D'un temps, d'un pais

He llegit al diari un titular un poc tremendista que m´ha indignat: El que està passant a Espanya amb l´atur no s´ha vist enlloc.

Respon a les paraules d´Àngel Gurría, secretari general de l´Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) pronunciades en una trobada organitzada per Nueva Economia Forum: “La velocitat, la intensitat, la virulència de la desocupació a Espanya és una cosa que no havíem vist ni estem veient enlloc”. I a continuació, aquest representant aprofita el viatge per expressar, un cop més, la necessitat d´una reforma laboral que permeti més… flexibilitat! De passada, no dubta en intentar enfrontar els mateixos treballadors: “s´ha de buscar l´equilibri entre els que estan dins del mercat de treball i els que estan fora i volen entrar”. Genial! Per què els que estan fora puguin entrar cal que els que hi estan dintre surtin. Més que d´equilibri del que està parlant és de vasos comunicants!

Però tornem al principi. Potser sí que el que està passant amb l´atur espanyol no s´ha vist enlloc. Però alguna explicació ha d´haver-hi. Jo no disposo de dades, els periodistes sí. Solament puc parlar per deducció a partir del que he anat llegint. I el que sempre he llegit és que el pes de la construcció en l´economia espanyola -a part els efectes mediambientals col·laterals- era excessiu i per tant la concentració de ma d´obra havia de produir els efectes que estem constatant sobre l´ocupació, ara que la crisi ha fet esclatar la “bombolla” de la construcció.

Abans la desocupació, allò que no s´havia vist enlloc amb tanta intensitat com a Espanya, és la febre del totxo. I en lloc de posar l´accent -com ho està intentant el govern- sobre l’educació i la necessitat de canvis estructurals en la economia per a quan sortim de la crisi, la única preocupació de certs sectors és la de sempre, reduir els costos laborals.

No és cap garantia de res, però si els ciutadans no ajudem amb els nostres vots a que els criteris polítics progressistes s´imposin als que han conduit l´economia al desastre actual, no ens haurem d´estranyar de que a la sortida de la crisi tinguem més del mateix.

Per guanyar menys, el capital no deixarà mai de treballar i invertir. El que sempre ha mancat en democràcia és la voluntat o la força política i sindical d´imposar-li condicions.

I si parlem d´equilibris és per aquí que s´haurien de buscar, entre treball i capital.

Des dels inicis de la transició he considerat que la democràcia li devia molt al grup Prisa i al diari El País en particular. Si bé he trobat a faltar sovint una acció decidida per part seva en el tema de l’organització territorial, és a dir en la resolució dels nacionalismes, tant l’espanyol com els “perifèrics”. El País no ha deixat de ser un diari nacionalista espanyolista i quan ha publicat articles de nacionalistes “perifèrics” adreçant-se a Espanya, generalment ha tingut la incongruència d’editar-los quasi sempre en el suplement local corresponent.

Avui no és el cas: publica per a tota Espanya un excel·lent article de Suso de Toro, La España real es plural. En aquest article l’autor considera que els nacionalistes espanyolistes i els nacionalistes perifèrics pesen més a Espanya que els pocs federalistes. Diu que “s’ha construït ideològicament una nova Espanya que no ha estat integradora, sinó una nació monolingüe i homogènia; i a canvi, en les autonomies governades per nacionalistes, una idea de nació que pretenia també la pròpia homogeneïtat.” Pensa que Madrid té avui una mirada hostil cap a la resta, és utilitzat com un instrument contra els altres nacionalismes i al servei d’altres interessos, i troba a faltar que no sigui capital de tots, un Madrid “capital federal” com preconitzà Azaña. “El que viu no vol morir i els nacionalismes seguiran buscant existir, però l’Espanya més semblant al que som haurà de ser federal i integradora”, ens diu.

I acaba Souso de Toro el seu article amb aquesta reflexió: “I un troba a faltar una intel·lectualitat oberta a la diversitat interna, la intel·lectualitat espanyola és tremendament nacionalista, no federalista. Aquesta és la seva responsabilitat.”

Rodolfo Martin Villa, va ocupar una llarga llista de càrrecs a l’Administració franquista: cap nacional del falangista Sindicat Espanyol Universitari (SEU), director general al Ministeri d’Indústria i secretari general de l’Organització Sindical. En el tardo franquisme va ser nomenat el 1974 governador civil i cap provincial del Movimiento a Barcelona. En el primer Govern de la monarquia va ser ministre de Relacions sindicals i del 1976 al 1979, amb Adolfo Suárez va ocupar la cartera de Governació.

A Tribuna de Barcelona s’ha pronunciat pel federalisme! Això sí… simètric! Es partidari d’una reforma profunda del Senat i de la Constitució com la millor manera de que el “cafè per a tothom” sigui… inevitable! De Martin Villa es pot dir tot, menys que no sigui intel·ligent.

S’ha sincerat definint-se com un “conservador en temes religiosos, de costums i ordre” però partidari de posar algunes “limitacions” a la propietat privada, “potser pel meu origen azul“, afegeix. Com? Anticapitalistes aquells señoritos falangistes? Si van sorgir com a reacció i enemics a mort de les Internacionals obreres comunistes i socialistes -igual que els nacionalsocialistes alemanys i els feixistes italians! Què ens venen a contar?

Potser sí que entre ells hi van haver alguns que s’ho creien -com Dionisio Ridruejo– però aquests molt ràpidament van descobrir el pastel i van abandonar. Els altres van seguir per fer carrera o perquè eren senzillament uns indocumentats.

De la mateixa manera, els militants d’Alianza Popular de Fraga Iribarne i del Partit Popular actual s’omplen la boca de paraules que no han fet mai part del seu vocabulari -com llibertat, drets, igualtat, democràcia- i encara menys de la seva sensibilitat.

Anuncia la premsa que el Govern espanyol, desprès de llargues conversacions amb la Unió Europea (UE) ha obtingut l’acord de que els ciutadans podran utilitzar el català, el basc i el gallec quan es dirigeixin per escrit al Tribunal de Justícia de la UE. El conveni és similar al que ja s’aplica a la Comissió Europea, el Consell de ministres de la UE, el Parlament Europeu i el Comitè de les Regions. Ã’bviament, els representants catalans, a l’excepció dels del PP i amb els diputats i diputades socialistes al seu front, estan darrere d’aquestes decisions.

Està previst que el Govern Central torni a intentar que els eurodiputats puguin utilitzar el català també durant els debats de l’Eurocambra, proposta que va ser rebutjada una primera vegada.

He de confessar que aquest tipus de notícies, abans em produïen una sensació estranya i crec haver-ho escrit. Com som capaços de reclamar drets a Europa que no tenim a l’Estat Espanyol? Ho comparava a reclamar -tot i estant-hi d’acord- l’extradició del dictador Pinochet quan teníem els morts a les cunetes i el territori infectat de vestigis franquistes.

Hi han dues maneres de fer política, la orientada a gesticular i intentar pescar vots i la que construeix pedra a pedra. En el cas que ens ocupa, interpreto que tan sols plantejar el tema aquí, tal com està el pati, seria fer-li un gran favor al PP de “l’Espanya profunda”. Mentre que resoldre el tema utilitzant el forum desapasionat d’Estrasburg no és una mala solució.

D’aquesta manera l’opinió pública espanyola s’adonarà de que la normalitat lingüística és el pluralisme que accepta Europa i l’anòmala les fòbies que es tenen aquí. Així s’haurà guanyat la partida sense necessitat de lliurar batalles incertes.

Potser que siguin els anys, però cada cop més -no sempre!- m’agrada aquesta manera de fer política.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA 29/04/2009

Sota el titular un poc diferent d’Europa no es de izquierdas, José Ignacio Torreblanca, un professor d’Universitat publica un article a El País on ens assabentem que una companyia marítima finlandesa ha creat una filial a Estònia, hi ha matriculat un dels seus transbordadors, ha enviat a l’atur els seus empleats finlandesos i contractat a estonians amb salaris més baixos.

La reacció dels empleats de l’empresa no s’ha fet esperar: han denunciat el cas a la Federació Internacional de Sindicats i han fet vaga per obligar l’empresa a introduir en el conveni col·lectiu el manteniment dels sous encara que contracti a treballadors estonians. L’empresa, per la seva part, s’ha adreçat al Tribunal de Justícia Europeu a Luxemburg que ha dictaminat -segons les lleis actuals- que “les mesures de pressió de la federació de sindicats i la vaga és una coacció a la llibertat d’establiment”(!)

És evident que aquest cas no és un cas isolat i que si les lleis ho permeten les empreses aplicaran aquestes pràctiques sempre que els sigui possible, i Europa haurà contribuït a orientar la globalització en el sentit més conservador. I això és així per dues raons:

– perquè estructuralment Europa té un evident biaix liberal

– i circumstancialment perquè la majoria actual està en mans de partits liberals i conservadors.

I, ens diu J.I. Torreblanca, “les polítiques alliberadores del mercat avancen sense entrebancs pel sistema de majories qualificades mentre que les polítiques correctores de mercat o de caràcter redistributiu han estat excloses explícitament de la construcció europea o han anat al pas de tortuga marcat per la regla de la unanimitat”. I la única manera de canviar aquesta situació està en la capacitat d’Europa d’elaborar lleis, “lleis que primin sobre el dret nacional i d’efecte directe sense necessitat de ser traslladades a l’àmbit nacional, lleis que puguin protegir als treballadors, als consumidors, als ciutadans o al medi ambient”.

Car hem de saber que actualment, i més encara si s’aprova el Tractat de Lisboa, el Parlament Europeu tindrà l’última paraula -per sobre la Comissió o els Estats membres- en la legislació que afectarà amb profunditat les vides dels ciutadans. A partir d’aquí, no cal ser molt savi per deduir la importància del Parlament Europeu i de les properes eleccions europees.

Els resultats no aturaran la marxa ineludible cap a una societat globalitzada. La globalització es produirà de totes formes, anant a votar, sense anar a votar, amb Europa o sense Europa.

Ara bé, poques possibilitats tindrà la globalització de prendre un camí més favorable al món del treball i no del capital, sense comptar la comunitat mundial amb una Europa forta i majories progressistes.

I és per això que el Parlament Europeu i les properes eleccions són tan importants; i l’opció més lògica pels interessos de la immensa majoria radica en anar a votar per barrar el pas als partits conservadors, aportant el seu vot a les formacions progressistes.

Transcric i faig meu el final de la carta d’una lectora, Ma. Elena Muñoz, a El País: “Si creiem en el progrés i en l’assoliment de metes socials, tenim el deure de votar el 7 de juny. Que ningú sumi a causa de la nostra abstenció”.