Archive for the ‘Política’ Category

Olla de fang

Dimecres, abril 23rd, 2008

En les legítimes aspiracions de Catalunya en front d’Espanya, em fa l’efecte d’assistir a l’eterna batalla del “pot d’argile contre le pot de fer“, de l’olla de fang contra l’olla de ferro, que diuen els francessos.

I el més curiós és que no és possible que els partits polítics catalans no en siguin conscients però tot indica que tant se’ls hi en dona a alguns.

El nacionalisme conservador ha donat prou motius per fer pensar que l’últim que persegueixen és que l’exit coroni els objectius que proclamen, no sigui cas que durant un temps es deixi de fer caixa! Es tracta solament d’un discurs de façana que els permet escamotejar l’altre discurs, el que busca una societat més lliure, més igualitària i més justa.

I pel que fa a l’independentisme, de dreta o d’esquerra, el panorama no és que es presenti millor. Com va dir fa poc el conseller de Política territorial Quim Nadal “l’independentisme de cul de sac és la solució menys realista i menys plausible”.

La proposta federalista dels socialistes, de “l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol” o segons el mateix Nadal la necessitat «d’encaminar-se cap a un nou pacte d’Estat que refundi les relacions entre Catalunya i Espanya», fins i tot, si cal, de “renegociar la Constitució i l’Estatut” és sens dubte la més política, si la política consisteix en l’art del possible, o en aquest cas, del més possible.

Ara bé aquesta solució federal més realista -que CiU no pot rebutjar i ERC pot acceptar en una “estratègia gradual”- no oblidem que li va costar la presidència a Pasqual Maragall i no crec que el socialisme espanyol -no parlem ja del PP- estigui, després dels darrers quatre anys que venim de passar, per la labor.

Només es pot progressar en aquesta via a una condició, que les forces polítiques catalanistes interioritzin la condició “d’olla de fang” i en aquest tema, com per cert, en el més immediat del finançament i del desevolupament del nou estatut, s’oblidin de tot proselitisme i clientalisme i vagin totes tres a una.

D’acord -ho sé!- és com demanar la Lluna!

De drets individuals i col·lectius

Dilluns, abril 21st, 2008

El nomenament de nou dones al Govern i de Carme Chacón, embarassada, al Ministeri de Defensa està omplint rius de tinta. La immensa majoria dels comentaristes són a favor, i només els irreductibles de sempre que estan en contra de tot allò que s’aparenti a justícia, progrés i convivència, s´hi oposen amb la radicalitat i els insults de que són capaços.

Això dit, deixeu-me exposar una reflexió a compte d´aquesta allau de comentaris que ha suscitat aquest nou pas en la batalla per la igualtat.

És de suposar que el feminisme parteix i es justifica a partir dels drets individuals de la persona, i no de drets reconeguts al col·lectiu com a tal, en aquest cas el de les dones. Els drets d´igualtat reconeguts al col·lectiu són una conseqüència dels drets individuals dels seus membres com a persones; òbviament aquest reconeixement comporta conseqüències però ningú amb sentit comú s´atreveix -a part els de sempre- a afirmar que el reconeixement dels drets a un col·lectiu hipoteca els drets de qualsevol altre individu de qualsevol altre col·lectiu. El reconeixement al col·lectiu homosexual del dret al casament no afecta en res el dret a casar-se del col·lectiu heterosexual.

Si això és així, algú m´haurà d´explicar perquè gent, tant a dreta com esquerra, capaç de comprendre i defensar aquest raonament es tanca a clau i pany quan es tracta del fet, sentiment o voluntat de pertànyer a una nació determinada, a fi de compte, un col·lectiu. En aquest cas particular sembla que no pugui jugar el respecte als drets individuals dels seus components. I això, fins i tot quan la reivindicació no es fa en vistes a una separació sinó amb la voluntat d´afavorir la integració en un conjunt organitzatiu territorial més ampli i més idoni com pot ser el federalisme en aquest país.

Els arguments que s´al·leguen per oposar-s´hi són de dos tipus, un primer de caràcter jurídic i el segon de tipus social.

El primer de caràcter jurídic, consisteix en que res ni ningú prohibeix defensar res -fins i tot la independència- a la condició de fer-ho en el marc constitucional. Un marc però, que preveu majories impossibles d´obtenir per qualsevol de les parts d’aquest gran conjunt anomenat Espanya. La trampa està en el mateix sistema per voluntat dels “pares de la Constitució”. Com va dir aquell, parlant de lo seu, “todo está atado i bien atado”.

El segon argument és més pervers, o demagògic si voleu, i ve principalment d’on no hauria de venir, de l’esquerra espanyola: “Fins l’últim espanyol té dret a la igualtat!” Dit així, podem dir, sense la més mínima ironia, “i fins l’últim ser humà del planeta, té aquest dret!” No ho veurem, però no em cap el menor dubte que la igualtat, a nivell planetàri, és i ha de ser un objectiu.

En el marc espanyol aquesta igualtat que alguns evoquen cada cop que els catalans parlen dels seus drets, és més objectivament assequible. El conseller Castells n´està fixant justament les bases per garantir, en la proposta del nou finançament, el nivell de solidaritat que les autonomies necessiten per prestar els serveis essencials en educació, sanitat, etc. És a dir, per garantir la igualtat en l’Estat del benestar.

Si la negociació arriba a bon port, la proposta permetrà, sens dubte, garantir la igualtat pel que fa al sistema únic de benestar social del conjunt de la ciutadania espanyola, que d´això es tracta -o no?- tot i obtenir un millor finançament per Catalunya que no hipotequi les seves aspiracions i desenvolupament, un desenvolupament, d’altra part, que no deixarà de revertir positivament a nivell espanyol.

Però molt em temo que aquella gent de l’esquerra espanyola reticent -quan no oposada- a un Federalisme conseqüent no abandonarà l´argument de la “igualdad de todos los españoles“, l´únic que poden esgrimir sense renegar de si mateix i admetre que el que defensen és el mateix que defensa el PP, interessos nacionalistes -però els seus- i interessos de poder; és a dir, la clau del control econòmic.

Política i religió

Dilluns, abril 14th, 2008

Felipe González, Juan Luís Cebrián i destacats dirigents polítics i intel·lectuals latinoamericans van debatre en el marc d´un congrés organitzat en memòria de Jesús de Polanco pel Departament d´Estudis Hiapànics de la Universitat de Brown.

El que m´ha sorprès és constatar en la ressenya que en fa El País que el posicionament de l´empresari i periodista, conseller delegat del Grupo Prisa, apareix curiosament amb idees més clares pel que fa al laïcisme que l´expresident del govern socialista. El que significaria que, per bé o per mal, el passatge pel poder no deixa indemne a ningú.

A la bateria de preguntes de Cebrián:

“¿No te parece que es un cinismo que se critique la conexión entre religión y política en el mundo islámico, cuando en España, por ejemplo, los próximos ministros van a jurar su cargo con un crucifijo al lado? ¿Te parece racional que la escuela pública enseñe religión? ¿Se tiene ahora que enseñar religión islámica además de la católica? ¿No sería más racional que no se enseñara ninguna?”

La no-resposta de González és sorprenent:

“El culto a la razón de Juan Luis Cebrián és superior al mio. Lo admito. Creo que és más racional, pero que no es incompatible con la definición laica de la enseñanza”.

Tanmateix van coincidir en que el Govern hauria de denunciar els acords amb la Santa Seu dels quals González pensa que són preconstitucionals: “A mí no me estorbaron porque nadie me pidió que violentara la Constitución en nombre de esos acuerdos. Pero eso ha cambiado drasticamente en los últimos cuatro años” .

Els dos van convenir que el problema sobre la relació entre la religió i la política no és òbviament exclusivament espanyol i que és un assumpte que està al cor del conflicte internacional desencadenat pels atacs de l´11 setembre de 2001.

González dirigint més la mirada cap al món islàmic opina que “La religión introduce en la política el factor del valor absoluto. Con eso se puede tener incluso la legitimidad de matarte para salvar tu alma, para sacarte de tu error”. I Cebrián, més pràctic, centrant-se amb la situació de la religió en els nostres països es va referir a Sarkosy que “está poniendo en duda que la laicidad sea uno de los pilares del régimen moderno” i va opinar que la religió és un dels signes d´identitat, com l´ètnia o la raça que es presenten avui perillosament com alternativa o en contra dels valors de la Il·lustració. “En nombre de esa identidad se establece la objeción de conciencia frente a leyes votadas en un Parlamento democrático” va concloure l´acadèmic i periodista.

Reflexió

Dijous, abril 3rd, 2008

Classificant papers he retrobat uns dibuixos humorístics de fa uns anys, que em permeten obrir un nou apartat al Menu d’aquest Bloc que podeu consultar.

L´he titulat HUMOR i he classificat els dibuixos en dos temes: els Jocs Olímpics i l´era Pujol. La seva observació m´ha conduit a una reflexió sobre el president Pujol que he anotat per no deixar-la perdre.

He tingut l´ocasió de tractar personalment Jordi Pujol a finals dels seixanta, principis dels setanta quan venia a París amb Josep Benet i Albert Manent i que tots plegats, amb Romà Planas, vam fundar les Edicions Catalanes de París, l´any 1969.

Puc assegurar que Jordi Pujol, en aquells temps, es creia el que deia -el que no vol dir que desprès no s´ho hagi cregut! En el tema Catalunya, és obvi però també en el tema social, quan tenia la mirada posada en el sistema social dels països nòrdics i la seva ambició era de fer de Catalunya la Suècia mediterrània.

I vist l´estancament comparatiu entre la Catalunya de Pujol i la Barcelona de Maragall i entre els 23 anys de govern de CiU i els quatre de tripartit, una conclusió s´imposa: en política, mai és la voluntat d´un polític el subjecte dels canvis, tot el més al que pot pretendre és encarnar-los com va fer el president Tarradellas.

En una societat, són unes classes socials les impulsores d´una certa política, començant, en democràcia, per dinamitzar i donar el timó a uns equips o a uns altres; i al marge dels errors que uns i altres poden cometre, les seves mancances, i fins i tot les corrupteles o corrupcions en les que poden caure, no es pot comparar els enfocaments dels uns i dels altres, les preocupacions dels uns o dels altres, les d´un empresari -o algú amb voluntat de ser-ho- que descobreix la política i la dimensió social quan el nomenen director general, o les d´un sindicalista, d´un professor o d´un catedràtic d´universitat que la seva vocació i la seva actuació ha estat des d´un principi emmarcada per una voluntat de servei com pot demostrar la seva activitat i la seva trajectòria. Tampoc és igual un advocat laboralista que un advocat de negocis. Fer el cens de les professions dels membres dels partits i dels governs que es constitueixen dona una primera aproximació de per on van els trets.

Si els ciutadans seguessin de prop la política -no és cap obligació, res ha de ser mai obligació- estarien més informats i evitarien cometre certs errors sobre la política i els polítics o dir allò de “tots són iguals” com ho fan alguns per, inconscientment, dissimular la seva ignorància sobre el tema, tot i continuant opinant.

El que ens salva a tots, inclús quan perd la nostra opció, és el sistema democràtic que té una base científica: dels milers i milions de vots que dipositem a les urnes, la llei dels grans nombres -que no la de Murphy!- permet extreure una solució acceptablement vàlida a cada moment.

Anniversari de Jaume I

Dimecres, abril 2nd, 2008

El Partit Popular no té remei i el País Valencià, sota la seva batuta, em temo que tampoc per molts anys.

El nom de Jaume I és omnipresent en places i avingudes del país i cada 9 d´octubre, com no ho poden evitar, les autoritats porten flors a la seva estàtua del Parterre i passegen la senyera pels carrers de la ciutat; aquesta manifestació l´emmarquen, això sí, en una espècie d´acte folklòric més, com les Falles i les mascletaes.

Però quan l´acte és de nivell, aquestes autoritats populars populistes practiquen la política de la cadira buida -com per la llengua- i Francisco Camps es queda a casa en la celebració del 800è aniversari d´un monarca que, enlloc d´annexar simplement els territoris conquistats, el primer que feia es dotar-los de Furs pròpis. Potser és això que no li perdona aquesta gent; prefereixen sens dubte l´esprit de qui va abolir aquests mateixos Furs; sens dubte no, segur!

A Poblet, on hi ha la tomba de Jaume I, han acudit tres presidents i una figurant muda, la representant del govern valencià, la consellera de Cultura Trinidad Miró. En aquest forum s´han expressat els presidents de Catalunya, Ses Illes i Aragón que no han negat l´innegable, “els vincles culturals i lingüistics” que els uneixen. Amb tota normalitat, amb tota responsabilitat. Uns vincles que el president Montilla considera que ens haurien de permetre enfortir la nostra projecció a l´exterior: “De nosaltres depèn que puguem escriure noves pàgines lliurement i amb igualtat.” “Junts som més forts y arribem més lluny”, va afirmar

Com assenyala la premsa, València va ser l´únic territori de l´antic regne que no va dedicar cap paraula oficial en un acte ple d´autoritats i representants de la cultura.

En front d´això, en una intenció “politiquera” i contradictòria, l´any que València dedicarà a l´anniversari pretén donar una visió de Jaume I com a “creador del Reino de València i de la identitat del pueblo valenciano”. I això que a València, segons molts d’ells, ja es parlava el valencià abans la seva arribada! Es celebrarà però a casa, entre glòries locals i “nacionales“ com toca.

A Poblet, si l´acte hagués consistit en una paella popular al ben mig de l´esplanada del monestir, fins i tot autocars hagués organitzat el govern de Francisco Camps!

Un fet

Dimarts, març 25th, 2008

En el seu bloc, Notes de Bruxel·les, Raimon Obiols respon a aquesta frase que Arcadi Espada li dedica:yo he utilizado más de una vez (…) aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos.

És evident que no fa falta ningú per afegir un mot més a la resposta que li fa Obiols. Tanmateix m´agradaria recordar un fet, un sol. La nit del 23F, amb els tancs de Millán del Bosch pels carrers de València i els representants de la sobirania popular segrestats per Tejero a l’emicicle del Congrés, uns quants la vam passar al despatx del president de la Diputació de Barcelona Francesc Martí Jusmet. Varem tenir l’ocasió de veure algun polític català -avui desaparegut- blanc de por; un polític -cal dir-ho- que havia estat condemnat a mort per Franco i per tant una por més que justificada tot i que a Barcelona es tenia el temps de veure-les venir.

Què va fer Raimon Obiols en aquelles circumstàncies? Agafar l’avió i anar a Madrid, a la gola del llop. Va considerar que si els màxims dirigents dels partits estatals eren presoners dels colpistes el seu deure, com a responsable polític, era donar la cara i presentar-se a la seu del Partit Socialista a la capital de l’Estat, pel que fes falta.

No he conegut cap altre polític capaç de fer un gest semblant tan responsable i definitiu. Potser un altre, el president Tarradellas: apartat del govern per divergències polítiques, el 19 de juliol de 1936, Tarradellas es presentà al despatx d’un president Companys isolat per posar-se, en aquells moments també incerts i dramàtics, a la seva disposició.

M’agrada la ironia d’Obiols condemnant Arcadi Espada a aquesta maledicció gitana: “cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t´he dit, Arcadi”.

El Senat, cambra territorial

Dijous, març 13th, 2008

A penes acabat el recompte de vots de les eleccions, El Foro Ermua entra en campanya demanant a José Luis Rodríguez Zapatero que s´oblidi dels seus socis perifèrics i intenti posar-se d’acord amb el Partit Popular sobre la qüestió d´España. Segons el foro, la disminució de suport electoral del nacionalisme justificaria aquesta “santa aliança”.

I cal felicitar-se de que el Foro d´Ermua plantegi el tema territorial a l´inici d´aquesta legislatura. Perquè sigui quina sigui l’actitud de Zapatero i les seves intencions, no em cap el menor dubte que d´aquí quatre anys el tema España tornarà a la palestra; el PP no abandonarà la presa i explotarà el filó.

Davant d’aquesta perspectiva el PSOE té tres opcions.

Primera opció: considerar que el tema no va amb ell i inhibir-se. Al nostre entendre seria un mal càlcul perquè deixaria la porta oberta a totes les suposicions i especulacions per part del PP i de la ciutadania, des de que no té una concepció clara de país fins que intenta eludir la qüestió per no indisposar els seus eventuals socis al parlament.

Segona opció: competir amb el PP per veure qui és més España. Ã’bviament, en aquest cas el PSOE té totes les de perdre. Sempre serà o estarà considerat una pàl·lida còpia de l´original.

Tercera opció: reivindicar sense complexes l’Estat federal amb la lògica del que ha estat sempre, un partit federal, i començar a fer pedagogia en aquest sentit des de ja, no esperar les properes legislatives. I començar també a prendre mesures per modificar un Estat de les autonomies del qual algunes de les incongruències i contradiccions s’han posat en evidència amb el procés de negociació de l’Estatut i comencen a arribar a la ciutadania. Per ara el PP encara fa seu el sistema perquè no pot fer altrament; fins que les circumstàncies li permetin, sinó abolir-lo, buidar-lo de tota substància i tornar al seu centralisme consubstancial.

I la primera de les mesures urgents que està sobre la taula és la transformació del Senat en Cambra territorial.

Per això el PSOE hauria de començar negociant amb el PP per intentar assegurar la majoria indispensable. En el cas, més que probable, que els populars no ho acceptin o volguin fer pagar un preu excessiu, no crec que seria negatiu evidenciar el desacord presentant al Parlament un projecte que al meu entendre caldria separar i presentar a part de la llei de successió. D´aquesta manera es jugaria net i la iniciativa seria del govern i deixaria al PP la responsabilitat de votar en contra. Estem lluny, com es pot constatar, d’aquest consens en assumptes d’Estat del que es parla i del que no crec que el PP estigui disposat a fer alguna concessió per arribar-hi.

Si el PSOE manté en aquest tema l´actitud que ha estat la seva durant aquests quatre anys, penso que perdrà les properes eleccions. Al contrari jugant la carta de l’adequació de l´Estat, venent a temps el seu model i no anant a remolc i volent imitar el de l´adversari, en un mot, si juga el seu partit, estarà en millors condicions de guanyar-les.

El trist és que aquesta batalla no deixa de ser la que la societat espanyola tenia plantejada ja als anys trenta. Però no seria un retorn al passat, seria reprendre el fil de la modernització de l´Estat espanyol interrompuda i no acabada, com tantes altres coses, pel cop d´Estat militar. L’Estat de les autonomies no deixa de revelar-se una construcció més o menys improvisada de la transició i és hora d’acabar amb les seves contradiccions abans que aquestes acabin amb ell. I en aquesta batalla el PSC i Catalunya tenen molt a dir.

Crònica des de França

Dimecres, març 12th, 2008

Per José Muñoz Castanyer

Net de refugiat espanyol, nascut a França

He seguit els debats a la televisió. No he pogut resistir fins al final perquè Rajoy m´és insuportable. Penso que és pitjor que Sarkosy. És cínic, mentider. Quan parla, tinc la impressió de sentir Le Pen de la gran època. En els dos debats, ho ha tocat tot, els estrangers, la seguretat, el trencament d´Espanya, etc. El que em sorprèn, és que no hagi dit que el canvi climàtic era culpa dels socialistes. Un tercer debat i penso que hagués acabat dient-ho.

Aquí el partit de Le Pen és moribund. Sarko prenent-li les idees d´extrema dreta li ha pres també els electors incloent, cosa que encara no arribo a comprendre, molts obrers. Prendre-li els obrers podria considerar-se la única cosa positiva de Sarko. El problema és que això s´hagi produït adoptant les idees de Le Pen.

El principal és que a Espanya el PSOE hagi guanyat les eleccions. Però com escrivia Victor Hugo, dans La Légende des siècles, « le coup passa si près que le chapeau tomba », el tir passà tan a prop que el barret caigué.

Zapatero, no tenint la majoria absoluta, haurà de governar amb d´altres partits d´esquerra. Com es veu això in situ? Prefigura dies a venir difícils?

Anit, vaig seguir les eleccions en estèreo: a la 2º cadena francesa les nostres municipals i a les cadenes TVE, TV3 i TV9 les vostres legislatives. He vist que els resultats a Barcelona eren molt bons. Bravo. No es pot dir el mateix de València on la dreta va sobrada.

En el teu bloc fas sovint referència a la laïcitat a la francesa, a l´herència de la revolució francesa i de la separació de l´Església i de l´Estat. Compte, al ritme al que van les coses aquí, s´haurà de parlar al passat.

En efecte, el nostre benvolgut president només parla que de religió. Té un discurs digne de l´Església espanyola en plena esplendor. Això sí, fa la pilota a totes les religions.

Un dia diu que algú que no creu en Déu ha de ser molt infeliç (què en sap ell!)

A l´ocasió del seu discurs al Vaticà, proclamà: “En la transmissió dels valors i en l´aprenentatge de la diferència entre el bé i el mal, l´institutor no podrà mai reemplaçar el pastor o el capellà, perquè sempre li faltarà la radicalitat del sacrifici de la seva vida i el carisma d´un comprimís portat per la esperança”. Si hagués viscut al 1940, hauria conegut institutors compromesos mentre l´Església sostenia el govern de Vichy.

En un discurs davant el Consell representatiu de les institucions jueves de França, proposa que cada infant de CM2 (al voltant de 10 anys) esdevingui padrí d´un petit jueu mort en deportació. Que els infants aprenguin la història està molt bé, però que nens de 10 anys portin el dol d´altres nens que no han conegut, sobrepassa l´enteniment.

Com de costum, davant les protestes sorgides de tot arreu, fins i tot del seu propi camp -Simone Veil ha trobat la idea xocant- tots els ministres s´han posat a treballar per explicar que no hem comprès res a la proposta i que l´objectiu no era de fer portar el pes de la Història als pobres querubins. Que l´objectiu era d´aprendre la història d´aquesta època als joves francesos. Si coneguessin els programes escolars, sabrien que aquesta època ja s´ensenya, però en 4ª (al voltant dels 14 anys) i que les coses es prenen per ordre i que Vercingétorix va abans.

Si continua així, tot el que la revolució va fer a França com tu evoques al teu bloc, el que la República feu a Espanya, supressió dels crucifix a les escoles, supressió de l´ensenyament de la religió, etc. , Sarko intenta posar-ho de moda.

Aquest és l´ambient que es respira aquí, Sarko sempre té una idea per dia, i els ministres passen el seu temps a arreglar les seves ocurrències.

Ara bé, només tenen això per fer car Sarko fa tot el reste.

Fa poc, la consellera de Sarko va dir més o menys que les sectes no eren un problema i en particular que la scientologia no era altra cosa que una religió. Pànic en les files de la majoria; vist l´escàndol que es va armar en tots els sectors, Sarko s´ha vist obligat a desautoritzar la consellera quan aquesta no s´hagués pronunciat sense parlar-ne abans amb Sarko.

Per dir-te l´ambient que regna en la majoria presidencial, els qui es presenten a les eleccions municipals, molt rarament gosen posar el logo de l´UMP en el material de campanya.

Ahir, he portat la meva mare a votar a Conflans Sainte Honorine. És la primera vegada que ella votava a França i com m´imaginava, es va posar a plorar a la sortida del col·legi electoral. Quan veig les seqüeles, 70 anys desprès, em dic que aquestes generacions no podran mai recuperar-se i que els historiadors honestos tenen molt per fer per restablir la veritat que molts voldrien tergiversar.

A VOTAR !

Diumenge, març 9th, 2008

Quan un troba escrit el que amb més o menys fortuna intenta expressar diàriament, el que pot fer és donar à conèixer i difondre la seva troballa. És el que faig avui.

Diu Juan Cruz al seu article “Jarabe de urna” publicat a El País i on conversa amb un psiquiatra, Vicente Mira, que aquest país està amenaçat de malaltia, una malaltia que solament es cura, segons el psiquiatra: “con la historia, con la cultura, con la democracia.” D’on prové aquesta amenaça? li pregunta Juan Cruz: “Lleva siglos, y proviene de una desgracia: este és un país de creencias, no es un país de saberes”; i Mira afegeix “aquel que no piensa como yo es un enemigo, y ese muro no se ha roto” (…) “Dos mil años de religión han trascendido a la vida, y ahí están los creyentes del Real Madrid o del Barça, los creyentes de un partido o otro… Los creyentes. Las creencias se radicalizan muy rápido” (…) “en el 11-M: hubo pruebas, y juicio, y sentencia, y siempre escuchabas lo mismo:`Pero, eh, vaya usted a saber´”.

Juan Cruz cita també a Iñaki Gabilondo que va dir a la cadena Cuatro que el que aquest país necessita és jarabe de urna. “Y dos cucharadas mejor que una”. I Cruz conclou el seu article amb questa frase: “Historia, cultura, democracia, todo junto forma parte del jarabe de urna que pide Gabilondo i que receta también el psiquiatra”.

Doncs a pendre “jarabe de urna” tots i si aquest país és un país “de creencias” té un camp “de saberes”; que no li falti un vot

Sense escrúpuls

Dissabte, març 8th, 2008

“El nostre objectiu és la defensa de la llibertat, un Govern en Espanya que no falli; aplicar les polítiques de canvi, progrés i llibertat que representa…”

Qui pot ser el polític d´avui en dia que respon a aquesta descripció? Pels valors citats, i per això de “Zapatero no nos falles” que li van llençar uns joves el dia de la seva elecció, podria ser Zapatero car recordar la famosa frase de manera subliminal, igual pot voler indicar que ha fallat com que no.

A Catalunya, Carme Chacon del PSC podria representar aquests valors; igualment Joan Herrera d´ICV-EUiA o Joan Ridao d´ERC; aquests objectius han estat sempre en els seus discursos progressistes. Fins i tot la frase podria haver estat pronunciada per Duran i Lleida, el candidat de CiU, sense que fos un total contrasentit.

Doncs no, no és cap d’ells; qui ha pronunciat la frase no és altra que la candidata del PP per Barcelona, Dolors Nadal i el personatge al que es refereix és… el líder del seu partit, Mariano Rajoy! Des de sempre, a Espanya -en altres societats, no tant- el discurs de la dreta s’ha limitat a la “pàtria”, a la família i a l’ordre. Quan ha parlat de mesures socials, no ha pogut evitar a que sonés més a “caritat” que a drets, i pel que fa a les llibertats, sol parlar genèricament de llibertat, al singular, concepte on pot cabre tot i sobretot, en el sentit neocon del terme, la llibertat econòmica sense control ni contrapès.

La societat ha anat evolucionant en contra de la voluntat de les forces conservadores, i les llibertats individuals de les que gaudeixen les societats avançades, a l’Estat espanyol, han estat conquistades pràcticament en els pocs períodes on les forces d’esquerra han estat al poder. Tanmateix no fa falta tenir por de perdre les llibertats conquistades -a menys d’un nou cop d’Estat- si la dreta torna al poder. Quan la societat a fet seves les conquestes, s’ha demostrat que és difícil tornar en rere i el PP no s’ha pogut permetre abolir lleis com el divorci o l´avortament, per exemple, i tampoc tocaria les lleis socials de Zapatero ampliant drets o la llei de dependència.

Ara bé, és voler enganyar-se, estar molt desinformat sobre política, o no tenir o no voler tenir memòria, per pensar que la dreta no es permetria retallades o que es podria continuar la línia ascendent de progrés, permetent al PP tornar al poder. I cal prendre consciència que això podria succeir deixant d’anar a votar.