, no per imposar-la. Parlar i escriure hui en propietat, hui que el nostre poble està encara absent de les seues propietats, hui que encara l´essència valenciana patix la fel de lo inconcret, de lo nebulós, és simplement un somni. Esta època de trànsit, demana transaccions, no transicions”.

“Els filòlegs, des del seu punt de vista científic, tenen raó. Però per a que eixa raó estiga reconeguda el dia de demà, és força que hui renunciem a ella”.

***

“Un estol de romàntics -homens de sana intenció- feu possible esta colla nombrosa d´entusiastes discernidors de la pàtria valenciana. I esta colla actual, disposta al sacrifici de l´actuació -homens de bona voluntat- crearà els estadistes que fixen d´una manera indubitable el fet polític, els hòmens de lletres, els artistes, els fruidors de la bellesa, de la nova bellesa, alçaran el vol de València per tots els indrets del mon com un fet humà que no podrà admetre contradictors. I llavors la nostra filologia esdevindrà un contingut més normal, més just, més bell i més sublim, que la que ara, de bona fe, ens volen servir els campions de l´estudi, sense parar-se a pensar que es facilissim dependre´s una gramàtica, pero que és dificil, mol dificil, forjar des de baix un esperit nou de valenciania per l´entusiasme i l´acció. Lo primer és una forma d´imperialisme, més o manco objetiva; lo segon es tota una doctrina lliberal pel racionalisme i la discreció”.

***

“Jo crec sincerament que ens fa falta un petit llibre que diga: “Normes transaccionals per al foment de la parla valenciana” suscrit per un nombre d´escriptors i filolegs i avalat per la representació de totes les entitats valencianistes. Serà lo més polític i lo més democràtic”

Blasco Ibáñez: el hombre, el artista y el político. Su idea sobre el problema autonómico. Su influencia social en la política valenciana.

Divendres, novembre 9th, 1990

Per Angeli Castanyer i Fons

(anotació manuscrita per l´autor de l’any:1933[1])

Un cierto sentido de neutralidad irresponsable mueve a la gran mayoría de los críticos españoles a apartar de la biografía de Blasco Ibáñez su acusada condición de hombre público, su gran capacidad política, su fecunda obra revolucionaria. Para muchos que se ven en el caso de enjuiciar su obra, constituye un gran alivio poderse referir casi exclusivamente a su personalidad de novelista por ser esta tan firme y la que ha venido a darle renombre universal. Pero, aun no siendo lícita esta actitud, por tendenciosa e injusta, posiblemente es necesario apartarse de toda predilección en las diferentes facetas de su robusta personalidad, por tantos conceptos admirable, para poder enjuiciar con acierto a esta gran figura del novecentismo; porque es posible también que sea lo más característico en Blasco Ibáñez, lo más personal, aquella pródiga espontaneidad y aquella accidentalidad asombrosa de que quedaron impregnadas todas sus actuaciones públicas, todas sus producciones literarias, accidentalidad determinada en cada momento por los imperativos de índole diversa que arrastraban al insigne republicano en el cumplimiento de su deber cada día renovado y de una disciplina moral a toda hora latente, incentivos de creación inmediata que al fin y al cabo venían a constituirse en nuevas modalidades, siempre fecundas y luminosas, de lo que era ideal perenne de su espíritu y su única razón de ser: la salvación del hombre por la libertad.

Queremos decir con ello que, por sobre el agitador político y el novelista insigne y el orador formidable, Blasco Ibáñez fue, sencillamente, un hombre; un hombre movido por todos los ímpetus de redención humana. Y tuvo que ser Blasco Ibáñez un ciudadano consciente, un hombre civil, una conciencia libre, para constituirse en guión espiritual y brazo señero de aquellas huestes republicanas de Valencia que mantuvieron vivo y tremante el espíritu de rebeldía en horas difíciles para la causa de la libertad. Y tuvo que ser también un furibundo idealista, un espíritu cultivado, para darse a llenar sus horas de calma, y aun, por paradoja, sus momentos de máxima efervescencia política, con aquellas altas producciones literarias que le llevaron a la cumbre de la celebridad. Y tuvo que ser Blasco Ibáñez un alma generosa, llena de fervorosa rebeldía, para saberse encarar al pueblo y llenarle su espíritu de aquellas famosas arengas revolucionarias -oraciones de luz, gritos de fuego, sublimidad y belleza-, que hicieron de un pueblo muerto, de una aldea inmensa, la ciudad consciente que había de ser el centro vindicador de la nueva conciencia civil republicana.

Admiramos, pues, en Blasco Ibáñez, por sobre de todo, su gran potencia espiritual, su formidable disposición anímica para toda gran empresa de liberación; liberación de las almas perdidas en el regato de la esclavitud, de las conciencias deformadas, de los cerebros oscurecidos. Blasco Ibáñez fue un reguero de fe, de hálito de pasión, un gesto viril, que llenó de claridades infinitas la infinita claridad del alma mediterránea. Fue un corazón bravo y generoso que vibraba al unísono de la humanidad doliente y de la razón maltratada. ¿Político formidable? ¿Literato genial? Fue, a través del arte, todo lo que había que ser en aquella época de iniciaciones: fue un hombre, y hubo de ser un hombre de acción, un hombre revolucionario. Y lo que en la biografía de Blasco Ibáñez constituye el índice de su fama -novelas, discursos, conferencias- es todo accidente. Lo fundamental, aquella base empírica de su gran temperamento latino, puesto al servicio de la razón y de la justicia, es lo que ha de quedar como el más firme exponente de su radiante personalidad; personalidad política, literaria…, humana.

Y si no hemos podido hablar del hombre político sin adjudicarle aquel fondo romántico y generoso que hizo de su política, no una acción mesurada, discreta, atenta a los resultados de la táctica más que al logro efectivo del ideal, sino una lucha constante y una continua superación de la conciencia del pueblo, principal objetivo de la causa liberalista, por lo mismo no podríamos hablar del artista sin referirnos también a aquel sentido de la responsabilidad civil de que Blasco Ibáñez impregnó toda la belleza de sus producciones literarias; a aquel modo de ver en la vida, más que en la imaginación, sus creaciones, pero sometiéndolas, generosamente, a los ideales de redención humana, de renovación social por el racionalismo y la cultura. No fue, pues, Blasco Ibáñez, como literato, el orfebre exquisito, el regalado espíritu soñador que expele sus elucubraciones sentimentales en horas de una cierta soledad amable y egoísta. Fue una vez más el hombre, el hombre que hubo de ser novelador por una irrefutable vocación que le llevaba a hacer arte y cartel de sus propios sentimientos y de sus propias ideas, al calor de aquellas ideas fulgurantes de rebeldía y de aquellos profundos sentimientos de generosa asimilación que le deparaba una constante ruta de vidas de miseria, de hondas tragedias reales, que él veía cruzar entre la maravillosa policromía del paisaje de su patria, entre la jocunda fecundidad de su tierra, como la afirmación más llena y el más firme imperativo de aquellos sus hondos ideales redencionistas.

El hombre artista, el genio literato, fue en Blasco Ibáñez una faceta más de aquella potencialidad humana, de aquel hilo de luz bienhechora que en él escapaba por igual del corazón y del cerebro y del músculo, en una armónica conjunción de belleza, de ideal y de sentimiento.

Y he aquí la característica objetiva que toma la obra literaria de Blasco Ibáñez: valencianista y universal. Valencianista, porque su genio exuberante se afirma con más propiedad en aquellas acciones de ambiente valenciano que él liga siempre a un hondo tema universal y realista. Universal porque su gran temperamento mediterráneo se acusa con trazo justo y luminoso en aquellas producciones de ambiente cosmopolita en que el espíritu latino y el modo suyo específicamente valenciano no deja un momento de ofrecerse con luminosidades y ardencias exquisitas.

Y esta admirable dualidad característica de toda su obra, es la única que puede servir de base y fundamento para determinar la influencia de Blasco Ibáñez en la política valenciana, si se tiene en cuenta lo que el espíritu valenciano tiene de consubstancial con ese sentido altruista y esa prodigalidad admirable y ese fondo real pero romántico y soñador en su propia realidad fecunda de que está influenciada toda la persecución artística del valenciano insigne.

Efectivamente, bastarían estas sencillas ideas que hemos ido vertiendo sobre lo que a nuestro juicio constituye la radiante personalidad de Blasco Ibáñez, para entender que no es preciso extendernos demasiado en consideraciones sobre el tema que nos ocupa: Blasco Ibáñez y su influencia social en la política valenciana. Pero, si hasta ahora hemos tratado de demostrar que solo con esta gran figura universal y universalista, influyendo por radiación en el ambiente valenciano, político y cultural, y más directamente en los ámbitos populares, quedaría suficientemente concretada la razón del tema de nuestro estudio, juzgamos también necesario remarcar un punto interesantísimo de las ideas políticas de Blasco Ibáñez, que une y compensa admirablemente todos estos conceptos en que veníamos cimentando su gran significación política junto a la más robusta personalidad literaria; y es, el juicio que Blasco Ibáñez tenía, en relación con nuestro pueblo sobre la idea autonomista.

Blasco Ibáñez se asomó al valencianismo. (1) [AC1] Su gran temperamento pudo presentir que la causa valencianista no era simplemente la elucubración sentimental sino toda una doctrina política enraizada precisamente con aquellos sus ideales de liberación humana. Blasco Ibáñez no pudo negar nunca que el derecho a la autodeterminación política de los pueblos con personalidad histórica era consecuente con los principios de libertad individual. Blasco Ibáñez se asomó al valencianismo; pero su gran intuición política le hizo recoger sin duda del autonomismo estas sencillas conclusiones: que no era posible llevar un pueblo al retorno de su sustantividad nacional para el establecimiento de una nueva organización política, sin antes no haberle aplicado el germen de renovación civil, el ansia de superación por la conciencia libre del individuo, lógica, precisa, indispensable para que el movimiento autonomista del País Valenciano no pudiera derivar nunca de un localismo miserable, ni en un imperialismo ególatra y perturbador.

Blasco Ibáñez se asomó al valencianismo pero se dio perfectamente cuenta de que el valencianismo era también un problema de cultura, de recuperación sustantiva de nuestra personalidad, y que no era posible sustraerse al sentido reaccionario que forzosamente habrían de imprimir a la obra de reconstrucción espiritual los elementos intelectuales llamados a crear la ortodoxia valencianista. Entendió que debía apartarse; que no era suyo contribuir a todo aquello que había de implicar una reacción, por mucho que pudiera y debía justificarse, y dejó hacer a los demás en esta obra callada y prudente, mientras él se ocupaba de lo que entendía primordial desde su punto de vista: despertar la conciencia del pueblo, hacerle libre, seguro de que una vez libre la conciencia, el pueblo no rehusaría el derecho a su autodeterminación política y cultural, el derecho a su autonomía.

Y he aquí que cuando Blasco Ibáñez va a resumir toda una vida de protesta contra un régimen de esclavitud y oprobio, cuando hace estas afirmaciones terminantes, refiriéndose a la posibilidad de gozar su autonomía los pueblos hispanos que se consideren con derechos para recuperarla: “Ojalá en el futuro, toda la Península, desde los Pirineos al Estrecho, del Mediterráneo al Atlántico, sea una confederación de Estados autónomos con vida propia, un conjunto de organismos robustos, en admirable equilibrio, sin sobreponerse unos a otros, que unan para la gloria de una patria común las diversas lenguas, los múltiples caracteres, las variadas crónicas de riqueza histórica, y ostenten, con noble orgullo, su título de “Estados Unidos Hispano-Lusitanos, gran República Federal de Iberia”

He aquí, pues, la pura doctrina autonomista, cuyos principios ya sustentó Blasco Ibáñez en los tiempos de “La Bandera Federal”, y el cauce ideal legitimo por el que un día el País Valenciano pudiera llegar a restablecer su personalidad política, de tan magna ejecutoria en los tiempos de esplendoroso, en que el ejercicio de sus libertades le era reconocido y admirado.

¿Influencia social de Blasco Ibáñez en la política valenciana? Rotunda, definitiva; hasta el extremo que ya no ha de ser posible en mucho tiempo apartar la vista de sus ideas, de su doctrina política, tanto como del conjunto de su personalidad fulgurante. Blasco Ibáñez fue un valenciano típico: racionalista en su formación intelectual, romántico, imaginativo, artista, creador, magnánimo, pasional…, fue un valenciano cien por cien. Y si ha logrado mundializarse precisamente por llegar a la máxima expresión de nuestra sustantividad característica, ¿cómo no ha de influir hasta la medula en el conjunto social de nuestra tierra?

Cuando Valencia ya estaba sumida en ese letargo vergonzoso de los pueblos que han llegado a perder el control de su sensibilidad, Blasco Ibáñez lanzó el grito de superación a todos los ámbitos regionales. Y despertó nuestro país al conjuro mago de su palabra de fuego, que le hacía entrever un porvenir de oro con el sacudimiento de su esclavitud, esclavitud social por la incultura, esclavitud política por el yugo de la monarquía borbónica, vinculada de por siempre por el desconocimiento de sus propias esencias nacionales al espíritu castellano, imperialista y despótico. El monstruo popular despertó a la vida con el afán de derechos políticos y sociales, y con él despertó también todo el conjunto de sus virtudes adormecidas; despertó su alma. El hombre artista puso en pié la conciencia del pueblo, y con ella todas sus fuentes creadoras, todos sus ímpetus vitales; creó el hecho, y creó en él la razón de un derecho que ya no ha podido perderse para la Valencia libre, segura de sus destinos.

Eso ha sido Blasco Ibáñez para Valencia. Esta hermosa sultana del Mediterráneo, dormida a la luz de la cultura griega, solo podía ser despertada a través del arte. Y el alma artista de Blasco Ibáñez comprendió el deber que le estaba reservado. Y fue político, fue hombre de acción, y puso toda la inteligencia y todo su arte a los pies de su amada para que prevaleciera.

¿Influencia social de Blasco Ibáñez en la política valenciana? Única, rotunda, eterna, porque consubstancial al alma valenciana; porque es el alma valenciana misma la que ha radiado sobre el universo al conjuro de su arte, dejando para siempre un principio político incontrovertible; y es, que en Valencia no ha prevalecido ninguna política que no esté enraizada con su propio espíritu liberal y creador, que garantice hasta el máximo la natural expansión del individuo, artista, rebelde, pasional, dinámico, pero propicio a todas las luces de la razón, a todas las superaciones espirituales; abierto, como nuestro mar latino, a todos los aires de la cultura.

Firma manuscrita: Ang. Castanyer


[1] Any del trasllat de les cendres de Blasco Ibánez a València des de Toulon, juliol de 1933, amb la presència del president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià.

AC1] A l´original no hi ha text enganxat a aquest índex.