Archive for the ‘Ètica/Laïcitat/Religió’ Category

Gaetà Ripoll, el mite del republicanisme valencià

Dimecres, febrer 16th, 2011

SripollFa un temps  escrivia aquí mateix un article titulat Dues societats diferents  referint-me a la francesa i l’espanyola en el qual  relatava l’ajusticiament a Abbeville (França) per part de l’Església  l’1 de juliol de1766 del chevalier de la Barre, un jove noble francès que no es va descobrir davant d’una processió.Acabo de rebre  i trobo interessant de reproduir  a continuació  l’article que va publicar al número 52 de la revista El temps l’amic Francesc Viadel sobre l’execució a la ciutat de València del mestre d’escola Gaetà Ripoll, la darrera víctima  la Inquisició Espanyola.

“El 31 de juliol de 1826 s’executava a València un solsonés de nom Gaetà Ripoll. Era l’última víctima de la Inquisició. Avui dia tan sols el nom d’una plaça del cap i casal del País Valencià recorda aquell home que visqué els seus darrers dies a l’horta de Russafa.

El 31 de juliol de 1826 la ciutadania valenciana es lliurava a un espectacle sinistre i aterridor.

A la plaça del Mercat del cap i casal, al costat del carrer dels Conills, just davant de la Llotja, s’arroglaven centenars d’encuriosits veïns disposats a seguir l’execució a la forca del darrer heretge de la santa cristiandad.

Aquell matí,la Junta de Fe, eufemístic títol de l’odiada Santa Inquisició importada de Castella, executava la sentència de mort contra un solsonés de 48 anys d’edat, Gaetà Ripoll Pla, acusat de ser” hereje formal y contumaz”.

La brutal sentència va fer trontollar els ressorts del poder monàrquic en mans de Ferran VII i fins i tot  va aixecar les protestes més airades de la civilitzada Europa.

Al capdavall Ripoll, un home humil, segons diuen testimonis escrits de l’època, de gran qualitat humana, havia estat víctima del fanatisme religiós, del terrorisme clerical.

Fill del restaurador Miquel Ripoll li Teresa Pla, Gaetà Ripoll Pla va nàixer el 22 de gener de 1778  a Solsona. Estudià teologia a Barcelona i quan esclatà l’any 1808 la guerra del francès prengué part contra les tropes napoleòniques.

Dos anys més tard, éssent oficial, caigué presoner i fou conduit a França, on segons sembla tingué contacte amb bels corrents filosòfics de tall rousseaunià.

L’any 1814 Ripoll tornava a la península, on continuà fent de militar fins que l’any 1823 va ser llicenciat a causa d’haver servit a files durant el període constitucional, molt probablement a la Milícia Nacional de València. Ripoll quedà dins la classe d’”infinits” i acabà retirant-se a la partida de Perú, llavors pedania de l’actual barri valencià de Russafa, on exercí com a mestre fins la seva captura i mort.

L’arribada de Ripoll a aquelles terres d’horta avui amenaçades per l’ampliació del port de València degué ser per als seus pobres habitants dedicats al camp tot un esdeveniment.

El 28 de juliol de 1894, amb motiu de la trista efemèride, l’Ajuntament de València publicava un petit article –que traduïm del castellà- escrit per Tomàs Giménez Valdivieso sota el pseudònim de Cazalla, en que es relataven no poc aspectes del seu pas per aquelles terres a partir de testimonis de gent de l’horta que havia conegut Ripoll.

L’edifici  –escriviaCazalla- ocupat per l’escola que regentava Ripoll, l’havien aixecat els veïns de la partida del Perú, ja que aquells catòlics governs no s’ocupaven de coses tan trivials com la instruccció pública. Era una barraca de de les que anomenaven a l’horta de vuit costells, amb dos pisos. Es trobava emplaçada a l’entrada de la senda de la qual abans hem fet mèrit com a lloc escollit per Ripoll per passeig i meditació, entre camí de Pinedo i el pont de la Lloseta. S’hi havia instal·lat l’escola de xiquetes i l’escola de xiquets. A l’escola de xiquetes s’entrava pel camí de Pinedo i lescola de xiquets anomenada vulgarment l’escaleta, tenia la porta cap a la mar. Avui ha estat remplaçada la barraca que acollí Ripoll per una alqueria, les senyes de la qual són: camí de Pinedo, trast setè (no té número). S’anomena arqueria del Curro, i hi ha un estanc(…)”

La coneixança de Ripoll, dèiem causà una gran impressió entre els habitants de l’horta. Tal i com expliquen a Tomàs Giménez els testimonis que el conegueren: “Recorda Vicenta que, contra el que s’ha escrit i pintat, Ripoll era alt i de bones carns, duia barba negra i grans tirabuixons, i que per això l’anomenaven Polserut         .”

Un altre dels cronistes que recullen la història de Ripoll, el polític del segle XIX Salustiano Olózaga– que escriví l’article “Un ahorcado de Ferran VII”- fa una descripció acurada del mestre de Russafa: “(…) figura hermosa, gallarda i apacible, de las que suelen comparar-se

con las del Salvador con larga i tendida cabellera, que entonces se consideraba como distintivo de masoneria”.

Ripoll es negava a menjar carn dolgut que s’haguera de fer mal als animals, es preocupava  de que els xiquets de les barraques tornaren els fruits del camp que hagueren pogut robar ocasionalment durant el dia, vetllava per l’educació dels menuts, era persona caritativa segons diu Olózaga, “siempre quria imitar la vida de Jesús”.

L’any 1823, l’església espanyola començà a queixar-se que sense l’existència del Tribunal de la Santa Inquisició la religió estava perduda i encara la mateixa monarquia. Les pressions sobre Ferran VII per que es restaurara aquell tribunal anaren en augment, tot i que no aconseguiren que el rei s’hi pronunciara. Enmig d’aquest ambient cada bisbe decidí pel seu compte la reabilitació o no del Tribunal que ara naixia sota el nom de <junta de Fe. València fou la primera ciutat a tenir-ne un. La iniciciativa partí l’estiu de 1824 del canongeJosé Maria Despujol, governador eclesàstic de l’arquebisbat fins el nomenament del nou bisbedon Simó López (Nerpio, Múrcia1744-València, 1831). Simó López, havia estat un ferm de les Corts de Cadis de la reimplantació de la Santa Inquisició. Durant els seus mandats al capdavant del bisbat d’Oriola (1815-1824) i de València (1824-1831) applicà una política en la línia més tradicionalista. Entre les amistats de Simó es comptava Diego de Cádiz un dels membres més i t antiliberals de les Corts de Cadis. Amb aquesta trajectoria era normal, doncs, que Simó prenguera amb gran zel les regnes de la Junta de Fe.

La denúncia feta per una dona de l’horta contra Ripoll de seguida va donar feina als inquisidors de Simó. Però l’únic crim conegut de Ripoll en aquella època d’involució política i fanatisme reaccionari  fou, segons Olózaga que, en vez, de exigir a sus discipulos que, al entrar en ella (en l’escola), dijesen “Ave Maria Purísima”, les ensenyaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba  a misa, ni les hacia salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”.

El president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, de seguida es posà mà a l’obra. Toranzo, després de sotmetre a examen  treze testimonis, els noms dels quals no es va saber mai, demanà la detenció i l’embargament dels bens de Ripoll el 29 de setembre de 1824.

Si hem de fer cas a Tomàs Giménez, la detenció es produí a la barraca de José Vivó, conegut a l’horta pel malnom de l’arroser.

“En l’horta, relata  relata Giménez, no saben més que de l’aïllament en que vivia Polserut; tan sols era trencat per visitar les cases de Mariana Gabino i de José Vivó. A aquella anava durant el dia; a la de Vivó solia acudir de nit per passar la vetllada i  allí es trobava xerrant amicalment

Amb la família Vivó quan s’hi presentà la ronda que enviava el llatinent que prengué Ripoll i el conduía la presó (…)”.

Més endavant afegeix: “No pogueren saber com es deia el llautinent que manava la ronda (…).”  Es disputaven llavors el comandament a l’horta Julián Vázquez i Luis Salcedo. El primer no degué manar aleshores perquè tenia idees liberals.Tal volta exercí el paper de capità dels jueus algun voluntari realista, perquè n’hi haquatre en la partida. La barraca de l’Arroser, que ,es on agafaren a Ripoll , estava a la vora del cam,i del Valladar, i l’edifici que avui ocupa l’antic solar de la barraca que té el número 404 del trast sisè”.

És així que

Ripoll, el mite republicà

Com molt bé ha senyalat el profesor valencià Antonio Laguna, Gaetà Ripoll formà, al costat de les figures locals de José Antonio Guerrero i José Cristobal Sorní un dels mites cabdals del republicanisme valencià. “La figura del mestre màrtir, escriu Laguna a Blasco Ibañez: – y el periodismo se hizo combativo- esdevé la millor prova contra una Església a la qual ja s’ha declarat culpable, i per això va ser objecte de diversos homenatges repetits peruiòdicament”.

Fins i tot el periòdic La Bandera Federalva obrir el juny de 1893una subscripció per a dedicar-li unaplaca de ferro fos. Un fet que motivaría una certa polémica quan l’alcalde Va lència es va negar a deixar que que la placa s’instalaraa l’exposició de Belles Arts que tenia lloc a la llotja de la ciutat. Aquest rebuig enaltí, com diu Laguna, “el valor del màrtir”. La lluita desfermada provocà finalment que a través del regidorrepublicà Ricard Ibañez es proposara posar el nom del mestre Ripol a la plaça de la Constitució de Russafa. Una acció que seria durament criticada per Las Provincias i per la Correspondencia de Valencia. L’ajuntament tombà la proposta, i molt emprenyat, els republicansrganitzaren un acte de protesta el 9 de desembre de de 1893 al teatre Pizarro en què intervingueren Blasco Ibañez i BlascoGrajales. Finament l’agost de 1 906la plaça de la Constitució de Russafa passà a dir-se del Mestre Ripoll.

Actualment València conserva encara el nom del Mestre Ripoll en una de les seues places, encara que, amb tota seguretat, a la ciutat molt poca gent coneix la malaurada historia del mestre solsonès. F.V

.

Ingerència papal

Dimarts, novembre 9th, 2010

1269282454_1Un cop més les paraules del Papa que es desplaça pel món també com a polític són una ingerència inadmissible, i a més, mal educada al expressar-se quan és rebut amb tots els honors. Qualificar de laïcisme agressiu el tracte rebut a Espanya pel catolicisme és una presa de pel i un menyspreu a la intel·ligència dels ciutadans. A menys de considerar el catolicisme religió d’Estat com sempre ho ha sigut en aquest malaurat país.

Mai hagués gosat Ratzinger pronunciar aquestes paraules a França, bressol  del laïcisme. I no perquè des dels gals, la reina  Burgonde  va convertir el seu marit Clovis en el primer rei catòlic d’Europa  i des d’aleshores a França l’anomenen “la pubilla de l’Esgésia”, sinó perquè la societat francesa no acceptaria la ingerència del Vaticà en el seu sistema democràtic.

Les paraules del Papa s’han de rebutjar però no ens han de sorprendre;

la història d’Espanya fins avui és el resultat de segles d’ingerència i de submissió a a l’Església catòlica. I ja que el Papa fa referència als anys trenta de la República suposo que és per recordar aquestes paraules pronunciades en aquells temps pel cardenal de Sevilla Pedro Segura: “Que la ira de Dios caiga sobre España si la República persevera”  o les d el bisbe Pla i Deniel que escriu el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. Es guerra santa! Un dia volveran al seminario mejorados. Esta gloriosa diósesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada”. El Vaticà acceptarà la definició de creuada, i beneïrà la dictadurea com a Obra de Déu.El Caudillo serà condecorat per PiusXXIIamb l’Ordre Suprem de Cristo.

Tot,  menys demanar perdó pel suport que va donar l’Església catòlica  al cop d’Estat de Franco i a la guerra fratricida en Espanya.

I pel que fa a les altres paraules del Papa sobre el paper de la dona, lafrase  “Que la dona trobi a la llar i el treball la seva realització, més del mateix; em fan pensar en una de les “perles” del libre La natalidad dirigida, editat el el 1952en ple  franquisme  on es podia llegir:Fue bien popular el tema  aleman: Kirche, Küche, Kinder(església, cuina, nens).

El Consistori de Lleida contra el burka

Dilluns, maig 31st, 2010

2796-62660-a-burkasegonsHoussein Kuiten, portaveu de la mesquita del carrer nord de la capital del Segre, a Lleida no hi ha dones amb burka i només sis porten el nicab. Si aquestes xifres donades Per un representant  del discurs radical safista contrari a la prohibició són exactes, sembla que no hi havia urgència a muntar un ple per debatre i menys per prohibir aquestes peces de vestir.

El que passa és que en aquest tema, com en tants altres, molta gent juga a la confusió i els polítics i  els media no són els últims a promoure aquesta interessada confusió. D’entrada no té res a veure cobrir-se el cabell amb un vel com s’ha prohibit a una alumna en un col·legi de la Comunitat de Madrid d’Esperanza Aguirre i sostreure  el rostre a la vista de tothom darrere el burka o el sicab. Algú pot objectar: sí, existeix un lligam entre els dos actes,  el seu orígen religiós, que per cert, veus autoritzades islamistes neguen que siguin manaments del coran.

I pel que fa a la confusió de la que parlavem, aquesta  no ve dels islamistes, ve dels nostres polítics, ja siguin del PP, de CiU i inclòs d’esquerra, que tenen en comú el seu catolicisme i que es debaten entre prohibir els signess religiosos a les aules i aplicar a tots(!) els principis  de convivència d’una societat laica. Així mateix, dubtem de la motivació religiosa de molts musulmans homes quan llegim d’una persona que resideix a València, i la seva dona porta mocador,  comentaris com aquest: “ Jo vull que la dona estigui tapadeta al carrer i sexi a casa, vull que estigui guapa per mi sol, no que s’arregli per sortir i després torni lletja. Aquest comentari no impedeix a aquest individu afegir tot seguit que les dones que porten el vel integral se’l posen per voluntat pròpia. No es necessita escoltar avui un musulmà per haver sentit tan sols fa quatre dies aquests arguments en boca de catòlics, apostòlics  i romans , honorables pares de família de casa nostra. I encara no podríem jurar que no en quedin alguns.

El que és cert és  que els homes musulmans reben més malament que les dones la prohibició.

I que  associacions laiques d’immigrants celebren  les restriccions de Lleida.

la primera línia de conducta a mantenir en aquest temes és tractar per igual totes les religions. I aquest tractament passa per aplicar de cara a la convivència, els principis d’una societat laïca.  Al menys les esquerres, oblidant-se d’interessos electorals ho haurien de tenir molt clar.

Paradoxes

Dimarts, abril 6th, 2010

escolaAcabo de rebre al meu correu un pamflet amb el titol: Señorías, quitaré el crucifijo !Un text que no tinc inconvenient en reproduir.(Permetent-me –això sí- senyalar alguna paradoxa de les quecontè el text en forma de carta adreçada als membres del Congrès: Ilustrísimos Sres/as Diputado/as:

Soy profesor en uncentro público y me dirijo a sus Ilustrísimas para comunicarles que procederé inmediata mente a la retirada del crucifijo tanto en el aula como en mi despacho, no esperaré a que me obligue la futura Ley de Libertad Religiosa que prepara el Gobierno. ¡

¡¿Cómo hemos podido tardar tanto en darnos cuenta de que estamos en un Estado aconfesional y ninguna religión tiene carácter oficial?! ¡Debemos avergonzarnos del daño que hemos podido causar por mantener ese símbolo tan insultante en nuestros espacios públicos! ¡Y cuánta falta de respeto y de sensibilidad democrática hacia los ciudadanos que no profesan tal religión!

Es imperdonable haber mantenido públicamente el símbolo de  ese personaje judío que mereció tal muerte por denunciar la corrupción de los poderes políticos y religiosos de su época, por oponerse a la opresión y abusos que los gobernantes imponían al pueblo, por andar con prostitutas, ladrones e ilegales, que entregó su vida hasta el sacrificio en cruz por andar defendiendo la libertad, la dignidad y la igualdad de todos los seres humanos.

No tardaré ni un minuto más en retirar el crucifijo por el que muchos millones de personas han entregado su vida. Retiraré el crucifijo porque no quiero seguir siendo responsable de que los alumnos y ciudadanos que lo vean descubran los valores de entrega, radicalidad, esfuerzo, amor y solidaridad que expresa ese judío colgado de la cruz, con los brazos abiertos en señal de acogida y perdón. Quitaré el crucifijo, no sea que quien lo vea caiga en la cuenta que hoy sigue habiendo muchos crucificados por las mismas causas y a los que sí habría que retirarlos también de sus cruces. Quitaré el crucifijo pues no quiero que mis alumnos piensen que entregar la propia vida por los demás es el valor más sublime.

En su lugar, ilustrísimas señorías, he pensado poner un preservativo, o un blister de píldoras del día después o una cureta cruzada con un fórceps con el que se provoca la interrupción del embarazo, cualquiera de ellos representaría perfectamente el valor supremo de la libertad. Pero pensándolo mejor, no sería buena idea, porque no todos lo entenderían y además no queda nada estético colocar junto a la foto del Borbón un condón.

Por ello he decidido sustituir el crucifijo por una Obra de Arte, de esas que nuestros artistas universales han producido y que están expuestas en los Museos de todo el mundo para que sean apreciadas por millones de ciudadanos. Una obra de arte no debe escandalizar ni provocar ningún perjuicio en las convicciones íntimas de quien la admira. He pensado en artistas como el genial Salvador Dalí, paisano de los de ERC, o en Mariano Benlliure, paisano de la Sra. Pajín, aunque me tienta poner a mis dos artistas favoritos, uno extremeño, Zurbarán; y otro como yo, andaluz, el universal Velázquez. Y  sería de gran ayuda que me ayudasen adecidirme,lesenvíomispreferencias. Attmte.

en el correu.adjunta  imatgesdels crists de Dalí, Benlliure, Zurbaran i Velázquez.

Aquest senyor que es diu andalús té les dèries de l’extrema dreta valenciana per eclordar-se de la senyora Pajín i no poder-se resistir a evocar “los de ERC”

I ara acabar senyalem salguna de les paradoxes anunciades:

La Primera: Que Jesucrist, al costat dels dels humils i un dels primers contestataris sigui defensat avui per un  element de dreta –sinó d’extrema dreta- no és d’estranyar pel que fa a unaEsglèsia catòlica espanyola que no va dubtar en ipassetjar el dictador sota pal·li;  unaEsglèsia espanyola amb el monopoli de l’educació otorgat pel mateix dictador, i la  única al món a no denunciar els abusos a menors!

La Segonaparadoxa: Que jo, republicà, hagi de defensar  el Rei al qual ataca l’autor del pamflet quan escriu:   “he pensado poner un preservativo, o un blister de píldoras del día después o una cureta cruzada con un fórceps con el que se provoca la interrupción del embarazo, cualquiera de ellos representaría perfectamente el valor supremo de la libertad. Pero pensándolo mejor, no sería buena idea, porque no todos lo entenderían y además no queda nado estético colocar junto a la foto del Borbón un condón.”

I la darrera paradoxa o reflexió. Que poc ha d’estimar l’Art aquest senyor, incapaç de separar els temes fins al punt de no dubtar en embarcar Dalí, Zurbaran i Velázquez a la sevacreuada contra la llei d’interrupció de l’embaràs!

ROTO1CORRECTE

EL ROTO. El Periodico

Contra aquest senyor,producte no sé si de la religió, però sí de l’Esglèsia secular espanyola, tot esforç de  raonament semble va. Els ofesos són ells en un país on la intervenció  de l’Esglèsia en política és tradicional i la sevapresència de als espais públics aclaparadora.Contra “la Veritat Absoluta” no hi ha voluntat democràtica que prevalgui. Franquisme pur i dur.

l’Esglèsia catòlica no té remei.

Dilluns, març 22nd, 2010

cañizares

Algun lectorpodrà pensar que tinc una obsessió amb l’Església   Catòlica. I és cert car he de reconèixer que he estat marcat  pel suport que el catolicisme va donar al cop d’Estat militar contra el règim democràtic republicà i durant els llargs anys de dictadura franquista.

Així mateix, inc un profundconvenciment de que la religió fa temps que va deixar de tenir un rol civilitzador perconvertir-se en un suport a les classes socialment conservadores i en u n fre al progrès de les societats.

I per si no fora poc, no passa un dia en que  els seus repesentants no provoquin la consciència ciutadanamb unes decraracions impresentables. Les  darreres, les del Carde nal Antonio Cañizares que opina que “las notícias entorno a los abusos sexuales a menores organizados por por religiosos de la Iglèsia catòlica  en Alem ania, son “ataques” que pretenden que “no se hable de Dios, sino de otras cosas. La proliferación de estas denuncias, dijo, “no preocupan excessivamente a la Igè sia “” porque nosotros estamos asentados sobre  la cruz de Jesucristo, que siempre és salvación i victoria (…), es la espezanza de un amor que està por ncima de todo”.

Aquesta declaració, a més de ser integrisme pur i dur,  és una injuria a la inte·ligència que demostra l’opinió que aquesta gent  té de tots nosaltres.

Per ser justos també citarem les paraules del Papa que per fi expressa “la seva vergonya i el seu remordiment”. Això sí, només citant Irlanda i oblidant d’altres paísos on tambés’han produit els mateixos casos aberrants d’abusos sexuals a menors, com Ho.landa Austria, Suissa, Italia, Estats Units, la mateixa Espanya i sobretot Alemanya que el toca de al Papa de més aprop. Ni sancions als culpables ni reparacions a les víctimes. i ni un mot tampoc sobre les corrupcions dels Legio naris deCristo de Marcial Maciel Degollado. I pel que fa a la catòlica Espanta,és de remarcar la decreció amb la que s’hatractat el tema, la mateixa   amb que s’ha tractat la repressió franquista.

. Quan la pastoraldiu als abusadors: “someteu-vos a  les exigències de la justícia” estem gegitimats a pesar que sense algunes generacions de combatents per les llibertatsdemocràtiques, la justícia de la que estariem parlant seria probablement encara la dels tribunals de eclesiastics!

Moralitat

Dilluns, febrer 15th, 2010

vaticano_roma2-300x200Amics lectors. A principis del proppassat mes de novembre, un greu problema de salut, -del qual m’estic restablint poc a poc- ha estat la causa de la interrupció d’aquest blog que heu pogut constatar.
Avui, m’és grat intentar reiniciar la seva publicació amb aquesta nota i la reproducció d´uns titulars, que si bé han perdut actualitat, guarden tota la seva capacitat d’indignació.

Citem:
• “abusos sexuals dels bisbes dels USA al seu alumnat”.
• “la jerarquia de l’Església irlandesa implicada en abusos a menors”.

Aquests titulars han donat la volta al món…I NO HA PASSAT RES NI PASSARÀ! Al contrari. A la nostra societat post franquista – i allà on pot – l’Església s’oposa en nom de la seva “moral” als principis democràticament establerts per les societats. I, si en considera la conveniencia, no dubta en beneir guerres civils!

En aquest ordre d’idees. L’actual Papa es prepara a fer Sant a Piu XII, l’amic de Franco, dels dictadors e les potències de l’Eix i l’home del silènci còmplice sobre l’Holocaust.
No, el treball admirable dels missioners i missioneres, en nom de la seva fe, no compensa els efectes de la política vaticana, social i econòmicament ultra conservadora i nefasta.

Reflexió

Dissabte, octubre 17th, 2009

borgespUna reflexió de Jorge Luis Borges: Si Dios existe no le importará que lo dude.

I aquesta altra que no recordo on la vaig llegir o escoltar: La felicitat és voler ser el que un és.

La dreta torna als orígens

Diumenge, agost 16th, 2009

xerradaLa dreta ha perdut els seus complexes i les seves pors dels inicis de la transició. Ara ja saben que el revengisme que tant els caracteritza no es porta en democràcia. I respiren millor i tornen als orígens. Ho estic constatant al meu poble.

Al meu poble, des de l´esdeveniment de la democràcia, quan una part important dels seus habitants va començar a saber que podien existir persones que no pensaven com ells -no, no és broma, quaranta anys de dictadura dona per molt en segons quins contexts- al meu poble sabíem com pensàvem uns i altres.

Va haver un moment, quan l´ajuntament era d´esquerres, que no solament la gent progressista sinó molts al poble em manifestaven una oberta simpatia, o al menys així m´ho semblava a mi. Però des de que mana el PP a l’ajuntament, poc a poc he notat un canvi en el comportament d´alguns, no en tots òbviament, però sí en una part significativa, i cal dir-ho, de més edat. I aquesta impressió meua és corroborada per més gent d’esquerra que viu al poble.

És evident que no és el fet que em preocupa, sinó la pregunta que em faig: És possible que hi hagi persones que en el seu interior, conscientment o inconscient, estiguen influenciades per la ideologia que en un moment donat pot ocupar el poder, i no dubten, no en canviar d´idees -tenen i han tingut sempre les mateixes- sinó en adaptar el seu comportament extern a les circumstàncies?

Aquest tema em preocupa però no és l’únic.

Al meu poble, el domini de l´Església és total, la “calle” com deia aquell, l´espai públic és seu, i regna sobre les consciències, inclús en les de molts dels no creients. Per a molta gent, per no llegir, no llegeixen ni el diari i la sola finestra al món, la seva visió del món és a través de la religió. I el resultat és un verdader desastre; el resultat és tot el contrari del que en principi es podria esperar: en lloc de “l´amor al pròxim”, del respecte a la diversitat, l’acceptació de l’altre, la tolerància, etc… els sentiments més comuns són un cert fanatisme, la intolerància i l´odi al diferent, a les idees de l´altre; i la responsabilitat de l´Església, per la raó que aquesta gent sols es mou al seu voltant i no té altre horitzó, és al meu entendre enorme. I si això passa al meu poble és perquè l’acció de l’Església i de les forces conservadores en el seu conjunt va encaminada en no perdre un api de la seua influència. Saben que un domini sobre els esperits d’aquesta magnitud només s’aguanta ensenyant les dents. I les ensenyen; i tant que les ensenyen! I aquesta agressivitat manifesta pesa en l´ànima de la gent corrent i inclús en la gent amb critèri disposats -a part honroses excepcions- més aviat a cedir que a afrontar dialècticament la situació.

Multituds de creients progressistes, batallons de mestres i de professors voluntariosos no podran contrarestar aquest esperit intransigent i intolerant que una realitat implacable ha fomentat des de sempre i està fomentant dia rere dia, any rere any des de l’Espanya de “los Reyes Católicos” en aquesta dissortada “pell de brau”.

Honestedat intel·lectual

Divendres, agost 14th, 2009

goytisolojHi ha intel·lectuals i intel·lectuals; intel·lectuals honestos i els altres.

Ningú pot posar en dubte l’honestedat de l´escriptor Juan Goytisolo que es defineix ell mateix d’aquesta manera:

“Castellano en Cataluña, afrancesado en España, español en Francia, latino en Norteamérica, nesrani en Marruecos y moro en todas partes”.

El passat més de juny l´Institut Cervantes de Tanger li va atorgar el Premi Internacional de Literatura dotat de 150.000 euros. Avui, a El País, escriu les raons que l´han portat a renunciar al premi.

Hi ha renunciat perquè els diners procedeixen de la Yamahiriya Popular Democràtica Libia creada en 1969 pel colp militar de Gadafi. I el defensor de la causa àrab que és Goytisolo és capaç d´escriure coses sentides com aquestes:

“El brutal desequilibrio existente entre Europa y los países árabes no responde únicamente a razones de índole religiosa sino a causas sociales, políticas y culturales que debemos analizar cuidadosamente. No carguemos todas las culpas sobre nuestros hombros. Las suyas son tan graves como las nuestras. La corrupción de las élites gobernantes, las dictaduras que se perpetúan en el poder, la farsa electoral que se repite en la casi totalidad de los Estados de la Liga Árabe, no valen de muralla para impedir la expansión del islamismo: al revés, lo fomentan y lo convierten en alternativa viable.

La democracia, asociada por muchos a los suculentos negocios de los países de Occidente con las petromonarquías del Golfo y a los magnates y emires que exhiben indecentemente su riqueza en Casablanca, El Cairo, Beirut o Marbella ha perdido la fuerza imantadora de antaño para las masas pobres y analfabetas, a las que se cierra también en la espita de la inmigración”.

Doncs això. Si es vol saber què és un intel·lectual, cal mirar cap a gent com Juan Goytisolo.

Penediment tardà

Diumenge, juliol 12th, 2009

Des del primer moment de la Guerra Civil -sinó abans- l’Església Catòlica Espanyola es va posar al costat dels autors del cop d’Estat militar alineats amb les Potències de l’Eix, l’Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista de Mussolini. Que gent sense dos dits de sentit assassinaren representants de l’Església -pel simple fet de ser-ho- és injustificable, i no crec que ninguna autoritat del camp republicà ho hagi justificat mai.

Que les autoritats del camp dels vencedors d´una Cruzada lliurada en nom de Cristo Rey afuselli a 12 capellans bascos, un missioner claretià i un carmelita descalç pel “crim” de romandre fidels a les autoritats legals del seu poble, dona la mesura de fins a quins extrems estaven disposats a arribar -i van arribar- els autors de la sublevació.

Que el record d´aquests sacerdots s´hagi mantingut clandestinament entre els seus pròxims, condemnats a un silenci vergonyós, és moralment abjecte per part d´una jerarquia i d´un col·lectiu que s´omple la boca d´absoluts i que ha fustigat, condemnat i perseguit -quan ho ha pogut- mitja humanitat per no seguir uns manaments que ells són els primers en no observar.

Però tot té un final. La provocació de la beatificació a Roma dels 498 “màrtirs” d’un sol bàndol ha estat la gota que sens dubte ha remogut, al cap de 73 anys, la consciència de la jerarquia de l´Església basca, posant en evidència l’Església espanyola, principalment l’actitud de l’arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela. “Tan largo silencio -ha dit el bisbe de Vitoria, Miguel Asurmendino ha sido solo una omisión indebida, sino una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad”.

Són ells que ho diuen, no som els altres…