Archive for the ‘General’ Category

Altres temps

Dimarts, agost 21st, 2012

En l’acta del 20 de març de l’ajuntament de València  es pot llegir: “el tinent d’alcalde va fer la següent declaració: “És fatal però una realitat, sempre que es parla de practicar economies en sofreixen les conseqüències els més humils. Anota que s’havia passat pel dolor de protestar d’ una herència llegada a aquest ajuntament per l’anterior i de tirar al carrer a modestos treballadors i no seria just que mentre es passava per aquesta situació deixaren d’ocupar-se d’altres despeses innecessàries que s’estaven produint, doncs abans de tot s’havia de salvaguardar el sentiment de justícia. Seguidament apuntà que es referia al tema dels cotxes o servei de cotxes municipal en el que era convenient tallar tot malgastament o abús, per la qual cosa el tinent d’alcalde s’atrevia a proposar , en defensa de la dignitat, que l’ajuntament utilitzara l’us del cotxe al servei de l’alcaldia, suprimint absolutament tots els altres, ja que no sabia quin de tots els senyors regidors podia eixir al carrer en un d’aquests cotxes i creuar-se amb un dels obrers que  s’havien quedat sense treball. La presidència manifestà que prenia en consideració el prec del tinent d’alcalde i que tindria gran satisfacció en poder-lo satisfer.

Tranquils! questes declaracions, si és cert que consten en acta a l’Ajuntament de València són lluny, com era d’esperar,  de correspondre a la Corporació presidida per la senyora de Rita Barberà!

Aquesta demanda de suprimir els cotxes oficials la feu el tinent d’alcalde Josep Castanyer i Fons en representació del Partit Valencianista d’Esquerra el 20 de març de 1936! Ara fa més de 75 anys!

 

Altres temps, altra gent! No ens aniria malament que certs polítics d’avui en dia en prengueren exemple.

 

 

Seguim amb la memòria històrica

Dissabte, agost 18th, 2012

El 20 de juny de 1943, la Secretaria d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’exili adreçava al Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià à França que presidia Gaëtà Huguet, gran patrici del nacionalisme valencià. els mots següents:

 

“ Distingits amics:

Amb motiu de la celebració del Congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya tingut a Tolosa els dies 3 i 4 de Juny, el Comitè Executiu es fa intèrpret dels sentiments de confraternitat en els ideals que ens uneixen amb la vostra Pàtria i es complauen en adreçar-vos una cordial salutació que és penyora del nostre afany de col·laborar intensament amb la vostra agrupació en bé dels ideals de llibertat dels nostres pobles i del recobrament de la República”

 

La carta va firmada per Josep Tarradellas, Carles Pi Sunyer i Joan Sauret. Huguet n’envià una còpia al Partit Valencianista d’Esquerra a Orà del qual eren president i secretari Josep i Angelí Castanyer, respectivament.

 

No puc deixar de comparar els termes d’aquesta missiva amb la carta que Acció Cultural del País Valencià ha enviat als seus socis, en motiu de la diada de Catalunya:

“Benvolgut soci / Benvolguda sòcia:

El dilluns 11 de setembre es commemora, com bé sabreu, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, l’any 1714, fet que, amb la derrota d’Almansa, va marcar la fi del nostre autogovern. Recordar ara aquells fets no és un exercici de nostàlgia, sinó una reivindicació de la nostra condició de poble i de la nostra voluntat de recuperació de la nostra llibertat. Cal assenyalar, a més que nombrosos valencians van participar de manera destacada en la defensa de Barcelona aquell setembre de 1714, encapçalats pel general Joan Baptista Basset, i que molts d’ells són soterrats al fossar de les Moreres junt amb molts altres defensors de la ciutat.

És per això que us convidem a venir amb nosaltres a dipositar una corona de flors al monument a Rafael de Casanova, el dilluns 11 de setembre, a Barcelona, com a expressió d’aquest homenatge als nostres patriotes i de reivindicació d’un futur per al nostre poble. La delegació que dipositarà la corona serà encapçalada pels presidents d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. (…)”

 

És evident que la carta s’adreça als valencians encara que la convocatòria la firmen tres entitats de caràcter cultural representant l’àmbit lingüístic català. És així com l’interpreta un esperit obert i honest -i, si m’apureu, civilitzat-, de dretes o d’esquerres. I és així com l’interpreten sens dubte, de manera àmpliament majoritària, el poble de Catalunya i el poble balear. Però tanmateix la carta demostra  un sorprenent desconeixement del País Valencià (no vull pensar en cap altra raó) amb el fet de no intentar evitar confusions i interpretacions interessades que sols beneficien a l’adversari. Els polítics de la República, probablement menys erudits, en menys paraules obtenien una adhesió més general. Com hem vist a la carta, amb un simple plural en tenien prou: “ideals de llibertat dels nostres pobles”. És indiscutible que els valencians tindran sempre interès a fraternitzar amb Catalunya com Catalunya amb el País Valencià. Però la impressió que predomina en certes actuacions és que no es tracta dels interessos de les dues societats sinó més bé dels d’uns grups determinats.

 

Durant la llarga nit del franquisme els nacionalistes valencians estaven exiliats a Montpeller o a Orà, a la presó o afusellats. El nacionalisme valencià va haver de ressorgir sense massa referents, en tot cas sense aquests referents, liquidats o anihilats. A Catalunya, quedà el posit d’un catalanisme autèntic anclat en el poble i un sector nacionalista amb capacitat de moure’s malgrat el règim, un nacionalisme que podia assistir a Congressos democristians fora d’Espanya com recorda Josep Benet  -que hi assistia- a la necrològica que ha publicat d’Anton Cañellas -. Un sector que disposava a l’interior, d’influència i mitjans econòmics. Al País Valencià, òbviament, res d’això. La consciència com a poble va haver de ressorgir en condicions de precarietat en tots els sentits i exclusivament des d’una  intel·lectualitat amb els ulls clavats nord enllà, sense més influència ni confrontacions dialèctiques possibles. I amb aquestes condicions es va fer el que es va poder. En l’ordre cultural es va fer molt i millor que a l’època d’abans la guerra, i ahí està l’immens treball de Fuster. Ara bé, en l’ordre polític ha estat un desastre i la principal beneficiaria de la situació n’ha estat la dreta; i al País Valencià la dreta és exclusivament reaccionària i espanyolista.  El valencianisme polític valencià durant el franquisme, orfe i “autodidacta”, solament amb l’ajuda i comprensió del sector català al·ludit no en va saber prou, –sols cal mirar l’estat en que es troba el País Valencià avui per quedar-ne- convençut.

 

És hora de trencar esquemes. Ni el nacionalisme valencià ni l’esquerra valenciana poden permetre’s el luxe d’acontentar-se d’acampar cadascú en la seva galàxia. No és possible seguir per les mateixes dreceres. Sembla que ningú, en tots aquests darrers any hagi après res.

El fet que tothom hagi comès errors no és cap raó per continuar cometent-ne i un d’ells és l’immobilisme.  El PSPV ha de deixar de mirar cap a Madrid i ocupar-se del país. El nacionalisme, que al País Valencià només pot ser d’esquerra ha començat a bellugar-se i els resultats estan arribant.

Parlament al Casal de Catalunya a París

Dimecres, agost 15th, 2012

Angelí Castanyer i Fons

Parlament ealitzat entre 1963, any de la declaració de l’Abat Escarré al diari  Le Monde i 1965, any de l’exili  de l’Abat.)

 

Germans catalans:

Us porte el salut dels valencians valencianistes. I vull recolzar aquest salut amb un record d’ordre polític que sempre he guardat al fons de la meua ànima.

Fou als principis de la República. El president Macià va vindre a València en viatge triomfal de confraternització catalano-valenciana. Entre els actes  que a son honor es varen celebrar va haver un espectacle de teatre valencià. A l’entreacte, algú va dir-li al president que, ben prop d’allí, en un cafè situat al mateix edifici, es reunia invariablement un petit nucli d’intel·lectuals valencianistes: la tertúlia dels isolats. Tot seguit el president va mostrar el desig de sorprendre’ns en plena efervescència (ja sabem el que pot ésser a València una tertúlia d’intel·lectuals i artistes) i, contra el criteri del propi Governador Civil que l’acompanyava i, naturalment, fugia de tota improvisació, li mancà el temps per presentar-se allí amb tot el seu seguici i amb aquella magnifica simplicitat que el caracteritzava. El que va dir-nos podria resumir-se així: “Amics. L’esperit està per damunt de tota cosa: i jo sempre he fet bona lliga amb els artistes i els poetes; car si jo soc polític, és justament en tant que home d’esperit.

Passà algun temps, vingué el bienni negre. Un dia, la major part dels elements que formaven la tertúlia, organitzarem una vetllada patriòtica al cor mateix de la tradició valencianista: a la ciutat de Xàtiva. En representació de la Generalitat de Catalunya, va fer-nos l’honor de sa presència el diputat per Barcelona a les Corts de la República en Vicent Tomàs i Piera. Jo vaig trobar-me en el cas de tindre que fer el discurs de Mantenedor dels Jocs Florals que a la nit varen celebrar-se. I bé: llunt dels termes tradicionals de la clàssica retòrica jocfloralesca, el meu discurs vaig basar-lo poc més o menys sobre el tema de que la pàtria i la nació i el poble, eren tot una sola i mateixa cosa, tanmateix com les llibertats del ciutadà i els drets de l’home no podien deixar d’ésser solidaris els uns dels altres si és que realment estàvem disposats a que aquests principis tan bells i que ja tot lo món accepta, pogueren devindre sempre una veritat autèntica i positiva, una realitat pràctica i practicable.

Jo no sé si aleshores vaig convèncer a algú, el ben cert és que hi hagué algú al menys que va tindre la franquesa de manifestar-me el seu desacord; fou un Canonge d’aquella Colegiata que havia assistit a l’acte i, en sortir al carrer, va tindre la sinceritat de dir-me: Senyor vostra actitud no és justa: D’un acte que tradicionalment constituix una comunió espiritual, una manifestació de cultura, heu fet vos un meeting polític. Vegent-me un poc malparat, el senyor Tomàs i Piera va donar-se pressa en intervindre i, cosa curiosa, vaig oir de sos llavis aquelles mateixes paraules que un any abans havia pogut escoltar-li al president Macià, però a l’inrevés, ço és: Tingau en compte, que si nosaltres ens trobem ser homes d’esperit, és justament…per vocació política. Nosaltres no entenem la cultura més que al servei i en profit del poble, és a dir, de tota la societat… Total, que el meu discurs va estar reprès a la via pública,  i aquesta vegada amb un èxit complet i definitiu.

Doncs bé: si aquell sacerdot, sempre digne per mi de tots els respectes, ha tingut ocasió de conèixer l’actitud que vint-i-cinc anys desprès ha hagut de prendre el Pare Esquerré, l’Abad de Montserrat, haurà pogut donar-se compte de que nostra actitud aleshores no tenia res de negativa, ans el contrari, era tot el que podia ser de lògica i de justa; car, als vint-i-cinc anys de totalitarisme castellanista el més absolut, als vint-i-cinc anys de comunió espiritual tot lo que hi ha de més forçat i contundent, heus ací que la nova generació de valencians valencianistes, s’afirma cada dia més i amb més vigor a l’avantguarda d’aquells mateixos ideals que varen inspirar la nostra conducta aleshores; a l’avantguarda de la llibertat, de la llibertat patriòtica, de la espiritualitat autòctona, però en tant que suport legítim, natural, de la ciutadania lliure, en tant que objectiu i raó de ser de la llibertat i la dignitat de l’home.

Germans catalans: potser no és ocasió ja de fer discursos; vull dir, que si fos de veres que nosaltres no aprofitem més que per fer discursos, tindríem al menys el consol de constatar que a la joventut actual no li són massa necessaris. I si és amb el record d’altres temps que jo us aporte ara el meu salut, és també mirant el pervindre i adreçant-me a la nova gentada valencianista, a aquells que a l’interior sofrixen i treballen, que va el meu fervor i la meua adhesió, tot i dient-los així: “Ens heu sobrepassat, i ens heu sobrepassat en mèrit tant com en nombre; però mai no podreu sobrepassar-nos amb l’orgull d’haver-vos precedit honestament i amb tota generositat. Nosaltres no hem pogut ésser més que idealistes i com a tal hem degut sucombir a la dissort; però ara que ja les idees de renovació social han deixat d’ésser subversives; ara que ja tot lo món tracta d’anomenar-se cristià com quelcom de nou i fins revolucionari… prengau vosaltres la convicció, feu-vos a l’idea ferma de que esteu ja en mesura d’exigir i d’imposar els nostres ideals, els nostres ideals que han passat a ésser vostres per tant que tot lo món conscient i responsable avui els accepta i els propugna. Sigau, doncs, vosaltres els artesans de la nostra victòria definitiva; aixequeu pel compte vostre el nou edifici de la convivència política veritable, de la comunió ideològica progressista, amb una nova unió de pàtries alliberades; amb una nova República federativa, una i varia, rica i plena, lliure i feliç: Visca Catalunya, Visca València.

La evolució de la societat Catalana

Dimecres, agost 15th, 2012

 

“El PSOE haurà d’entendre, més tard o més d’hora que Catalunya demani més llibertat i més democràcia. El PSOE no tindrà més remei que evolucionar”, ha declarat Montserrat Tura”, candidata a les primàries del PSC a la presidència de la Generalitat.

El PSC, amb el sol fet de la seva creació  va tenir el gran mèrit de poder representar la societat catalana tal com era  a la sortida de la dictadura. Aquesta societat però, ha evolucionat.

Actualment, el moviment sorgit de la ciutadania al marge dels partits,, l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) està promovent una Diada en clau independentista que si bé indisposa a CiU, aquesta  que no dubtarà a pujar al carro si l’èxit de la jornada eclipsa -com pot passar- el de la manifestació del 10 de juliol del 2010.

I segons com, un cop més el PSC per submissió  o per estratègia a curta vista,pot trobar-se despenjat,  com li va passar quan va abandonar a l’adversari que el va fer seu, un dret tan elemental i democràtic com “el Dret a decidir”.

I el PSC, a més de representar els socialistes de  Catalunya, ha d’ajudar al PSOE a no ser la caricatura d’un PP  nacionalista espanyol i apostar per un Estat modern, i veritablement europeu.

 

I per això la solució existeix, i la va exposar públicament Raimon Obiols, proposant per  Catalunya la Constitució ja existent de la Regió europea  de la Ruhr, un estatus menys traumàtic per l’Estat espanyol que la separació pura i dura de Catalunya, i sobretot per un PSOE, si és que veritablement vol fer honor als seus principis federals!

Serà capaç el PSC  d’aportar, com a partit socialista català la seva solució  per resoldre el problema de Catalunya   en aquest procès de més llibertat i més democràcia que continua cada vegada obre bases més sòlides?

És el que els propers temps ens demostraran.

 

 

Les noves tecnologies

Dimarts, agost 14th, 2012

Els hereus valencians del franquisme, òbviament nacionalistes ultres espanyols, es van inventar a la transició “l’enemic exterior” en la figura de Catalunya amb qui el País Valencià  modern comparteix història i tantes coses, a més de la llengua comuna. I veient aquests dies de vacances les barbaritats que pot arribar a dir la gent sencilla del poble desgraciadament indocumentada, el mal és, que aquests ultres han reeixit el seu propòsit en una part important del poble valencià fins arribar a viure d’esquena els uns dels altres. I com dominen els mitjans d’informació i fins i tot la distribució ( a 7km de València, ni encomanant-lo, puc trobar el meu diari català a causa del distribuidor), l’únic recurs és utilitzar les noves tecnologies, que és el que hem intentat fer des de que hem pogut amb aquest blog, facebook i twitter, tal com recomana l’article NTTi PCC de David Pagès i Cassú publicat al Diari de Girona que us invitem a llegir:

Les noves tecnologies tenen un paper molt destacat de cares a crear, enfortir i trenar més vincles entre els pobles”

DAVID PAGÈS I CASSÚ la crisi ha provocat que moltes persones hagin hagut de “revisar” el seu model de vacances. Una enquesta que apareix aquests dies en el Matí digital dóna els ?se?güents resultats: a) Ens quedarem per Catalunya (66%); b) Com sempre, marxarem (12%) i c) Ens toca treballar, (22%). Una lectura positiva que en podem extreure és la següent: tot plegat ens pot ajudar a conèixer millor els nostres pobles i ciutats.
En aquest article, però, volem parlar de viatges virtuals i del fet que les noves tecnologies tenen un paper molt destacat de cares a crear, enfortir i trenar més vincles entre els pobles que formen els Països Catalans. Heus ací alguns exemples que ho il·lustren.
Enviem, des de Calella, un WhatsApp d’agraïment al periodista menorquí Miquel Àngel Limón pel llibre que ens ha fet arribar sobre Francesc Camps i Mercadal, metge i filòleg migjornenc. Limón, que va resseguir amb detall les estades de Josep Pla a Menorca, ens respon el següent: “A Calella hi ha flaires de Pla, i en els textos sobre Menorca hi ha aromes de Camps i Mercadal, de manera que la coherència hi és plena, a banda i banda de mar”.
Per diverses persones que seguim al Twitter, ens assabentem que a les Illes Balears tiren endavant iniciatives empeses per la societat civil a favor de l’ús i el prestigi de la llengua catalana. Quin èxit que ha tingut i té, per exemple, el lipdub per la llengua, protagonitzat per la gent de Ferreries i que es pot baixar pel You Tube.
Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat d’origen valencià, ens envia un correu electrònic on ens convida a llegir un article seu a l’edició digital del diari Levante, titulat “Pompeu Fabra i el valencianisme de la República”, que tingué un notable ressò. Les edicions digitals dels diaris, com en són d’importants de cares a seguir de prop tot el que succeeix a cada un dels territoris i a implicar-s’hi.
El poeta menorquí Ponç Pons ens diu aquestes paraules, ben escaients: “M’alegra estar al corrent de les activitats que feu per Girona i tenir coneixement que l’arbre de la catalanitat dóna fruits a tot arreu. Això ens ajuda a veure el país en tota la seva amplitud i riquesa i ens dóna arguments i força”.
El patrimoni que els pobles de parla catalana compartim plegats necessita complicitats i connexions si volem que es preservi. No podem viure d’esquenes els uns dels altres. Les noves tecnologies són un dels mitjans que més ens permeten avançar en aquest sentit i concentrar esforços.

Se m’acaben els arguments

Dimecres, agost 1st, 2012

Front al rebrot de nacionalisme espanyol amb l’ofensiva jurídica i populista del PP contra Catalunya i la seua llegua, fent honor a la  condició d’hereus del franquisme, i el mutisme del PSOE,   ja tan sols em queda un argument que m’impideix ser independentista a Catalunya: la unitat en un sol poble assolida pels seus ciutadans, tan autòctons com immigrants que han optat per defensar els seus interessos com a  catalans; això, i la por que en lloc de progressar, l’opció a l’independència trenqui aquesta unitat reeixida que contiueix, des de la sortida del franquisme, la millor garantia de la permanència, ara per ara, de Catalunya.

Al País Valencià, el risc de trencar-se la unitat  del poble valenciá no existeix per la simple raó de que la unitat al P.V.fa temps que es va trencar. La renaixança valenciana, contràriament a la catalana  no va tenir temps va tenir temps  a  finals del segle XIX, inicis del XX de forjar armes per defensar-se de l’assimilació espanyola.  Durant la dictadura  molts valencians es deixaren “colonitzar” per la immigració en lloc, no de fer al revés, sinó de ser capaços d’integrar-la a la seua cultura.  I foren  ells els que s’integraren a la castellana. I molts abandonaren la seua llengua parlada per 10M de ciutadans a Europa.

Així és que  de la mateixa manera que aquests valencians prefereixen amb les cartes trucades per les armes i no amb tota legítimitat democràtica,  ser súbdits provincians d’un Estat amb totes les deficiències i macances cíviques, democràtiques , culturals i estrcturals com l’espanyol, jo em considere amb el dret d’obtar pel meu país, el País Valencià, amb llengua, lleis i cultura pròpia. Uns drets arrebatats per les armes  per dos cops consecutius amb  tres segles de distància.

Alguns potser podran dir  que prefereixc ser cap de ratolí que cua de lleó, suposant que Espanya amb tantes deficiències i mancances com les que hem esmentat, pugui ser considerada com a lleó. Pot ser sí.

Els  qui van intentar trencar a un moment donat la devallada negativa valenciana va ser el valencianisme repúblicà i desprès de la guerra i durant la dictadura un Joan Fuster, denostat per la dreta del seu país però que permeté reiniciar la remontada  cívica, cultural i avui en dia política. Un Fuster considerat  arreu com un dels més grans intel·lectuals catalans.

Curiosament un valenciá, com també ho foren els Ausíàs March,  Joanot Martorell, Ramon Muntaner o el mallorquí  Ramon Llull .

Catalunya, el miratge de la independència?

Dijous, juliol 26th, 2012

Donat que la notícia a l’orígen d’aquest article de la premsa d’esquerres francesa ha interesat poc a Espanya i a Catalunya, tampoc a la direcció del PSC ni al seu sector catalanista, ni a Artur Mas   el qual no ha fet massa soroll entorn de la notícia, com sempre més tactista que real,  hem cregut convenient  pels lectors d’un temps d’un país fer una traducció d’aquest article de Stéphane Pelletier, hispanista a la Universitat Paris-Créteil (Upec). A.C.
Libération. 4 avril 2012.

STÉPHANE PELLETIER

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En el tumult de la crisi econòmica que castiga Espanya des de 2008, i quan el país vivia en els preparatius de la vaga general del 29 de mars, la notícia ha passat desapercebuda en els medias espanyols. Artur Mas, elegit president de la Generalitat  des de desembre 2010, ha declarat fer de la independència de la seva regió un objectiu polític. A l’ocasió del seu 16 è congrés, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació política que lidera Artur Mas, ha decidit de lluitar per la creació del seu pròpi estat, afirmant sense ambages que la seva vocació és independentista.

 

És cert que està en l’ambient d’aquesta comunitat  autònoma entre les més riques d’Espanya -i que assegura el 20% del PIB nacional- un aire d’independència cada vegada més insistent. CDC caba de passar un cap i aquest canvi d’estratègia política d’una formació fins ara més aviat moderada solament es pot comprendre que a la llum dels sobresalts i contradiccions relacionats amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia votat el 2005 pel parlament català( ratificat per 75% dels electors catalans en un referèndum) en 2006 pel Congrés de diputats espanyol. El Partit popular llavors a l’oposició, havia interposat  varis recursos d’inconstitucionalitat contra aquest text davant el Tribunal constitucional que l’havia finalment retallat, refusant el concepte de nació catalana.

 

En reacció a l’amputació del seu estatut, més d’un milió de Catalans havien manifestat a Barcelona en juliol de 2010 als crits de “Viva Catalunya lliure” inclús cridant eslògans anti espanyols com “Espanya, fora!”. Que el sentiment independentista guanya terreny no cap el menor dubte,es pot parlar fins i tot d’un viratge de la societat catalana. Tots els sondejos  i enquestes d’opinió van en aquest sentit. Sobre els 7,5 milions d’habitants d’aquesta regió, entre 30 i 50% declaren desitjar ardentment que Catalunya esdevingui un Estat de dret independenten el si de la Unió europea.

 

El model d’una Catalunya amb  Espanya ha entrat en crisi des de més d’una dècada i els lligams amb Madrid no paren de distendre’s. La qüestió que sempre es posa és: fins on anirà squesta distensió? Des del principi de la crisi, molts Catalans són independentistes per raons econòmiques perquè desitgen  beneficiar-se d’una real autonomia fiscal com la del País basc, la sola autonomia a recaptar directament els impostos.

 

L’afirmació del “fet diferencial” a l’àmbit cultural, (Catalunya no és Espanya, la seva llengua, la seva història i la seva cultura no són les mateixes, etc.) no data d’ahir però el fet nou és que els sectors moderats del catalanisme polític assumeixen ara obertament les seves intencions independentistes articulant-les a una crítica acerba de la distribució regional de les riqueses en el país. Els Catalans pagarien massa i Espanya, aquesta madastra, no els retornaria que molt poc en contrapartida. La lògica independentista a fortiori condueix a recusar la lògica de l’igualtat dels règims d’autonomia.

és bé perquè el sentiment d’une sangria practicada per Madrid sobre la seva economia progressa en la població catalana, que el discurs independentista pot afirmar-se en alguns partits nacionalistes. La recuperació política de l’independentisme per una part del centre dreta al poder en Catalunya ( gràcies a una sèrie de pactes passats amb el Partit popular) pren en compte una realitat tangible, el somni que acaricien varis centenars de milers , inclús milions de Catalans, d’una nació independent. Sense voler comparar, es pot pensar en les tensions que existeixen en Belgica entre Flamencs i Wallons o a la temptació independentista que afecta Escocia. Tanmateix l’horitzó d’un Catalunya independent sembla llunyà i Artur Mas i companyia entretenen una ambigüitat molt política no prenent cap mesura concreta que consistiria en fixar un calendari per organitzar l’autodeterminació.

En fi o sobre tot, la urgència per Catalunya està en la reducció de seu imprtant déficit i la severa política d’austeritat portada per la Generalitat d’Artur Mas ocupa molt més les espirits del Catalans que una hipotética independencia. Amb això Catalunya no es diferencia massa de les setze  altres comunitats autònomes d’Espanya i el seu destí encara està lligat a aquesta.

Tasca cultural catalana

Dilluns, juliol 23rd, 2012

Llegiu, sobretrot els joves i ensenyants aquest article d’Antoni Porcar Candel publicat al  setmanari valenciá EL CAMÍ el 10 de juny de 1933; una petita mostra  del que  el cop d’Estat franquista és va emportar. La reacció espanyola ja sabia ben bé el que es feia  i desprès de la seva victòria va deixar un desert cultural que els seus hereus al País Valencià han continuat inexorablement. Actualment però, un nou renaixement està sorgint gràcies justament a la joventut i els ensenyants que mai han acceptat la indignitat a la que els ha volgut condemnar el franquisme. En aquells tanys trenta la reacció va poder subjugar l’Espanya profunda però no Catalunya ni el País Valencià que van resistir fins al final. Avui els hereus del franquisme tampoc podran amb Catalunya, i el País Valencià s’ha posat en marxa per retrobar el camí.

Per la nostra part a l’article hem remarcat  tres punts : la modernitat de la proposta pedagògica per l’època, la normalitat de la vida durant la República amb viatge a Montserrat inclòs que xoca amb el clima subversiu descrit  a posteriori per la dreta per justificar la injustificable guerra.  I finalment la alusió al  futur estatut del País Valencià que a causa de la guerra no arribà a temps a ser votat i poder-se beneficiar, entre d’altres, de l’experiència pedagògica catalana.                        

A.C.

 TASCA CULTURAL CATALANA

Antoni Porcar Candel . El Camí, Juny 1933

Catalunya continua demostrant com sempre la seua preocupació i cura per totes les activitats que signifiquen un conreu més o menys intens de les coses de l’esperit.

Aquest  any s’ha organitzat i portat a fi un curset de perfeccionament pels mestres d’escola, que ha sigut una cosa admirada i apreciada en tot sentit pels que hem tingut la sort de concórrer. Un equip de trenta dos mestres i mestresses han estat elegits per la Generalitat per poder assistir a l’esmentat curset. Aquesta ha assignat una subvenció als cursetistes (deu pessetes diàries, més despeses de viatges) durant vint dies i s’ha enviat als pobles un substitut, també pagat pel seu compte. Durant Aquests dies d’estada en la gran capital mediterrània  han tingut ocasió de copsar un niu tan gran d’impressions afalagadores que podrien donar lloc a una sèrie de comentaris. Procurarem doncs donar un xic resum de lo fet, el que vindrà a ser com una petita, feble i ràpida espurna comparat amb el foc encès -constant i pletòric- en una de les moltes institucions catalanes que a hores d’ara són ja l’admiració  del món cult.

Per donar lleuger compte de les interessants activitats desenvolupades, ressenyem a continuació el pla de treball portat a fi a l’Escola Normal de la Generalitat:

Dilluns i dimecres  curset sobre mesura del treball escolar. Problemes principals de la teoria del coneixement. Conversa pedagògica. Biblioteca. Música, dibuix, realitzacions o formació domestica. Català o literatura catalana (especialment de la renaixença ençà).

Dimarts i divendres:  Nois difícils. Biblioteca. Metodologia de la Història. Conversa pedagògica. Visita conduïda (monuments, fabriques, etc.)

Dijous i dissabtes: Biblioteca. Metodologia de la Física. Ètica dels valors. Conversa pedagògica. Visites a escoles i altres centres docents.

Aquestes conferències han estat donades pel següent professorat: Srta Comas i senyors Galí, Roura, Santaló, Salinas, Frígola, Piñol, Visa, Costal, Trigo, Torroja, Salonic, Sanz, Vila i Maluquer. Tots ells s’han esforçat per arribar en llurs explicacions al fons de la nostra anima, ajudant-nos per a la captació de nous ideals.

Durant la visita col·lectiva feta a l’il·lustre President de la Generalitat se’ns varen proporcionar localitats per assistir al Teatre Liceu, al Parlament català i dos autobusos per poder fer una excursió a Montserrat.

Ademés varem celebrar el centenari de la Renaixença amb la intervenció de l’egregi poeta Carles Riba, dels alumnes de l’escola, de l’Orfeó de la mateixa i de l’il·lustre Conseller de cultura, senyor Ventura Gassols, el senyor Rector de la Universitat, doctor Serra Hunter ens va donar l’últim dia del curset una esplèndida conferència que ens va permetre comprovar la seua gran personalitat dintre del món filosòfic.

L’amabilitat i l’esperit de companyonia trobats en el professorat d’aquesta Escola Normal, a l’ensems que l’orientació de caire tan modern i científic donat a les ensenyances, ens han fet pensar més de quatre vegades si és que ens trobàvem estudiant en una universitat anglesa o lalemanya.

Ja tornem a romandre a l’isolat poblet rodejat de rocs i muntanyes coronades de blanques i quasi perpètues neus. Pero l’haber assistit  a l’esmentat curset i el viure amb tanta joia i intensitat la vida de la grandiosa capital han fet el miracle d’aconseguir que ens trobem ara menys sols dintre de la nostra acostumada soledat. És que esta inquietud espiritual aconseguida ens fa que pensem i meditem alguna cosa sobre lo vist i plasmat, i açò ja és un motiu per trobar-nos com si diguerem renaixcuts dintre del nostre propi jo.

La futura Generalitat Valenciana tindrà un punt ferm i lluminós que li pot servir de guia, en obra de cultura , dintre la natural inseguretat dels seus primers passos.

Antoni Porcar Candel 

 


La qúestió territorial espanyola

Dimecres, juliol 18th, 2012

 

Diu Josep Ramoneda rotundament en el seu article Tornar la paraula a la ciutadania, que “L’Estat de les autonomies està esgotat. Ja ningú creu en ell”.  (…) que està amortitzat, no ha resolt el problema pel al qual va ser creat -la inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya- i ha creat enormes bosses de poder corporatiu i clientelar.  Considera que “l’Estat de les autonomies ha donat recer a una versió postmoderna del vell caciquisme”, i a més pensa que “ l’eterna cançó federalista no ha passat mai d’un eslogan.

Segons ell, al PP creuen que ha  arribada l’hora de la re centralització, i el País Basc i Catalunya, es miren  cap  la  independència.

En el seu article  Ramoneda diu també que “un govern que renega de les seves promeses en set mesos, s’ha de sotmetre al control democràtic, tornar als principis bàsics de la democràcia. (…) tornar l’última paraula als ciutadans”.

I en l’eventual consulta creu que “ l’Estat autonòmic també ha de passar per les urnes”.  El problema, per ell,  ja no és el pacte fiscal del qual vaticina un fracàs anunciat. I com molts ciutadans  creu que “ja no es pot entretenir el personal uns anys més amb aquest esquer, i CiU seguir guanyant eleccions amb l’eficient ajuda del PSC. Catalunya, sentència, “ gesticula molt però mai dóna cap pas”.

No és el primer article òbviament, on es parla de la qüestió territorial espanyola, de centralisme, federalisme o independència. Evidentment, no és a intel·lectuals com Josep Ramoneda a donar solucions o formular  propostes concretes, sinó als polítics. Fa uns  dies, en l’acte organitzat per Nou Cicle, Raimon Obiols va intervenir per dir que la solució per Catalunya existeix. I una solució que evitaria la confrontació entre federalistes i independentistes que de produir-se seria mortal per Catalunya. La solució existeix en el marc d’Europa, en l’Europa de les Regions de la qual també n’han parlat d’altres polítics, en particular Pasqual Maragall. Obiols va precisar que els drets i deures d’una eventual nova regió ja estan formulats i consignats en la constitució de l’Estat del Sarre, avalada per dos grans Estats europeus, França i Alemanya. La nova  regió europea comprendria com nus central Catalunya; però es parla també  d’Aragó, Andorra, Roselló i, les Illes i per què no, delPaís Valencià, i hauria d’obtenir l’acord i estar avalada per França i Espanya –d’aquí la dificultat.

Els uns per poc, i els altres per massa, el cert és que d’aquesta possibilitat ja no se’n havia parlat més fins que Obiols la recordés l’altre dia.

Entre les  idees que es barallen, totes més difícils d’aconseguir les unes com les altres, n’hi a una de la que sempre m’ha sorprès que ningú en parli desprès de trenta anys de democràcia i amb unes  circumstàncies actuals més favorables que mai. Seria  la solució que s’hauria d’haver imposat a la mort de Franco: realitzar un Estat modern, democràtic i responent a la situació real d’aquesta pell de brau.

És a dir, un estat plurinacional i plurilingüístic, constituït per les nacions amb llegua pròpia federades  a una Espanya a la qual s’adheririen solament aquells territoris que ho desitgessin i que s’organitzaria com ho entengués, centralitzada o amb un un esquema descentralitzat per a les regions. Esquema real al segle XXI difícilment realitzable… sense un gran coratge de tots plegats.

 

De cara a les primàries

Dijous, juliol 12th, 2012

Estic segur  que els socialistes espanyols, com bons socialistes són defensors, i ho han demostrat sobradament, dels drets  de les persones. I estic convençut també que  en el seu conjunt es troben bé en la seva condició d’espanyols i com és legítim i natural quan es disposa d’un estat, no tenen  problemes d’identitat ni de pertinença. La noció de pertinença és deguda , a més de moltes raons,  a sentiments  i drets que tenen les persones i també els pobles i, en aquest cas, els drets són drets col·lectius.  A més, en el cas dels socialistes i de  les esquerres en general,  aquests drets col·lectius són principis que figuren inclús en els estatuts fundacionals dels seus partits en un apartat que parla del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Els partits de dreta, els de la gent en general ben estant,  no és que no tinguin sentiments, en tenen en particular un de molt arrelat -ells sabran per què!- el sentiment religiós. Però sobretot tenen un sentiment que eclipsa tots els demés que és l’afany del profit que generalment ofega sentiments i principis.

Que la dreta espanyola, o catalana o turca, sigui nacionalista no ha d’estranyar a ningú; si gratem bé  sempre hi trobarem un interès econòmic a més d’ un factor de dominació política sobre uns altres individus o col·lectius, ja siguin grups ètnics o altres nacions.

A la sortida del franquisme el socialisme català i els socialistes espanyols immigrats a Catalunya per raons econòmiques van saber trobar la manera d’unir-se i crearen el Partit dels Socialistes de Catalunya o PSC, i ho feren sota la bandera del socialisme i del catalanisme. Un catalanisme que durant la República va fer seu el moviment obrer, des del POUM als comunistes del  PSUC amb Joan Comorera.  Els anarquistes no foren catalanistes a nivell de la Confederació, però cal constatar que a les sigles CNT hi a la N de  Nacional (espanyola, per descomptat, ells tan internacionalistes!) Tanmateix els anarquistes catalans foren catalanistes a nivell personal, ( Tots els que vaig conèixer a París eren catalanistes, Joan Ferrer que epublicava Solidaritat Obrera, Marimón..).

Tornant a la transició democràtica aquesta unió del socialisme espanyol i català, dels Reventós i Obiols va funcionar fins arribar a governar el PSC a Catalunya amb Pasqual Maragall president de la Generalitat. I això, malgrat els esforços inicials del nacionalisme espanyol dels Guerra i &, més preocupats (no solament ells) en salvar “la unidad de “la pàtria española” que de trencar les estructures heretades del franquisme com s’ha pogut constar.

Desprès del fracàs sense pal·liatius dels útims temps cal parlar clar. Al PSC hi ha dues sensibilitats i els temps reclamen l’alternança, una alternança autèntica i no un simulacre, i la situació actual demana tornar a la imatge del PSC que es va mantenir fins que es va trencar al Congrés de Sitges.

D’ençà, tenim un PSC, com l’ha definit algú, amb “una fortalesa interna, de ferro, i una feblesa externa”. I ha arribat l’hora d’ intentar que sigui al revés. I quan més aviat millor. No sé quina és la tecla que s’ha de tocar però les properes primàries no poden arribar sense que la societat catalana no hagi percebebut i no li quedi cap dubte, que el PSC és un partit socialista català subirà no submís al PSOE.

I si aquest intent fracassa que quedi ben clar igualment que la responsabilitat serà d’aquells que s’oposen al necessari canvi d’imatge del socialisme a Catalunya quan ells s’han pogut beneficiar fins al final d’una unitat sense falles i d’una lleial col·laboració.