D'un temps, d'un pais

Rosa Montero, en un article publicat a El País setmanal fa taula rasa de totes les cabales, faules i estupideses que han circulat sobre els càtars transformant la seva història en contes pseudo-esotèrics, sectes, desaparicions de Sant Grials i societats clandestines que custodien tresors imaginaris.

Res més lluny de la veritable història dels Bons Cristians o Bons Homes i Bones Dones com ells mateixos s´anomenaven.

En un moment on es produïa un verdader renaixement social i cultural al Languédoc francés, a la Corona d´Aragó i el nord-est d´Itàlia, tot aquest moviment de progrés protagonitzat per la burgesia i la noblesa provençal havia de tenir forçosament una vessant religiosa en una època on ser ateu era impensable. I els cristians que encarnaren aquesta revolució foren els càtars. Gent, com diu Montero, “asombrosamente avanzados para la época”…”herejes muy intelectuales, muy racionales; tradujeron las Escrituras a las lenguas romances; consideraban que adorar la Cruz, un instrumento de tortura, era algo perverso y rechazable”. Tampoc creien en l´Infern del que deien era un invent de l´Esglesia per aterroritzar a la gent i mantenir-la sotmesa al poder (com d’altres més tard, parlarien d’òpium del poble…) Pensaven que Deu era pura bondat i per consegüent s´oposava a tot tipus de violència.

La potència de l´Església no ho podia tolerar, Innocent III que havia declarat la “plenitud de poders de la Santa Seu sobre els sobirans” i s´havia auto nomenat “Cap d´Europa” convocà una creuada i els exèrcits papals i del rei de França ofegaren els càtars en un bany de sang, i per si no era prou, a continuació, va crear la Inquisició. Quan els guerrers marxaven dels pobles, arribaven els inquisidors! I així fins l´ultima batalla, fins l´últim niu d´heretges, Motségur.

I aquí ve una conclusió que Rosa Montero no treu, es queda a la Edat Mitjana. Totes les cabales i estupideses que s’han anat creant sobre el moviment càtar al llarg de segles fins als nostres dies no sorgeixen per generació espontània; darrera de tot això, hi ha un poder civil i religiós vencedor, potent, que suscita, fomenta i recompensa totes les fàbules i estupideses amb un sol i únic objectiu, fer passar a un segon pla les atrocitats comeses i justificar, a posteriori, l´injustificable. I per a aquesta tasca no fan falta directrius però tampoc falten mai diners, prebendes i honors capaços de convèncer les èlits més escrupoloses i les ments més priviligiades, excepte comptades exepcions que no es deixen portar per la corrent i que ens “salven els mots” com deia el poeta.

Repasseu al llarg dels segles la història de la Humanitat. Des de les més antigues civilitzacions, els vencedors han volgut passar sempre a la Història com els bons, els “civilitzadors”. Els vençuts, sistemàticament els han fet passar com els primitius, els bàrbars, els fanàtics. Foren quins foren, o foren com foren els uns i els altres. I això fins els nostres dies. El nostre món judeocristià occidental, amb els seus intel·lectuals i escriptors, als quals s´afegí el segle passat la industria del cinema, ens han fabricat des de indis cruels, asiàtics torturadors, anarquistes sense ànima, comunistes despietats, i musulmans traïdors.

Que no és tan evident i simple com ho escric? Per descomptat!

No sé fins a quin punt avui en dia és tòpic, però puc entendre la concordança que sempre ha semblat existir entre l´austeritat castellana i la religiositat -quan no misticisme- de la seva gent.

Ara bé, quan vens al País Valencià i observes la diferència entre la irreverència mediterrània dels valencians, vital, més en línia directa amb aquell País Valencià republicà i llibertari del primer terç del segle passat que en els valors casposos contradictòris que manifesta el poder autonòmic i municipal avui en mans del PP, és obligat preguntar-se: Què ha passat? Què està passant? I la resposta no és senzilla, és el resultat d´una multitud de factors i d´errors dels que malauradament no se´n albira la fi.

El resultat és en tot cas una modernitat frívola, inculta, de façana, una “modernor” superficial de “Formúla 1” on només semblen tenir curs els valors materials i les aparences. I mentre el “poble enforfoguit, abofegat de gorja i de rialles” s´oblida de pensar, les institucions en mans del Partit Popular graven en la pedra -en temps del franquisme es gravava en pedra i en sang- el seu predomini polític, cultural i religiós amb l´acceptació interessada, cínica i complaent de l´Església catòlica que no li importa -mentre facin semblant- que els seus fidels, des del primer mandatari fins l’últim ciutadà, passen olímpicament dels seus preceptes.

Sé que no volen -els uns i els altres- que els identifiquen amb el passat recent de la dictadura però no han aprofitat cap ocasió de desmarcar-se´n en les múltiples ocasions per reequilibrar la memòria històrica que s´han produït al Congrés o als diferents consistoris municipals arreu de la nostra geografia.

I ara, fixeu-vos bé en aquesta ceràmica incrustada a la paret de la Seu de València a dues passes del Micalet.

Com no reaccionar davant aquesta fraseologia delirant en la lengua comun del Imperio. “…NOMBRAMIENTO DE ALCALDESA HONORARIA PERPETUA DE VALENCIA A LA SANTÍSIMA VIRGEN MARÍA DE LOS INOCENTES MÁRTIRES I DE LOS DESEMPARADOS…”

Just retorn de favors: Franco, Caudillo de España Por la Gracia de Dios, la Verge, alcaldesa honoraria perpètua i Rita Barberà alcaldesa executiva!

I fixeu-vos bé en les dues dates que hi figuren: la del nombrament, 8 de maig de 1954. Lògic, en ple franquisme.

I ara, fixeu-vos en la data de col·locació de la ceràmica 8 de maig de 2004 i per tant, d’acceptació i ratificació d´un fet del que els creients sincers s´haurien d´avergonyir per retrògrad i ridícul.

No sé si ser gran és un defecte o un privilegi però em ve de gust contar una anècdota dels temps en que era estudiant, una anècdota que denota un esperit diferent al de l´actitud bel·ligerant de la jerarquia eclesiàstica espanyola de sempre.

Per allà l´any 1958, a la residència universitària de Bouffémont prop de París, en plena guerra d´Argèlia, en oposició al grup d´extrema dreta existia una al·liança amistosa entre l´esquerra i el mossèn de la residència que venia a les xerrades que organitzàvem el grup d´esquerres mentre nosaltres assistíem a les seves. A més, com a la residència no hi havia capella i la missa s´havia de celebrar a la sala d´actes, i com el mossèn es trobava prou sol, cada diumenge al matí -no, no li fèiem d´escolanets!- l´ajudàvem a preparar l´altar, “plantar el decorat” com en dèiem nosaltres amistosament. Els d´esquerra ajudàvem el pobre mossèn a ordenar les cadires i a muntar l´altar (una gran taula rectangular ornada d´una creu de fusta desmuntable) mentre que l´extrema dreta assistia a la missa!

És probablement el preu a pagar: una Església pobra i unes relacions entranyables amb el “poble”.

Molt aviat, havia hagut d´entendre què feien els pares a França, i jo amb ells. I òbviament, em vaig trobar amb la Guerra Civil i vaig topar amb”¦ l´Església, com era inevitable. Quan les reunions del mossèn no resultaven prou animades jo li plantejava el paper de l´Església catòlica espanyola en la nostra guerra.

Aquestes intervencions tenien un doble avantatge; el mossèn estava satisfet perquè animaven les seves xerrades i li donaven peu a definir què era i que no havia de ser, segons ell, el cristianisme; i a mi em permetien obtenir, d´una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l´actitud de l´Església espanyola, abans, durant i després de la guerra civil.

Al final del franquisme, el cardenal Tarancón va voler redimir l´Església espanyola dels seus pecats i facilitar la transició. Avui però, sembla que tornem a les andanades i es constata una novetat important: “el canvi d´actitud (de l´Església) respecte a l´Estat aconfessional”. No ho dic jo, ho diu Alberto Oliart, ex ministre d´Adolfo Suarez i Leopoldo Calvo Sotelo en un excel·lent article a El País, Los objetivos de la transición:

“Tres apartados de la nota de la Comisión Ejecutiva de la Conferencia Episcopal del pasado diciembre -el consejo sobre el voto de los católicos, su juicio sobre la unidad de España y el juicio sobre el terrorismo- son de carácter político. Como lo son las declaraciones de algunos cardenales y obispos. Tienen constitucionalmente derecho a hacerlo, como cualquier otro agente político o ciudadano. Pero deben admitir que, al hacerlo, pueden recibir las mismas críticas y descalificaciones que los demás sujetos políticos o ciudadanos, sin que eso suponga un ataque a la Iglesia. Y también que la opinión política pública de un obispo o cardenal tiene el mismo valor que la de cualquier ciudadano. La nuestra es una democracia constitucional de ciudadanos libres e iguales. A mi juicio, ciertas expresiones de condena frente al desarrollo de leyes aprobadas por mayoría en las Cortes debieran ser más medidas (“¦) porque dada la categoría eclesial de los que emiten esas opiniones, pueden dificultar o dañar la necesaria convivencia y el consenso político básico de la democracia constitucional.

La situació en la que es debat en aquests moments el Partit Popular, lluitant alguns, per conservar la línia i la sintonia del seu partit amb l´actitud més radical dels bisbes, fa que aquest toc d´atenció per part d´un home de centre com Oliart, sigui del tot oportú.

Per allà als anys 20 del segle passat, a Álamo, dues germanes mestres regalaren a l´Ajuntament el terreny per edificar unes escoles més tard convertides en una magnífica biblioteca.

Avui és al revés, la Comunidad de Madrid ha decidit privatitzar un col·legi públic que va costar de construir 200 milions i que, explica Almudena Grandes a El País, ha posat a la venda en unes condicions per a que alguns facin un excel·lent negoci.

Almudena estableix un paral·lelisme entre la situació d´avui en que la Comunidad d´Esperanza Aguirre entrega aquests 200 milions d´euros de diner públic, és a dir un diner de tots, i la compara amb aquell país que va “experimentar un impulso tan formidable de fe en el progreso, que edificó colegios públicos con donaciones privadas”.

I ens invita a treure´n les nostres pròpies conclusions.

I unes altres conclusions són les que podem també treure de la brutal reacció clerical a un cercavila a Toledo de la companyia Moravia basat en la dansa de la mort del segle XV, i de la imposició dies més tard del Corpus Christi envaint els carrers de Toledo que va recórrer el cardenal Cañizares en processó.

Ells poden creure i pretenen impedir que d’altres puguin no creure. I a més, probablement avantçant-se a l’anunci d’una possible reforma de la llei de Llibertat Religiosa de 1980, tenen la irresponsabilitat de fer crides com aquestes:

“Necesitamos libertad religiosa. Son muchos insultos, los agravios y las ofensas que está recibiendo la Iglesia, y ante la pasividad de tantos no puede continuar esta situación”.

Si els seus seguidors fan cas a la crida i abandonen la “pasividad” a la que al·ludeix monsenyor Cañizares o segueixen a Rouco Varela que de moment declara “la muerte de Diós” a l´espera d´alguna més per compensar, haurem de ser tots els altres els que ens haurem d´armar de paciència i “resar” per tots plegats.

Felipe González i Juan Luís Cebrián, junt amb destacats dirigents polítics i intel·lectuals latinoamericans fa uns dies van debatre en el marc d´un congrés organitzat en memòria de Jesús de Polanco pel Departament d´Estudis Hiapànics de la Universitat de Brown de la qual Polanco era doctor honoris causa.

I el que m´ha sorprès és constatar en la ressenya que en feia El País que el posicionament de l´empresari i periodista, conseller delegat del Grupo Prisa apareix curiosament més d´esquerres que el de l´expresident del govern socialista. El que significaria que, per bé o per mal, el passatge pel poder no deixa indemne a ningú.

A la bateria de preguntes de Cebrian:

“¿No te parece que es un cinismo que se critique la conexión entre religión y política en el mundo islámico, cuando en España, por ejemplo, los próximos ministros van a jurar su cargo con un crucifijo al lado? ¿Te parece racional que la escuela pública enseñe religión? ¿Se tiene ahora que enseñar religión islámica además de la católica? ¿No sería más racional que no se enseñara ninguna?”

La resposta de González és sorprenent:

“El culto a la razón de Juan Luis Cebrián és superior al mio. Lo admito. Creo que és más racional, pero que no es incompatible con la definición laica de la enseñanza”.

Tanmateix van coincidir en que el Govern hauria de denunciar els acords amb la Santa Seu dels quals González pensa que són preconstitucionals: “A mí no me estorbaron porque nadie me pidió que violentara la Constitución en nombre de esos acuerdos. Pero eso ha cambiado drasticamente en los últimos cuatro años” referint-sa a la posició de l´Església.

Els dos van convenir que el problema sobre la relació entre la religió i la política no és actualment exclusivament espanyol i que és un assumpte que està al cor del conflicte internacional desencadenat pels atacs de l´11 setembre de 2001.

González desviant més la mirada sembla cap al món islàmic opina que “La religión introduce en la política el factor del valor absoluto. Con eso se puede tener incluso la legitimidad de matarte para salvar tu alma, para sacarte de tu error”. I Cebrián, més directe, centrant-se amb la situació de la religió en els nostres països que tenim més aprop es va referir a Sarkosy que “está poniendo en duda que la laicidad sea uno de los pilares del régimen moderno” i va opinar que la religió és un dels signes d´identitat, com l´ètnia o la raça que es presenten avui perillosament com alternativa o en contra dels valors de la Il·lustració. “En nombre de esa identidad se establece la objeción de conciencia frente a leyes votadas en un Parlamento democrático” remata l´acadèmic y periodista Cebrián referint-se a la Llei de l’educació per la ciutadanía.