D'un temps, d'un pais

“LA DEMOCRÀCIA SE CONVIERTE EN UNA PALABRA VACIA”

Aquesta frase a propòsit de la llei de regulació de l’avortament, pronunciada per Antonio Maria Rouco Varela, Cardenal-Bisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola no és de rebut. Tots els partits polítics i mitjans de comunicació haurien de condemnar-la sense pal·liatius. Però podem estar tranquils, només farà objecte d’un simple comentari i prou.

Probablement per aquest monsenyor el que no són paraules buides són els cops d’Estat i les dictadures que defensen els grans “principis morals i ètics”.

I per si no fora prou, sense haver-lo sentit pronunciar una paraula de condemna del sistema financer mundial, té la santa barra (mai tan ben dit) d´afirmar: “No saldremos de la crisis económica hasta que no salgamos de la crisis moral”.

En el ben entès que quan parla de falta de moralitat no està al·ludint als taurons responsables de la crisi.

Hi ha lleis i lleis. Per exemple les del divorci, les de la regulació de l´avortament, les que autoritzen el casament homosexual. Són lleis que amplien o garanteixen simplement els drets dels ciutadans, lleis que no obliguen a fer el que en consciència un no vol o no pot fer. Lleis que no forcen ningú a divorciar-se, a avortar o, a cap homosexual o heterosexual, a casar-se.

Aquestes lleis -en aquest país al menys- han estat votades totes per l´esquerra i en contra de l´opinió de la dreta que amb el veredicte de les urnes cada quatre anys, no s´ha atrevit a abolir les dues primeres quan ha estat al poder. Altra cosa seria si tornéssim a la situació pre democràtica que vam conèixer… Aquí no cap el menor dubte vist el comportament del Partit Popular al País Valencià o a la Comunitat de Madrid.

Al País Valencià el PP ja té un projecte de Llei de Protecció a la Maternitat i la Paternitat en la seva ofensiva contra la reforma de l´avortament.

No tenen dret a fer-ho, diran les bones ànimes? Sí, però no de la manera que ho han previst fer perquè no s´acontenten d´ajudar la mare que no vol avortar. Com diu El País, “es una ley volcada en sus 29 articulos en tratar de que no se aborte, aunque sin referencias a educación sexual o el uso de contraceptivos”. En efecte la llei preveu un entramat destinat a involucrar i subvencionar a organitzacions antiabortistes, ames de casa conservadores, vinculades a l´Església, a reclutar voluntaris; tot, destinat a perseguir i dissuadir de manera coercitiva les gestants que tinguin la intenció d´avortar. No voldria ser dona, avui, al País Valencià.

La sort que tenim tots és que l´esquerra no actua de la mateixa manera. Lo del PP és un nou Auxilio Social al més pur estil falangista que l’havia heretat del nazisme. És un comportament guerra civilista. Car si l´esquerra al poder no s´acontentés de proporcionar eines per a permetre a cadascú d´exercir la seva pròpia llibertat i actués amb el mateix esperit de voler imposar els seus postulats a la gent, ja la tindríem armada; i si la situació internacional fos altra també, com el 36.

En front d´aquest ambient d´intolerància sufocant només la Universitat de València sembla salvar la dignitat i exercir el seu rol de garant de la racionalitat i de la llibertat. Al mateix temps que des de la Conselleria de Benestar Social, s´elabora aquest Projecte de Llei, la Universitat ha investit honoris causa l´etòleg, divulgador científic i activista ateu, Richard Dawkins, un home que els lectors de la revista Prospect van designar el 2004 com l’intel·lectual més important d’Anglaterra i que a València va dir:

– “Com es pot sostenir que els condons agreugen la sida? El Papa és estúpid, ignorant o malintensionat.”

– “Si la gent es pren seriosament les seves paraules, Benet XVI serà responsable de la mort de milers, potser milions de persones.”

– “La societat accepta que diguem el que pensem de qualsevol cosa, menys de la religió. Aquesta doble moral s´ha d´acabar.”

Es va permetre parlar amb una llibertat que desitjaríem trobar amb més freqüència als mitjans de comunicació, encara que només fora per arribar a un cert equilibri mediàtic.

La campanya de l´Església catòlica espanyola contra la interrupció voluntària de l´embaràs de les dones és una indecència. Es fixa en la protecció dels animals, i es preocupe més de la vida embrionària que dels centenars de milers d´infants que moren de fam cada dia al món, o prescindeix de la possibilitat de salvar, gràcies a la selecció genètica un germà condemnat! Però és cert que el comú dels mortals no tenim el grau d’exigència ètica que tenen els que s’erigen en els seus guardians!

La campanya és una indecència també, no tant pel que diu o deixa de dir, sinó perquè simplement s´ataca directament a les lleis que lliurement es dona la societat d´aquest país.

I aquest tipus d´intervencionisme, el catolicisme solament se´l permet a Espanya o a algun que altre país tercermundista. Es guarda molt d´afrontar de la mateixa manera barroera altres opinions públiques europees que no acceptarien una intromissió i un menyspreu tan evident.

I el que acaba de dir el papa a l´Àfrica -continent flagel·lat per la malaltia- de que “el sida no es pot resoldre amb la distribució de preservatius” i que aquests , “al contrari, sols augmenten els problemes”, no té nom.

Excuseu-me l’atreviment però acabo de descobrir que el saber té com una analogia amb la… geologia: vas adquirint coneixements que són com capes geològiques que cobreixen les anteriors. Les primeres capes no es que desapareixin o deixin d´existir, simplement queden eclipsades per les més recents; però una simple excavació les fan aflorar i ens ensenyen del passat, del present i del futur.

I és el que ha succeit repassant, a l’ocasió d’una lectura, la vida del nostre Lluís Vives. De cop ens apareix amb tota la seva crueltat aquell món que és el nostre; sí, els nostres orígens dels que alguns estan tan orgullosos. L’Europa de la cultura cristiana que evoquen i reivindiquen mostrant-se implacables amb els que avui també volen seure a la taula del festí. A la biografia de Joan Lluís Vives apareixen aquelles pràctiques, avui eclipsades per d’altres més recents -però no tant diferents com a primera vista sembla- on la Inquisició assentava el poder reial i el de l’Església espoliant i cremant oposants i jueus, el pare de Vives un d’ells, malgrat ser un convers, i Vives probablement també n’hagués estat víctima, si no hagués marxat a París primer i a Anglaterra desprès. I el Papa Clement VII regnant sobre Reis i Emperadors. I aquests, de la ma del Papa, dominant els seus súbdits terroritzats pel foc diví, l’etern i figurat i el real!

I Enric VIII d’Anglaterra creant la seva d’Església, a imatge i semblança de l’altra, amb els mateixos metodes criminals i perversos. I tot per conveniència personal perquè vol casar-se amb la jove Anna Bolena i que Clement VII, defensant la seva preponderància, s’hi oposa. I el naixement d’aquesta nova Església rivalitza en intrigues i en crueltat amb la papal i les dues arriben als seus fins pels mateixos mètodes, amb les fogueres els uns, i tallant caps, els altres.

I tot, sota no sé quina mirada divina, la mateixa que ha assistit impassible a totes les guerres -civils i incivils- quan no les ha provocades, a totes les matances fins arribar als nostres temps…