D'un temps, d'un pais

El Taller d´Audiovisuals i la Càtedra de Joan Fuster de la Universitat de València han realitzat una sèrie de llargues entrevistes amb la finalitat de produir un documental sobre la vida i l´obra de Joan Fuster. Aquestes entrevistes -un total de 33- fetes a veïns i amics de Sueca de l´escriptor, i a intel·lectuals coneixedors de l´obra de Fuster, tant del País Valencià com de Catalunya, acaben de ser editades per la mateixa universitat. Amb el llibre, titulat Ser Joan Fuster, està inclòs el DVD de la pel·lícula realitzada.

Els enfocaments plurals i diversos dels entrevistats aporten nous punts de vista, alguns inèdits, i tots, interessants. Inclús a aquells que han llegit i coneixen Fuster, el llibre procura una informació valuosa perquè situa les idees de Fuster en el context humà i el temps en que foren concebudes.

Dels resultats en el camp polític de la seva obra, apareix, amb matisos -com no pot ser altrament- el fracàs actual degut a tota una sèrie de circumstàncies que cada dia que passa resulta més urgent d´esbrinar-ne les causes perquè no totes són imputables als adversaris polítics. Però el que més sorprèn, en una tria tan heteròclita de personatges entrevistats, és la unanimitat assolida -la similitud arriba fins i tot a la terminologia emprada, com si s´ho haguessin parlat prèviament entre ells- no solament en la vàlua de l´intel·lectual -que ningú posa en dubte- però sobretot en la gran persona que era Joan Fuster.

El professor i escriptor valencià Josep Iborra diu del “fenomen” Fuster: “És excepcional que del no-res aparega un assagista equiparable a qualsevol escriptor de primera fila d´una cultura normal. Per això era un fenomen insòlit”. Els més grans elogis però, com intel·lectual -fins al punt de situar-lo entre els dos o tres més importants de la cultura catalana del segle XX, provenen de Catalunya, de gent com Josep Maria Castellet, Joaquim Maluquer o Josep Fontana.

Castellet situa Fuster com “un dels millors assagistes catalans que hi ha hagut mai”. I Fontana considera que la feina de Fuster ha estat “una feina legítimament d´historiador” i que en conjunt ha tingut “uns plantejaments que provenen del rebuig a la imatge tradicional del Levante feliz i d´una decisió d´interrogar-se rigorosament sobre la seva societat” on, conclou Fontana, “aquí el paper de Fuster va ser determinant”. Fontana no deixa de remarcar que “el compromís pels Països Catalans comporta un cert voluntarisme que freqüentment ignora la realitat social de cadascun dels territoris que el componen”. En aquest aspecte Maluquer apunta un detall que lliga amb l´anterior i deixa entreveure una de les possibles causes del fracàs polític actual quan diu: “Una cosa és certa: el tipus de relació que mantenia Fuster a Barcelona era molt diferent de les que mantenia a València, pel que jo he vist”.

Com tot no pot ser perfecte, un retret que no sé si cal adreçar als preparadors dels qüestionaris de les entrevistes, als entrevistats o al mateix món fusterià. Malgrat que Fuster era indiscutiblement “un home implicat en el destí del seu poble”, el poble justament apareix poc; tot es passa en una espècie de cercle tancat entre les altes esferes de la intel·lectualitat d´aquell temps. I en aquestes condicions -en part explicables per la dictadura regnant- no és d´estranyar que a l´hora de la veritat, el poble, el poble real, també hagi estat absent, s´hagi quedat al marge.

Tot i això, donat que molts valencians han condemnat les idees de Fuster sense haver llegit una sola línia d´ell, de moment, després de la lectura de Ser Joan Fuster, s´hauria de decretar la prohibició d´opinar sobre les relacions Fuster/País Valencià/Catalunya a tot valencià que no s´hagués llegit, com a mínim, aquest llibre. Probablement no farà canviar d´opinió els enemics del país, però la societat valenciana parlaria dels seus assumptes amb més coneixement de causa i sobretot sense aquest complex d´inferioritat que es troba a la base -junt amb la ignorància i el conservadurisme reaccionari local- de la lluita contra Fuster i de la fòbia irracional i injustificada envers Catalunya, uns veïns amb qui els valencians hem compartit i compartim, una mateixa llengua i molts interessos, entre els quals els econòmics són dels més evidents.

No cal dir que el nostre valencianisme que no neix amb Fuster sinó que ve de més lluny, subscriu i fa seu pràcticament totes i cada una de les apreciacions contingudes en el llibre perquè les considerem fets més que opinions, com tot o l´essencial del que va escriure Fuster. I estem d´acord amb la conclusió de Fontana a la seva entrevista: “A mi m´agradaria pensar que el millor que es pot fer és que els valencians llegeixin Fuster en la mesura que encara tenen molt a aprendre d´ell”. O com diu un altre dels entrevistats, el professor i activista cultural Josep Lluís Bausset: “Hui la majoria de nacionalistes valencians (i valencianistes afegim nosaltres) són fusterians. Altres sectors socials es presenten com a antifusterians. Però tot gira al voltant Fuster. I tot s´origina en Fuster, en Nosaltres els valencians. (…) Va transmetre a la societat una idea noble i suprema de país que quedarà per sempre”.

En efecte, i solament aquells que reneguen de la idea de país -sota els subterfugis que vulguin- es manifesten enemics de Fuster, fins al punt alguns d´ells, de col·locar de nit, dues bombes que van destrossar la cambra que pocs dies abans de l´atemptat, Fuster havia deixat d´utilitzar per dormir.

A. Castanyer

NOU CICLE

En el meu poble utilitzem una expressió mig castellana quan es sobrepassen alguns límits, en aquest cas el de la decència: “Això es passa de castaño oscuro!”

El president de la Diputació de Castelló, l´inefable Carlos Fabra, com el cacic que és de les seues terres, s´està burlant de la Justícia, del País i de la seua gent com solament podia ser concebible en temps de poders absoluts i els seus tentacles arriben més enllà del seu domini, arriben fins el mateix govern de la Generalitat de Francisco Camps i del PP que sembla que li deguen molt. És indignant.

Un càrrec públic com Fabra, des de fa cinc anys, està defugint la Justícia que el persegueix per presumptes delictes de corrupció, tràfec d´influències, negociacions prohibides, falsedat en documents i frau fiscal.

Algunes de les causes contra ell no s´acaben d´instruir. Són innombrables els jutges que han passat pels jutjats castellonencs: arriben i al cap de poc temps demanen el trasllat. Què hi troben, què els hi diuen o els hi fan, perquè sistemàticament desapareguin de Castelló?

El Poder Judicial y el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, probablement per despistar i guanyar temps, va fer una petició al Govern Central que aquest va atendre creant el setembre passat a Nules dos jutjats de reforç per intentar agilitzar el “cas Fabra“.

I que ha passat? Doncs que la Conselleria de Justícia del govern valencià, a qui li corresponia aprovisionar en personal les noves instàncies, a la data d´avui, només ha incorporat un dels quatre funcionaris previstos i a més, resulta que no hi havia cap jutge substitut lliure per enviar-lo a ocupar les places! Des de fa quatre mesos estava previst que els nous jutjats es posarien en funcionament al gener i el jutge degà de Castelló es despenja ara al·legant que no sabia que la bossa de jutges estava buida “perquè tots aquests funcionaris estan ocupats en algun jutjat”.

El “cas Fabra“, com es veu, no es limita al feu del president de Castelló. Alguna cosa fa olor de podrit al reialme… de València, car el govern del PP de la Generalitat Valenciana que havia de destinar els funcionaris necessaris per poder posar en marxa els nous jutjats, fa causa comuna amb el presumpte delinqüent. I en front d´aquest lamentable espectacle, la Consellera de Justícia, Paula Sánchez de León, no troba altra cosa a fer que invertir els papers i acusar l´oposició de només tindre un objectiu, “entorpecer la justicia”, i d´usar-la “como carnaza política”.

Els valencians tenim el que ens mereixem? Tants anys lluitant pel país i les seves llibertats per al moment vingut, caure en mans dels qui no solament no van aixecar mai un dit per ell, sinó que el van negar fins l´últim moment.

Aquesta setmana, els presidents de Catalunya, Balears i dels Consells de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló han signat els estatuts per convertir l´Euroregió en una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT), una forma jurídica prevista per la normativa europea que li permetrà gestionar i executar projectes finançats amb fons europeus. En aquesta nova etapa, l´Euroregió aspira a tenir un paper actiu en la Unió per la Mediterrània. Això permetrà impulsar nous projectes i estar en mesura d´avançar en el terreny dels fets en la perspectiva del projecte d´innovació, infrastructures i creixement sostenible que Maragall va impulsar inicialment.

De moment Aragó reserva la seva participació en el projecte pel contenciós que manté amb Catalunya sobre la propietat de l´art sacre de les diòcesis de la Franja de Ponent. És una manera de fer pressió, i tot indica que acabarà entrant-hi.

I el País Valencià? El seu govern sembla fora de joc. Mentre els seus veïns es preparen a potenciar infrastructures bàsiques com la connexió de l´AVE amb França, la interconnexió elèctrica, i tot una sèrie de projectes de cooperació en el camp de la biotecnologia, la biomedicina, l´agroindústria, el turisme o la investigació, la innovació o la cooperació universitària, el govern valència treu pit amb”¦ l´America´s Cup i el circuit urbà per a la Fòrmula 1.

El Partit Popular d´avui pretén fer oblidar el PP d´Aznar. Però, en el cas que ens ocupa, el PP valencià recorda l´actitud del seu ex president de la guerra d´Iraq. Aquell que va sacrificar l´entesa amb els països europeus veïns pels seus deliris de grandesa que el van portar a posar els peus sobre la taula del ranx de Bush.

Francisco Camps, al cap davant de la Generalitat Valenciana, com féu Aznar, en lloc de contribuir a elaborar amb els seus veïns immediats, una política de defensa dels interessos comuns, prefereix continuar mantenint contra tota lògica geopolítica i malgrat les aparences, les quimeres i els enfrontaments amb els seus veïns catalans que tants rèdits electorals han donat al seu partit i tant de desprestigi al País Valencià.

El govern del Partit Popular al País Valencià creu que s´ho pot permetre tot. La manera de tractar l´assignatura Educació per a la Ciutadania, denota una supèrbia i al mateix temps una vertadera pobresa d´esperit, però les reaccions que està suscitant aquesta política d´inconcebible frivolitat, que no discerneix el superflu de l´essencial deixa preveure que s´estan despertant les consciències i que una part important del poble valencià no suporta aquesta burla i aquest menyspreu. Demà seran majoria, no sols a la societat sinó a les institucions valencianes. La barreja de poder, luxe, prepotència, incultura i frivolitat és un còctel amb data de caducitat.

De L’HORA. Diari en línia

A vegades tenim la impressió que carreguem les tintes quan parlem de la societat valenciana sota la fèrula del Partit Popular. I malgrat tot, sovint ens quedem curts.

Al poble alacantí de Rojals, d´uns 12.000 habitants, l´alcalde del PP, Antonio Martínez Cánovas, acaba d´obrir expedient a una professora de teatre per suggerir als seus alumnes de 14 i 15 anys la lectura de l´obra Forasters del dramaturg Sergi Belbel, una obra que descriu el xoc generacional i que es va estrenar el 2004 al Teatre Nacional de Catalunya i aviat es presentarà la versió cinematogràfica dirigida per Ventura Pons.

En paraules de l´alcalde, el text conté “diàlegs i expressions malsonants i obscenes”. I això ho sentim en una època on el jovent té accés a través d´Internet i dels videojocs a perversions d´un altre calibre.

Per acabar-ho d´adobar, la regidora de Cultura i Educació de Rojals, Silvia Pizarro,- que confessa no haver llegit l´obra- comenta que “aquest tipus d´obra no és per a Rojals (…) En aquest sentit, hi ha certes coses que poden ser una mica censurables.”

Això “d´una mica censurables” em fa pensar amb l´acudit d´aquell pare retrògrad, a qui li preguntaven si la seva filla fadrina estava embarassada, i avergonyit responia: “Una mica, res. molt poquet!”

“Ai! València, València!…” com es lamenta el poeta.

A les darreres eleccions municipals al País Valencià, els electors de Dénia, Xàbia, Calp, Altea, l´Alfàs del Pi i La Vila Joiosa van acordar la seva confiança al Partit Socialista del País Valencià els candidats del qual van centrar la seva campanya en la necessitat d´abolir l´urbanisme salvatge i la construcció sense control.Per tenir una idea del que s´estava jugant, només cal dir que el primer acord a La Vila Joisa desprès de les eleccions de juny del 2007 fou derogar el Pla General d´Ordenació Urbana que preveia la requalificació de 16 milions de metres quadrats y la construcció de 25.000 vivendes! No és d´estranyar doncs que mentre el PSPV castiga les seves ovelles negres que semblen amateurs al costat dels taurons del PP, aquest tolere càrrecs imputats i inclús condemnats com Manuel Vilanova, ex alcalde de Vila-real avui president de la direcció local de la ciutat. I per no parlar de Carlos Fabra que té el cinisme de queixar-se de sentir-se perseguit!Doncs bé, primer Dénia, desprès Calp i ara La Vila Joiosa -on un independent entrega l´alcaldia- el PP, amb l´ajuda de concejals trànsfugues està recuperant el control sobre l´urbanisme en les Marines Alta i Baixa. Un any i mig desprès de les eleccions, el PP ha arrabassat la meitat de les alcaldies i prepara l´assalt a les altres tres. Tot i la crisi, l´urbanisme ha estat la clau de les votacions.

I tot això sota el discurs untuós del Berlusconi valencià -com anomena la revista El Temps a Francisco Camps– i la implantació descarada dels valors conservadors heretats en línia directa del nacionalcatolicisme autòcton i la llunyana Amèrica, no la dels electors de Barack Obama, la de la pintoresca Sarah Palin!

El Temps és un setmanari valencià que pot viure gracies al mercat català de la mateixa manera que una infinitat d´altres “productes”, industrials o agrícoles, del País Valencià. Amb la diferència que l´exportació de molts productes no tenen per què limitar-se al país veí i la revista en valencià només té com a mercat, si vol subsistir, els països de llengua catalana. La realitat és així de simple.

I a més, seria un contra sentit que culturalment la revista no s´adreçara al conjunt dels països de llengua catalana i no fora suport i portantveu de les manifestacions de tot tipus que s´hi desenvolupen. I ens hem de felicitar i ens felicitem com a valencians que les coses siguen així, i felicitem evidentment El Temps.

Ara bé, el grau de consciència política de la societat valenciana està tan allunyat de la societat existent a Catalunya i, si m´apureu, de les Illes, que en l´aspecte polític, al meu entendre, El Temps, no té al País Valencià la utilitat -no sé si la que hauria de tenir- però en tot cas la que el país necessita.

No es tracta de renunciar als Països Catalans com a realitat cultural; per la simple raó de que no deixen de ser, per molt que diguen alguns, això, una realitat cultural. I el progrés realitzat en aquest aspecte els darrers cinquanta anys és colossal. Però només en aquest aspecte, no en el polític, malauradament. Solament es tractaria, probablement, de deixar d´abusar d´un gentilici que presta a confusió (a menys que d´això es tracte justament!) i que, vist des de Catalunya, no solament no suscita entusiasme sinó que no aporta res, i, el més greu, que al País Valencià provoca majoritàriament, les coses són com són, rebuig.

I vist això, a la nostàlgia de la inscripció “Països Catalans” que Ferran Sáez Mateu, en el número 1272 de la revista, diu que portava enganxada a la seva carpeta escolar de cartró als anys setanta, és cent vegades preferible la tesis antiessencialista d´Antoni Defez al mateix número: “La nació existeix quan hi ha prou gent que se la creu”.

I la tasca que fa temps tenim al davant és que el poble valencià crega en si mateix, crega en el valencianisme polític que hem de promoure -acotat i definit- si volem acabar amb la “valenciania” cosmètica i la perversió del valencianisme que li està inculcant el Partit Popular, heretada del “blaverisme”.

Al País Valencià, on no existeix una societat civil forta amb veu pròpia -pràcticament la totalitat dels mitjans de comunicació estan a les ordres del poder- el PP s´està tornant obertament cap a pràctiques franquistes.

Tots coneixem la lluita que des de fa deu anys porten els veïns del barri marítim del Cabanyal a València per salvar-lo de la picota de l´especulació. La plataforma Salvem el Cabanyal havia projectat celebrar una festa a les naus de Heineken Greenspace una sala de propietat municipal però gestionada per l´empresa cervesera Heineken.

Doncs bé, l´ajuntament ha, bona i simplement, censurat l´acte amb l´excusa que l´empresa no li ho havia anunciat! Des de quant un gestor d’espectacles ha d´avisar el propietari del local de les festes que hi organitza?

El diari de dretes Las Províncias havia anunciat la celebració de l’acte. Fa uns dies, quan encara no havia estat prohibit, donava aquestes explicacions sobre la reacció de l’Ajuntament al assabentar-se’n:

“Horas más tarde, este periódico quiso conocer lo sucedido por boca de la empresa cervecera pero esta se negó hacer declaraciones sobre lo ocurrido. El Ayuntamiento, sin embargo, sí que explica que Heineken asume la ausencia de comunicación que se ha producido a la hora de notificar la celebración de la Cabanyalloween (nombre de la velada del próximo 31 de octubre). “Heineken se da cuenta de que no había advertido al Ayuntamiento, y nosotros siempre pedimos un dossier con el contenido de las obras que se van a representar por si el contenido es ilegal u ofensivo”, añadían las mismas fuentes.”

És increïble la naturalitat amb la qual representants de l´ajuntament, presidit per Rita Barberà, confessen el retorn de la censura prèvia de l´època franquista.

Continua Las Províncias, amb una aparent objectivitat, manipulant els seus lectors: “El ‘tirón de orejas’ por parte del Ayuntamiento a la empresa cervecera ha sido fulminante. “Heineken ya se ha enterado que el Ayuntamiento no lo sabía…”, subrayaban fuentes municipales. El mutismo de Heineken -“no queremos hacer declaraciones al respecto de momento”- no ayuda mucho a que la empresa cervecera explique lo que ha sucedido. La velada, decíamos, sigue en cartel. “No hay censura de ningún tipo en el Ayuntamiento”, insistían ayer fuentes municipales. “Desconocemos el contenido del acto porque no se nos ha hecho llegar ningún dossier, pero habiendo leído en LAS PROVINCIAS quienes serán los conductores de la velada intuimos que se criticará a Rita Barberá, pues uno de estos presentadores ya lo está haciendo en un teatro privado de la ciudad… Además, el enorme dibujo del cartel deja bien claro que se trata de la alcaldesa de Valencia”, concluían fuentes del consistorio.”

Més clar aigua; com “intuimos que se criticará a Rita Barberᔝ, l´empresa Heineken que guardava un silenci -és de suposar avergonyit- va i prohibeix l´acte! L´ajuntament, noooo! L´ajuntament, per boca de la regidora de Joventut, Beatriz Simón, diu: que “la decisión es de la empresa, que entiende que su marca no debe estar unida a cuestiones políticas”. Aseguró que el Ayuntamiento no ha tenido que ver con la cancelación pero que, por su parte, entendía esta decisión empresarial: “Yo habría hecho lo mismo”.

El més trist de tota aquesta història que ja ho és prou, és veure el cinisme del PP, la inconsciència de la seua regidora de Joventut, l’absència de l’oposició i l´apatia de la societat valenciana incapaç de reaccionar, a part uns veïns afectats, uns quants “idealistes” que han organitzat l´acte i uns artistes que hi participen.