D'un temps, d'un pais

Aquests dies he llegit una entrevista feta al portaveu de l´Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid que va iniciar i de moment ha guanyat -la Junta de Castilla i León ha recorregut la sentència- un procés judicial per treure els crucifixos de les parets de les aules de primària. El portaveu de l´Associació és professor de comptabilitat i pare d´alumne.

El tarannà de les persones d´aquesta associació queda reflectit amb respostes com les que fa el seu portaveu:

“Al principio éramos (a l´Associació Cultural Escuela Laica) solo profesores o padres de alumnos, aunque luego llegaron otras personas al margen de esos grupos. Pero el ideario es común para todos aquellos que están a favor del laicismo, de la igualdad y del pluralismo. Es toda esa gente que lucha porque nadie se imponga a nadie”.

I, en efecte, els qui no són ingenus i diuen improperis són, amb l´ajuda de la direcció del col·legi, els altres pares, els defensors de la creu. Una actitud que repercuteix en els infants els quals es posen a cantar davant la filla del defensor de la laïcitat: “Crucifijos sí, gilipollas, no”.

Dues concepcions del món, de la vida i de la convivència. I els convençuts que “aniran al cel” sempre els mateixos.

El Vaticà i la jerarquia de l´Església espanyola han condemnat el naixement d´un nadó amb possibiltats terapèutiques. Amb la seva oposició, no dubten en condemnar els pares de la criatura, si haguéssin volgut “salvar la seva anima”, a:

– renunciar a tenir un segon fill

– arriscar el naixement del nen amb la malaltia hereditària que afecta el seu germà gran

– renunciar a la possibilitat que el nadó pugui salvar el seu germà gran

El president dels bisbes, Rouco Varela ha expressat la posició de l´Església en aquests termes brutals, capaços de traumatitzar de per vida el nou nat si mai creu en la paraula “divina”: el necessari rebuig d´embrions, ha implicat “matar els seus propis germans”.

Anava a escriure que estava convençut que no caldrà esperar 400 anys -contràriament al cas de Galileu Galilei– per veure l´Església rectificar el seu despropòsit -en aquest cas ètic més que cièntífic- quan un amic em recorda que absolució”¦ absolució del científic, res de res.

La comissió nombrada pel papa Joan Pau II va justificar el 1992 la condemna i va evitar una rehabilitació plena apel·lant a que Galileu no tenia els arguments científics per demostrar que els planetes giravaven a l´entorn del Sol. El propi cardenal Ratzinguer, prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe ho havia expressat, el 1990, de la següent manera: “A l´època de Galileu l´Església fou molt més fidel a la raó que el mateix Galileu. El procès de Galileu fou raonable i just.”

En d´altres paraules: si Galileu Galilei no va poder demostrar que tenia raó, per l´Església, 400 anys més tard, la raó la continua tenint qui no l’ha tinguda mai! No és estrany doncs constatar, en aquelles societats on domina les consciències, la poca capacitat que té l’Esglesia d’evitar que accepten majoritàriament axiomes com: qui no pot demostrar la seva innocència és culpable, o més val un inocent a la presó que un culpable en llibertat. I així, tot un món de valors, molt allunyat de l’humanisme més elemental.

Actituds com aquestes expliquen moltes coses. Entre d´altres que l´Església duri des de fa 2.000 anys amb la complicitat dels poders de torn.

Per cert, llegint a El País un article de Paolo Flores d´Arcais, filòsof, periodista i editor italià, he après una cosa. Sabeu fins a quan la pena de mort ha estat en vigor a la Ciutat del Vaticà? Fins 1969! Fins fa quatre dies, ni ells van respectar el “No matarás” en les seves lleis i continuen frenant el progrés oposant-se a la destrucció d´uns embrions o justificant els sofriments innecessàris. En fi.

Segur que, amb els segles de rodatge que porten, per aquesta contradicció també tenen una explicació; i d’una elevadíssima espiritualitat!

De Javier Fesser autor de la pel·lícula CAMINO que relata la història d’una nena malalta de càncer i una mare militant de l’Opus Dei.

“Cuando yo tenia la edad de esta niña era muy monaguillo. Y me quedó claro que la fe es un chollo, pero que recuerda la lotería: te tiene que tocar. No se puede instalar como un software.”

Juan José Tamayo:

“La viuda de un pastor evangélico canario muerto en Barajas ha manifestado su oposición a una ceremonia católica para su marido. ¿Por qué no se respetan los legítimos deseos de esta mujer? ¿Cómo se compagina ese funeral con el texto constitucional que dice: “Ninguna religión tiene carácter estatal”? La contradicción es manifiesta.

Estamos en una situación privilegiada para demostrar, a través de un Memorial Civil, el respeto a la diversidad de cosmovisiones, creencias e increencias de la sociedad española y el carácter laico del Estado en su más alta representación, la monarquía y el gobierno de la Nación, y en las Administraciones autonómicas y municipales. Es la mejor manera de honrar cívicamente la memoria de los muertos, de respetar el dolor de las familias y de mostrar la solidaridad con ellas, sin privilegios ni exclusiones por razones religiosas o ideológicas. Ninguna religión ni cultura pueden apropiarse del dolor humano ni del sentido de la muerte, y menos aún imponer sus formas simbólicas de celebrarlo. Y menos aún con el respaldo del Estado”.

Juan José Tamayo es director de la Cátedra de Teología y Ciencias de las Religiones de la Universidad Carlos III de Madrid.

Llegeixo a El Periódico en boca de Juan Goytisolo, una persona que admiro: “No critico la tradició religiosa, sinó la utilització de la religió per obtenir poder, riquesa i influència en nom de valors suposadament elevats”.

Si em permeten la gosadia, just el que modestament intento, denunciar el fariseisme religiós, que de tots, és el menys acceptable; cada cop n’estic més convençut.