M´acaba d’arribar un article d´una tal Isabel Oliver, presidenta de l´Ateneo Republicano Blasco Ibáñez, Consideraciones acerca de la nacionalidad.
Aquests articles, al País Valencià, la gent sensata fa temps que no els hi fa cas, són objectes d’interès arqueològic. Però jo no dec ser sensat, tinc ganes de respondre i no sé per què.
Millor dit, sí que ho sé; perquè el bonic nom d´Ateneo Republicano Blasco Ibáñez es mereixeria millor causa.
A aquesta senyora, a qui no li manquen pretensions d´erudita, comença el seu treball per una definició enciclopèdica del “vocablo nación” i els seus orígens.
A partir d´aquí es recullen perles com aquestes:
Sobre la nació: “´conjunto de personas que hablan un mismo idioma´. El idioma por el que se reconoce al pueblo español en todo el mundo es el castellano; la lengua catalana es una derivación del lemosín o lengua hablada en el NO. del Macizo Central francés (…) Si a la raíz histórica nos remitimos, muy bien podría llamarse francesa y no catalana a esta lengua.”
Sobre l´ètnia catalana: “¿Un mismo origen étnico?: griegos, fenicios y cartagineses mantenían más viva la huella de sus antiguos asentamientos en el S VIII, en la región nordeste, hoy Cataluña, que en todo el resto peninsular.”
I així, tota una sèrie d´arguments sobre la “nación espanyola”, de com i quan es forma una nació, i per què Catalunya no és una nació, sense adonar-se la bona senyora que els arguments que utilitza en els dos casos són idèntics i si ben bé sabem on vol arribar, sovint no queda clar quan els arguments utilitzats són en contra o a favor de la diferenciació! D´això no crec que se´n pugui dir “claredat i rigor científic”, s’acosta més a una certa patologia.
La casualitat ha volgut que al mateix temps que llegia aquest article acabava de rellegir El País València i els altres, un petit assaig del 1972 d´Emili Gómez Nadal (un valencià que quan va haver d’exiliar-se va triar per a viure una altra València, la de França), prologat per M. Sanchis Guarner.
Cregua´m senyora Oliver, podrà conservar si vol les seues teories particulars sobre la creació de l´Estat espanyol o nació espanyola -com vulgua dir-li- i la no existència de la nació catalana, però li assegure que si llegix el llibre de E.G. Nadal rebrà una lliçó magistral d´humilitat i rigor científic.
I a més, aprendreu d´algú que ha estudiat el tema de què va “el nexe occità trencat a la batalla de Muret”, de la “vocació aragonesa i l´atracció peninsular sentides pels comptes de Barcelona” i de “la temptativa mediterrània”. I podrà llegir frases honestes com aquesta: “Perquè a l´hora de la formació de les nacions, amb l´entrada dels temps moderns, la nostra farà part del grup de les que no arriben a quallar, i que seran absorbides per altres més afavorides per la sort o millor adaptades al moment històric”.
Ja ho heu endevinat, senyora Oliver, per saber d´on vinc i qui soc, preferixc llegir gent com Gómez Nadal quan conclou: “Ni l´Occitània desintegrada, ni la Mediterrània marginada, ni l´Espanya desfasada foren el marc somniat per un acompliment col·lectiu sòlid i reeixit”. I en això estem molts valencians, en voler parlar i dignificar la nostra llengua i ser nosaltres mateixos.
Res a vore amb les vostres preocupacions reals que reveleu al final de l’article: “Deberían de ir posicionándose (nuestros políticos) porque si el Tribunal Constitucional resuelve a favor del Estatuto de Cataluña, y parece que tras el fallecimiento del magistrado García Calvo así va a ser, los valencianos habremos de soportar una invasión más agresiva”.
Tranquil·la senyora, des de fa massa temps, la sola invasió que suportem els valencians per part de persones com vostè i els “seus polítics”, és la d´una incultura interessada, generalitzada, agressiva i humiliant.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva 
