Archive for the ‘Ètica/Laïcitat/Religió’ Category

La felicitat, com la llibertat, sempre és suspecta

dimecres, maig 13th, 2009

No em cap el menor dubte que les religions, entre elles el cristianisme, han contribuït de manera notable a civilitzar la humanitat.

On tinc més dubtes és en saber què fou primer, l’ou o la gallina. M’explico. A part les religions orientals més propenses a la recerca de la felicitat i a alleugerir els sofriments terrenals, l’afany de domini sobre les consciències i la determinació de subjugar les voluntats suscitant i explotant les pors personals, no sé si responia a la necessitat de poder-se fer escoltar en temps primitius, o l’instrument indispensable per imposar el seu domini absolut.

El que la història del catolicisme ha demostrat és que, amb el temps, la promesa de la felicitat en el més enllà -la única possible durant segles per a la immensa majoria de la humanitat- a cedit protagonisme a la necessitat d’enquadrar i retallar la felicitat terrenal del més gran nombre propiciada pels progressos en tots els ordres, científics i humans. Sembla que amb la defensa aferrissada de l’absolut i la condemna del relativisme, el que es pretén és continuar mantenint controlat el ser humà malgrat saber -com se sap- que aquest absolut sempre ha estat observat amb molta relativitat pels poderosos, tan civils com religiosos.

I podem comprovar aquesta persecució de la felicitat amb l’actitud que l’Església sempre ha mantingut envers la dona en general i la procreació en particular. La persecució va fins preferir un fetus a un ser humà i la vida d’un òvul a la possibilitat de salvar un germà. I ara arriba “la pastilla del dia després” i resulta que tampoc! Com tampoc “la pastilla d’abans” ni tampoc el preservatiu. Els drames que poden evitar segurament els hi treuen parroquians.

No hi ha dubte; no es resignen a que aquest món deixi de ser el “vall de llagrimes” que tants rèdits els ha donat.

Però segur que aquestes reflexions són fruit d’un materialisme vulgar, desconeixedor d’una espiritualitat elevada.

Paraula de… Rouco!

dimarts, abril 21st, 2009

“LA DEMOCRÀCIA SE CONVIERTE EN UNA PALABRA VACIA”

Aquesta frase a propòsit de la llei de regulació de l’avortament, pronunciada per Antonio Maria Rouco Varela, Cardenal-Bisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola no és de rebut. Tots els partits polítics i mitjans de comunicació haurien de condemnar-la sense pal·liatius. Però podem estar tranquils, només farà objecte d’un simple comentari i prou.

Probablement per aquest monsenyor el que no són paraules buides són els cops d’Estat i les dictadures que defensen els grans “principis morals i ètics”.

I per si no fora prou, sense haver-lo sentit pronunciar una paraula de condemna del sistema financer mundial, té la santa barra (mai tan ben dit) d´afirmar: “No saldremos de la crisis económica hasta que no salgamos de la crisis moral”.

En el ben entès que quan parla de falta de moralitat no està al·ludint als taurons responsables de la crisi.

Demanar perdó o condemnar

dimarts, abril 14th, 2009

Jordi Garcia, ha publicat a El País amb una idea interessant sobre l´actitud que haurien de prendre el Rei i l´Església espanyola en relació al franquisme.Jordi Garcia no pensa que el Rei hagi de demanar perdó en nom de l´Estat “pel comportament del seu pare ni per haver acceptat la continuïtat institucional que va “lligar” Franco en 1969 (sobretot pel que va saber fer el Rei després amb aquesta acceptació)” car seria com demanar a la ciutadania que es disculpés per la maldat dels seus avis. Considera que les culpes no s´hereten de pares a fills. A més el perdó, segons el seu parer, és “una categoria moral en el fons simbòlica, més “teràpia cristiana” que política.I que demana el catedràtic? Doncs que el Rei “no encarni una culpa que no t锝 però sí que “sigui portaveu sense més de la condemna objectiva i irrebatible del sistema franquista, i per tant el reprovi obertament i senzilla. Inclús, si pot ser, solemnement: és una legitimitat de fons que li falta a la monarquia”. I creu que “un any com aquest, 70 després del final de la guerra sembla una ocasió pertinentíssima”.

I l´Església, que l´autor considera “un discapacitat democràtic profund” que va protegir i avalar durant tants anys el franquisme, l´Església sí que hauria de demanar perdó per “la seva presumpta autoritat moral” que tenen aquells que “se senten amos d´una veritat immutable i universal”.

El Rei no ha condemnat ni pensem nosaltres que condemnarà explícitament el franquisme a menys d´un clamor popular dels defensors de la democràcia que l´obligui, cosa de moment poc probable.

I pel que fa a l´Església, ni amb la boca petita demanarà perdó. No ho ha fet amb casos científicament irrefutables”¦ Continuarà, amb un sector de la dreta política, “a edulcorar amb indulgència piadosa i interessada, molt catòlica” aquell sistema execrecable.

Dues reflexions

dijous, abril 9th, 2009

En aquesta Setmana Santa que es debat entre la fe, les creences, les supersticions, el folklore, el turisme i el dolor a Itàlia, no vindran de més aquestes dues reflexions:

De l’actor José Sacristan: No crec que Déu existeixi però si existeix no té perdó de Déu!

I aquesta de l’escriptor Jorge Luis Borges: Si Déu existeix em permetrà que en dubti.

Setmana Santa a Melilla

dilluns, abril 6th, 2009

Aquest any, a Melilla, Dijous Sant i Diumenge de Resurrecció els trons del Cautivo i de la Virgen del Rocio, de la confraria de Nuestro Padre Jesús Cautivo seran portats per 34 estrangers (30 homes i 4 dones) que entraren il·legalment a la ciutat i resideixen al Centre d´Estància Temporal d´Immigrants (CETI).

La confraria la gestiona un antic policia el qual afirma que “acullen per primera vegada als immigrants per què puguin expressar el seu fervor religiós i com a via d´integració”. I, caritatiu, afegeix: “No planteja cap problema; són germans als que hi ha que ajudar a integrar-se”. (!)

Però resulta que l´any passat, la imatge de la Virgen María Santisima va estar a punt de no poder sortir per falta de portadors. Al final un grup de policies, entre ells alguns musulmans, es va prestar a carregar amb el tron a l´últim moment.

Pel que es veu, aquest any, els policies han trobat la solució i no els caldrà improvisar.

Maneres de legislar

dijous, abril 2nd, 2009

Hi ha lleis i lleis. Per exemple les del divorci, les de la regulació de l´avortament, les que autoritzen el casament homosexual. Són lleis que amplien o garanteixen simplement els drets dels ciutadans, lleis que no obliguen a fer el que en consciència un no vol o no pot fer. Lleis que no forcen ningú a divorciar-se, a avortar o, a cap homosexual o heterosexual, a casar-se.

Aquestes lleis -en aquest país al menys- han estat votades totes per l´esquerra i en contra de l´opinió de la dreta que amb el veredicte de les urnes cada quatre anys, no s´ha atrevit a abolir les dues primeres quan ha estat al poder. Altra cosa seria si tornéssim a la situació pre democràtica que vam conèixer… Aquí no cap el menor dubte vist el comportament del Partit Popular al País Valencià o a la Comunitat de Madrid.

Al País Valencià el PP ja té un projecte de Llei de Protecció a la Maternitat i la Paternitat en la seva ofensiva contra la reforma de l´avortament.

No tenen dret a fer-ho, diran les bones ànimes? Sí, però no de la manera que ho han previst fer perquè no s´acontenten d´ajudar la mare que no vol avortar. Com diu El País, “es una ley volcada en sus 29 articulos en tratar de que no se aborte, aunque sin referencias a educación sexual o el uso de contraceptivos”. En efecte la llei preveu un entramat destinat a involucrar i subvencionar a organitzacions antiabortistes, ames de casa conservadores, vinculades a l´Església, a reclutar voluntaris; tot, destinat a perseguir i dissuadir de manera coercitiva les gestants que tinguin la intenció d´avortar. No voldria ser dona, avui, al País Valencià.

La sort que tenim tots és que l´esquerra no actua de la mateixa manera. Lo del PP és un nou Auxilio Social al més pur estil falangista que l’havia heretat del nazisme. És un comportament guerra civilista. Car si l´esquerra al poder no s´acontentés de proporcionar eines per a permetre a cadascú d´exercir la seva pròpia llibertat i actués amb el mateix esperit de voler imposar els seus postulats a la gent, ja la tindríem armada; i si la situació internacional fos altra també, com el 36.

En front d´aquest ambient d´intolerància sufocant només la Universitat de València sembla salvar la dignitat i exercir el seu rol de garant de la racionalitat i de la llibertat. Al mateix temps que des de la Conselleria de Benestar Social, s´elabora aquest Projecte de Llei, la Universitat ha investit honoris causa l´etòleg, divulgador científic i activista ateu, Richard Dawkins, un home que els lectors de la revista Prospect van designar el 2004 com l’intel·lectual més important d’Anglaterra i que a València va dir:

– “Com es pot sostenir que els condons agreugen la sida? El Papa és estúpid, ignorant o malintensionat.”

– “Si la gent es pren seriosament les seves paraules, Benet XVI serà responsable de la mort de milers, potser milions de persones.”

– “La societat accepta que diguem el que pensem de qualsevol cosa, menys de la religió. Aquesta doble moral s´ha d´acabar.”

Es va permetre parlar amb una llibertat que desitjaríem trobar amb més freqüència als mitjans de comunicació, encara que només fora per arribar a un cert equilibri mediàtic.

Fins a quan?

dimecres, març 18th, 2009

La campanya de l´Església catòlica espanyola contra la interrupció voluntària de l´embaràs de les dones és una indecència. Es fixa en la protecció dels animals, i es preocupe més de la vida embrionària que dels centenars de milers d´infants que moren de fam cada dia al món, o prescindeix de la possibilitat de salvar, gràcies a la selecció genètica un germà condemnat! Però és cert que el comú dels mortals no tenim el grau d’exigència ètica que tenen els que s’erigen en els seus guardians!

La campanya és una indecència també, no tant pel que diu o deixa de dir, sinó perquè simplement s´ataca directament a les lleis que lliurement es dona la societat d´aquest país.

I aquest tipus d´intervencionisme, el catolicisme solament se´l permet a Espanya o a algun que altre país tercermundista. Es guarda molt d´afrontar de la mateixa manera barroera altres opinions públiques europees que no acceptarien una intromissió i un menyspreu tan evident.

I el que acaba de dir el papa a l´Àfrica -continent flagel·lat per la malaltia- de que “el sida no es pot resoldre amb la distribució de preservatius” i que aquests , “al contrari, sols augmenten els problemes”, no té nom.

Aconfessionalitat de façana

dimecres, febrer 4th, 2009

Tothom s´inclina davant el Rei. Bé, tots no; els qui tenen un sentit democràtic i de la dignitat se´n abstenen.

 

I en l’audiència oficial que el cap de l´Estat espanyol ha acordat al secretari d´Estat del Vaticà, el cardenal Tarsicio Bertone, el Rei s’ha inclinat davant el número dos d’aquest Estat, com en els millors temps on el Papat dominava les monarquies de mitja Europa.

 

I mentre, al Congrés de Diputats, una majoria, a qui no li han mancat els vots socialistes, ha rebutjat una proposta presentada pel diputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) en defensa de l´apostasia.

 

El grup socialista, per justificar el seu vot en contra de la proposta, ha al·legat que aquest tipus de qüestions està previst que siguin resoltes en la futura llei de llibertat religiosa .

 

A veure si és cert. De moment no està previst que la llei es presenti en aquesta legislatura.

Elucubracions?

dimecres, gener 28th, 2009

Excuseu-me l’atreviment però acabo de descobrir que el saber té com una analogia amb la… geologia: vas adquirint coneixements que són com capes geològiques que cobreixen les anteriors. Les primeres capes no es que desapareixin o deixin d´existir, simplement queden eclipsades per les més recents; però una simple excavació les fan aflorar i ens ensenyen del passat, del present i del futur.

I és el que ha succeit repassant, a l’ocasió d’una lectura, la vida del nostre Lluís Vives. De cop ens apareix amb tota la seva crueltat aquell món que és el nostre; sí, els nostres orígens dels que alguns estan tan orgullosos. L’Europa de la cultura cristiana que evoquen i reivindiquen mostrant-se implacables amb els que avui també volen seure a la taula del festí. A la biografia de Joan Lluís Vives apareixen aquelles pràctiques, avui eclipsades per d’altres més recents -però no tant diferents com a primera vista sembla- on la Inquisició assentava el poder reial i el de l’Església espoliant i cremant oposants i jueus, el pare de Vives un d’ells, malgrat ser un convers, i Vives probablement també n’hagués estat víctima, si no hagués marxat a París primer i a Anglaterra desprès. I el Papa Clement VII regnant sobre Reis i Emperadors. I aquests, de la ma del Papa, dominant els seus súbdits terroritzats pel foc diví, l’etern i figurat i el real!

I Enric VIII d’Anglaterra creant la seva d’Església, a imatge i semblança de l’altra, amb els mateixos metodes criminals i perversos. I tot per conveniència personal perquè vol casar-se amb la jove Anna Bolena i que Clement VII, defensant la seva preponderància, s’hi oposa. I el naixement d’aquesta nova Església rivalitza en intrigues i en crueltat amb la papal i les dues arriben als seus fins pels mateixos mètodes, amb les fogueres els uns, i tallant caps, els altres.

I tot, sota no sé quina mirada divina, la mateixa que ha assistit impassible a totes les guerres -civils i incivils- quan no les ha provocades, a totes les matances fins arribar als nostres temps…

Intercessió divina

dimecres, gener 14th, 2009

Sobre un taula d´una sala d´espera hi havia una pila d´exemplars del diari de distribució gratuïta “20 Minutos” on es podia llegir les desgràcies ocorregudes als dos autobusos que porten publicitat sobre la no existència de Déu amb uns detalls que no he llegit en d´altres diaris:

El bus con publicidad atea empieza con mal fario

Circuló con retraso y se le pinchó una rueda. Ayer empezaron a circular por Barcelona los dos autobuses de las líneas 14 y 41 con el mensaje ateo que anima a “disfrutar de la vida” porque “probablemente Díos no existe”. El estreno fue accidentado, con un retraso de una hora y con un pinchazo. Los cristianos pondrán ahora su propia publicidad”.

Abans de tot he de dir que no veig amb massa bons ulls la campanya per dos motius. Primerament, perquè sempre he pensat que les creences haurien de pertànyer al terreny estrictament personal i que no es bo portar el debat al carrer. Ara bé, com el propòsit dels promotors de la campanya devia ser aquest, cal felicitar-los perquè han reeixit plenament. En segon lloc, entrar en la discussió sobre si Déu existeix o no, és donar avantatge a la creença; per molts arguments racionals que es vulguin aportar, mai s´arribarà a demostrar ni una cosa ni l´altra. El fet d’acceptar discutir una creença és jugar d’entrada en camp contrari i sabent que el partit acabarà amb empat.

Això dit, era d´esperar que Déu no anava a quedar-se de braços creuats. D´aquí totes les desgracies ocorregudes, rodes punxades, retards, etc. que no es segur que no vagin en augment en els propers dies. La còlera de Déu és infinita. Quan s´enfada, ja sabem que és capaç de bolcar a la cuneta, fins i tot un autocar de mongetes o replet de pelegrins de la tercera edat!

Els catòlics ja han anunciat que respondran a la campanya amb autobusos que defensaran l´existència de Déu. I aquí ve el problema.

Com no cal esperar en aquest cas la intercessió divina i que Déu punxi les rodes dels seus propis autobusos, m’estic veient una colla de militants ateus obligats a armar-se de punxons per a suplir-lo!

Però m’estranyaria, perquè com molt bé diu l’amic Enric Benages en un comentari a un altre article: “La laïcitat es basa en el pricipi del respecte”. I tolerància, i no en la llei del talió! Encara que potser m’hagi passat aquesta vegada amb la ironia…