D'un temps, d'un pais

Des de la transició democràtica,   és la segona vegada que la dreta demana a crits la dimissió anticipada d’un cap de govern democràticament elegit. Primer, recordeu,  va ser el famós: “Vayase Señor González!”  d’Aznar.I ara hi tornen amb el “Zapatero dimisión!”

Però aquestes dues no són, que jo sàpiga, les dues úniques vegades. La primera que podem recordar fou després de les elecciones del 1936.  Els díes16 i 23 de febrer se celebraren les terceres eleccions generals, i últimes, de la Segona República EspanyolaLes elecciones donaren el triomf a les esquerres en Catalunya i PaísValencià), amb més del 60% dels diputats elegits i que a l’excepció de Catalunya agrupava la coalició de Front Popular, amb el PSOE, Esquerra (que incluía a la ORGA), Unión Republicana, ERC, PCE, Acció Catalana, POUM, Partit Sindicalista i altres . La reacció-mai tan  ben dit!- no es feu esperar.El 18 de joliol  els militars, Falange i l’Esglesia se sublevaren contra el règim democràtic per instaurar ina dictadura després de tres anys de guerra civil.

Això sí! Aquesta dreta d’avui. digna successora de les forces vencedores,es va comportar durant quaranta anys amb tot el respecte del món. En cap moment se li va passar pel cap, ni que fos de manera respectuosa,cap Vayase Señor Caudillo!”
Amb aquests antecedents, com voleu que aquesta gent vegi favorablement la recuperació a de la Memòria Històrica!

Està clar que la normalitat democràtica no va amb la dreta espanyola i des de sempre.

Fa uns dies,en aquestes mateixes pàgines  titulava un article sobre els partits polítics “Tots no són iguals”.És la tèsis que defensa Miquel Iceta a a les pàgines del  setmanari valencià El Temps.

Els partits nacionalistes  ja voldrien  arribar a sembrar la discòrdia entre el socialisme  català i espanyol; i això per pur tactisme partidista car és evident que tant  a Espanya com a Catalunya els qui sortirien guanyant de l’operació són les forces conservadores d’un costat i l’altre de l’Ebre; i a més, a Espanya guanyaria una força, el PP, recelosa amb les autonomies -segons l’expressió diplomàtica d’Iceta-. L’entrevista d’El Temps l’encapçala el titular “Ara, a Espanya, toca federalisme”. I a la pregunta del setmari: “l’última victòria de Zapatero va ser gràcies als vots obtinguts pel PSC? La resposta d’del vice secretari del PSC és contundent: Són vots que venen precisament per què l’esquerra governi a Espanya. La gent sap que es decideix si governa el PP o el PSOE.”

Tots plegats, afegeix el periodista,  amb CiU, Esquerra i Iniciativa heu votat a les Corts una reforma de la llei del Tribunal  Constitucional i forçar-ne  la renovació. Comptareu amb el suport del PSOE? La resposa d’Iceta és de calaix: “Treballem per aconseguir-ho, perquè sense el suport del PSOE no serà possible. Qualsevol modificació legislativa a l’àmbit estatal necessita el suport d’algú: el del PP és impossible, i per tant l’hem de trobar en el PSOE.A nosaltres ens agrada presentar batalles per guanyar-les, no per perdre-les.

Encara és hora que algú em digui què hem de fer si no és convèncer el PSOE i guanyar batalles(…) Aquí l’objectiu és claríssim: guanyar i que hi hagi la reforma de la llei. I això només ho podem aconseguir amb el PSOE.”

Els arguments d’Iceta són de sentit comú, indispensable en política.Allò que que no diu -ni ell ni altres polí tics- és que la renovació del Tribunal Constitucional és un falç problema; el veritable tema polític que es planteja és siCatalunya pot aceptar la retallada de l’Estatut desprès  d’haver estat votat a Madrid i Catalunya i haver estat referendat.

I el segon tema que s’evoca en el titular de l’entrevista és el  federalisme,real  decentalització del poder polític de l’Estat, sobre el qual el socialisme espanyol fa massa temps que passa de puntetes.

Allò que està clar és que el PSOE demostra poc interès en fer un pas endavant de cara a la constitució d’un Estat Federal. No sé si l’electorat espanyol  n’és conscient i d’acord, però la societat catalana cada vegada està més persuadida que al igual que pel tema dels estatuts, Catalunya haurà de prendre la iniciativa amb els socialistes catalans al capdavant si no es vol que el federalisme solament  sigui una paraula buida als estatuts del PSOE i del PSC.

No és la primera vegada que en parlo però com m’he trobat  amb la fotografia als diaris val la pena de tornar  a parlar-ne.

No és d’estranyar que un president en execici encomani al pintor viu del país més celebre un quadre per a la sala del Consell del Govern. Allò que ja no és tan normal és que el pintor cele bre, en un afany que no qualificaré no trobi res millor com a “genialitat” que plasmar en lletres enormes les inicials del seu “client” i a la  vegada president de la Generalitat. Com tampoc és normal que el president, aleshores encara en execici, consentís deixar penjar el quadre a la sala de ple ns del govern.

I desprès tenim el que tenim. Quan canvia la majoria elnou govern s’ha de reunir en una sala presidida per les lletres es J.P, les iniciales del president honorífic del principal partit de l’oposició! O això, o obligar el nou govern a fer el gest desagradable d’haver de retirar la pintura.

Quan les coses es fan malament mal acaben.

En tenim un altre exemple recent amb el nou Estatut; votat pel Parlament, el Congrès i referendat pel poble català, resulta que pot ser desfigurat per  un Tribunal Constitucional deslegitimat per incomplir la pròpia llei no havent reemplaçat un dels seus components mort ni a quatre amb el mandat expirat.

La que

no molesta

al camp

vencedor.

El Jutge Antonio Pedreira que instrueix el cas Gürtel sol·licita a l’advocacia  general de la Generalitat de Valenciana un informe sobre la identitat  de 17 alts càrrecs dediferents departaments de l’executiu de Francisco Camps que van contractar treballs amb empreses relacionades amb la trama de corrupció per un import total de 7,25 milioms milions d’euros entre el 2004 i el 2009, segons va informar el Tribunal Superior de Justícia de Madrid.Vol saber la identitat  dels màxims responsables durant el periode esmentat  dels centres gestors” dels 17 departaments següents:  Presidència i vicepresidència  del govern del Partit popular de la      Generalitat Valenciana, les conselleries de Justícia Territori i Vivenda, Infrastructures i Transport,

Turisme, Cultura i Educació, Benestar Social i Sanitat.

A més d’aquests Departaments també sol·licita que s’identifiquin els gestors de  l’Agència Valenciana de Turisme, l’Institut Valencià d’Avaluació, Agència alenciana de Salut, de Valenciana d’Aprofitament Energètic  de Resídus(Vaersa), La Fundación de la Comunidad Valen ciana La Luz de las Imágenes, Projecte Cultural de Castellò i de Seguretat i Promoció Industrial València.

La Generalitat valenciana ha respost a les imputacions que figuren  a l’esmentat informe judicial a través la seva portaveu que va defensar “l’honestedat i la legalitat” de les contractacions i va qualificar les afirmacions “d’infàmies, mentides i difamacions”.

Entre els meus papers he trobat un text amb aquest mateix titular; és un article de finals del 1991,  elaborat col·l·lectivament i publicat a la premsa signat pel Club d’Opinió Emprius.

No sé si hi ha motiu per celebrar que la situció política que s’hi descriu sigui la mateixa que ha conduit a constituir actualment la plataformaCatalunya, Causa Comuna. I les idees isolucions que s´exposen a l’article, algunes coïncidexen amb les que la Plataforma ha elaborat darrerament en la seva primeraConferència Oberta , i algunes altres, la Plataforma les podria fer-les  servir encara avui.No és d’ens ha de sorprendre que els mateixos mals necessitin els mateixos antidots. El que potser sí s’ha de lamentar  és que la desafecció de la política per part de la ciutadania perduri en el temps. I la conclusió que s’ha de treure és que probablenent als partits els costa fer els seus deures. A.C.

Deia Emprius al seu article: “Una resposta tòpica ens diu que en una societat individualista, insolidària i hedonista, com és la nostra, predomina l’interès particular i s’obliden, no interessen, els afers de la comunitat, sols és pacialment cert. De fet existeixen formes d’associacionisme que, tot i el febles que semblin, agrupen milers i milers de ciutadans a l’entorn d’objectius col·lectius: associacions de veïns, ateneus culturals, clubs d’opinió, clubs esportius, cases regionals, moviments ecologistes i feministes, associacions religioses, grups pacifistes, de voluntariat,humanitartis, ONG’s en general creades en suport de qüestions nacionals i internacionals concretes, etc… Per no citar col·legis professionals que defensen interessos col·lectius, però corporatius.

La qüestió, doncs, no és que la gent es desinteressi pels afers polítics en la seva accepcióde col·lectius o cívics sinó que perd interès en la política que fan els professionals, els partits polítics. Per què?

La política, la que fan els partits i les institucions públiques, vista de fora estant, és una activitat realitzada per iniciats, com si de sectes es tractés, que decideixen allò que és bo per a tots  mitjançant la regulació de les activitats públiques i privades –les lleis- i la distribució dels cabdals públics –el pressupost-.

En democràcia formal  els actors de la política són representants dels ciutadans els quals són convocats periòdicamentper elegir-los. La maquinària electoral –perquè es tracta d’una màquina- és com una caixa negra en la qual entren els vots dels electors i de la qual en surten els elegits i les polítiques que proposen fer. La qüestió de fons és que el ciutadà normal i corrent no sap res del que passa  dins d’aquesta caixa. No és transparent, no li expliquen i, finalment no l’interessa.

Però sospita que tot el suposat mistèri que contè la caixa no és sinó una pura, i dura lluita per fer-se amb el seu control, la lluita pel poder polític.

I, conclou, que la política no és sinó l’exercici del poder. I res més. Constata que una característica de l’activitat interna dels partits i dels governs és el secret. Sembla que va ser Michel de Montaigne que va dir allò que “el secret és poder”. Secretes són les deliberacions dels partits, secretes les deliberacions dels Consells de Ministres i les del Consell Executiu de la Generalitat. No consten en acta els vots particulars d’aquells que discrepen perquè hom pressuposa la solidaritat dels col·lectius en la tasca de govern.

Aquesta mal entesa solidaritat porta al corporativisme- dels governs municipals encara s’en diu “corporació”- segona característica destacada. Els dissidents són marginats, les candidaturesgairebé sempre úniques. El vot es fa, sovint, a mà alçada o per aclamació.

Diu Cuni en aquesta entrevista de fa uns dies a TV3 que Obiols és un home de pensament. I diriem nosaltres, contràriament al que han pretès els seus adversaris, divertit . No entenem que els mitjans no ‘aprofitin més la seva figura en un moment on la imatge de la polí,tica està evaluada als ulls de la ciutadania.

Malgrat que es pot trobar al web de TV3 hem cregut interessant fer coneixer als lectors d’un temps, d’un país… el contingut de l’entrevista.