D'un temps, d'un pais

Llegit al número 874 de Babelia en un article de Gregorio Belinchón i en boca de José Luis Cuerda parlant de la seva darrera pel·licula i del nostre passat recent:

“Yo asisto a algunos acontecimientos con la conciencia perpleja. No estoy de acuerdo con esa línea de pensamiento de que todos fueron derrotados. No, señor, unos lo fueron más que otros, y pasados por las armas. Creo que de lo único que puedes sentirte orgulloso es del pasado de cada uno. Y en España hay sectores que hablan de olvidarlo. Pues no existe pretensión más estúpida que negar el pasado. En España hemos vivido una desinformación sistemática. Pero se ha acabado el plazo. A mí aún me sorprende cómo se agudiza en la derecha la desfachatez en sus reacciones. Y encima, ¿por qué ceder terreno en favor de qué concordia que dicen? Si nunca ha existido esa concordia, si han hecho siempre lo que han querido” (…)

“Los personajes de Los girasoles ciegos son deudores de su condición humana en una época que transcurre en la podredumbre de la moral y de lo político”.

Fernando Savater en un article a El País La política y el amor, cita la famosa frase de Franco “Haga como yo, no se meta en política” per escriure a continuació sentències o ocurrències com aquestes: “Franco era realista (…) sabía por tanto que allí donde manda exclusivamente uno -o unos pocos elegidos- no debe hablarse de política. Las dictaduras sólo pueden hacer política exterior -porque fuera mandan también otros-, pero hacia dentro no hay más que represión de la política, es decir, persecución de los competidores en la facultad de mandar”.

Que no estigui d´acord amb moltes actituds del filòsof no m´impedeix reconèixer, a l´ocasió, la seva habilitat i la seva gran intel·ligència.

Al mateix número d´El País trobo un altre article que parla dels abusos sexuals a menors per part del clero.

I em direu: quina relació hi ha entre l´un i l´altre article? En principi cap, però els dos tenen alguna cosa en comú. Els dos es queden amb la descripció dels efectes, i ni l´u ni l´altre en treuen conclusions ni conseqüències.

Savater ridiculitza la política tal com s´exerceix en els sistemes democràtics, i per fer-ho comença per atacar les dictadures, “Franco, dictadores chinos, família de Castro y tantos otros”. I a continuació es carrega l´exercici de la democràcia. Això sí, només s´ocupa dels efectes interns i es guarda prou de posar de manifest la política espoliadora, és dir “ignora, no veu” les conseqüències a tercers del sistema en que es basa l´economia mundial ja sigui en països formalment democràtics o dictatorials. Probablement perquè, des d´aquest punt de vista, els que en sortirien més mal parats no serien les dictadures que senyala.

I així mateix pel que fa a l´article La Iglesia católica paga por los abusos en EEUU y hace penitència. La diósesis de Chicago asume el espiritu de Ratzinger y compensa a 16 víctimas. L´article té una lectura en positiu, de penitència, de reconèixement del mal produït, de reparació, però cap reflexió sobre les causes possibles dels abusos, i encara menys sobre les mesures a prendre (a part de separar tardanament del sacerdoci els culpables) per assegurar-se que aquests fets criminals no es tornaran a produir.

Diu l´article que l´Església catòlica en EE UU (sense parlar d’Australia) ha pagat 1.350 milions d´euros per a compensar les violacions i abusos que han perpetrat més de 4.000 capellans. Quatre mil no són quatre, i és legítim preguntar-se: a que és degut el fenòmen? Al fet que els proclius a cometre abusos a menors es refugien en el sacerdoci? O bé, les mateixes condicions del sacerdoci, en particular el celibat, porta a aquesta lamentable situació? I si és així potser que se’n hauria de parlar i la jerarquia eclesiastica prendre alguna decisió.

El tema no és anodí per no fer-se aquestes i altres preguntes. I massa sovint constatem que els mitjans de comunicació deixen de fer-se-les i es queden a mig camí, evitant d´anar al fons de les qüestions.

Estic passant uns dies a Montanejos, un poble valencià de la comarca de l’Alt Millars amb un riu i uns paisatges de muntanya magnífics.

Fa uns anys, per ací, només es sentia el castellà, el dels indígens, valencians de parla castellana, i el de “los veraneantes” de parla valenciana passats al castellà. Avui, a l´hora del bany o del passeig i a les terrasses dels bars, el que més se sent és el valencià. Què ha passat?

Fa vint anys els que venien a Montanejos eren la gent acomodada, els que s´havien passat al castellà. Avui aquesta gent, tot i continuant parlant-lo entre ells, “cedeixen” i, l´ambient estiuenc ajudant, et parlen en valencià, llengua que quasi tots coneixen perfectament.

Però el fet determinant, al meu entendre, és que el turisme s´ha democratitzat gràcies al nivell de vida que indudablement ha pujat. Un altre fet és que compartim els hotels amb la gent que envia l´INSERSO i també el govern de Camps amb els diners de Bancaixa (tot ajuda, els vots són vots), que omplen els hotels i fondes de Montanejos de gent de tots els pobles del País Valencià, inclús en plena temporada turística. Uns hotels, per altra part, que ho passarien malament sense aquesta injecció de clients.

En la fonda on estic, van passant contingents de jubilats vestits amb l´uniforme del perfecte turista. Gent gran que rarament havia sortit del poble. Moltes dones soles i també parelles agafades de la ma gaudint dels últims anys de la seva existència.

I si els observes bé, o coneixes la seva vida passada, no pots deixar de pensar que la dictadura i els seus guardians de la “moral”, els van robar els millors anys de la seva existència i sembla que en són conscients i que volen recuperar el temps perdut en el que els queda per viure.

Es trist i a la vegada commovedor.