La dreta ha perdut els seus complexes i les seves pors dels inicis de la transició. Ara ja saben que el revengisme que tant els caracteritza no es porta en democràcia. I respiren millor i tornen als orígens. Ho estic constatant al meu poble.
Al meu poble, des de l´esdeveniment de la democràcia, quan una part important dels seus habitants va començar a saber que podien existir persones que no pensaven com ells -no, no és broma, quaranta anys de dictadura dona per molt en segons quins contexts- al meu poble sabíem com pensàvem uns i altres.
Va haver un moment, quan l´ajuntament era d´esquerres, que no solament la gent progressista sinó molts al poble em manifestaven una oberta simpatia, o al menys així m´ho semblava a mi. Però des de que mana el PP a l’ajuntament, poc a poc he notat un canvi en el comportament d´alguns, no en tots òbviament, però sí en una part significativa, i cal dir-ho, de més edat. I aquesta impressió meua és corroborada per més gent d’esquerra que viu al poble.
És evident que no és el fet que em preocupa, sinó la pregunta que em faig: És possible que hi hagi persones que en el seu interior, conscientment o inconscient, estiguen influenciades per la ideologia que en un moment donat pot ocupar el poder, i no dubten, no en canviar d´idees -tenen i han tingut sempre les mateixes- sinó en adaptar el seu comportament extern a les circumstàncies?
Aquest tema em preocupa però no és l’únic.
Al meu poble, el domini de l´Església és total, la “calle” com deia aquell, l´espai públic és seu, i regna sobre les consciències, inclús en les de molts dels no creients. Per a molta gent, per no llegir, no llegeixen ni el diari i la sola finestra al món, la seva visió del món és a través de la religió. I el resultat és un verdader desastre; el resultat és tot el contrari del que en principi es podria esperar: en lloc de “l´amor al pròxim”, del respecte a la diversitat, l’acceptació de l’altre, la tolerància, etc… els sentiments més comuns són un cert fanatisme, la intolerància i l´odi al diferent, a les idees de l´altre; i la responsabilitat de l´Església, per la raó que aquesta gent sols es mou al seu voltant i no té altre horitzó, és al meu entendre enorme. I si això passa al meu poble és perquè l’acció de l’Església i de les forces conservadores en el seu conjunt va encaminada en no perdre un api de la seua influència. Saben que un domini sobre els esperits d’aquesta magnitud només s’aguanta ensenyant les dents. I les ensenyen; i tant que les ensenyen! I aquesta agressivitat manifesta pesa en l´ànima de la gent corrent i inclús en la gent amb critèri disposats -a part honroses excepcions- més aviat a cedir que a afrontar dialècticament la situació.
Multituds de creients progressistes, batallons de mestres i de professors voluntariosos no podran contrarestar aquest esperit intransigent i intolerant que una realitat implacable ha fomentat des de sempre i està fomentant dia rere dia, any rere any des de l’Espanya de “los Reyes Católicos” en aquesta dissortada “pell de brau”.
Hi ha intel·lectuals i intel·lectuals; intel·lectuals honestos i els altres.
Per fer front a la ona de corrupció en la que està submergit (País Valencià, Madrid i ara Mallorca, entre d’altres), el Partit Popular no dubta en recórrer a uns extrems que posen en perill la més mínima convivència.
El titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número u de Montcada (País Valencià) Joaquim Bosch, ha condemnat un individu, autor d´insults xenòfobs, a 480‚¬ de multa i 1.000 ‚¬ d´indemnització a la víctima. No sé si és molt o poc per un delicte com aquest però tal com van les coses al País Valencià ens en hem de felicitar.
Desprès de no fer cas dels dos instructors en Madrid i València i d´acusar el primer jutge de la trama Gürtel Baltazar Garzón de tots els mals, el Partit Popular, ara sí, creu en la Justícia espanyola.
Escriu Biel Mesquida en un article a El Periodico “La cultura, com a idioma de la bondat contra el mal; la civilització, el remei contra totes les formes bàrbares, antihumanes”.
L´amic Josep Palomero, aprofitant les seues recerques, continua enviant-me allò que troba a la premsa dels anys 30 sobre Josep i Angelí Castanyer. La darrera remesa contenia la crònica dels Jocs Florals de 1930 organitzats pel Rat Penat, publicada en el núm. 33 de la revista literària mensual “Taula de Lletres Valencianes” de juny de 1930, any en que guanyà la Flor Natural el meu pare.
Excel·lent article de Jacques Julliard Per una socialdemocràcia de combat, que ens tradueix Raimon Obiols al seu 
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
