D'un temps, d'un pais

Classificant papers he retrobat uns dibuixos humorístics de fa uns anys, que em permeten obrir un nou apartat al Menu d’aquest Bloc que podeu consultar.

L´he titulat HUMOR i he classificat els dibuixos en dos temes: els Jocs Olímpics i l´era Pujol. La seva observació m´ha conduit a una reflexió sobre el president Pujol que he anotat per no deixar-la perdre.

He tingut l´ocasió de tractar personalment Jordi Pujol a finals dels seixanta, principis dels setanta quan venia a París amb Josep Benet i Albert Manent i que tots plegats, amb Romà Planas, vam fundar les Edicions Catalanes de París, l´any 1969.

Puc assegurar que Jordi Pujol, en aquells temps, es creia el que deia -el que no vol dir que desprès no s´ho hagi cregut! En el tema Catalunya, és obvi però també en el tema social, quan tenia la mirada posada en el sistema social dels països nòrdics i la seva ambició era de fer de Catalunya la Suècia mediterrània.

I vist l´estancament comparatiu entre la Catalunya de Pujol i la Barcelona de Maragall i entre els 23 anys de govern de CiU i els quatre de tripartit, una conclusió s´imposa: en política, mai és la voluntat d´un polític el subjecte dels canvis, tot el més al que pot pretendre és encarnar-los com va fer el president Tarradellas.

En una societat, són unes classes socials les impulsores d´una certa política, començant, en democràcia, per dinamitzar i donar el timó a uns equips o a uns altres; i al marge dels errors que uns i altres poden cometre, les seves mancances, i fins i tot les corrupteles o corrupcions en les que poden caure, no es pot comparar els enfocaments dels uns i dels altres, les preocupacions dels uns o dels altres, les d´un empresari -o algú amb voluntat de ser-ho- que descobreix la política i la dimensió social quan el nomenen director general, o les d´un sindicalista, d´un professor o d´un catedràtic d´universitat que la seva vocació i la seva actuació ha estat des d´un principi emmarcada per una voluntat de servei com pot demostrar la seva activitat i la seva trajectòria. Tampoc és igual un advocat laboralista que un advocat de negocis. Fer el cens de les professions dels membres dels partits i dels governs que es constitueixen dona una primera aproximació de per on van els trets.

Si els ciutadans seguessin de prop la política -no és cap obligació, res ha de ser mai obligació- estarien més informats i evitarien cometre certs errors sobre la política i els polítics o dir allò de “tots són iguals” com ho fan alguns per, inconscientment, dissimular la seva ignorància sobre el tema, tot i continuant opinant.

El que ens salva a tots, inclús quan perd la nostra opció, és el sistema democràtic que té una base científica: dels milers i milions de vots que dipositem a les urnes, la llei dels grans nombres -que no la de Murphy!- permet extreure una solució acceptablement vàlida a cada moment.

En el seu bloc, Notes de Bruxel·les, Raimon Obiols respon a aquesta frase que Arcadi Espada li dedica: “yo he utilizado más de una vez (…) aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos.

És evident que no fa falta ningú per afegir un mot més a la resposta que li fa Obiols. Tanmateix m´agradaria recordar un fet, un sol. La nit del 23F, amb els tancs de Millán del Bosch pels carrers de València i els representants de la sobirania popular segrestats per Tejero a l’emicicle del Congrés, uns quants la vam passar al despatx del president de la Diputació de Barcelona Francesc Martí Jusmet. Varem tenir l’ocasió de veure algun polític català -avui desaparegut- blanc de por; un polític -cal dir-ho- que havia estat condemnat a mort per Franco i per tant una por més que justificada tot i que a Barcelona es tenia el temps de veure-les venir.

Què va fer Raimon Obiols en aquelles circumstàncies? Agafar l’avió i anar a Madrid, a la gola del llop. Va considerar que si els màxims dirigents dels partits estatals eren presoners dels colpistes el seu deure, com a responsable polític, era donar la cara i presentar-se a la seu del Partit Socialista a la capital de l’Estat, pel que fes falta.

No he conegut cap altre polític capaç de fer un gest semblant tan responsable i definitiu. Potser un altre, el president Tarradellas: apartat del govern per divergències polítiques, el 19 de juliol de 1936, Tarradellas es presentà al despatx d’un president Companys isolat per posar-se, en aquells moments també incerts i dramàtics, a la seva disposició.

M’agrada la ironia d’Obiols condemnant Arcadi Espada a aquesta maledicció gitana: “cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t´he dit, Arcadi”.