Archive for desembre, 2008

Bye, mister Bush

Dimarts, desembre 16th, 2008

Jugar el joc fins a quan?

Dilluns, desembre 15th, 2008

Les darreres declaracions de Miquel Iceta són lògiques, com molt del que diu.

Qui, amb dos dits de sentit pot no estar d´acord en que votar en contra dels pressupostos de l´Estat seria “obrir les portes al PP”? O amb aquesta pregunta: “A Catalunya li interessa que governi Mariano Rajoy o que governi gent que pensa com Manuel Fraga?”

En efecte, impossible de respondre afirmativament pel que fa als drets democràtics i menys encara socialment, però la qüestió no està aquí. I és tant que no és aquesta la qüestió que el mateix Iceta es contradiu quan deixa entreveure, en un intent de compensació, que el PSC “encara no ha dit que s픝 al nou sistema de finançament autonòmic.

Vol dir això que és impensable deixar l´Estat sense pressupostos però que condemnar Catalunya a un finançament “prorrogat” seria acceptable? Prenem en serio el nostre govern o solament en fem semblant?

La desvinculació de la negociació del nou finançament, de la votació dels pressupostos de l´Estat, és una decisió a la que el PSC ha estat arribant coaccionat i obligat per una jugada poc elegant del govern: el retard deliberat de l´acord de manera que aquest es produeixi després de la votació dels pressupostos al Congrés. Així, els diputats del PSC hauran de votar els pressupostos sense cap contrapartida que no sigui consentida pel “germà major” que sempre sap i pensa pel petit. És evident que els polítics tenen raons que la raó, en aquest cas els ciutadans ignoren, o millor dit, potser que no tinguin les mateixes.

Quan arribi el moment en que la majoria, a qui no li queda més remei que seguir el joc tot i sent conscient de les jugades, digui prou, s´haurà acabat el cicle.

I potser aleshores s´enfocaran millor els temes.

A propòsit de crisi

Dissabte, desembre 13th, 2008

Els grans savis de l´economia deuen tenir raó quan ens prediuen diàriament catàstrofes, i ens diuen que el pitjor encara està per arribar.

I els menys savis es passen els dies repercutint i ampliant aquests auguris. Jo no dic que no ho hagin de fer, jo dic simplement que els menys savis en economia, els periodistes per exemple, haurien d´aprofitar les circumstàncies per bombardejar-nos també de reflexions. Per la meva part i com a simple ciutadà, em faig aquestes:

 Com és que durant tots aquests anys els bancs han anunciat increments de beneficis anuals de 20, 30, 35% i ara haguem “d´injectar” a les seves arques centenars de milers de milions d´euros. Les hipoteques escombraries en són la causa o l´excusa?

 En quina mesura serviran aquestes injeccions de diner el seu objectiu (acordar crèdits a empreses i particulars per reactivar l’economia) i en quina per arrodonir els comptes d´explotació de les entitats receptores?

 En nom de la sacrosanta autonomia de la gestió empresarial, mai arribarem a saber-ho. I en tenim el dret. Al fi i al cap són els nostres diners.

 Si el capitalisme justifica l´acumulació de capital com a motor de l´economia i del progrés, no seria lògic que el sistema financer mundial tingués previst una guardiola d´on tirar en temps de crisis, com fa tot bon empresari, o simple ciutadà que s´ho pot permetre?

 Tenir-la, segur que la té. I saber on està també. Haver-la de fer servir, això ja es una altra qüestió.

 Està clar que la famosa auto regulació del mercat es un mecanisme que funcionaria per sí sol en un veriable sitema de competència. Si haguessin d´intervenir els gurus, malament, com en el mercat del petroli quan els convé a tots, sobretot a les potències mundials).

 D´on surten tots aquests milions i milions d´euros que van apareixent? De la planxa a billets? És a dir de les nostres butxaques, i de les butxaques dels nostres fills i de les dels fills dels nostres… etc. O són estalvis que tenien els governs?

 En tot cas, que sigui el que sigui, com és que som capaços de trobar aquestes sumes astronòmiques i consentim que la fam mati milions de ser humans quan els experts diuen que en 30.000 milions, és a dir “calderilla” en comparació, es podria solucionar el problema?

 I el més trist de tot això. Què creieu que hauran retingut de tot el que està passant, aquell 40% de la joventut que confessa que no ha llegit ni un sol llibre en tot un any?

El Borbó

Dimecres, desembre 10th, 2008

Joan Tardà i el seu “Mori el Borbó” s´han sentit dir de tot, des “d´infantils” fins a “primaris” i no sé quantes coses més. I en part ho tenen merescut. Dic en part solament, perquè la reacció desmesurada del Partit Popular i de “la brunete mediàtica”, fa tanta pena com l´actitud del mateix Tardà.

Pena de veure el diputat a dalt d´una tarima, davant de quatre joves militants d´ERC al mig d´una plaça deserta; la massa (per dir-ho d´alguna manera) de joves independentistes radicals no estan en cap partit, campen al seu aire). Pena per veure´l intentar posar un punt final gloriós a la seva arenga i no trobar res més políticament contundent que reprendre un eslògan de fa tres cents anys!

Pena igualment i també enuig per la reacció desmesurada -vergonyosament demagògica com sempre- del PP. Quatre anys insultant, com diuen al meu poble, “tot cristo”, per caçar un cop més al vol una frase desgraciada i llançar-se a exigir dimissions, mobilitzar fiscals, atacar a Zapatero i reclamar la dissolució del govern tripartit!

Fer-ho amb tanta aparent convicció és denigrant i una burla al conjunt de la ciutadania.

I amb tanta cridòria ningú s´ha avingut a pensar que els nostres veïns francesos, cada cop que canten el seu himne, diuen frases més bàrbares i sanguinàries: “que un sang impur inundi els nostres solcs”!

Un crit del 1792. Exacte, més recent que el nostre folklòric “Mori el Borbó”.

I el País Valencià què?

Dimarts, desembre 9th, 2008

Aquesta setmana, els presidents de Catalunya, Balears i dels Consells de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló han signat els estatuts per convertir l´Euroregió en una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT), una forma jurídica prevista per la normativa europea que li permetrà gestionar i executar projectes finançats amb fons europeus. En aquesta nova etapa, l´Euroregió aspira a tenir un paper actiu en la Unió per la Mediterrània. Això permetrà impulsar nous projectes i estar en mesura d´avançar en el terreny dels fets en la perspectiva del projecte d´innovació, infrastructures i creixement sostenible que Maragall va impulsar inicialment.

De moment Aragó reserva la seva participació en el projecte pel contenciós que manté amb Catalunya sobre la propietat de l´art sacre de les diòcesis de la Franja de Ponent. És una manera de fer pressió, i tot indica que acabarà entrant-hi.

I el País Valencià? El seu govern sembla fora de joc. Mentre els seus veïns es preparen a potenciar infrastructures bàsiques com la connexió de l´AVE amb França, la interconnexió elèctrica, i tot una sèrie de projectes de cooperació en el camp de la biotecnologia, la biomedicina, l´agroindústria, el turisme o la investigació, la innovació o la cooperació universitària, el govern valència treu pit amb”¦ l´America´s Cup i el circuit urbà per a la Fòrmula 1.

El Partit Popular d´avui pretén fer oblidar el PP d´Aznar. Però, en el cas que ens ocupa, el PP valencià recorda l´actitud del seu ex president de la guerra d´Iraq. Aquell que va sacrificar l´entesa amb els països europeus veïns pels seus deliris de grandesa que el van portar a posar els peus sobre la taula del ranx de Bush.

Francisco Camps, al cap davant de la Generalitat Valenciana, com féu Aznar, en lloc de contribuir a elaborar amb els seus veïns immediats, una política de defensa dels interessos comuns, prefereix continuar mantenint contra tota lògica geopolítica i malgrat les aparences, les quimeres i els enfrontaments amb els seus veïns catalans que tants rèdits electorals han donat al seu partit i tant de desprestigi al País Valencià.

El govern del Partit Popular al País Valencià creu que s´ho pot permetre tot. La manera de tractar l´assignatura Educació per a la Ciutadania, denota una supèrbia i al mateix temps una vertadera pobresa d´esperit, però les reaccions que està suscitant aquesta política d´inconcebible frivolitat, que no discerneix el superflu de l´essencial deixa preveure que s´estan despertant les consciències i que una part important del poble valencià no suporta aquesta burla i aquest menyspreu. Demà seran majoria, no sols a la societat sinó a les institucions valencianes. La barreja de poder, luxe, prepotència, incultura i frivolitat és un còctel amb data de caducitat.

De L’HORA. Diari en línia

Diumenge, desembre 7th, 2008

Nou document: Josep Castanyer i Fons. PER QUÊ SOM VALENCIANISTES

Els dos móns

Divendres, desembre 5th, 2008

Dues respostes de Rosa Lluch, filla de l´Ernest, a l´entrevista que li fa El Periódico després de l´assassinat de l´empresari basc Ignacio Uria.

-¿Sent odi?

–No. Mai n’he sentit. Per a mi l’odi no és un sentiment vàlid. El que sí que he sentit és menyspreu. En realitat, em fan pena.

–¿Pena?

–En les últimes detencions d’etarres veig que són molt joves. Aquesta gent no poden saber realment el que fan. Ningú els ha ensenyat a pensar o no els ho han deixat fer. No hi ha res més trist que no pensar.

No ens cansarem de repetir-ho. Hi ha el món generós de gent com la Rosa i els qui pensen com ella i el món dels egoismes, tant materials com morals.

Sobre el País Valencià

Dimecres, desembre 3rd, 2008

Raimón Obiols comenta a les seves Notes de Brussel·les “l´autocrítica” de Duran i Lleida sobre el País Valencià.

Reflexió

Dilluns, desembre 1st, 2008

Molta gent -generalment de dreta- pensa que entre l´esquerra i la dreta no hi ha diferències.

Jo, al menys n´hi veig una: És prefrible que els polítics d´esquerra es mantinguen fidels als eus ideals. I és altament desitjable, per l´interès de la gent, que els polítics de dreta traïcionen els seus.

Dos móns

Dilluns, desembre 1st, 2008

A l’anterior escrit, parlant de la prudència dels comunicadors incapaços de denunciar els actes reprovables d´un camp polític sense compensar-ho simultàniament pels errors del camp contrari -suposo per prudent atavisme històric, en un país com el nostre- evocàvem el tema dels crucifixos en una escola pública.

Ahir El País publicava una entrevista a qui va iniciar i guanyar, de moment -la Junta de Castilla i León ha recorregut la sentència!- un procés judicial per despenjar els crucifixos de les parets de les aules de primària. Li diuen Fernando Pastor, és professor de comptabilitat, portaveu de la Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid, i pare d´alumne.

El tarannà de les persones d´aquesta associació es manifesta amb respostes com les del seu portaveu:

“Al principio éramos (a l´associació) solo profesores o padres de alumnos, aunque luego llegaron otras personas al margen de esos grupos. Pero el ideario es común para todos aquellos que están a favor del laicismo, de la igualdad y del pluralismo. Es toda esa gente que lucha porque nadie se imponga a nadie”.

o bé,

“Soy un ingenuo, porque pensaba que por el mero hecho de no haber lanzado improperios a nadie durante todo este proceso, tampoco los iba a recibir. Y no está siendo as픝.

I els qui no són ingenus i diuen improperis són, amb l´ajuda de la direcció del col·legi, els altres pares, els defensors de la creu. Una actitud que repercuteix en els infants els quals es posen a cantar davant la filla del defensor de la laïcitat: “Crucifijos sí, gilipollas, no”.

Dues concepcions del món i de la vida. I els convençuts que “aniran al cel” sempre els mateixos.