D'un temps, d'un pais

A l’article del dia 29, no vaig voler amalgamar per pietat -sí, els no creients també professem principis judeocristians- la protesta de l’arquebisbe de Barcelona monsenyor Lluís Martínez Sistach contra la representació d’Els Pastorets a Polònia de TV3, amb les declaracions de Bernardo Álvarez, bisbe de Tenerife contra els menors “que desitgen i provoquen” els abusos sexuals dels quals són víctimes! Unes declaracions semblants a la dels maltractadors i violadors i que semblen, increïblement, paraules d’autojustificació.Davant la manifestació de l’Església d’aquest diumenge a Madrid a favor de la família, tercera ocupació de terreny en dos dies doncs de la jerarquia eclesiàstica, no hi ha per què tenir tant de mirament.

Com no pot adonar-se el catòlic espanyol que l´espectacle que ha muntat l´arquebisbat de Madrid amb participació del Vaticà, una batalla de rereguarda, més contra el govern que a favor de la doctrina (i així ho interpreten un gran nombre d’organitzacions cristianes de base), només el poden muntar en aquest país o en alguna contrada tercermundista, i para de comptar? Durant els seus anys de govern, Aznar ha aplicat la llei actualment vigent de l’avortament. Quantes vegades es varen manifestar en contra els bisbes? Ni una!I pel que fa a la família tradicional la crisi ve de lluny; arranca amb la incorporació progressiva de la dona al mon del treball, transformant-se el que podia ser una opció personal de la dona, en un imperiós dictat econòmic per la pressió conjugada del capitalisme i les noves necessitats creades per l´evolució mateixa de la societat. Zapatero, pobret, no hi té res a veure… A cas, potser, amb l’ampliació del període de descans per maternitat, intentar compatibilitzar servituds biològiques i emancipació de la dona. Mai hem vist l´Església fer costat a les lluites de les assalariades i dels assalariats per millorar les condicions de les mares de família treballadores, mai. Ni quan, en principi, podia imposar la seva voluntat durant la dictadura. Això sí, trobaves en un escrit de 1952, “La natalidad dirigida”, perles com aquesta: “Centrandonos en la mujer, vale la pena referir algunos de los factores sociales que pueden entrar en consideración como posible motivo de esterilidad o de infertilidad. Por ejemplo el trabajo feminino”. Tot el que eren capaços de fer, són “diagnòstics científics” com aquests, amb el rigor i l’eficàcia deguda. En el seu moment es van oposar al divorci, avui ja només rebutgen, sembla ser, el “divorci exprés” (del casament civil, cal pensar, perquè a ningú obliguen a desfer el seu casament religiós, encara que des de sempre, amb dinés -amb dificultat això sí, és a dir amb molts dinés- es pot desfer el que “Déu ha unit”). A part de Zapatero i les seves lleis, l´enemic a abatre és el laïcisme al qual li han de juxtaposar l´epítet de radical per parèixer una mica creïble com fa l’arquebisbe de València, cardenal Agustín García-Gasco amb un amalgama de causa a efecte al millor pur estil nazi, sí nazi: “La cultura del laïcisme radical és un frau i un engany, no construeix res, només desesperança pel camí de l’avortament i del divorci exprés”. Per si era poc, afegeix que els atacs a la família cristiana (encara no he entès com l’extensió d’un dret -en aquest cas als homosexuals- pot perjudicar als que no ho són) no respecten la Constitució i “condueixen a la dissolució de la democràcia”. I torna-li un cop més amb els conversos i les seves lliçons de democràcia!Tot plegat, el traç és tan gruixut que podríem pensar que no és possible que aquesta gent puguin aconseguir els seus objectius. No els aconseguirien, si els seus objectius fossin que els seus seguidors, no interromperen embarassos, ni es divorciaren, ni es tornaren a casar pel civil o -pagant- per l´església! Aquesta batalla ja l’han perdut. Al meu poble el perfil de la majoria dels pocs divorciats són: gent adinerada, de dreta i d´església o que se’n diuen; els altres s’ho pensen dues vegades. Però, és evident, que el que l’Església persegueix és altra cosa, molt més senzilla, persegueix la mobilització de la massa de creients a tres mesos d´unes eleccions, i fora de períodes electorals, el manteniment de la pressió sobre qualsevol govern d’esquerres per què no li passi pel cap tocar els privilegis que encara conserven gràcies al Concordat. Diumenge, Rouco Varela va demanar als assistents a la manifestació que siguin capaços “que es produeixi una verdadera conversió de les consciències de les persones […] tant en l’opinió pública com en l’estimació popular, en la valoració política i en la legislació de l’Estat”.

Ja ho saben, el qui a les properes legislatives contribueixi a tombar l’actual majoria política, tindrà el cel guanyat. No sé qui a dit: “seria més honest que demanessin directament el vot”.

I una última reflexió: us imagineu aquest mateix esperit de combat de l’Església -i més, degut a la època!- els anys 1931 a 1936, durant els fràgils anys de la República?