Archive for the ‘País Valencià’ Category

Per què la independència?

Divendres, febrer 8th, 2013

Sempre he distingit Espanya i les institucions espanyoles,  del poble espanyol. I és més, sempre he considerat el “poble espanyol” o millor dit, tots els pobles que configuren l’Estat Espanyol com unes víctimes de les seves institucions. I d’altra banda també he professat  un valencianisme sentimental  primer i un catalanisme desprès, de respecte a una llengua i una cultura, i a una història que contràriament a l’espanyola s’ha distingit des dels seus orígens per la seva característica democràtica, sempre avantçada al seu temps. Per tot això i pel respecte als lligams i llaços afecius creats pels ciutadans durant aquests 300 anys de poder  conquistat per la força de les armes pels Borbons des de Felip V,  i revalidat  al segle XX per Franco, capaç de firmar el “enterado” contra el President Companys i alhora contra el seu correligionari, el catòlic Carrasco Formiguera per “separatistes”. Durant anys he optat per la forma de govern que creia  més idònia als sentiments –més que interessos- dels pobles de  l’Estat espanyol, és a dir, pel federalisme. I això fins que he arribat a una sèrie de conclusions:

La primera,  la constatació de la diferència  sobre el tema identitari entre els ciutadans de Catalunya d’orígen immigrat i els de la resta de l’Estat.   La segona, que Espanya no seurà a la taula de negociacions amb la nació catalana com preteniem  els federalistes més que forçada  i obligada.

La tercera conclusió és el convenciment de que Espanya necessita “un xoc”  per acabar amb els seus dimonis. I aquest xoc pot ser la declaració unilateral de la separació de Catalunya amb Espanya.

I una altra  conclusió és que som al segle XXI, que una nació com la catalana té el dret a decidir el seu destí, fora de legalismes caducats, i que l’opinió internacional abonaria les seves decisions per poc que aquestes s’expressaren amb el rigor i garantia democràtica necessària.

I per acabar, he deixat de considerar l’independentisme responsable d’una eventual ruptura traumàtica en el si de la societat catalana, i entre aquesta i Espanya, considerant els responsables d’ una ruptura traumàtica,  aquells  que no respecten la democràcia i els drets i sentiments dels altres!

Aquesta nit

Dissabte, desembre 29th, 2012

Ens plau editar aquesta poesia d’exili d’Angelí Castanyer que no figura al seu llibre Miratge i fou publicada a la revista Foc Nou,  l’abril de 1961.

Fernando Valera, Angelí Castanyer

AQUESTA NIT

 

Deixa’m fruir la glòria de saber-te meva,

en la fonda buidor d’aquesta nit quallada enmig l’abisme,

alga podrida entre les aigües mortes

d’una mar sense clamor en les entranyes.

Nit feta a posta per nosaltres dos,

nosaltres dos perduts enmig la nit,

aquesta nit més negra que la nit,

més nit que la nit més negra,

Negra, negra, negra.

 

Fernando Valera, Angelí CastanyerAh, però tu creu-me a mi: sigues bella, bella només,

Fernando Valera, Algelí Castanyer   

i calla. És tot el que et pertoca.

Com jo, que vinc de fer-li la permanent a l’ànima

ben farcida endemés de versos de nilon

i llunes tumefactes.

Sigues bella i no faces cas, no faces cas

de tota eixa pobra gent hermètica

que està ahí quieta i no parla

sempre mirant-nos a través dels vidres.

No els faces cas: ells saben bé el que volen

i esperen, esperen – impertèrrits,

La veu d’un sindicat que els acarone.

Car no els ha de mancar mai el gran poeta docil

ben situat en la estratègia opipara

de tes cuixes grandioses, infal·libles

i ja voràs tu, ja voràs tu com ell arriba

a empapusar-los bé el seny de llur immens prestigi…

I que me deixen a mi la veritat, la veritat de vore’m

tranquil,

tranquil entre les teues carns alegres

que no saben res

que ni saben, ni pensen, ni somnien,

que ignoren el curs de les valors marxandes

i el mínim garantit de la suor que mata

i la guerra que cova en la fredor hopòcrita

i la candor immensa dels negres que treballen,

eixos negres tan negres que volen tenir una ànima,

una ànima per ells, per poder-se`n servir – la gran mania!

i llibres a la llar

i alfàbega a jardí

i dones i xiquets amb qui anar-hi els diumenges

passejant-se en pau

com tot aquell que és home i se’n adona

i vol fer-ho constar…Quin desficaci!

En fi tu ja saps del que va: sigues bella, bella només

i calla. És tot el que est pertoca.

Car, en aquests temps magnífics de Tècnica i de Cínica

hem de ser ponderats… Altres somnien, sí,

somnien i somnien

(a rastrons per la vida, a cavall de llur ànima)

només pel gust de fer-se afusellar…

deixal’s, deixal’s tranquils amb llur plaer legítim.

No els desinquietes.

I mentrestant, tu i jo , la glòria!

Eixa glòria integral, total, real (eclèctica, sintètica, neutral)

que especula amb l’encens i sent a gasolina,

Que engronsa l’esperit i parabrisa l’ànima,

que ens du a ballar  la tonga i la milonga,

el tango i el sanguango

la ganga i la mandanga

el catch-as-can

i el bat-a-clan

i el ku-klux-clan…

Mentre el Cid Campeador, tenor insigne canta, canta, canta i cita el bou

des d’un altar,

des d’un altar vestit de dol,

vestit de dol i d’infinit,

de l’infinit d’aquesta nit,

d’aquesta nit, d’aquesta mar,

d’aquesta mar sens llum en les entranyes,

Aquesta mar podrida de tenebres

Aquesta nit tan negra, negra, negra,

Aquesta nit cuallada enmig l’abisme.

Angelí Castanyer

 

Nacionalismes

Dilluns, octubre 22nd, 2012

He retrobat un quadern on anotava algunes reflexions personals. En reprodueixo una d’elles sobre nacionalisme que em sembla respondre particularment a l’actualitat: ” Nacionalisme: amor de la llibertat pel seu poble i per extensió de la de tots els pobles; altrament  no seria nacionalisme sinó que acabaria podent ser imperialisme. Els nacionalismes  però no són neutrals ideològicament; quan parteixen dels sentiments del poble generalment són socialment progressistes. Quan obedeixen als sentiments de la classe dirigent, solen ser interessats i conservadors. I quan volen enganyar al poble, com en el cas del nacional socialisme per exemple , montruosos!

Que Catalunya o el País Valencià hagin fet part del regne d’Espanya a través la corona d’Aragó a  la fusió amb Castella  tot i onservar els propis sistemes d’organització, independents i clars es incontestable. Que malgrat dues derrotes militars i dues dictadures, Catalunya i PV hagin resitit   com a nació, salvaguardant la seva cultura i la seva llengua, només gent indocumentada ho pot negar. És necessari pels ciutadans saber distingir entre els sentiments individuals i els col·lectius, cosa que s’adquereix, en principi amb l’educació democràtica, i en aquest sentit cal reconèixer que Espanya, històricament no  és que hagi estat particularment afavorida. Els sentiments i drets individuals, en qualsevol democràcia formal, ja sigui l’Estat espanyol actual o l’eventual català, es respecten, i no cap el menor dupte que a Catalunya aquests drets es mantidran; seria  històricament paradoxal que fos el contrari!  Els drets col·lectius però ja són una altra qüestió; al segle XXI són tanmateix irrenunciables i oposar-s’hi com ho fa Espanya, és antidemocràtic i un signe d’altres temps.

També és comprensible que els dirigents polítics intentin responsablement d’evitar aventures i frustracions col·lectives sempre perilloses. Però aquests dirigents no deixen de tenir ells mateixos , com tot ciudadà, sentiments identitaris i en el cas que ens interessa, a Catalunya o al País  Valencià poden sentir-se català o valencià,  espanyol, o bé, tan valencià o català com espanyol. Però el que no poden els dirigents i per tant els partits polítics -sobretot si són progressistes- és trair els drets col·lectius del seu poble, actitud que, malauradament, no sempre es detecta  immediatament, però que a la llarga, s’acaba  pagant. Aquesta traïció ha succeit al País Valencià per part del PSPV-PSOE . A Catalunya el PSC, als seus orígens, representava aquest equilibri entre la defensa dels drets individuals i col·lectius de la societat catalana. Aquest equilibri, es va trencar al Congrés de Sitges on una nova generació va creure arribat el seu moment. Es poden discutir els seus mòbils, si  fou per ambicions  personals o ideològiques, però el ben cert és que ignorant en la pràctica que el PSC era un partit català, es van equivocar. No tenim proves òviament però la lògica ens condueix a pensar que el PSC no s’hagués despregut per interès propi d’un valor com Pasqual Maragall sense una forta pressió exterior. Desprès d’uns quants avisos electorals, els resultats no s’han fet esperar i  els tindrem  amb tota la seva magnitud a les properes eleccions del 25 de novembre on  em temo que el PSC, si no canvia res com tot ho deixa preveure, pot beure fins la última gota la copa de l’amargor!

Resposta a Vicent Parpal

Diumenge, octubre 7th, 2012

Difícilment no es pot no estar d’acord amb l’article Per què soc optimista? de Vicent Partal a Vilaweb. ho diu tot. Però més  que dir-ho tot, em sembla, amb ànim de crítica constructiva, que vulgui justificar moltes coses. I com demana debat, ací té la meva participació:

 

Celebre que faci referencia a Compromís, però seria de justícia senyalar que els primers resultats positius de la coalició arriben quan ha començat a seguir l’exemple dels nacionalistes de la generació política republicana, gent que coneixia perfectament el feble nivell de consciència nacional de la seua societat i que des d’una posició inequívocament popular intentaven adreçar-se al conjunt del poble i no a una minoria. Des de fa un temps Compromis ha decidit, com aquells polítics,  adreçar-se directament al conjunt del poble valencià i per això ha cregut necessari de renunciar a la batalla anecdòtica dels  símbols sorgits de la renaixença conservadora, els quals malgrat les seves limitacions, amb les dues dictadures successives que hem patit, malauradament com no podia ser altrament, els valencians han fet seus.

Des de sempre, els nacionalistes valencians consideren  que els Països Catalans,  entre ells el País Valencià modern, tenen el seu origen en la nació catalana. Avui en dia ningun nacionalista  rebutja l’herència de Fuster, una altra cosa desgraciadament és la societat valenciana! En la lluita pel retorn de l’exili de la Generalitat catalana combateren les esquerres catalanes exiliades i les de l’interior, les dues amb experiència política,  si bé  el concepte de Països catalans, solament era defensat pel sector nacionalista catòlic dretà català, el sol “tolerat” pel règim, i per raons comprensibles, pel jove i renaixent nacionalisme valencià que hi va poder trobar refugi i suport. Avui en dia i com en aquells temps, la llengua comuna i el concepte de País Valencià i òviament l’economia són elements més tangibles pel discurs polític que el fet de fer part d’una Nació en vies encara de conquerir una part d’ella, Catalunya, el seu reconeixement. No pot un nacionalista valencià no ser catalanista. Tanmateix l’optimisme demostrat per Partal em fa témer d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Encara no ha reeixit a obtenir Catalunya la seva independència i ja estem mirant els valencians cap el nord! El que han de fer aquells que tenen audiència i disposen de la capacitat d’influir a través de mitjans de comunicació, malauradament poc nombrosos, com Vilaweb i el setmanari El Temps, i encara que personalment n’hagin de patir les conseqüències, és escriure  pel poble que tenim, sense equivocs, amb l’objectiu d’elevar la seua consciència nacional i amb periodistes i temes del país,  i fomentar que la nostra lluita és la consecició de la llibertat del País Valencià.

Memòria històrica del PAÍS VALENCIÀ

Dissabte, setembre 29th, 2012

Creiem interessant, al moment en que la història sembla accelerar-se a Catalunya, publicar una carta  datada a Orà  el 9 de desembre de 1944 i adreçada  a Manuel de Irujo, ministre del Govern de la República   a l’exili, per Josep Castanyer president del Partit Valencianista d’Esquerra a l’exili .

D’aquesta carta en podem treure vàries  conclusions:

  La primera, que el valencianisme polític que des del primer moment havia reprès la seva activitat  a Orà, no va perdre temps  en  restablir els seus contactes internacionals quan les circumstàncies ho permeteren amb el desembarcament de les tropes americanes al Continent  Africà l’11 de maig de 1943.

La segona,  que el Partit Valencianista d’Esquerra celebra el dret d’autodeterminació de Catalunya, País Basc i Galicia reconegut pel cap del govern de la República Espanyola a l’exili.

I la tercera conclusió, El Partit Valencianista d’Esquerra  reclama aquest mateix dret pel País Valencià.

***

Oran 9 diciembre 1944

Sr. Dn. Manuel de Irujo

Londres

 

Mi distinguido amigo :

 

A raíz del desembarco aliado en estas latitudes, me apresuré a ponerme nuevamente en contacto con Vd., lo que intenté escribiéndole dos tarjetas postales que deben haber quedado prendidas en las redes de la censura, ya que eran ilustradas y pude enterarme luego que su circulación no era permitida.

Hoy me decido a insistir, habida cuenta de que ciertos acontecimiento requieren hacer uso de la benévola deferencia de Vd ha venido concediendo al movimiento valencianista. Nuestra situación en orden a la política del exilio, con relación al futuro ibérico,  puede resumirse en la siguiente forma : Cuando se constituyó en México la llamada Junta Española de liberación y leímos en su primer manifiesto la exclusión del nacionalismo vasco, pensamos que la citada Junta nacía con pecado original y determinamos no adherirnos a los órganos filiales que aquí surgieron con asombrosa docilidad. Después, hemos sido requeridos con insistencia por los representantes de la llamada Junta Suprema de Unión Nacional, para formar parte del órgano directivo de este movimiento, cuyo alcance y finalidad ( en aquello que hemos podido comprender) nos parecen ajenos al espíritu y conveniencia de nuestra península. Recientemente, hemos leído en la prensa local unas manifestaciones atribuidas al Sr. Pi y Sunyer, cuyo simple enunciado ha tenido la virtud de atraer nuestro máximo interés,

pues si el hecho que se cita tiene confirmación en la realidad, podemos afirmar que el porvenir Ibérico encuentra -al fin- el camino de la razón.

Es motivo de honda satisfacción para nosotros, observar la rectitud y energía con que Vasconia, Cataluña y Galicia, mantienen el principio de su personalidad inconfundible y el derecho al libre ejercicio de autodeterminación (tan torpemente definido por el Sr. Albornoz en uno de sus recientes discursos) ; pero nos duele en el alma, el olvido en que se tiene al movimiento nacionalista valenciano , cuya existencia Vd. bien conoce, así como la del Partit Valencianista d’Esquerra, que desde el ano1931 viene desempeñando cargos de elecciones popular y participando con todas sus fuerzas y responsabilidad en la guerra contra la sublevación franquista y la intervención extranjera. Hoy, cuenta con un numero reducido de hombres en el exilio y otro desgraciadamente superior entre las victimas de la represión falangista. Es por todo esto, que hemos creído oportuno no dejar en silencio nuestra actitud como nacionalistas valencianos, sumándonos con todo entusiasmo al movimiento liberador de las distintas nacionalidades y a la constitución de un estado federal que posibilite la inteligencia reciproca de la maravillosa diversidad Ibérica.

Desconocemos el domicilio actual de Presidente Sr. Aguirre y la de Dn. Carlos Pi y Sunyer, a quienes hubiésemos querido significar nuestro criterio y encarecer el estimulo que significaría para los valencianos, el verse reconocidos por las representaciones de los diversos movimientos nacionalistas de Iberia, con el solo enunciado de su existencia, pues entendemos que el principio de justicia que anima nuestros movimientos ha de tener valoración adecuada en el criterio de quienes se inspiran en las fuentes de la misma razón política.

De aquí que recordaremos la simpatía dispensada por Vd. a nuestra significación patriótica me haya decidido a la exposición de nuestras preocupaciones actuales frente a la posibilidad de un núcleo de coincidencia que valorice el verdadero perfil histórico de nuestra península y defienda el reconocimiento positivo de su diversidad, para que VD. nos honre haciéndose interprete de estas preocupaciones y las transmita –si en ello no hay inconveniente- a los representante de Vasconia y Cataluña.

Deseando que la salud y el espíritu se mantengan al nivel de sus elevados merecimientos, aprovecho esta nueva oportunidad para reiterarle la respetuosa consideración de su Afmo. ;

 

q.e.s.m.

 

 

 

Entrevistes Audio de 1966 a Angelí Castanyer, Antoni Gardó i Josep Gumbau

Divendres, setembre 21st, 2012

Fa uns dies Publicavem la conferència que va donar Angelí Castanyer  a l’ocasió de l’homenatge organitzat l’any 1966 per la Casa Regional Valenciana de París i l’Ateneo  Iberiamericano a Maximilià Thous Llorens. D’ençà, hem localitzat les entrevistes en MP3  fetes a Angeli Castanyer, president de la Casa Regional Valenciana, Antoni Gardó, president del Ateneo,  i al pintor Josep Gumbau que va realitzar el retrat de l’homenatjat a l’ocasió d’aquest acte;  unes entrevistes  que es van reretransmetre  a America llatina i que podem escoltar avui al final  del text de la la conferència Homenatge a Maximilià Thous Llorens

 

 

 

 

Homenatge a Maximilià Thous Llorens

Dijous, setembre 13th, 2012

L’historiador Santi Cortés ha pogut escriure que “Angelí Castanyer i Fons fou sens dubte l´ideòleg i l´animador més rellevant del valencianisme a l’exili.”

 Va ser amic íntim de  Thous Llorens, com a poeta i com a company de lluites. L’homenatge,  retransmès per  una emissora iberoamericana va ser iniciativa d’ell i fou organitzat l’any 1966 per la Casa Regional Valenciana de París de la que era president, i l’Ateneo Iberiamericano.

Al final de la conferència trobareu les entrevistes audio fetes a  Angelí Castanyer, Antoni Gardó i Josep Gumbau.  (A.C.R).

 Invite als joves nacionalistes valencians d’avui a llegir amb l’atenció que es mereix el text de la conferència. Circumstàncies adverses durant el franquisme i a la transició han fet que alguns hagin volgut confondre aquesta generació de nacionalistes republicans amb l’anterior, la de la renaixença, justament la del pare de Thous Llorens ,  Maximilià Thous Orts, l’autor de l’himne valencià (que no de l’himne valencianista que feu el seu fill Thouets”) i que adoptaren, com precisa Castanyer els nacionalistes valencians. És a dir que de folklore, regionalisme i “per ofrenar noves “glòries a Espanya”, res de res. En aquesta conferència, Castanyer ho deixa  prou clar per què no quedi el menor dubte.  També és innecessari precisar  que aquells nacionalistes, quan glossaven València, es referien òbviament al País.

El dibuix que il·lustra  aquest homenatge és un retrat del seu amic que sempre va guardar Angelí Castanyer.

 

 

 1. CONFERÈNCIA. ( donada al Ateneo Iberoamericano de París.1966)

Angeli Castanyer i Fons

Cuando se trata de homenajear a un poeta reconocido cuya implicación literaria  no le impide a la vez constituir una fuerte personalidad política, la tentación es grande de intentar deslizarnos subrepticiamente entre una nube de consideraciones abstractas, de ditirambos líricos mas o menos felices, siquiera sea por ver de demostrar a todo el mundo cuán cerca del alma exquisita del poeta hemos sabido situar nuestro espíritu, bien que pueda ser esta también la mejor manera de poder encubrir sobre qué mínimo pedestal de vana inconsistencia habríamos sido capaces de situar así para siempre a nuestro gran poeta querido y admirado. Porqué a fuerza de querer ignorarle como hombre público, como ente social activo y presente, en razón de no se qué otra virtualidad cualitativa más elevada, más elevada por cuanto más pura y recóndita, lo que en realidad habríamos llegado a hacer es esto: vaciar su obra literaria de aquellas sus cualidades propias más íntimas y directas, es decir, privarle de toda trascendencia objetiva realmente auténtica y veraz.

Este podría ser el caso hoy en lo que a mi respecta si, por el contrario, no me apresurara a decir ante todo que, para interpretar correctamente la personalidad literaria de Thous Llorens, lo único que a mi juicio no nos está permitido ignorar aquí es precisamente su condición política, la trascendencia inevitable de una actitud y una responsabilidad bien delimitada ante la cosa pública: al lado o en frente, jamás al margen, de la sociedad que lo ha conocido y lo ha adoptado. Pero es así también que, sobre esta base, la primera consideración práctica a deducir resultaría ser, en cierto modo, una negación: la de que, a causa de una actividad pública casi permanente, la obra específica literaria de Thous Llorens no ha debido ser extensa y homogénea sino varia y dispersa; en realidad, la más indispensable a dejar situada en primer plano aquella otra vocación que, tanto o más que la política, constituyera el nexo profundo de todas sus aspiraciones y actividades; quiero decir, el magisterio público.

Así, para llegar hasta el poeta y comprenderlo, el camino a seguir no habrá de ser precisamente aquel que mejor pudiera conducirnos hasta el recinto amagado de sus evidentes capacidades líricas, sino al más socorrido y fácil de la “petite histoire” normal y cotidiana. Y bien; en ella observamos que si a los diecinueve años Thous Llorens había adquirido ya el titulo de Maestro Nacional, no es esta vocación por la enseñanza pública la que precisamente llegará a practicar en toda su plenitud. ¿Por qué? La razón es simple. Porque en España, por paradoja, un maestro de escuela llevado a ejercer la profesión, lo primero que ha de resignarse a no practicar jamás… es su oficio de maestro; y ello en virtud, o a pesar, de que, por su propia naturaleza, este magisterio público habría de consistir precisamente en propiciar a mansalva la saturación moral e intelectual del pueblo, de un pueblo sobre todo como el nuestro, condenado ya des de la cuna a una confabulación sistemática, organizada, entre un Estado fundamentalmente teocrático y una Iglesia rabiosamente estática, un Estado absoluto y una Iglesia gregaria, anatemita, inconciliable a todas luces, es decir, virtualmente inconciliar o inconcilista.

Interpretar, pues, la ingerencia decisiva de un poeta en nuestra pétrea sociedad no es cosa a mi juicio que pueda resultar extraña a las peripecias mas o menos corrientes y hasta vulgares de la vida íntima; porque el problema que al poeta se le ofrece no es distinto, claro está, del de cualquier otro español sujeto también a tolerar su patria. Así, nuestro poeta, caballero letrado como Quevedo, pero sujeto sagaz como el Lazarillo, ha debido saber muy bien que en España no hay forma de existir si no es dando la sensación a todo el mundo de que se existe de veras… aunque de milagro; porqué existir de veras y milagrosamente consiste en ser poseedor de un capital deliberado de honestidad convencionada, es decir, constante y sonante; y que el único capital legítimo en un país legalmente amoral es el de hacerse asegurar, en nómina pública, el condumio diario, el peculio domestico.  Pues bien; es lo que nuestro poeta ha resuelto ya antes de hacer sus primeras armas, sus primeros versos, a sus catorce años justamente, obteniendo por concurso una confortable plaza de oficial administrativo en el Ayuntamiento de Valencia. Tratándose de un español, bien podemos decir que ha sabido poner a tiempo una pica en Flandes. Y esto no es capcioso ni tan vano o pueril como parece; porque es a partir de este objetivo esencial, previo, que un español idéntico a sí mismo puede permitirse el lujo de instalarse definitivamente en la piel sumisa de Sancho Panza o de Don Quijote, el personaje típico que mejor le convenga y más le plazca… puesto que con idéntica lógica y con igual dignidad.

Claro está, nuestro poeta prefiere devenir Quijote; pero un Quijote seguro, verdadero, sin amalgama fraudulentas, tal aquel singular hidalgo, loco y turbulento, pero que acabaría sus días tranquilo y juicioso, entre gente sensata y razonable… dejando a su pobre escudero en la estacada de sus sueños frustrados. No; el quiere ser Quijote como un hombre cabal, es decir, cabal de juicio como un hombre, como un hombre dispuesto a perder totalmente la razón a fuerza de saber discernirla y avalarla como es de ley, deliberadamente, con magno estoicismo, hasta convertirla en sangre de su propia sangre y derramarla a fondo y por doquier, como un regalo, no en pequeñas aventuras más o menos ingenuas y zaragateras, sino en un combate interior duro y permanente, claro y concreto. En una palabra; puesto que ya le es fácil dejar de practicar inútilmente su vocación, hará algo positivo y eficaz: se dedicará a orientar, al margen de su profesión, en franco tirador de la cultura, a todos aquellos aspirantes a maestro que quieran tratar de descubrir, con él, la manera mejor y más segura, aunque más penosa, de enseñar la enseñanza; enseñar la enseñanza tal como él la entiende y la practica: como una entrega absoluta y permanente de la propia riqueza interior, a la vanguardia del progresismo ideológico, sin complejos dogmáticos ni cabriolas pecuniarias, frente a todos los formalismos convencionalistas de la sociedad burguesa, una sociedad vinculada al positivismo más deliberado, adscrita a los principios inmutables del materialismo más rudo y más espeso, principios, claro está, que él, pensador racionalista, espíritu delicado y hombre bueno, no llegará nunca a encontrar ni suficientemente lógicos ni excesivamente justos. Así, Thous Llorens, mentor de maestros, será el animador, a todo lo largo del circulo de sus amistades, tan extenso y tan vario, de una especie de magisterio, si no público, popular; de una comunidad abierta por la enseñanza laica, tarea fascinante en aquella época de analfabetismo organizado, de oscurantismo consuetudinario y legal, que constituiría la punta de lanza de toda acción positivamente revolucionaria o simplemente renovadora: la emancipación del pueblo por la cultura como objetivo esencial, fundamental, a todo trance y por encima de todo; por encima de todo esnobismo culturalista de fachada, de todo exclusivismo dogmático y politiquero; y ello porqué es llegado ya el momento precisamente –así lo proclama él a toda hora- de tomar partido, de hacer una política determinada y determinante de la cultura; en una palabra: de adoptar una actitud pública de idealista responsable, de poeta en acción, poeta a fuerza de descubrir el pecho a la verdad y a la generosidad; de acabar para siempre, si es posible, con ese eufemismo hipócrita de la poesía pura y el arte por el arte y el juicio emergente y la razón equidistante y otras zarandajas por el estilo. Porqué para él está bien claro ya que en todo hombre de letras existe implícito un ente social dispuesto a darse o a venderse, dispuesto a convencer o darse por convencido, según que sea o no artista o intelectual auténtico, es decir, que no deje de ser, además de intelectual puro, hombre limpio y sincero, leal y audaz con sus propias ideas y ante sí mismo. Justamente lo que él es: audaz y leal a todo trance y a prueba de bomba. Nos lo demuestra en todas sus creaciones de orden cultural, tales como la Taula de Poesía, creación de vanguardia en el campo de las letras valencianistas, debido a su sola iniciativa entusiasmo y competencia; el Grup Escolar Nacionalista minoría audaz en el combate estudiantil por el derecho a la enseñanza en lengua materna; el semanario político Avant, de expresión avanzada; las canciones populares que escribe únicamente para fomento de las agrupaciones corales y excursionistas; las dos piezas teatrales que escribirá expresamente para actos de recreación del teatro vernáculo; los innumerables ciclos de conferencias contradictorias, políticas y culturales, que él promueve y organiza; su colaboración, siempre oportuna y eficiente, en los periódicos locales de orientación democrática, sus mítines políticos y, sobre todo, su intervención inicial, promotora, siempre decisiva, en la formación de todos los organismos políticos y literarios de la propaganda valencianista activa. Pero todo esto, con ser tanto, resultaría ínfimo en relación en cuanto nos demuestra en sí y nos infunde su propia poesía, su poesía que el no abandona nunca definitivamente en cuanto constituye el recurso supremo de llegar a imponer sus posiciones políticas desde el ángulo más puro y elevado; esa poesía suya tan natural, tan directa, que no obtendrá nunca el tono elegíaco del pesimismo y de la soledad y que ofrecerá por el contrario un cierto fondo discursivo, didáctico, sin duda en él inevitable, pero que procurará desviar hacia una alegre causticidad discreta que es como un muro de contención, como un velo opaco de lucidez contenida, de sensibilidad consciente y deliberada, extravertida, reconvertida al fin en un fervor deliberado por todo cuanto fuera de él considerará débil y sin defensa; amor al pueblo concretamente, al pueblo tal como es y porque es así: con su insuficiencia falazmente tratada y manipulada; ese pueblo suyo de tierras ricas y exuberantes y que, anclado placenteramente en un destino fácil, no querrá discernir y rechazar el lastre oneroso de un empirismo positivista que lo desvirtúa fatalmente y lo corrompe.      

Y es así, en esta amalgama tan difícil de hombre bueno y avisado, frágil y tenaz, idealista y práctico, que podremos llegar a descubrir finalmente nuestro poeta, ese poeta que el pueblo necesitaba y que nosotros también habremos deseado y presentido. Porqué es en medio de esta afortunada coyuntura que Thous Llorens llegará a verse centrado él mismo en sus propias dimensiones, situado automáticamente en el cauce real propio a la personalidad ambivalente que es la suya: a medio camino exacto entre la política y la pedagogía, el arte y la literatura; entre la vocación activa, el sentimiento puro y la noción razonada. Pues bien; esta conjunción ideal que él no ha buscado pero que ha resentido siempre, es la que viene a ofrecérsele espontánea, lógica, normal con el nacionalismo valenciano, el movimiento renacentista que acaba a penas de liquidar sus primeras expresiones timoratas del provincialismo anacrónico de Lo Rat Penat. Es el renacimiento literario y político de la personalidad valenciana, ya viva y orgánica, en que se verá él instalado de pronto como en una refloración maravillosa y definitiva de todas sus fuerzas interiores, como un eco real, cierto, infalible, de todo cuanto dentro de él venia adoptando la forma más limpia, el hálito más puro, la expresión exactamente bella y generosa. Porque ¿cómo sentirse en realidad lógico, justo desde un punto de vista universal y humano, si no es en comunidad total de espíritu con su mismo pueblo, sin coberturas ficticias ni especulaciones vanas de un exotismo frío y estéril? Él, profesor de español, ama escribir en lengua vernácula; porqué es su propia lengua y la lengua que hablan sus semejantes más próximos; ama a su tierra, estribación feliz de horizontes hermanos, pero que es la tierra propia, la más inmediata y la más íntima; y porqué es así, de esta forma directa, entrañable, que él llegará a percibir y asumir los ecos más propicios de otros hombres y de otros pueblos lejanos, de otras voces extrañas pero gemelas que recitan versos terriblemente iguales a los suyos y lloran sus mismas lágrimas, lágrimas de amor y de piedad, de piedad para los pueblos –todos- ignorados, para las naciones –todas- oprimidas. Y es así que un día llegará a percibir, al otro lado del planeta, la voz hermana de Rabindranath Tagore , el rapsoda indio de la voz vindicativa, voz que él hará resonar en las mentes perplejas de aquellos compatriotas suyos que no saben escuchar y no quieren oír:

Rabindranath , mestre, patriota i excels poeta.

En tu venere a lo teu poble

meravellós, pagà i asceta.

A lo teu poble de la jungla verge,

dormida baix el sol…

Si; porqué aquel pueblo, tan lejano en sí mismo y tan distante, tan distante del propio mundo en que apenas vive, también clama el vacío de su gran ignorancia, aletargado en su inmenso sueño, prenda segura del voráz extranjero.

Rabindranath: Benvingut sigues

Dins el sagrat del meu esperit.

D’aquest esperit que es desvetlla

per un deler inconseguit.

En tal foguera com la teua,

ma joventut se sacrifica.

Foguera ardenta de tres flames

que a un temps inquieta i purifica.

Mi juventud se sacrifica. He aquí la afirmación reveladora de un poeta auténtico, ese que estábamos seguros de encontrar; he aquí el haz luminoso que lo fija de pronto y lo sitúa en nuestro espíritu con claridad rotunda.

Flama d’amor pel sacerdoci

de molejar l’esperit infant…

Porqué es esa su vocación, su vocación primera, insustituible, de recrear y moldear las almas a expensas de la suya; el motor ideal que a él le mueve a recrearse también y fundirse en otras mentes, pobres mentes que, por ver abandonadas, él creerá infantiles.

Flama d’amor per nostres terres

amb un bessó deler ingent.

Company de Gandí, esperem l’auba.

També ma terra mira Orient.

Punxa de rosa feridora

que encara embauma la ferida…

Flama d’amor per la Bellesa

de sort i dol, de mort i vida.

Muerte y vida, porque la belleza es armonía obligada entre el dolor y la verdad, la verdad vital, entera, inabatible. Y así, en Thous Llorens el valencianismo no es, como para tantos agentes sucursalistas de las centrales políticas madrileñas, un trampolín de oportunismo circunstancial más o menos cómodo y rentable, ni tampoco, como para otros profesionales como él, un enunciado específico de especulación pedagógica que bien puede ser comprendido y olvidado simultáneamente. No; en él, el valencianismo es consubstancial; es todo y todo acción; todo lo que él piensa y todo cuanto ama; todo en cuanto él cree y aspira, fundido y confundido, profundamente y sin esfuerzo; y así, cuando habla al poeta amigo, tan lejano, es con el tono seguro de quien se sabe escuchado de su propio pueblo y en el espíritu mismo de un combate igual y de causa idéntica.

D’aquest esperit que te contempla

clos en l’ambient de la ciutat,

d’aquesta urbs de l’artifici,

d’activitat irresoluta,

sense el lirisme que sustenta les rotatives de Calcuta.

Ah, que son duros como roca firme estos sutiles versos que él quizás no habrá lanzado mas que por verlos perderse como una leve emanación de su espíritu, duros por demasiado ciertos para ser perdidos y olvidados. Porque es claro el artificio en que se escudan los políticos aletargados de esa su bella ciudad dormida, dormida bajo el sol, una ciudad frustrada que él quisiera liberar -pobre poeta!- a fuerza de lírica razonada, de racionalismo ilusionado, entre el clamor ingente de un mar de rotativas que cantaran a un tiempo la gracia y la virilidad de su pueblo libre, su pueblo ya recuperado, propio, dueño de sus destinos. ¿Dueño de sus destinos? ¡Casi nada! Un sueño, sí, realmente, un verdadero sueño de poeta, de poeta soñador que le da por creer y confiar en los otros hombres, en la comunidad de espíritu de todos aquellos que su gran ciudad alumbra y protege; de esos hombres repletos de convicciones cívicas, pobres poetas todos que un día, como tantas veces al largo de su historia, habrán de ser vencidos y arrollados, escarnecidos, por las hordas criminales de la reacción totalitaria, esa confabulación internacional del capitalismo a ultranza que en julio del 36 dirá continuar –y no sin razón- la historia de España, de la España uniformada en la barbarie negra, contra el ideal de una conjunción creadora de hombres emancipados y de pueblos libres.

Como era de rigor Thous Llorens es condenado y encarcelado; como todo hombre de espíritu que ha tomado partido abiertamente por la democracia republicana; como todos los caballeros andantes que no han querido dejar de ser poetas de verdad. Fuera, en la calle, los otros, los poetas pancistas que se dicen puros, los emergentes y equidistantes, cantarán las glorias del Caudillo y verán el condumio asegurado. Thous Llorens tendrá que sobrevivir y hacer sobrevivir su poesía milagrosamente. ¿Milagrosamente? Sí; porque eso es nada menos lo que se le ocurre hacer con su lógica infalible. Puesto que él debe callarse irremediablemente ¿porqué no hacer hablar las piedras? En efecto, ¿qué otra cosa podría decirse de ese verdadero monumento poético suyo dedicado a la Lonja, el bello edificio civil de estilo gótico enclavado en el corazón de la ciudad levantina? Solo él, Thous Llorens, ha podido identificarse, como con su propia alma, con aquel

esplèndid oasi on la vista descansa

i on l’esperit en crisi, troba nova gaubança;

aquel oasis de columnas que emergen –dice- como palmeras plantadas en lo más intimo de la huerta…

La columna-palmera que el brancatge sustenta

i que munta serena, elegant i valenta.

Tan valiente y tan serena, tan idéntica al propio espíritu del poeta que

l’anhel salomònic palpitant en la soca

i s’enrulla amb la gràcia de no fer-se barroca…

Claro que no. Jamás él podría consentir ser una alma barroca, él, tan resto y tan fino, tan claro y tan firme. Que si la Lonja permanece allí, como un fuerte vegetal florido, él también quedará allí presente siempre, heraldo insustituible del arte y de la ciudadanía y con la misma prestancia vigorosa de aquel escudo afiligranado que campa a la puerta, concierto inverosímil de gracia y de vigor:

Floró florit en eixe mateix lloc;

més que buidat per un humà cisell,

sembles quimera que com un tomell

ha germinat en el clavill d’un roc.

I es allí, entre aquellos muros solemnes, que él, náufrago hermético, dice, descubrirá en silencio profundo pero alado que viene a quebrarse caprichosamente entre las piedras

com la randa marina que entre rocs se desfà.

Aquel silencio, es el de su propio espíritu atormentado, el silencio ominoso de su bella ciudad vencida, vencida como tantas veces lo fuera y por las mismas gentes extrañas y con los mismos cómplices de dentro. Pero que fuerte se siente él así, sumido en su tremenda soledad, su soledad tan rica de floraciones duras, duras como las piedras que ahora le envuelven silenciosas. Y qué lejos están ya aquellos días luminosos en que el poeta habrá querido contemplar desde un avión aquella su ciudad tan querida, en un magno equilibrio de todos sus resortes íntimos, libre y feliz.

Equilibre blaníssim …

Suspensió ideal …

D’alt, més prop, el sol nostre de migdia;

Des de mi –no baix de mi- l’alba ciutat,

I, al costat, tot creixent, eixamplant-se, combant-se

El Mar.

El Mar!

Reflecte i transparència, espill y finestral.

Evadit de la Terra, emancipat de l’ombra,

estic immers en llum per tots costats.

I com quan més m’eleve,

duc més en mi la meua ciutat!

Soc al punt de l’atmosfera

on sura, condensat,

L’alè que s’evapora

-gesmil, pebrella, alfals, llenç net y terra humida-

del “bouquet” valencià.

Equilibri blaníssim …

Planejant, planejant,

guie estols de gavines

sobre el mar.

No, no me corprén ser Icar

si, volant,

arribara a besar-te ara

oh mar!

Sobre el talem blaníssim

de ta meravellosa efloració abisal.

Però no;

vaig segur entre ales,

en el bell punt del fiel, equidistant:

horitzontal, oblicu, però sempre,

sempre equilibrat!

Si, esto fue Thous Llorens, el hombre y el poeta: un maravilloso ejemplo de altura moral y de equilibrio: En todas las órdenes. Naturaleza delicada, frágil, fue sin embargo un prodigio de integridad y consistencia. Bondadoso y sencillo, irradiaba una autoridad determinante. Avaro de su propia formación, se preparó con denuedo a todas las contingencias y no hubo actividad de cualquier orden literario y político en la que él no acoplara y se distinguiera siempre por su originalidad y eficiencia. Originalidad y eficiencia. Esa podría ser su calificación más adecuada. Porque, en el fondo, toda su actividad venia a resumir, como punto de partida, una actitud, un criterio original que obligaba a los otros a moverse y superarse. Y que implicaba sobre todo una condición previa incuestionable: el propio sacrificio; sacrificio que para el consistía, por ejemplo, en escribir versos únicamente cuando hallaba que no tenia otra cosa mejor, más eficaz que hacer. Y de publicar sus versos solo si se hacia indispensable: por nutrir una publicación o animar un espectáculo. Decía: “Un verso editado puede muy bien no ser leído; la poesía que yo practico y suministro diariamente en el partido, en la conferencia, en el mitin, ante amigos y adversarios, en comunión directa con los alumnos, esa no hay más remedio que avalarla y asumirla”. Cuando a fuerza de ruegos, en 1931, recién proclamada la República, se decide a editar un libro de versos, el propósito queda interrumpido en plena ejecución: La mitad de los pliegos, ya impresos, será destruida voluntariamente: El dice que de un día al otro sus ideas, sus sensaciones y hasta sus proyectos, se hacen viejos. No vale la pena, pues, hacerlos compartir. Aquel libro verá la luz en 1948, cuando ya no hay más remedio –dice- que morderse los puños y escribir la poesía; porque escribirla, ahora ya, es la única manera de pretender hacerla: una gran desgracia al fin y al cabo. Eso dice, pero no es verdad. Por querer no escribirla, por insistir en practicarla y tratar de asumir una actitud vindicativa de sus compañeros de carcel, será castigado y martirizado. -Para ejemplo de los otros, dirá el cancerbero. Y efectivamente: constituye un ejemplo. Sí; Thous Llorens es eso, lo que él ha pretendido ser: un Quijote auténtico, un poeta de verdad… Por eso, sus versos fueron siempre impregnados del aire de la ciudad y por eso la ciudad de Valencia quedará impregnada para siempre del aire de sus versos. Siempre que en ella se trate de valorar la poesía como acto de fe, como vínculo alado de una ación tenaz y generosa, útil, positiva, será de Thous Llorens que debremos hablar. Los nacionalistas valencianos, por lo menos, así lo hacen cuando entonan, secretamente, el himno valencianista, el himno que él escribiera durante la dictadura primoriverista y que tuvo su expresión gozosa en plena eclosión republicana.

Ja sobre els camps d’Iberia

Per tot arreu esclaten

Els fruits que són el símbol

De pàtria llibertat;

I mentres altres cullen

Els fruits de la victòria,

El poble de Valencia

No deu estar parat.

Poesía esta clara, rotunda, eficiente, de un profesor de maestros que escribe para el pueblo y únicamente para el pueblo, desdeñando éxitos fáciles y honores vergonzantes, comprometiendo en todo momento su bienestar económico normalmente asegurado. En el declive de su vida, los Amigos de la Poesía convocan un concurso y él gana el primer premio con una composición titulada “La presència inefable”. La presencia inefable es la de su propia ciudad -¡cómo no!- la ciudad ocupada, martirizada, sometida, que él trata de hacer revivir entre sus versos.

Càlida calma. Crema l’aire

En el migdia de l’estiu,

Amb sa fermesa i son bell caire,

les torres s’alcen junt al riu.

Cóm és que hi resten serenes

I amb tanta majestat?

És que fa guàrdia en les almenes

L’ànima en peu de la ciutat?

Decididamente es un poeta que no tiene remedio. Poeta i ciudadano, íntegro y trascendente; tanto, que su trascendente integridad no podrá resistir el golpe esporádico y banal, el suceso imprevisto con que no contaba un combate glorioso y permanente como el suyo. Un día, la capital levantina se despertará entre los estragos de una riada que inundará sus calles de lodo y miseria. Nuestro poeta, ya enfermo de gravedad, debilitado en extremo, no podrá resistir el tremendo espectáculo y acabará apagándose poco a poco, de dolor y tristeza, antes de que la ciudad haya podido recuperarse.

—————

Maximilià Thous Llorens: Poeta amic, company fervent en els dies inoblidables de la germandat valencianista: ja no sé si he degut creure’m digne de retre’t homenatge davant els nostres conciutadans, tots aquells lluitadors com tu que, lluny de la terra, ressenten avui el teu esperit inimitable, tanmateix com enyoren cada dia i a tothora el goig perdut de la terra amada, de la nostra pàtria, anorreada, esclavitzada, plena de fang i de misèria íntima, malgrat els signes exteriors d’una riquesa aparent que mai ni a ningú podrien enganyar; però, per concretar-me, per resumir la veritat d’aquest humil homenatge a la memòria teua, deixa que ara puga jo reprendre al teu indret aquells mateixos versos que un dia vares voler tu adreçar-li a aquell poeta que llavors va ésser símbol de les teues pròpies virtuts i dels teus grans delers:

Rabindranat:

El teu nom líric

Sura intensíssim en l’espai …

Més que tu muigues, el seu eco

No podrà perdre’s enjamai!

Angelí Castanyer i Fons

******

 2.   Entrevistes amb MP3: a ANGELÍ CASTANYER, ANTONI GARDÓ i JOSEP GUMBAU: ( desprès de recitar Gardó dues poesies, Castanyer acaba la retransmissió llegint  un passatge  de la seua conferència).

MP3: Homenatge París

El valencinisme del PP

Dimecres, setembre 12th, 2012

L’amic Josep Miquel ens envia l’últim article escrit pel seu pare Josep Lluís Bausset , mort fa poc als 101 anys. Aquest article que denota una vitalitat extraordinària  i una constant fermesa  del professor en la defensa del nostre país i la seva llengua ha estat censurat. Sí ho heu entès bé, censurat! Com és possible que això puga passar en els nostres temps? Doncs no és possible . passa!  Desprès de la magnífica i cívica manifestació de l’11 de setembre a Barcelona confesso, com a valencià, una enveja sana a Catalunya. A.C.R


Escoltem el que ens deia el professor Josep Lluís Bausset en el seu últim article:

***

El 16 de maig, el Sr. Lluís Bertomeu  tornava a escriure un pamflet a les pàgines del diari Levante. El títol (i ho vaig haver de llegir més d’una vegada) era: “El PP és el valencianisme”.

Crec que el Sr. Bertomeu es va equivocar en escriure aquesta expressió, ja que li sobrava una A, entre Valenci i nisme. El títol hauria d’haver segut el Valencinisme del PP. I la prova del que dic està als mitjans de comunicació lliures. Evidentment, no en Canal 9, malgrat els bons professionals que hi ha, ja que els seus directius, ja sabem que són “molt valencianistes”!! Però sense l’A entre Valenci i nistes!!  

Només que llegim les notícies, podrem vore com n’és de gran el valencinisme del PP, que cataloga places en anglès abans que en valencià! Com ha dit el STEPV això és una burla, ja que margina la llengua pròpia del País, per afavorir el castellà i l’anglès.

O la consellera d’Educació (que demanava perdó “por si me paso al valenciano, ya que tengo ese defecto”) que assumeix que hi hauran acomiadaments de professors, però es farà “de forma exquisita”. No sé si els acomiadarà amb un llaç blau al cap! Aquesta mesura deu ser també una prova del valencinisme del PP!!

Com ho deu ser que l’Ajuntament de València, només tinga una persona per traduir textos al valencià, i n’hi hagen dos places més al Gabinet de Normalització Lingüística sense cobrir des de fa dos anys! Una altra prova del valencinisme!

O l’informe del Ministeri de Sanitat, que situa la valenciana com la cinquena autonomia amb menys sanitaris. Més valencinisme del PP!

O el 13è Congrés de PP a Alacant: “COMPROMETIDOS”, i tot en castellà. El senyor Bertomeu, va sentir al congrés del PP parlar algun militant en valencià? Cap ni un, certament! Només cal recordar que l’exalcalde de Vila-real que va començar a parlar en valencià en una convenció del PP, va ser obligat amb crits i xiulets de repulsa, a deixar de parlar-lo i passar-se al castellà! Més valencinisme del PP!!

O la discriminació de la nostra llengua, quan només el 30% de les famílies poden escolaritzar els fills en valencià, tot i que ho sol·liciten més del 60% i queden excloses de fer-ho!

O el menyspreu per la nostra economia, ja que Rajoy continua marginant el corredor ferroviari mediterrani.

O la promesa  de l’exconseller Font de Mora, d’acabar amb els barracons en un màxim de dos anys! I això ho deia el 2004!!!!

O la nul·la ajuda al cine en valencià. O el tancament de TV3 i les multes a ACPV. O el secessionisme lingüístic, o el nul recolzament a les revistes en valencià com Saó i el Temps……

Tot això és una prova més del valencinisme del PP!!!

Que el PP no ens enganye més, perquè al nostre País, ens coneixem tots i a més, “patim” el seu valencinisme, amb mentides i falsedats des de fa anys!

Hem sentit alguna volta parlar en valencià a la Sr. Rita? Molta jura de bandera espanyola, sí, però més li valdria que jurara defendre la llengua i la cultura del nostre País. Una llengua que ella, Cotino, Font de Mora, Camps, Ricardo Costa, Mª J Català (encara es canviarà el cognom!!)  o Rafael Blasco menyspreen i odien!!

Però allò que denota més el valencinisme del PP, és l’obstrucció de la candidatura del meu gran amic Joan Francesc Mira al Consell Valencià de Cultura!! Impedir que el més gran intel·lectual valencià entre al CVC, és una prova més del valencinisme del PP!!!! Davant d’aquest fets, que el PP no ens torne a parlar del valencianisme, sinó de l’antivalencianisme!!!

Perquè el valencianisme no és el PP. És el valencinisme!!! I si no, que aporten dades objectives i no paraules que no diuen res!

Els llauradors, els ciutadans del Cabanyal o els familiars de l’accident del metro, podrien parlar molt del valencinisme del PP. Com jo mateix, en vore com marginen la nostra llengua!!!

Davant d’això, jo també sóc un indignat, com els estudiants del Lluís Vives i amb ells haguera eixit al carrer, si no fora pels meus anys!. Però estic al costat d’aquests joves, que com jo als anys trenta, també lluiten per la democràcia. Com ho estic al costat de l’Escola Valenciana i dels amics de Saó, d’El Temps i d’Acció Cultural del País Valencià, d’Eliseu Climent, de Joan Francec Mira, de Robert Martínez el meu alcalde, que vol unes escoles més dignes per als xiquets alcudians i no més barracons! I estic al costat de tots aquells que lluitem pels drets nacionals i la dignitat d’un País Valencià lliure i sobirà!!!

Jo no ho voré tot això perquè tinc molts anys! Però tinc confiança que el futur serà dels nostres fills i que ells sí que voran la llibertat de la nostra terra. Malgrat el valencinisme del PP!!!

Visca el País Valencià lliure!!!

 Josep Lluís Bausset i Ciscar

El cop d’estat franquista no té perdó de Déu!

Dilluns, setembre 10th, 2012

El cop d’estat franquista contra la República, amb la complicitat de l’Església catòlica espanyola i el silenci del Vaticà, escampà pel món ense defensa mig poble espanyol vençut  amb una Europa dominada pel nazisme alemany i el feixisme Italià.

Traduim del francès,  guardant les expresions en castellà per conservar el tò de sinceritat del relat que fa de l’exili del seu pare el fill de Sinforiano Rodríguez,un refugiat espanyol del camp de concentració de Bouarfa a Argèlia*  en plè desert del Sahara, on també fou internat  qui fou president del Partit Valencianista d’Esquerra, Josep Castanyer, que en va sortir  el 1945 per  morir de tuberculosi poc de temps desprès als 51 anys.

Vet aquí el relat que fa el fill de  SinforianoRidríguez de l’exili del seu pare dirigint-se a un Corresponsal seu:

***

  “Abans de tot. Em presento, car en els dos primers missatges, amb la presa d’escriure-li i la emoció que m’a causat la seva pàgina he oblidat de presentar-me, el que faig  a continuació:

Em diuen Richard (o Ricardo en espanyol, tinc la doble nacionalitat) visc a Béziers.”

Com m’heu demanat, us envio algunes fotos del camp de concentració, o camp de treball, de Bou Arfa En Algèria*, lloc anomenat al mapa d’Argèlia Bidon 5. És aquí que hi ha avui  els pous de petroli, prop de la ciutat de Relizan.

Li resumeixo com puc (fins on la meva memoria arribi) el que varen ser els fets de guerra del meu pare Sinforiano Rodríguez. Era originari de València, graduat en l’artilleria, Teniente Maestro Armero, sota les ordres del comandant Aguiloche i del Capità Zasua o Zazua  que en basc vol dir Fuego. Va fer al principi com quasi tots, les barricades a València amb els mitjans que tenien i desprès a Barcelona on es va incorporar a l’artilleria com Teniente Maestro Armero.

(…)

El meu pare, també ha participat a la batalla de l’Ebre on va ser enterrat per una bomba.

Era ja la retirada, estava amb els seus homes i d’altres homes que havien perdut la seva unitat i que anaven recuperant pel camí. Estaven amagats en un camp llaurat (és això és el que el va salvar), quan els avions alemanys(pavas) varen passar. El capità Zazua era amb els seus homes a la cuneta. El meue pare li va dir, no nos ven, no te declares.

La seva desposta fou aquesta:”porqué? No tenemos cojones?)

Amb això va començar a tirar amb el poc foc que tenia. Els avions feren mitja volta i començaren a bombardejar en la seva direcció. El seu quip fou liquidat i ell  mai retrobat.

Al meu pare una bomba va caure prop d’ell. Va ser enterrat per la terra que havia estat llaurada. Només treia el cap quan els seus homes el van rescatar. La seva cama estava dislocada a nivell del genoll, els seus homes la hi varen tornar a posar bé i amb un fusell lligat a cada costat de la cama el portaren a l’hospital de Figueres donant l’ordre als seus homes de no deixar-lo ni seguint  el criteri dels metges, perquè sabia que els franquistes mataven tots els militars republicans que trobaven en els llits dels hospitals.

I en efecte van haver d’usar la força per treure’l de l’hospital. Va passar la frontera amb els seus homes arrastrant la cama, just dues hores abans que la tanquessin, desprès d’obrir-se camí a cops de metralletes  (los naranjeros).

 

Un cop havien passat desmuntaren les armes, les varen amuntonar i les dinamitaren perquè sabien que França aviat seria ocupada . No volien que aquestes armes caigueren a mans dels ocupants. La seva, un parabellum,la va amagar en un forat d’un arbre pel cas de poder tornar. La seva arma oficial una Astra, la va donar a un oficial de la gendarmeria amb un rebut. Els seus homes li deien a mon pare Pancho Villa perquè disparava amb les dues mans.

D’allí, van ser conduits pels gendarmes com a besties, les dones i infants d’un costat , els homes d’un altre, alguns no s’han pogut retrobar. “Allez, allez!”deien els gendarmes em contava el meu pare. Arribats al camp d’Argelès no hi havia res, que sora i el mar. Calia dormir sobre la sorra, mitja cobertura  a sota i i mitja per cobrir-se, per fer les seves ncessitats, culo al mar. Crec que la frase vete a cagar a la playa ve d’aquí. Les dones feien cercle amb draps per protegir de les mirades la que es trobava al mig.

El camp estava dividid en dos, els civils d’un costat i els militars de l’altre.

Més tard es construiren barraques de fusta a la platja.

Un temps abans un avió republicà havia pogut aterrir. Amb la seva helis, la seva dinamo i la seva bateria els republicans havien fet un generador i algunes barraques tenien electricitat. Els gendarmes no se’n navenien.

El camp estava rodejat d’una tanca de fil ferro que arribava per cada costat fins el mar.

Havien homes que agafaven les maletes i entraven caminant en el mar. Els agafaven demanant-los: “donde vas?”. Responien: “me voy a mi casa, havien perdut el cap.

Mon pare havia hagut de vendre unes llarga vistes(catalejo) que hagués pogut tornar a casa, per comprar  quinina per un company que tenia la malària.

La gent anava els diumenges com a una festa per veure’ls a través de la tanca: “Però papa! No són rojos!”

Mon pare hi rva se-hi durant uns mesos. Gràcies a la Creu Roja havia pogut contactar amb la seva mare que era a València.

Ella demanava una foto d’ell “nu” car l’havien donat per mort en els bombardejos de Tarragona. El va informar que la seva germana, mestressa d’escola havia sortit amb nens a destinació d’Orà (Algèria).

El meu pare es posà en contacte amb ella i vist que tenia algú que el podia allotjar el van alliberar per què anés a Orà.

Va anar a la familia on la seva germana ja hi era. Aquesta família, Villatela era la d’un antic diputat deMadrid a qui els franquistes li havien fet fer un paseo i que no han retrobat mai més.

El meu pare tenia l’ofici d’ofebre . Però ha hagut de fer de mecànic, reparador de radiadors, per poder menjar…

Un dia una llei de Daladier va declarar que los rojos  eren “un perill” per la populació! Convocats a la caserne du Chateau Neuf a Orà, els republicans espanyols pensaven que anaven a incorprar-los a la resistència .

Al contrari, embarcats com’animals en vagons (no es podien seure de tan apretats) foren conduits a Bou Arfa en ple desert.

El capità Odras (o Audras) que comandaba aquest camp era un legionari casat amb una sevillana. Al arrivar els espagnyols els va dir: “com podeu veure el camp no té atanques, qui vullga escapar, el desert se’n carregarà d’ell”.  Alguns ho van intentar, no van arribar mai a destinació, el desert va poder amb ells o bé els Saharauis…

Aquest camp, com podeu veure a les fotos estava fet de tendes per 8 o d10 persones. Els qui tenien un ofici anaven als tallers pel manteniment del material. Els altres els tocava a pico i pala fer la via del transiberià.

Cada cop que hi havia una tempesta de sorra, calia tornar a començar.

Per esmorzar als espanyols els tocaba una capça de sardines per cinc persones, el quint sucaba  el pa amb l’oli. El tros de pa tenia 10 o 15 dies, dur i verd per dins calia treure amb el ganivet.

Tenien dret a dos litres d’aigua per dia per beure i rentar-se. Més tard feren un pou on van poder trobar aigua. Varen tenir fins i tot una dutxa. Per menjar eren sigrons i fessols. Els sacs els volcaben directamental perol sensense triar , amb el cullerot treien les palles que flotaven per damunt, les pedres anaven al fons.

Per millorar el menjar el meu pare i alguns amics el canviaven amb els beduïns que sempre rodejaven el camp, contra ous i dàtils.Amb això van poder resistir quatre anys però molts d’ells no pogueren resistir. estan enterrats allà directament en la sorra.

El meu pare va entrar al camp amb 75 kg, en va sortir amb 45kg.

Els espanyols foren tots alliberats al final de la guerra quan els americans entraren a Argèlia.

Vet aquí en resum el que us puc contar d’aquest camp de concentració d’Argèlia del qual qual no hi ha cap arxiu.

El meu pare hagués pogut contar-vos més, malauradament va moirir en 1996.

Us saludo cordialment i reitero les meves felicitacions  per la vostra pàgina.

1er de febrer de 2003.

Saludo amistoso de Ricardo Rodríguez.

Josep Lluís Bausset, professor i activista valencià

Diumenge, setembre 9th, 2012

No deixarem mai, vist el desolador estat del nostre país i  l’abandó de molts valencians de la seua llengua, de la seua renúncia a les autèntiques arrels com a poble  i  la pressió incontenible dels mitjans de comunicació públics i privats, no deixarem mai dèiem, d’utilitzar  els pocs recursos al nostre abast per fer conèixer  la història de la gent del nostre poble.

En aquesta línia aviu divulguem la darrera entrevista realitzada a Josep Lluís Bausset, accedint-hi directament des d’aquí.

Felicitem les entitats i organismes  que dediquen mitjans i esforços a aquesta tasca. Per la nostra part intentarem d’incloure  a la llarga llista , amb la publicació els seus escrits, la personalitat d’aquells nacionalistes valencians republicans que pel seu tarannà o el seu llarg exili  no han tingut la possibilitat de suscitar l’interès de de les dues corrents de pensament que són el marxisme i el catolicisme.