D'un temps, d'un pais

La societat patriarcal responia a una certa lògica: la dona s´ocupava de les tasques domèstiques i de la prole, i l´home d´assegurar la subsistència de la família. D´alguna manera existia el que a l´era industrial i en el marc organitzatiu s´ha conegut com “la divisió del treball”.

L´era industrial justament va canviar el panorama i amb la integració progressiva de la dona al treball hem assistit a un curiós fenomen. L´anhelat alliberament de la dona ha estat “recuperat” imperceptiblement i el sou femení en lloc d´equiparar-se al masculí (a mateix treball, mateix salari) ha esdevingut en la immensa majoria de casos un complement al sou del “cap de família”.

I en aquesta situació, esdevinguda pràcticament regla general, com, i qui continua fent les tasques domèstiques? Qui de la parella sacrifica la feina? Qui es queda provisionalment a casa en cas de necessitat. L’experiència demostra que el més feble, la dona. O, com es tira endavant en el cas de les famílies monoparentals amb un “sou de complement” i totes les despeses fixes idèntiques?

I aquests problemes domèstics, com l´emancipació i la igualtat de la dona en general, no es resolen a nivell individual solament amb més o menys bona voluntat dels uns o dels altres, es resolen amb mesures socials. Equiparació real dels salaris, creació de guarderies públiques i empresarials, d´escoles bressol, organització de les condicions i dels horaris de treball, etc… Quantes parelles joves -per exemple- són conscients de que no són lliures, en les condicions materials existent actualment, de tenir o de no tenir fills?

Sense mesures socials en profunditat, la llibertat i la igualtat són un miratge.

Vaig a utilitzar un vocabulari que ha passat a la història però entenedor: el capitalisme ha reeixit a fer perdre al mon del treball el que ha mantingut intacte pels seus, l´esperit de classe, o si es vol, l´esperit de pertinença a un col·lectiu amb interessos comuns.

El mon assalariat, i la joventut en particular, té interès en prendre consciència, malgrat el progrés inconstatable -no faltaria més!- del que ha vingut passant.

No existien, eren invisibles però treballaven, cotitzaven a la Seguretat Social i pagaven els seus impostos.

La vaga “des sans papiers” ha revelat la gran impostura existent a la França de Chirac et Sarkosy com existia a l´Espanya d´Aznar.

És trist pensar que si això ha estat possible és per una connivència implícita d´interessos entre patronat i administracions certament, però també perquè una part massa important de ciutadans francesos han preferit mirar cap un altre costat. Nicolas Sarkosy, amb un discurs xenòfob contra la immigració -entre d’altres motius- va guanyar les eleccions a França. A Espanya, José Maria Aznar les va perdre; però no ens fem il·lusions, les va perdre per d’altres motius, per la guerra d´Irak i per la gestió de l’atemptat de l’11M.

Sarkosy haurà de fer ara obligat, el que Zapatero va fer per sentit de la justícia i sentit comú. Dir que no es faran “legalitzacions massives” com fa el govern francès és pura demagògia, és per fer creure que no es contradiu. I el que és del tot inacceptable, sobretot venint del poder, és una actitud i un discurs que “alimenta” la xenofòbia.

L’immigrant té dret a un tracte franc, directe i sense demagògia ni paternalismes, com el que es mereix tot ciutadà i no sempre rep. L’ex alcalde de l’Hospitalet i nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, sap del que parla quan diu: «si antes había diez con derecho a una beca de comedor y ahora son veinte, no debemos llevar la política de que se la damos a los diez últimos que han llegado, lo que debemos hacer es aumentar las becas de comedor para que las tengan los veinte» (encara que em sobra això “de que se la damos a los diez últimos” que sembla una concessió a la llegenda urbana de que els que acaben d’arribar són més ben tractats que els natius).

És evident que la immigració és necessària i que no és el problema, és el “seu govern” que ho pot ser, com ho fou la gestió de l’atemptat de l’11M i, abans, la gestió de l’accident del Prestige, per part del govern Aznar.

No hi ha ni misteri ni miracles. És el bon “governament” de la immigració el que ha de garantir la cohesió social i evitar qualsevol problema en el futur.

En les legítimes aspiracions de Catalunya en front d’Espanya, em fa l’efecte d’assistir a l’eterna batalla del “pot d’argile contre le pot de fer“, de l’olla de fang contra l’olla de ferro, que diuen els francessos.

I el més curiós és que no és possible que els partits polítics catalans no en siguin conscients però tot indica que tant se’ls hi en dona a alguns.

El nacionalisme conservador ha donat prou motius per fer pensar que l’últim que persegueixen és que l’exit coroni els objectius que proclamen, no sigui cas que durant un temps es deixi de fer caixa! Es tracta solament d’un discurs de façana que els permet escamotejar l’altre discurs, el que busca una societat més lliure, més igualitària i més justa.

I pel que fa a l’independentisme, de dreta o d’esquerra, el panorama no és que es presenti millor. Com va dir fa poc el conseller de Política territorial Quim Nadal “l’independentisme de cul de sac és la solució menys realista i menys plausible”.

La proposta federalista dels socialistes, de “l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol” o segons el mateix Nadal la necessitat «d’encaminar-se cap a un nou pacte d’Estat que refundi les relacions entre Catalunya i Espanya», fins i tot, si cal, de “renegociar la Constitució i l’Estatut” és sens dubte la més política, si la política consisteix en l’art del possible, o en aquest cas, del més possible.

Ara bé aquesta solució federal més realista -que CiU no pot rebutjar i ERC pot acceptar en una “estratègia gradual”- no oblidem que li va costar la presidència a Pasqual Maragall i no crec que el socialisme espanyol -no parlem ja del PP- estigui, després dels darrers quatre anys que venim de passar, per la labor.

Només es pot progressar en aquesta via a una condició, que les forces polítiques catalanistes interioritzin la condició “d’olla de fang” i en aquest tema, com per cert, en el més immediat del finançament i del desevolupament del nou estatut, s’oblidin de tot proselitisme i clientalisme i vagin totes tres a una.

D’acord -ho sé!- és com demanar la Lluna!

El nomenament de nou dones al Govern i de Carme Chacón, embarassada, al Ministeri de Defensa està omplint rius de tinta. La immensa majoria dels comentaristes són a favor, i només els irreductibles de sempre que estan en contra de tot allò que s’aparenti a justícia, progrés i convivència, s´hi oposen amb la radicalitat i els insults de que són capaços.

Això dit, deixeu-me exposar una reflexió a compte d´aquesta allau de comentaris que ha suscitat aquest nou pas en la batalla per la igualtat.

És de suposar que el feminisme parteix i es justifica a partir dels drets individuals de la persona, i no de drets reconeguts al col·lectiu com a tal, en aquest cas el de les dones. Els drets d´igualtat reconeguts al col·lectiu són una conseqüència dels drets individuals dels seus membres com a persones; òbviament aquest reconeixement comporta conseqüències però ningú amb sentit comú s´atreveix -a part els de sempre- a afirmar que el reconeixement dels drets a un col·lectiu hipoteca els drets de qualsevol altre individu de qualsevol altre col·lectiu. El reconeixement al col·lectiu homosexual del dret al casament no afecta en res el dret a casar-se del col·lectiu heterosexual.

Si això és així, algú m´haurà d´explicar perquè gent, tant a dreta com esquerra, capaç de comprendre i defensar aquest raonament es tanca a clau i pany quan es tracta del fet, sentiment o voluntat de pertànyer a una nació determinada, a fi de compte, un col·lectiu. En aquest cas particular sembla que no pugui jugar el respecte als drets individuals dels seus components. I això, fins i tot quan la reivindicació no es fa en vistes a una separació sinó amb la voluntat d´afavorir la integració en un conjunt organitzatiu territorial més ampli i més idoni com pot ser el federalisme en aquest país.

Els arguments que s´al·leguen per oposar-s´hi són de dos tipus, un primer de caràcter jurídic i el segon de tipus social.

El primer de caràcter jurídic, consisteix en que res ni ningú prohibeix defensar res -fins i tot la independència- a la condició de fer-ho en el marc constitucional. Un marc però, que preveu majories impossibles d´obtenir per qualsevol de les parts d’aquest gran conjunt anomenat Espanya. La trampa està en el mateix sistema per voluntat dels “pares de la Constitució”. Com va dir aquell, parlant de lo seu, “todo está atado i bien atado”.

El segon argument és més pervers, o demagògic si voleu, i ve principalment d’on no hauria de venir, de l’esquerra espanyola: “Fins l’últim espanyol té dret a la igualtat!” Dit així, podem dir, sense la més mínima ironia, “i fins l’últim ser humà del planeta, té aquest dret!” No ho veurem, però no em cap el menor dubte que la igualtat, a nivell planetàri, és i ha de ser un objectiu.

En el marc espanyol aquesta igualtat que alguns evoquen cada cop que els catalans parlen dels seus drets, és més objectivament assequible. El conseller Castells n´està fixant justament les bases per garantir, en la proposta del nou finançament, el nivell de solidaritat que les autonomies necessiten per prestar els serveis essencials en educació, sanitat, etc. És a dir, per garantir la igualtat en l’Estat del benestar.

Si la negociació arriba a bon port, la proposta permetrà, sens dubte, garantir la igualtat pel que fa al sistema únic de benestar social del conjunt de la ciutadania espanyola, que d´això es tracta -o no?- tot i obtenir un millor finançament per Catalunya que no hipotequi les seves aspiracions i desenvolupament, un desenvolupament, d’altra part, que no deixarà de revertir positivament a nivell espanyol.

Però molt em temo que aquella gent de l’esquerra espanyola reticent -quan no oposada- a un Federalisme conseqüent no abandonarà l´argument de la “igualdad de todos los españoles“, l´únic que poden esgrimir sense renegar de si mateix i admetre que el que defensen és el mateix que defensa el PP, interessos nacionalistes -però els seus- i interessos de poder; és a dir, la clau del control econòmic.