Archive for the ‘Política’ Category

Diferències d’apreciació

Dijous, gener 24th, 2008

No és la primera vegada que tinc ocasió d´escriure que aprecio els articles de Juan José López Burniol i que respecto la seva persona.

Puc subscriure pràcticament la totalitat del seu article Amb l´Església hem topat publicat a El Periódico (23/01/2008) com gairebé tots els que escriu. Dic pràcticament, perquè al final, a les seves conclusions, sempre hi ha un però.

López Burniol recorda les mesures immediates preses pel govern de la República en contra de privilegis, alguns abusius i altres surrealistes -al meu entendre- de l´Església: “en els primers 20 dies (després de la proclamació de la República) es va denunciar el Concordat, es va privar els eclesiàstics del fur personal, es van suprimir l´ensenyament religiós a les escoles primàries i superiors i la representació de l´Esglesia al Consell d´Instrucció Pública, es va prohibir el crucifix a les escoles, es van secularitzar els cementiris, es va prohibir a les autoritats civils i a l’Exèrcit prendre part amb caràcter oficial en els actes religiosos, i es van suprimir els honors militars al Santíssim, així com la missa obligatòria en casernes i presons”. Malgrat els atacs -escriu López Burniol– l´Església espanyola no va ser monolítica.

Per avalar la seva teoria cita el malaguanyat cardenal Vidal i Barraquer que és qualificat de possibilista i atribueix a aquesta actitud de l´Església “malgrat la jornada tràgica de l’11 de maig del 1931, en què es van cremar desenes d’edificis religiosos”, el fet que la República, sis mesos més tard, el 14 de setembre 1931, subscrigués amb l’Església un acord reservat pel qual es proposava concedir-li un estatut jurídic especial (com a corporació de dret públic) en el qual “se li reconeixia el dret a prosseguir les seves activitats religioses i d’ensenyament, es recordava negociar un nou modus vivendi amb la Santa Seu per reemplaçar el Concordat del 1851 –prescrit a efectes pràctics– i es prometia respectar l’existència i propietats dels ordes religiosos.”

L´actitud conciliadora (o de feblesa) de la República i el fet que una cosa eren les autoritats republicanes i una altra cosa els incontrolats al carrer incendiant edificis religiosos (una afició secular del poble espanyol que alguna explicació ha de tenir!) no és digne de ser pres en consideració.

El que valora López Burniol és l´actitud no monolítica de l´Església (gràcies per haver existit monsenyor Vidal i Barraquer!) en front de l´atac a edificis religiosos per elements incontrolats. Que, entre maig i el 14 de setembre 1931, el govern de la República no hagi tardat ni 6 mesos en cedir davant l´Església; que malgrat això, cinq anys més tard ens trobem amb la sublevació militar elevada a rang de creuada i amb la mort de Vidal i Barraquer a l´exili; això no és el més important, això no cal tenir-ho en compte, això no té per què fer part de l´anàlisi.

Per a López Burniol que ha escrit el seu article pensant en la situació actual, “constitueix un error greu per part de l´Estat radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església prenent la paraula dels seus pastors més extremistes com si fos expressió d´una postura unívoca.” És el govern de Rodríguez Zapatero que, tot i conservant el Concordat, comet l´error de radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església ampliant uns drets dels ciutadans que aquesta no accepta. A més, “aprofitar els excessos d’algun orador com a pretext per a una crítica global i impostada de l’Església és, encara més que una estupidesa, un error” acaba dient López Burniol.

Amic López Burniol, potser que tingui raó i que els Rouco Varela, Cañizares, Agustín García-Gasco, i el mateix papa Joseph Ratzinguer no són més que oradors que s´excedeixen. D´altra banda, vostè i jo som de la mateixa generació i és evident que tenim actituds cíviques comunes malgrat que hi ha moltes qüestions que en separen, la seva formació, el seu prestigi guanyat a pols i segur que moltes altres coses més. Però la diferència d´apreciació entre vostè i jo no cal anar a buscar-la més enllà d´un petit fet, res, un detall; vostè s´ha criat en el camp dels vencedors de la guerra civil i jo, a l´exili, en el dels vençuts.

La Chureca

Dimarts, gener 22nd, 2008

La Chureca és aquell abocador gegant a la ciutat de Managua, la capital de Nicaragua de 1.817.096 d’habitants, que tothom ha pogut veure a la televisió i que ens demanem com és possible que una vergonya tan gran pugui existir. Un espai de 40 hectàrees de muntanyes de deixalles i barraques de cartró on cohabiten amb una naturalitat esglaiosa famílies i aus carronyaires rivalitzant per la seva subsistència!

La vicepresidenta del govern Maria Teresa Fernández de la Vega el va visitar l’estiu passat i va tenir una frase rotunda i contundent: “Cap responsable polític, sigui del país que sigui, pot trepitjar La Chureca i oblidar-ho”. Un dels seus col·laboradors el va definir com “el pitjor lloc d’aquest món”.

Pel que es veu, Fernández de la Vega va convèncer el president Rodríguez Zapatero i el govern ha decidit consagrar 30 milions d’euros a canviar aquell paisatge. Segons la premsa amb huit milions es podrà fer desaparèixer literalment l’abocador (segellar-lo, recollir les aigües contaminades, extraure i eliminar el gas metà) i amb la resta es podrà construir vivendes dignes pels seus habitants i possibilitar-los l´accés a serveis bàsics d’educació i sanitat.

Trenta milions d’euros és el que costa un traspàs d’una estrella del futbol i imagino que no representa massa en relació a les ajudes oficials dels Estats als països del tercer món (el famós 0,7% al que no s’arriba mai, o altres fons). La premsa no diu res sobre els canals que utilitza el govern per tirar endavant un pla integral, tan concret com aquest. No ens diu si la gestió es fa a través de l’administració nicaragüenca o d’alguna ONG o que un departament ministerial del govern espanyol, com una gegantesca i potent ONG, gestiona directament i controla les diferents fases del projecte fins el resultat final.

No sé si aquesta darrera fórmula és jurídica, política i operacionalment viable però en tot cas jo me l’imagino com una fórmula alternativa a la simple canalització de fons cap a un govern receptor corrupte (no ho dic en aquest cas per Nicaragua), una formula que asseguraria que els fons arribessin al seu destí final i per l’objectiu concret establert, com sembla ser amb La Chureca.

En tot cas, la rapidesa de reacció, entre l’impacte emocional rebut a l’ocasió d’una visita i la posta en marxa del projecte, diu molt a favor de Maria Teresa Fernández de la Vega, com a política i com a persona.

“La única verdadera”

Dilluns, gener 21st, 2008

“La izquierda descreida combate la idea de nación espanyola. Ha inventado falsas naciones sin otro objetivo que socavar la única nación verdadera, la espanyola”.

Fins ara, a Espanya, des del nacionalcatolicisme triomfant, és a dir pràcticament des de sempre, el que s’entenia per la “única verdadera” era la religió catòlica. Pel que fa al capítol de la “nación”, tot i no quedant-se curt tampoc, hi han hagut més alts i baixos en funció del grau de democràcia (crònica i històricament deficient sempre) que hi podia haver a cada moment.

Des de la transició democràtica i després d´un temps de prudent reserva, no dic que estigui tornant a guanyar actualment influència l´integrisme religiós, al contrari n´està perdent (el que no vol dir, paradoxalment, que l´integrisme polític pugui perdre escons a les properes eleccions). Com tots dos són una sola i mateixa cosa (com la Santa Trinitat però dos), junts, intenten guanyar el terreny perdut! I quan més prenen consciència de que n´estan perdent, més rabiosament ho intenten. I hem de donar “gràcies a Déu” que la situació mundial no està per aventures, almenys en els països “civilitzats”. Per sort -per a nosaltres!- existeixen en el món regions clau per als negocis presents i futurs que necessiten que a la reraguarda hi hagi pau.

Les declaracions que encapçalen aquest escrit són -ho heu endevinat!- de José Maria Aznar, i les ha pronunciades en unes jornades sobre el polític conservador Antonio Maura que fou, a principi del segle passat, cinc vegades president del govern. En la seva intervenció, l´expresident també ha deixat anar que “la nación tuvo que recorrer a él (a Maura) en successivas ocasiones cuando las cosa iban mal”. “˜Llamemos a Maura´ era un recurso habitual en tiempos de crisis”. Ja estan previguts els Rajoy, Gallardón, Aguirre i també tots nosaltres; quan decreti Aznar que les coses van mal, es postula de nou, “se llama”!

Considerant el seu discurs cavernari, no crec que m´excedeixi si afirmo que de la mateixa manera que no va dubtar en llançar-se de cap a la foguera d´Irak per assentar la idea que ell té de la seva figura històrica, Aznar seria capaç de posar a foc i a sang aquesta malaurada “pell de brau” per poc que les circumstàncies li ho permetessin. La salvació de la “nación verdadera” en justificaria de sobres -ja ho hem vist en d´altres circumstàncies no tant llunyanes- el foc i la sang.

I aquesta reflexió em porta a aquesta altra. Mai he entès perquè la fòbia d´una part de l´opinió pública espanyola contra “lo catalan” no s´aplicava amb la mateixa intensitat al País Basc tot i manifestant aquest una defensa dels seus interessos econòmics, un radicalisme nacionalista superior i una violència que Catalunya està lluny d´haver exercit mai. Quan veus personatges com Aznar representatius de l´integrisme dretà de “la España profunda” comences a entendre-ho.

El País Basc és majoritàriament catòlic i Catalunya, no sé si majoritàriament, també. Però a Catalunya, malgrat el “serà cristiana o no serà” de Torres i Bages i de tot el que l´ha seguit sense interrupció fins fa poc temps, per la seva situació geogràfica com a porta d´Europa o per d´altres circumstàncies (tot i el timbaler del Bruc!) hi van entrar les llums de la Il·lustració i el que s´ha forjat en els segles IXX i XX és una nació molt diferent de l´Espanya tradicional -i no solament per l´ús de la llengua- més que el País Basc i, no cal dir, Navarra o Galícia.

I quan entengui o assimili això definitivament el socialisme espanyol, s´adonarà de que allò que separa el que Aznar anomena la “nación verdadera” de la “falsa” com la catalana per extensió, no és tant els nacionalismes declarats de l´una o de l´altra que econòmicament són complementaris i s’han defensat sempre mútuament, sinó una cosa molt més important, una actitud en front de la vida que poc a poc, des del meu punt de vista, ha anat forjant dues societats netament diferenciades. I com passa amb països avançats summament integradors, l´emigració que ha vingut a Catalunya -inclús a la rural- s´impregna d´uns valors que no són els mateixos que els de l´Espanya profunda.

I quant ho entengui el socialisme espanyol, entendrà, definitivament espero, després del temps que dura el problema d´Espanya, que tot el que acabi donant, per dir-ho d´alguna manera, més ales a la societat catalana continuarà beneficiant l’Espanya progressista. D´això José Luís Rodríguez Zapatero, per mi, ha donat proves de ser dels pocs polítics espanyols a haver-ho entès. Una altra cosa és que vulgui realment repartir poder o que li ho permetin. Per ara ni el nacionalisme espanyol -no verdader però sí autèntic- ni una majoria del socialisme espanyol, estan per la labor.

El socialisme espanyol, per ara, esborra l´Espanya plural i progressista que té la seva sortida en una Espanya federal, davant una Espanya tradicional unitarista modelada per la dreta.

La trampa

Dimarts, gener 15th, 2008

José Blanco secretari d´organització del PSOE, en una entrevista a El País, considerava tancat el desenvolupament de l´Estat de les autonomies amb les reformes dels estatuts que s´han produït en aquesta legislatura. Jordi Sànchez, a El País Catalunya[1], li respon en un article d´on extraiem aquestes dues reflexions:

“Supongo que ni en el PP ni en el PSOE nadie duda que llegarán nuevas demandas para aprofundizar el Estado autonómico, como mínimo aquellas que planteen una reforma de la Constitución para permitir avanzar hacia un Estado Federal.”

(…) “Avanzamos, si nadie hace algo para evitarlo, hacia una colisión de legitimidades, la que pueda emanar de una mayoria amplia y representada en el Parlamento catalán o vasco, y una mayoria representada en el Parlamento espanyol. Si en las formaciones democràticas españolas la única respuesta és la negación, el conflicto està servido.”

És aquesta situació a la que em referia ahir quan parlava de “trampa constitucional de l´organització territorial actual” a l´article anterior d’aquest mateix Bloc. La trampa és voler fer creure que es respecta el dret à decidir quan al mateix temps es considera legítim i democràtic oposar els vots del “conjunt”, als de la “part” que es vol autodeterminar.

Desprès de l´enfocament que fa Jordi Sànchez de la qüestió en el seu article, seria just parlar també, en certa mesura, de “bomba de rellotgeria”.


 

[1] Per cert, quan comprendrà El País que seria una tasca pedagògica més útil publicar certs articles a El País España que editant-los exclusivament a Catalunya on y a més convençuts de certs temes tractats. Amb el procediment actual no s´ajuda en res a la mútua comprensió i és de suposar que no és això el que es pretén.

L’ordre i altres conceptes

Dilluns, gener 14th, 2008

No sé si la policia ha torturat o no els dos presumptes terroristes (en d´altres temps hagués escrit “etarres”) que ha detingut, com denuncia un amic valencià en un e-correu que arriba a la meva bústia; em guardaré prou de pronunciar-me en un sentit o l´altre per por d´equivocar-me en el cas que la tortura o els mals tractaments foren certs -no avalaré mai aquest tipus de pràctiques- i en el cas contrari, no em perdonaria d’haver acusat falsament uns agents de l’ordre que, en democràcia, aquí, i des de fa massa temps, es juguen la vida defensant la dels altres.

I aquest concepte de “l´ordre” que en d´altres temps tampoc hagués utilitzat, em porta a unes reflexions.

Un concepte com l´ordre, però també la disciplina, l’esforç, o el valor del treball són valors que perden tot el seu sentit en temps de poders absoluts, siguin religiosos, siguin monarquies absolutes o dictadures de tot tipus, on unes minories dirigents moralitzadores els utilitzen com arma de poder, imposant-los als altres sense aplicar-se´ls a ells mateixos. I atacar o menysprear aquests valors pot semblar a alguns una manera de combatre les injustícies comeses en son nom, però això no vol dir en absolut que els valors són caducs com a tals i menys encara que cal renunciar-hi. I només començant per fer seus aquests valors que -diguin-se esclaus, serfs, súbdits, burgesos, proletaris o simplement individus- la humanitat ha pogut progressar en tots els aspectes.

Les forces “de progrés” que al llarg de la Història han fet avançar el benestar, la seguretat i les llibertats individuals i col·lectives de les que gaudim avui, no ho han obtingut renunciant a aquests valors, ans tot el contrari, començant -contràriament als seus adversaris- per imposar-se a ells mateixos ordre, disciplina, esforç i treball per fer triomfar els seus objectius personals o col·lectius.

En l´actualitat tot fa pensar que la societat ha perdut majoritàriament aquests valors que no són ni de dreta ni d´esquerra, que una certa esquerra per inèrcia continua atacant, i una altra ignorant, mentre la dreta que solament els vol per imposar-los als altres en benefici propi, intenta recuperar-los de nou aquí o arreu, per exemple Nicolás Sarkosy a França.

Tornant al correu rebut a favor dels dos terroristes amb eslògans com aquest: PSOE=TORTURADOR, ASESINO Y EMBUSTERO i d’altres encara més absurds, li diré al jove amic que l’envia que els qui tenim uns anys, hem pogut considerar que acabar amb la dictadura franquista, era una necessitat i un objectiu, sinó de tots, al menys majoritàri dintre de la societat, i atacar una dictadura totalitària amb atemptats com el que va acabar amb la vida de Carrero Blanco, tutor designat de la successió de Franco, podia ser inclús moralment lícit. La violència, ja sigui individual o col·lectiva només es pot justificar quan a u li apliquen la força i li tanquen totes les sortides.

Ara bé quan es dona la paraula a la ciutadania o quan aquesta la recupera -malgrat totes les petites o grans trampes que puguin haver, com mantenir en poques mans el poder econòmic i tot el que això representa de dominació laboral, mediàtica, cultural, o inclús, amb la trampa constitucional de l’organització territorial actual- la cosa canvia. I si amb la raó que creiem detenir, som incapaços de convèncer els nostres conciutadans que amb el seu vot poden canviar les coses, només ens queda una solució: com deia aquell, fer-s’ho mirar. Qualsevol altra via -i sobretot la violenta, comporta sempre més inconvenients per al poble que es pretén “salvar” que avantatges.

I per acabar, al jove amic de Sueca li demanaré de pensar si aquesta sistematització de la denuncia de la tortura no respon a una burda estratègia de la que ell es fa instrument; també li diré que no se´n adona del poc favor que fa a la causa del poble basc -i també del poble valencià- que creu defensar, difonent a través la xarxa uns correus amb diatribes irresponsables, la més suau de les quals, és la que hem reproduït.

Un cop més, la llengua

Dimecres, gener 9th, 2008

Catalunya no ensenya en castellà“ és un eslògan; un eslògan de la campanya electoral que el Partit Popular de Catalunya està preparant per a les properes eleccions legislatives. I que el PP posi el tema de la llengua sobre la taula, és un fet, un fet molt negatiu.

I un altre fet -aquest positiu- és que la immersió lingüística en català no hagi fet recular el coneixement del castellà a Catalunya (de l’ús, ni en cal parlar) i que al final del sicle escolar, tots els alumnes de Catalunya surtin sabent català i castellà; i d´això, tots ens en hem de felicitar. I el castellà no ha reculat perquè no és l´objectiu de la política d´immersió. Tampoc el faria recular encara que s´ho proposés perquè les condicions objectives d´una llengua parlada per 400 milions d´habitants del planeta són unes, i les d´una llengua minoritària com el català, unes altres.

I per tant, això que ha permès la política lingüística seguida a partir del recobrament de la democràcia, és salvar la llengua minoritària -perquè si es considera que hauria de desaparèixer cal dir-ho!- i sobretot, el més important que s´ha reeixit és no dividir des de la infància els ciutadans en dues comunitats per qüestió de llengua. Això ho sap tothom i està valorat positivament per la immensa majoria de la ciutadania. I haver de repetir les evidències cansa.

Ho sap també, com no, el Partit Popular, un partit -que hauria de ser responsable- i que per no deixar-se espigolar uns quants vots pels seus contrincants de Ciutadans, no dubta en embarcar-se en aquesta galera.

I diria més. En unes condicions de normalitat democràtica com la que estem vivint, no dubtar en entrar en un tema tan delicat com aquest és molt més que un error o una frivolitat per part d´un partit polític. Això significa que en unes altres condicions, hi hauria gent disposada a retrobar immediatament, no em cap el menor dubte, tots els dimonis del passat.

És el que durant aquests darrers quatre anys en particular, no paren de buscar. Tot menys no detenir el poder.

Si votarem el que som…

Dissabte, gener 5th, 2008

Fa un temps escrivia sobre Tarragona i les inversions que el nou consistori d´esquerres de la vila dedicava a la restauració dels seus monuments, patrimoni de la humanitat, negociant, a dreta i esquerra, subvencions amb les institucions susceptibles d´acordar-ne. Treballant, vaja, pel bé comú i no pel bé d´uns quants en projectes destructors d´un altre patrimoni, el paisatgista en aquest cas, el de Terres Cavades.

Avui, Tarragona torna a ser notícia, aquesta vegada recuperant per a usos culturals l´antiga Tabacalera desprès de llargues negociacions iniciades per l´antic consistori governat per CiU i el PP, i acabades en la compra d´aquest patrimoni que servirà per equilibrar la Part Alta molt rica amb equipaments culturals amb la Part Baixa que d´aquesta manera es revitalitzarà.

No especularem sobre els resultats de l´operació de no haver hagut un canvi d´equip al consistori. Tanmateix no em puc deixar de fer una reflexió més general sobre dretes i esquerres desprès d’aquesta nova prova de que queden marges per distingir -i no solament en l’aspecte social- una política d’esquerres d’una política de dretes.

És evident que ha passat a la història -vull creure que no per sempre més- la famosa “socialització dels mitjans de producció” que preconitzava el socialisme naixent. D´ací, a treure la conclusió del triomf del capitalisme salvatge i proclamar el fi de la política, hi ha un pas que no han dubtat en donar els neo-conservadors. I no solament els neo-cons, sinó molta gent de bona fe ha anat assimilant aquells missatges, subliminals o no, que declaren que tot és igual, i que els polítics i les diferents polítiques també.

Però quan vas més lluny del polític corrupte d´aquest partit, o l´aprofitat d´aquest altre, quan vas més enllà de les contingències, a vegades puntualment insuperables, o dels errors que uns i altres cometen, és a dir, quan anules, d’un costa i l’altre de l’equació per poder-la resoldre, els factors comuns, quan no deixes que uns quants arbres et tapin el bosc -què útil és per expressar una evidència aquesta frase tan gràfica- aleshores apareix la realitat.

I la realitat és, que a pesar de tot i de molts, existeixen ideologies, existeixen corrents d´opinió, existeixen diferents punts d´interès i també interessos diferents, i planyo sincerament aquells que per despreocupació o ignorància, des de fora, els hi fan prendre actituds o tenir comportaments que no corresponen als seus interessos, a la seva manera de ser, als seus punts d´interès, i es passen la vida al marge del que en realitat són, darrera d´uns objectius als que necessiten que hi creguem, els quatre que en treuen profit i la “retafila” de complicitats que poden comprar.

Evitem fer el joc al PP

Divendres, gener 4th, 2008

He llegit al setmanari valencià El Temps una informació sobre els papers de Salamanca en la que sembla que el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras, lamenta que no s´hagi produït el retorn dels documents espoliats pel franquisme i que s´hagi encallat per motius electorals.

Crec que el conseller està en el seu paper quan lamenta el retard, com penso que ho ha de lamentar tota persona que tingui dos dits de sentit de la justícia. El que no sé ja, és si el conseller, que també en lamenta els motius electorals, a més, els entén.

El que jo lamentaria per la meva part -les coses estant com són en aquest país– és que el conseller, o qui sigui a esquerra, no entengués que ens podem esperar dos mesos a que passen unes eleccions. Crec sincerament, per l´interès dels papers de Salamanca i de tantes altres coses, que el Partit Popular, a les properes eleccions legislatives, no ha de poder arrapar un sol vot que no provingui del seu nucli més dur.

I qui cregui des de l’esquerra, que explotant aquest tema o altres de semblants, els vots que no anirien al PSOE, anirien a parar al seu partit, s´equivoca totalment; i no seria, lamentablement, la primera vegada.

De la mateixa manera, el que tampoc és admissible si la informació és certa -i no tinc per què dubtar-ne- és que el ministre de Cultura espanyol, César Antonio Molina, digui ara que el retorn de la documentació serà posterior a la constitució d´un centre de la memòria històrica a Salamanca. De confirmar-se la notícia, la trobaria indignant perquè no hi ha cap raó objectiva que justifiqui una decisió falsament salomònica, sobretot que una cosa, de cap de les maneres, va lligada a l´altra.

I estaria també en contra de la decisió d’haver d´esperar la creació del centre a Salamanca abans de retornar els documents d´on no haurien mai hagut de sortir, perquè aquesta decisió absurda, tècnicament innecessària, suscitaria gran repulsió en el camp de les esquerres i cap adhesió fora, com sempre ha succeït quan s´ha volgut apaivagar la irracionalitat de la dreta espanyola.

L’Església no vol que l’oblidin

Dilluns, desembre 31st, 2007

A l’article del dia 29, no vaig voler amalgamar per pietat -sí, els no creients també professem principis judeocristians- la protesta de l’arquebisbe de Barcelona monsenyor Lluís Martínez Sistach contra la representació d’Els Pastorets a Polònia de TV3, amb les declaracions de Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife contra els menors “que desitgen i provoquen” els abusos sexuals dels quals són víctimes! Unes declaracions semblants a la dels maltractadors i violadors i que semblen, increïblement, paraules d’autojustificació.Davant la manifestació de l’Església d’aquest diumenge a Madrid a favor de la família, tercera ocupació de terreny en dos dies doncs de la jerarquia eclesiàstica, no hi ha per què tenir tant de mirament.

Com no pot adonar-se el catòlic espanyol que l´espectacle que ha muntat l´arquebisbat de Madrid amb participació del Vaticà, una batalla de rereguarda, més contra el govern que a favor de la doctrina (i així ho interpreten un gran nombre d’organitzacions cristianes de base), només el poden muntar en aquest país o en alguna contrada tercermundista, i para de comptar? Durant els seus anys de govern, Aznar ha aplicat la llei actualment vigent de l’avortament. Quantes vegades es varen manifestar en contra els bisbes? Ni una!I pel que fa a la família tradicional la crisi ve de lluny; arranca amb la incorporació progressiva de la dona al mon del treball, transformant-se el que podia ser una opció personal de la dona, en un imperiós dictat econòmic per la pressió conjugada del capitalisme i les noves necessitats creades per l´evolució mateixa de la societat. Zapatero, pobret, no hi té res a veure… A cas, potser, amb l’ampliació del període de descans per maternitat, intentar compatibilitzar servituds biològiques i emancipació de la dona. Mai hem vist l´Església fer costat a les lluites de les assalariades i dels assalariats per millorar les condicions de les mares de família treballadores, mai. Ni quan, en principi, podia imposar la seva voluntat durant la dictadura. Això sí, trobaves en un escrit de 1952, “La natalidad dirigida”, perles com aquesta: “Centrandonos en la mujer, vale la pena referir algunos de los factores sociales que pueden entrar en consideración como posible motivo de esterilidad o de infertilidad. Por ejemplo el trabajo feminino”. Tot el que eren capaços de fer, són “diagnòstics científics” com aquests, amb el rigor i l’eficàcia deguda. En el seu moment es van oposar al divorci, avui ja només rebutgen, sembla ser, el “divorci exprés” (del casament civil, cal pensar, perquè a ningú obliguen a desfer el seu casament religiós, encara que des de sempre, amb dinés -amb dificultat això sí, és a dir amb molts dinés- es pot desfer el que “Déu ha unit”). A part de Zapatero i les seves lleis, l´enemic a abatre és el laïcisme al qual li han de juxtaposar l´epítet de radical per parèixer una mica creïble com fa l’arquebisbe de València, cardenal Agustín García-Gasco amb un amalgama de causa a efecte al millor pur estil nazi, sí nazi: “La cultura del laïcisme radical és un frau i un engany, no construeix res, només desesperança pel camí de l’avortament i del divorci exprés”. Per si era poc, afegeix que els atacs a la família cristiana (encara no he entès com l’extensió d’un dret -en aquest cas als homosexuals- pot perjudicar als que no ho són) no respecten la Constitució i “condueixen a la dissolució de la democràcia”. I torna-li un cop més amb els conversos i les seves lliçons de democràcia!Tot plegat, el traç és tan gruixut que podríem pensar que no és possible que aquesta gent puguin aconseguir els seus objectius. No els aconseguirien, si els seus objectius fossin que els seus seguidors, no interromperen embarassos, ni es divorciaren, ni es tornaren a casar pel civil o -pagant- per l´església! Aquesta batalla ja l’han perdut. Al meu poble el perfil de la majoria dels pocs divorciats són: gent adinerada, de dreta i d´església o que se’n diuen; els altres s’ho pensen dues vegades. Però, és evident, que el que l’Església persegueix és altra cosa, molt més senzilla, persegueix la mobilització de la massa de creients a tres mesos d´unes eleccions, i fora de períodes electorals, el manteniment de la pressió sobre qualsevol govern d’esquerres per què no li passi pel cap tocar els privilegis que encara conserven gràcies al Concordat. Diumenge, Rouco Varela va demanar als assistents a la manifestació que siguin capaços “que es produeixi una verdadera conversió de les consciències de les persones […] tant en l’opinió pública com en l’estimació popular, en la valoració política i en la legislació de l’Estat”.

Ja ho saben, el qui a les properes legislatives contribueixi a tombar l’actual majoria política, tindrà el cel guanyat. No sé qui a dit: “seria més honest que demanessin directament el vot”.

I una última reflexió: us imagineu aquest mateix esperit de combat de l’Església -i més, degut a la època!- els anys 1931 a 1936, durant els fràgils anys de la República?

Un exemple entre mil

Divendres, desembre 28th, 2007

Els fets:

1- El ple de la Cambra gallega, a proposta del BNG assumida pel PSdeG, aprova remetre al fiscal, el dictamen de la comissió d´investigació de la Cidade da Cultura, complex posat en marxa per Manuel Fraga. La comissió senyala a un ex conselleiro del PP com a responsable de la desviació pressupostària del projecte que passà de 108 a 475 milions d´euros i demana que s´investigui el patrimoni de l´ex conselleiro.

2- El president de la Xunta, Emilio Pérez Touriño, contrari a la judicialització de la vida política, s´absenta momentàniament del ple al moment de la votació i evita així de contradir-se.

Les interpretacions:

1- Fonts socialistes pròximes al president gallec: “El president ha demostrat que ell no és, ni serà mai, hostatge ni presoner de ningú.

2- El Partit Popular: “Escenifica la debilitat i la covardia política del president, que quan sorgeix algun problema opta per desaparèixer.

La conclusió:

Declaracions esperades i contradictòries com aquestes se´n escolten contínuament i, conscients o inconscientment, els ciutadans les enregistren i en treuen les seves conclusions sovint negatives.

I també a Catalunya, on abans d´obrir la boca, els electors ja saben també què diran els representants de cada un dels sis partits.

Seria molt demanar als nostres representants que tinguessin més imaginació o sinceritat al moment d’expressar les seves opinions i que fossin menys previsibles? Hi guanyaria la seva credibilitat i l´interès dels ciutadans per la política.

És una qüestió de cultura a implantar i el problema és, qui comença?