maig « 2012 « D'un temps, d'un pais

Archive for maig, 2012

Francisco Ruiz Ferrando, mestre d’obres de Foios

Dimarts, maig 29th, 2012

Francisco Ruiz Ferrando fou mestre d’obres i constructor a Foios de la fàbrica Jutera Española el 1926, de les escoles, l’Albereda, i el Musical, à més de la planificació de l’eixample del poble inspirat amb el de Barcelona.

Empresari solvent, era republicà i un admirador de Blasco Ibañez i gran amic de Práxedes Mateo Sagasta. Va ser un home, professional i personalment avançat a les idees del seu temps i d’una gran genrositat amb els marginats de la vida. Al finalitzar la guerra civil va haver de retirar-se discretament.

Han hagut de passar molts anys de dictadura , i en aquest país la recuperació de la Memòria Històrica ha estat obra dels nets. En aquest cas la seva neta Anna va tenir la idea d’ entrevistar, micro en mà, cinc contemporanis del Tio Francisco i és a partir d’aquestes entrevistes i records familiars que hem pogut escriure una semblança que avui oferim als joves i a tots aquells que no van poder obtenir el llibre quan l’Ajuntament de Foios el va publicar.

Enllaç al llibre

Posted in General, Llibres | No Comments »

Carta a un amic creient

Diumenge, maig 20th, 2012

Al Casal Català de París vaig conèixer un vell anarquista exiliat que contava anecdotes de la guerra, i una en particular que mai he sabut si la contava en broma o seriosament, vist que la història és terrible i que el vell anarquista era una bellissima persona): explicava que durant la guerra quan entraven en un poble preguntaven com era el capellà. Si era un bon vividor a qui li agrava el bon menjar i les dones, el deixaven tranquil per què continués desprestigiant l’Esglesia! Ara bé -deia- si el capellà era una bona persona, aquell “el pelavem” per què no continués donant un exemple del que segons ell no representava l’Església!Seria interessant preguntar-se d’on pot venir aquest anticlericalime visceral que trobem en el poble espanyol i que paradoxalment no existeix a França, potser degut a que allà sí que des de la revolució van fer una veritable separació de l’Església i de l’Estat suprimint les ordres religioses , i votant el 1905 , a iniciativa del diputat socialista Aristide Briand la separació de totes les Esglésies!

Al contrari de la història del vell anarquista sempre he apreciat i estimat les persones correctes, consequents amb el que pensen o creuen. Com en el cas del teòleg JM. Castillo i el seu article que em vas enviar, o el darrer exemple vist a la televisió on una monja que desprès de 30 anys a l’Africa curant malalts, indignada, acaba d’ escriure una carta a Rajoy, per haver deixat sense assistència mèdica els sense papers.No ho accepta com tanta gent, i farà tot per continuar ajudant els desemparats com feia a Àfrica. Els exemples personals, per mi, solament redimien a les mateixes persones i no les Institucions que serveixen.

Benvolgut amic, t’adraeixo els papers que m’envies -no renunció mai, en la mesura del possible, a estar ben infirmat-.Però no t’estranyis si veus que no els faig servir o bé si ho faig serà per contrarestar d’alguna manera el que s’hi diu. Estic fortament convençut que les religions fa temps han exhaurit el seu temps de ser un factor de civiltzació, i encara més, crec que avui en dia són un fre -com sempre ho han estat a partir dels enciclopedistes- al progrogrès, a la tolerància, la diversitat i al respecte que s’ha de tenir a a tothom, valors que considero que encarna el laïcisme. La Història demostra que les religions amb les seves Esglésies (i l’Església espanyola històricament se’n du la palma!) han servit i serveixen per mantenir l’ordre establert del qual elles mateixes en en formen una part essencial per la influència preponderant que exerceixen sobre la gent. En conseqüència és comprensible amb aquestes “creences meves” que intenti evitar de fer propaganda afavorint a unes institucions que d’una banda considero tot el contrari de ser d’innòcues , i d’altra banda ue disposent d’una enorme quantitat de mitjans mediàtics i de portantveus. En aquest país fa poc que de manera professional i políticament plural es va elaborar uns continguts de l’Educació per la ciutadania; aquests dies el govern del Partit Popular Popular, des de la seva majoria absoluta, es disposa a canviar-la -com no!- amb la benedicció de l’Església que sembla no voler renunciar a monopoli espiritual del temps de la dictadura.

*Il·lustració: La decol·lació de Sant Cugat (Aine Bru). Fixeu-vos amb la impassibilitat del poder representat pels personatges de la dreta amb vestits contemporanis del pintor.

Posted in General | 2 Comments »

marxisme

Dimecres, maig 16th, 2012

Acabo de rebre un llibret titulat En defensa del marxisme editat pel Moviment de Defensa de la Terra. El més important no és que l’opuscle sigui editat pel MDT, moviment format pel PSAN i Independentistes dels Països Catalans, sinó per l’excel·lent resum que presenta del marxisme i per l’encert també d’haver pensat editar-lo en plena crisi. Una crisi que si el sistema no ho tingués tot tan dominat i controlat, els mitjans de comunicació no la nomenarien simplement crisi, sinó que

hi afigirien, una i altra vegada, el nom del seu responsable i la batejarien de crisi del sistema capitalista.

El llibret comença per considerar que “la defensa del socialisme i fins i tot de la democràcia suposa defensar la visió materialista del món i combatre sense escrúpols de cap mena interpretacions idealistes (especialment les religions” les quals, diu, “tenen per per finalitat distreure l’atenció sobre les arrels dels probemes socials per mantenir l’Ordre establert”.

Sobre el tema de la qüestió nacional, explica que “La nació no és un ens abstracte, etern i immutable sinó una determinada forma de vida humana, formada a través la història, unes relacions econòmiques, un territori, una llengua, i unes formes de vida compartides. Si la lluita nacional està mancada d’una anàlisi materialista -diu- pot tenir també expressions basades en idees reaccionàries (racisme, etnicisme,etc) o en simples crides a la bona voluntat de la gent, sense considerar que, per interessos socials i econòmics de classe, sectors importants de la burgesia, per exemple, siguin poc propensos a la defensa conseqüent de la llibertat nacional.

I també recorda allò que no és una nació: “ no és una ètnia ni un conjunt d’ètnies una religió o un conjunt de religions…) és una col·lectivitat organitzada sobre una base territorial i uns paràmetres culturals compartits”. I més filosòficament considera que “el món no és com un conjunt d’objectes acabats sinó com un conjunt de processos” i cita el que deia Engels a Marx: “en els grans processos històrics, 20 anys igual a 1 dia i a vegades dies en que es condensin 20 anys”.

Recorda també els principis elementals del marxisme: no s’ha de confondre “capital amb diners” i “preu” amb “valor”. El capital permet posseir mitjans de producció i comprar força de treball i mercaderies. Si el valor d’un objecte depèn de la quantitat de treball necessària per crear-lo, el preu integra més factors, necessàriament costos i la necessitat d’obtenir beneficis, resultat que s’obté a través de la “plusvàlua”; una part de la plusvàlua permet el manteniment de l’eina de producció, sempre en mans del capital, i a acumular capital per continuar mantenint l’eina i ampliar-ne la proprietat. En conseqüència i lògicament el capitalisme mesura l’economia en termes de plus vàlua i no en termes de necessitats socials; no s’organitza per cobrir les necessitats de la comunitat sinó en augmentar els beneficis al capital.

Hi ha dues maneres de disminuir la plusvàlua, rebaixant la part variable dels costos, és a dir la massa salarial i la part del capital per invertir, capital que difícilment podrà disminuir aplicant la lògica capitalista d’acumulació de capital; per tant, en el sistema capitalista per baixar els costos sols resta disminuir la massa salarial. En l’equilibri entre interessos oposats, entre la voluntat d’una banda dels “capitalistes” de conservar, amb el sistema productiu, el poder, i d’altra banda les necessitats socials, entren en joc -sempre dintre del sistema econòmic capitalista- les ideologies, la política, i els polítics. Uns, en particular la dreta, són partidaris d’acumular capital, cosa que afavoreix els inversors i els altres, les esquerres, es decanten generalment per afavorir les necessitats socials.

Però el que no fan ni els uns ni els altres –o no en tenen la capacitat!-és poder controlar un repartiment equitable entre capital i treball en el si dels Consells d’administració a causa del sacrosant principi de la propietat (on són els límits?) que tothom ha acceptat. Poder controlar internament les empreses aniria contra les lleis del capitalisme i en benefici d’augmentar la transparència és a dir la democràcia. En aquestes condicions, respectant el secretisme en la gestió empresarial (asense uns consells d’administració paritaris, capital treball per exemple) estem a la mercè del capitalisme salvatge car la lògica del mateix sistema capitalista impedeix la transparència, la fa impossible; o respectes la democràcia, els interessos de la immensa majoria o bé les lleis del capitalisme, que cada cop està més concentrat en poques mans.

I en això estem.

Per acabar sobre la qüestió de la nació catalana independent, el llibret diu que el partit comunista ha de ser “l’intel·lectual orgànic de la classe obrera” (no podia ser altrament!) si bé conclou que la lluita per la societat socialista “serà del conjunt de les classes populars”.

Pel que fa a la independència i amb menys recursos filosòfics, úniquement amb la sola experiència de l’observació de la vida política, nosaltres ja hem tingut ocasió d’escriure: No m’interessa un país de dreta, per la simple raó, que tant a Catalunya com al País Valencià, la independència la guanyarà l’esquerra o no la tindrem.

Posted in General | No Comments »

Les diferents generacions Valencianistes van fent país

Dilluns, maig 7th, 2012

A l’article titulat “El país Valecià crida a la porta”, comentavem una entrevista que el setmanari El Temps feia a Francesc Viadel a l’ocasió de la sortida del seu llibre El Valencianisme , l’aportació positiva. Cultura i política al País Valencià (1962-2012).

El llibre tracta de la contribució del fusterianisme al País Valencià a partir de la publicació de Nosaltres els valenciancians. La lectura del llibre de Viadel, com no podia ser altrament, confirma aquesta aportació de Joan Fuster a la concepció moderna del Pais Valencià. Per Viadel la veritable Primavera valenciana va tenir lloc el 1962 amb la publicació de “Nosaltres els valencians. Al seu llibre relata les aportacions positives en tots els dominis, de la literatura a la musica, la pintura, la industria editorial etc, que s’han produit aquestes darreres dècades. Explica també òbviament, la gran reacció dels sectors conservadors, dels franquistes locals i de l’extrema dreta contra Fuster i els seus seguidors, i tampoc oblida els errors comesos en les pròpies files del valencianisme al si del ratpenatisme, dels Casp i Adler, etc. Errors no exempts de rivalitats personals, d’intrigues i enveges, i igualment errors del mateix Fuster com la radicalitat manifestada a l’aplec del Puig del 22 d’octubre de 1977 que va fer dir al polític i pintor Doro Balaguer que “la cultura començava a esllavissar-se cap a plantejaments utòpics, ignorant la realitat política”.

Parlant justament de realitat política, Fuster i els seus joves políticament inexperts seguidors no van saber calibrar el grau de maturitat de la consciència nacional del poble valencià tal com hem vist n’era capaç Doro Balaguer amb una experiència que tenien també els nacionalistes republicans dels anys 3o morts, exiliats o silenciats durant el franquisme.

Caldrà un dia estudiar més a fons i reconèixer la visió política d’aquella gent avui en dia injustament oblidada. És al·lucinant (sembla una veritable predicció!) el que escriu Josep Castanyer en una carta en castellà que he estat rellegit darrerament, datada del 6 de gener de 1946 i dirigida al tinent coronel Manuel Uribarri militant del Partit Valencianista d’Esquerra, comandant de la columna valenciana que desembarcà a Ibiza.

Diu J. Castanyer que va ser comissari de la columna valenciana, en la seua carta des del seu exili d’Orà a Uribarri que era a Mèxic:

(…) Ellos los catalanes siguiendo su actuación del tot o res han ido revalorizando su personalidad personal ante la resistencia ignorante de toda la península pero no conforme con un estatuto concedido (nosotros tampoco) y ahora esgrimen esta nueva amenaza para conseguir de los gobiernos centrales el máximo de independencia. Yo les aplaudo pero no caigo en la inocente tentación de incorporar los afanes de nuestro País a esta táctica maximalista, que tiraría contra nosotros el odio de nuestros enemigos i la indiferencia de nuestros propios amigos. Cuando el País Valenciano hubiese desarrollado sus ansias de libertad al grado que se encuentra el pueblo catalán u eso hubiese tenido como consecuencia afianzamiento de nuestra personalidad dentro i fuera de nuestro territorio, entonces seria oportuno cualquier estratagema maximalista para conseguir mayores ventajas. Ahora seria frustrar para siempre el renacimiento colectivo de nuestros compatriotas enfrentados con un un problema para el que su espíritu no encontraría ninguna resonancia. No creo preciso declarar que siento una profunda simpatía por Catalunya i que me siento identificado en casi todos sus problemas; pero seria insincero si manifestase estas simpatías más allá de aquellas coincidencias que justifiquen el afán de los pueblos. Sobre este mismo tema tengo una polémica con Gaetà Huguet que se encuentra en Montpeller y observo que habrá sido ganado por esta perspectiva de separarnos de Castilla enganchados al carro victorioso del pueblo catalán. Esto me recuerda el cuento del portugués perdonando la vida a quien le sacase del pozo. Yo entiendo que ante todo hay que formar conciencia nacional en nuestro pueblo i un sentido heroico de su libertad. Conquistado el respeto i el derecho de autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca o permaneceremos dentro de los limites políticos de nuestra personalidad sin obviar nunca la universalidad de nuestros principios i sin sacrificar sentimientos a las conveniencias.

“Abans de tot, deia J. Castanyer, hi ha que formar consciència nacional en el nostre poble i un sentit heroic de la llibertat”.

És evident que aquella gent tenia clar els seus motius d’ evitar enganxar al carro d’una societat amb un nacionalisme transversal, a un poble valencià que havia vibrat a les proclames anticlericals d’un Blasco Ibañez i amb “un esperit no preparat per enfrontar-se a un problema pel qual no trobaria ressò”.

També diu Castanyer: “Conquistado el respeto i el derecho de autodeterminación, entonces nos uniremos con quien nos parezca”.

Naturalment afegim avui nosaltres, però allò que té sentit, per origen, per llengua, cultura i interès com a poble (o sigui per tot el que la reacció espanyola combat!) és reivindicar-ho i contribuïr amb les nostres aportacions com a país al desenvolupament del conjunt de Paísos Catalans. I aquesta és és la gran aportació de Fuster trencant amb la València franquista folklorica i regionalista heredada de Llorente com explica Viadel i a la que, segons nosaltres, el nacionalisme valencianista repúblicà ja havia intentat superar en el poc temps del que va disposar.

Dit això, tornem al llibre de Viadel, un assaig que ens relata de forma precisa i documentada les vicissituds i aportacions del nou valencianisme d’aquest darrer mig segle al nostre País. A partir d’aquesta història recent que ens porta fins els nostres dies podem constatar que les diferents generacions valencianistes malgrat el tràgic sotrac de la guerra i de la dictadura han anat sumant les seves aportacions, i avui els valencians ens podem felicitar d’existir com a poble, de tenir una llengua normalitzada parlada per més de 10M d’habitants, un relat de País modern gràcies a Fuster, i últimament un principi d’unitat de partits nacionalistes als quals per vèncer, haurien de poder arribar a unir-se -encara que sigui amb un programa de mínims- la totalitat de les forces progressistes.

Posted in País Valencià, Política | No Comments »

El silenci dels bisbes

Divendres, maig 4th, 2012

En què o en qui creuen els nostres bisbes?

És curiós que aquesta pregunta que es fa el teleòleg José M. Castillo coincideixi en la que es fan molts ciutadans, no sobre els bisbes, sinó sobre els dirigents dels partits polítics quan constaten certes actituds contradictòries dels seus representants. I aquesta similitud en la pregunta explica més que grans dissertacions que a l’època en la qual vivim l’opinió pública –abans dèiem el poble- cada vegada adquireix més importància, la qual cosa obliga a la gent amb sentit de la responsabilitat, ja siguin teòlegs catòlics, militants polítics o simples ciutadans a ser més exigents amb els seus dirigents. I segurament en els dos casos, en política com en religió, les respostes per part dels dirigents són similars.

Però veièm primer que ens diu Josep M. Castillo abans de continuar:

“Hace unos años, se hizo famoso un film que llamó la atención de mucha gente: “El silencio de los corderos”. Una historia patética que analizaba la extraña personalidad del doctor Lecter, un siquiatra desquiciado, amalgama de dos facetas contradictorias. Por una parte, el hombre culto, refinado, de modales exquisitos. De otro lado, el “alter-ego” de este tipo desajustado, cínico, manipulador, que castiga sin piedad a quienes dan muestras de “malos modos”. Pues bien, si recuerdo aquí esta historia y el poder destructivo que tal historia contiene, es porque “el silencio de los corderos”, me evoca una de las experiencias más fuertes que estamos viviendo en estos días. Me refiero, no ya al “silencio de los corderos”, si al “silencio de los pastores”, utilizando el título que se asignan a sí mismos los obispos. Estos hombres que, como el mencionado doctor Lecter, aparecen, ellos ambién, como una amalgama de dos facetas contradictorias: el refinamiento de los modales exquisitos y la manipulación cínica del que va por la vida castigando los “malos modos”.

Todo esto viene, como anillo al dedo, para ayudarnos a pensar lo que estamos viendo y viviendo desde el día en que el PP ganó, con mayoría absoluta, las últimas elecciones generales. Ante todo, porque no puede uno quitarse de la cabeza esta pregunta molesta: ¿cómo se explica que la opción política más afín a la Iglesia sea la que peor trata a los pobres,a los inmigrantes, a los sin papeles y sin techo, a todos aquellos, en suma, que fueron los más cercanos al que la Iglesia considera como su fundamento y su modelo, Jesús de Nazaret? Es duro afrontar esta pregunta. Porque, aparte otras consideraciones, es una cuestión que inevitablemente lleva derechamente a otra pregunta aún más incómoda y desagradable. Quiero decir: ¿en qué religión creen los que siguen defendiendo la gestión del actual Gobierno de España? Y, lo que es aún más fuerte, ¿en qué o en quién creen nuestros obispos?No estoy sacando las cosas de quicio. Basta leer los evangelios para darse cuenta enseguida de dos cosas: 1) Lo que más le preocupó a Jesús fue el problema de la salud de la gente, sobre todo de la gente pobre. Prueba de ello es que rara es la página de los evangelios en la que no se habla de enfermos y de curaciones de enfermos. 2) Jesús relaciona constantemente la fe con las curaciones. “Tu fe te ha curado”, dice una y otra vez el Evangelio. La fe en Jesús se traduce en salud. Es interminable la lista de textos que sería necesario recordar aquí. Lo cual quiere decir que el que tiene fe, lo primero que hace es procurar, por todos los medios que tenga a su alcance, para que el problema de la salud sea lo más eficaz posible y alcance, sobre todo y ante todo, a la gente que más lo necesita. Exactamente lo mismo que hizo Jesús. Por supuesto, nosotros no podemos hacer milagros. Pero sí podemos exigir a los gobernantes que la atención sanitaria esté debidamente garantizada, ante todo, para quienes más la necesitan. Más aún, cuando los gobernantes de este país, desde su mayoría absoluta, le han metido la tijera a todo lo que se les ha ocurrido, sobre todo a las partidas presupuestadas para los más pobres y desamparados, ¿cómo se explica el silencio de los obispos sobre este asunto concreto precisamente? ¿Por qué se callan en esto, que es tan grave? ¿Por qué ahora justamente dan pie para que se hable tanto contra los homosexuales y su apremiante “curación”? ¿No es sospechoso que hayan desviado la atención hacia el problema de los gays y lesbianas cuando nos hemos enterado de que la partida del presupuesto que se destina a la Iglesia ha quedado intacta? Yo sé que en la Iglesia hay muchos obispos, cientos de sacerdotes y legiones de laicos cristianos que no están de acuerdo con estas cosas. Pero también es cierto que quienes más poder tienen, en esto de la religión, son los que deciden lo que se dice y lo que no es “prudente” decir, ni “se debe” decir. ¿Por qué dejan que las cosas sigan así? Es mucha la gente que en España se hace estas mismas preguntas. O preguntas, sin duda, mucho más graves y apremiantes. Por esto precisamente, porque se trata de un silencioso clamor popular, por eso digo estas cosas. Porque es mucho lo que me importa la Iglesia. Y porque sé que la Iglesia sigue teniendo fuerza y poder ante la opinión pública. Yo me pregunto qué habría pasado en España si los obispos en pleno se hubieran plantado ante la reforma del mercado laboral, los recortes en educación y sanidad, las duras decisiones que se han tomado contra los inmigrantes… ¿Estaríamos como estamos? ¡Qué ocasión está perdiendo nuestra Iglesia para clamar, como clamaban los profetas antiguos, que no hay derecho a hacer las cosas que se están haciendo! Por eso, porque me importa tanto el dolor de los pobres y el descrédito de la Iglesia, por eso clamo, como voz en el desierto, ¡Basta ya!

J.M. Castillo,

teòleg, ex jesuïta

Al nostre entendre, allò que garanteix la pervivència de la Fe –a part òbviament no existir una resposta racional misteri de la creació, són les estructures de l’Església. Unes estructures que si es confirma l’evolució assenyalada de l’opinió pública cada cop seran menys eficaces i poden fins i tot esdevenir contraproduents . Però cal reconèixer que abans d’arribar a aquest situació haurà de passar molt de temps.

Aquells cristians que avançant-se al temps justament i prescindint de de les estructures de l’Església, confien únicament en la fe per evangelitzar el món a la manera dels primers creients, la única cosa que demostren és que són millors cristians que els gerarques de la seva Esglesia. No els s’ha de sorprendre però, que considerant innecessari ’instrument Església i posant així en evidència els seus representants, que aquests es defensin i els excloguen. L’Església no els necessita. L’Esglesia solament necessita fidels, exactament com els partits polítics.

En el cas dels partits polítics, als militants els mou la idea de que la democràcia necessita dels partits i són conscients de que tot altre sistema que pretengui prescindir-ne ha demostrat històricament que és pitjor. Evidentment que en aquest context, per a un ciutadà, deixar de votar al partit que representa la seva ideologia o inclús abandonar la ideologia, no representa cap trauma metafísic. Ja d’entrada té assumit el terreny en que es mou, un sistema inventat, imaginat i gestionat per la ment humana, amb tota la seva grandesa i totes les seves insuficiències.

En el cas de la religió, prendre consciència de les febleses i contradiccions dels mateixos “representants de Déu sobre la terra” ha de representar un trauma que pot aacabar posant en dubte que la mateixa religió sigui d’inspiració divina i arribar fins a fer perdre la pròpia fe.

Posted in Ètica/Laïcitat/Religió, Política | No Comments »