D'un temps, d'un pais

AMB EL TANCAMENT DE LA CARRASQUETA LA GENERALITAT HA CONSUMAT L’ATAC A LA LLIBERTAT D¹EXPRESSIÓ I A LA PLURALITAT INFORMATIVA DELS VALENCIANS MÉS GREU DE LA DEMOCRÀCIA

Funcionaris de la Generalitat tanquen amb nocturnitat i sense avís previ el repetidor que ACPV té a la Serra de la Carrasqueta (Alacantí)

Contràriament a l’anterior intent de tancament, el passat 27 d’abril, en aquesta ocasió la Generalitat Valenciana ha procedit a l’accès forçòs a les intal”¢lacions sense el permís pertinent del propietari de les mateixes, ACPV. El Consell ha pretés que la veu de protesta de milers de valencians i valencianes no s’escoltara aquesta vegada i deixara en evidència l’atac antidemocràtic del PP valencià als drets més elementals a qualsevol societat democràtica, el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la llibertat informativa, i a la normalització de la nostra llengua al País Valencià.
Des d’anit a les deu -i després de més de vint anys- la senyal de TV3 no arriba al sud del País Valencià. ACPV fent palés el seu compromís inalterable en favor de la llengua, la cultura i les llibertats democràtiques dels valencians acusa la Generalitat Valenciana d’atemptar contra la democràcia i la llibertat al País Valencià, i es compromet a seguir lluitant pel restabliment complet d’aquestes. Igualment insta la societat valenciana a respondre contundentment, des de tots els àmbits, a aquesta agressió sense precedents en els darrers trenta anys. I fa extensible aquesta crida a la societat civil i a la classe política del conjunt dels Països Catalans a comprometre’s plenament en aquesta tasca, la qual no sols és responsabilitat i afecta els valencians sinó el conjunt de la comunitat cultural catalana.
Avui es reunirà d’urgència la Junta Directiva d’ACPV per analitzar la situació creada, i respondre amb la contundència i la fermesa que requereix aquest atac antidemocràtic a la llibertat d’expressió i al dret a la pluralitat informativa. En els propers dies informarem complidament de les actuacions de la nostra entitat al respecte.

El 20 de juny de 1943, la Secretaria d´Esquerra Republicana de Catalunya a l´exili adreçava al Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià à França, els mots següents: ” Distingits amics: Amb motiu de la celebració del Congrés d´Esquerra Republicana de Catalunya tingut a Tolosa els dies 3 i 4 de Juny, el Comitè Executiu es fa intèrpret dels sentiments de confraternitat en els ideals que ens uneixen amb la vostra Pàtria i es complauen en adreçar-vos una cordial salutació que és penyora del nostre afany de col·laborar intensament amb la vostra agrupació en bé dels ideals de llibertat dels nostres pobles i del recobrament de la República”.

La carta va firmada per Josep Tarradellas, Carles Pi Sunyer i Joan Sauret. Gaietà Huguet, gran patrici del nacionalisme valencià i president del Bloc, n´envià una còpia al Partit Valencianista d´Esquerra del qual eren president i secretari, Josep i Angelí Castanyer, respectivament. Les relacions entre el nacionalisme català i el valencià no daten d´ahir i no han estat un invent “fusterià” per dir-ho d´alguna manera. Sempre han mantingut, com no podia ser altrament, un contacte i una complicitat necessaris.

Tanmateix no puc deixar de comparar els termes d´aquesta missiva amb la carta que Acció Cultural del País Valencià ha enviat als seus socis en motiu de la diada de Catalunya: “Benvolgut soci / Benvolguda sòcia: El dilluns 11 de setembre es commemora, com bé sabreu, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, l´any 1714, fet que, amb la derrota d´Almansa, va marcar la fi del nostre autogovern. Recordar ara aquells fets no és un exercici de nostàlgia, sinó una reivindicació de la nostra condició de poble i de la nostra voluntat de recuperació de la nostra llibertat. Cal assenyalar, a més, que nombrosos valencians van participar de manera destacada en la defensa de Barcelona aquell setembre de 1714, encapçalats pel general Joan Baptista Basset, i que molts d´ells són soterrats al fossar de les Moreres junt amb molts altres defensors de la ciutat.
És per això que us convidem a venir amb nosaltres a dipositar una corona de flors al monument a Rafael de Casanova, el dilluns 11 de setembre, a Barcelona, com a expressió d´aquest homenatge als nostres patriotes i de reivindicació d´un futur per al nostre poble. La delegació que dipositarà la corona serà encapçalada pels presidents d´Ã’mnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. (…)”

És evident que la carta, d´una entitat valenciana, s´adreça als valencians tot i que la convocatòria la firmin tres entitats de caràcter cultural representant l´àmbit lingüístic català; i per què? Doncs per una simple raó continguda en els motius expressats a la convocatòria: una derrota comuna davant el mateix enemic, el qual, en els dos casos, perseguia la mateixa finalitat, acabar amb les llibertats de tots dos. És així com s´ha d´interpretar la convocatòria i l´interpreta un esperit obert -si m´apureu, civilitzat- de dretes o d´esquerres. I és així com l´interpreta sens dubte, una àmplia majoria, a Catalunya i a les Illes. Pel que fa al País Valencià cal témer que la carta no eviti confusions i interpretacions interessades que sols beneficien a l´adversari. Els polítics de la República, amb menys paraules obtenien un discurs més entenedor (a menys que del que es tracti aquí sigui justament el contrari, de jugar amb una certa confusió). Com hem vist a la seva carta, aquells polítics, amb un simple plural, en tenien prou: “ideals de llibertat dels nostres pobles“. Els valencians tindran sempre interès a apropar-se a Catalunya, com Catalunya al País Valencià. Però la impressió que predomina, en certes actuacions, és que no sembla que estiguin en joc els interessos dels dos pobles sinó més aviat la continuïtat d´una línia d’actuació d´un sector social determinat que ve de lluny.

Al finalitzar la guerra, a Catalunya quedà en el poble, el pòsit d´un catalanisme popular autèntic, junt a un sector nacionalista amb capacitat de moure´s: aquell que podia assistir l´any 50 a Congressos democristians fora d´Espanya com fa poc recordava Josep Benet que hi assistia amb Anton Cañellas, i que aviat acolliria algun franquista penedit. Un sector que no ha deixat mai de disposar -inclòs en aquells temps- d’influència, possibilitats i mitjans econòmics. Durant la llarga nit del franquisme, a Catalunya tots els sectors van estar en més o menys condicions de jugar -i van jugar- el seu paper en la recuperació de les llibertats, si bé no ve de més precisar que a la transició el retorn del President exiliat i el restabliment de la Generalitat, fou obra exclusiva del pòsit del que parlàvem, amb els recents moviments i partits que en van sorgir, en particular, els que no tardarien a agrupar-se per fundar el PSC encapçalat per Joan Reventós i Raimon Obiols.

Al País Valencià, òbviament, res d´això. Al finalitzar la guerra, la minoria nacionalista republicana va desaparèixer, empresonada o exiliada, deixant darrere seu el desert. El valencianisme polític va haver de ressorgir sense massa referents vius, en tot cas sense aquests referents, liquidats o anihilats. La consciència com a poble va haver d´anar refent-se en unes condicions de precarietat en tots els sentits i exclusivament des de les aules i des de la intel·lectualitat amb els ulls clavats nord enllà, sense més ajuda, ni influències ni confrontacions dialèctiques possibles. I amb aquestes condicions el resultat ha estat el que ha estat. En l´ordre cultural es va fer molt i millor que a l´època d´abans la guerra, sens dubte; i es continua fent avui. I la unitat de la llengua, per exemple, amb el nom que es vulgui, és un fet consolidat que ja no té volta enrera.

Ara bé, en l´ordre polític, els resultats a la vista estan. El País Valencià era majoritàriament republicà i amb un esperit no particularment religiós però després de la guerra, en lloc de continuar intentant atreure aquestes masses al valencianisme polític, com ho havien intentat els nacionalistes republicans, els joves aprenents a polítics, amb un esperit més o menys elitista, se´n van anar allunyant -a consciència o no, això és el menys important- fins abandonar-les a mans de l´adversari. I la única beneficiaria de la situació, a la transició democràtica, ha estat la dreta valenciana; al País Valencià la dreta és exclusivament reaccionària i rabiosament espanyolista i ella sí que sabia de què anava la cosa. Ã’bviament, no ha estat l´únic factor, però el valencianisme polític durant el franquisme, orfe i sense el ventall de referents que calia, al meu entendre, va pecar d´una certa ingenuïtat i desorientació, a menys que sigui de tot el contrari, de supèrbia.

És hora de trencar esquemes. Ni el nacionalisme valencià, ni l´esquerra valenciana poden permetre´s el luxe d´anar tirant, regentant cadascú la seva galàxia. No és possible, per ningú, seguir per les mateixes dreceres. Sembla que no s´hagi après res. El fet que tothom hagi comès errors no és cap motiu per continuar cometent-ne. Actualment l´error és l´immobilisme de les posicions que constatem en el camp de les esquerres i en el del nacionalisme; un nacionalisme que al País Valencià, objectivament, solament pot ser d´esquerra, i per tant, sociològicament, tan a dintre com a fora del país, si pretén jugar el paper que li pertoca, per a les seves aliances, mai podrà prescindir de les esquerres. Així mateix, però amb l´altre sentit, l´esquerra i en particular el PSPV, també té un recorregut -no sé si llarg o curt- per fer i seria hora que l´emprengués.

Sense prendre consciència d´aquesta realitat i la necessitat d´anar tots a una, difícilment trobaran les forces progressistes i el nacionalisme valencià, el camí per convèncer l´electorat de la urgència de superar la trista situació actual de la qual ells en són les primeres víctimes.

Molts recordaran la polèmica al País Valencià iniciada arran la publicació de dos llibres de Joan Fuster Nosaltres els Valencians i Qüestió de noms. Els atacs contra Fuster per part de la dreta valenciana només feien que començar. La sortida de la guia turística d´El País Valenciano un encàrrec fet a Fuster, desfermà a continuació, una autèntica batalla que, instrumentalitzada per les forces de dreta a la transició democràtica, encara avui manté el País Valencià -desprès d’un parèntesi- sota la dominació del Partit Popular, i de l´espanyolisme més ranci.

Sobre aquest tema, acabem de llegir un treball de Josep Ballester, professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València[1] del qual ens permetem citar dos paràgrafs que, al nostre entendre, il·lustren una constant existent a la societat espanyola. Una constant que la transició democràtica -amb tots els seus encerts i mancances- encara no ha reeixit a superar.

Els anys ens aprenen que per arribar a evitar de caure en la trampa de certes polítiques és convenient, de quan en quan i sempre que se´n té l´ocasió, no deixar de dirigir la vista enrere cap a esdeveniments passats. I la ponència de Ballester ens en dona l´ocasió.

Tot, però, (escriu Ballester) va començar quan Diego Sevilla Andrés, professor de dret a la universitat i ideòleg falangista, publica el 22 de desembre de 1962 al diari Levante, un article titulat “Burguesía i separatismo”. En aquest paper s´indignava a partir d´uns pamflets que li havien arribat: “Han llegado a mis manos ciertos panfletitos escritos en catalán, quejándose de los monopolios y de la falta de libertad de las tierras catalanas, entre las cuales incluye a Valencia”. Aquells “panfletitos” eren el primer número de la revista Lluita, una publicació cladestina. Però això era una excusa per carregar sobre qualsevol cosa que fes olor de la ideologia nacional dels valencians: “El aire de catalanización de nuestra vida tiene la base endeble de un nacionalismo trasnochado y de vía estrecha. O se basa en el prejuicio racial de la descendencia de los conquistadores, o en el lingüístico. Uno y otro, no lo olvidemos, han dado a la luz y apoyado todos los imperialismos que conocemos. No estriba el imperialismo en la conquista de grandes espacios, sino en la simple sumisión de hombres de otra mentalidad, para servir al pueblo hegemón. Este es el tema a plantear”.

Cenyint-se a l´àrea moderna, des del nazisme als nostres dies, passant per aquest ideòleg falangista, és curiós el fil conductor i la constant històrica que es pot constatar en els moviments i partits de dreta que tenen el sant cinisme d´acusar l´adversari, en connaissance de cause, d´allò que ells senten i practiquen sense vergonya. En un intent de confondre la gent fan referència a conceptes progressistes que abominen i combaten, i atribueixen a l´adversari la pròpia praxi: l´imperialisme, el racisme, el refús d´atorgar -quan no suprimeixen sempre que poden- els drets humans més elementals. I desprès de tot el que hem pogut constatar en la Història recent, pretenen acusar els defensors de les llibertats contra la dictadura o els seus hereus, de crispar la societat, d´atacar la convivència i d´intentar carregar-se una Constitució a la qual ells mateixos s’hi van oposar i no van votar!

Però continuem citant a Joan Ballester i la resposta de Fuster:

Uns dies després, aquest exprofessor de Fuster a la universitat torna a la càrrega amb un altre article, “Alerta a los valencianos”, publicat a Levante, el 29 de desembre. Fuster de seguida, davant la provocació de Diego Sevilla, posa cartes en l´assumpte. El dia 5 de gener, al suplement València del mateix rotatiu, publica “Mi vela en este entierro”. Una contestació contundent que tirava per terra els arguments demencials del vicepresident de la Diputació de València i defensava, a cara descoberta, la qüestió nacional. “No. Esto no es serio. No es serio, si de veras Diego Sevilla aspira a que su palabra nos merezca respeto. Es posible que a él no le interese ese respeto “nuestro” -el mío, por ejemplo-: lo lamentaría, pero aún ello sería lo de menos. Lo “de más”, en efecto será que quedaría en entredicho el objetivo mismo que el profesor Sevilla afirma proponerse: la revisión de las expectativas civiles de los valencianos con miras al futuro. (“¦) Si los leyese un forastero distante llegaría a la conclusión de que en Valencia los “catalanizantes”, “catalanistas”, “valencianistas”, o como se les quiera llamar, son los amos del cotarro; que ejercen “discriminaciones”, “lavados de cerebro”, “excomuniones” y otras diabluras semejantes con la gente de la acera de enfrente. ¡Qué cosas! Me permito recordar al profesor Diego Sevilla que no tenemos ocasión de ello. Me parece desplazado su gesto de víctima.”

És increïble que aquestes línies de Fuster, escrites als anys seixanta (!) i referides al País Valencià, encara puguin tenir vigència i podrien servir de resposta per contrarestar a Catalunya la campanya per part d´alguns de la situació de la llengua castellana, víctima suposada d´un català dominant i dominador. O com a resposta a la campanya denigrant del Partit Popular contra el govern del tripartit ara fa un temps, quan no va dubtar en aixecar part d´Espanya contra Catalunya; i actualment encara podrien servir de resposta als atacs demencials, paranoics, del PP, aplicant la política del “tot s´hi val”, utilitzant fins i tot, en la seva demencial estratègia opositora, la lluita antiterrorista. Ara, i sempre que els seus interessos estan en joc, aquests redemptors, defensors de “l´ordre” i d´una España uniformadora i totalitària, prescindeixen de l´interès general i del més mínim sentit d´Estat.

I és trist, fent un recorregut per les tertúlies radiofòniques o altres fòrums, veure tants creadors d´opinió situar-se, en nom probablement d´una “correcció política” mal entesa, en un prudent i calculat “no man´s land”, analitzant fins a l´infinit… quan té raó Mariano Rajoy i quan deixa de tenir-ne José Luis Rodríguez Zapatero!

Actualment la dreta espanyola està repetint -amb els matisos que es vulguin en funció de les èpoques- els mateixos esquemes utilitzats els anys trenta contra la República, els vuitanta contra Felipe González i, des del 14M, contra Rodríguez Zapatero. I tot això davant una intel·lectualitat expectant i resignada que sembla haver perdut la capacitat d´indignació.

A menys que sigui el destí de les esquerres veure´s amb l´obligació d´excusar-se, a pilota passada, d´haver defensat a cada moment la raó.

[1] http://www.uoc.edu/humfil/1939/ballester2.html

Aquest estiu l´amic Rafa Arnal, escriptor i editor del País Valencià, em va donar a llegir un text seu -part d´un llibre en preparació de sis periodistes i escriptors valencians. El text de Rafa Arnal portava per títol Uns països sense política i el llibre, que tot just acaba d´editar Esfera dels Llibres, es titula Nosaltres exvalencians. Catalunya vista des de baix, del qual són autors Toni Mollà, Joan Dolç, Emili Piera, Francesc Bayarri, Rafa Arnal i Manuel S. Jardí. El llibre que afronta des del valencianisme polític, amb lucidesa i valentia, diferents aspectes de les relacions del País Valencià amb Catalunya, és d´una gran actualitat i oportunitat vist el panorama desolador en el que està submergit el PV.
He llegit el teu escrit i abans de tot deixa’m felicitar-te: en ell s’hi troba tot el que ha de contenir un treball de recuperació de la Història viscuda: fets, noms i… opinió. El títol mateix del teu escrit “Uns Països sense política” és una primera declaració d’intencions sobre els Països Catalans que confirmes en el cos del text amb aquesta frase: “francament m’agradaria que tornàrem a començar, perquè no? aquella idea, aquella companyonia, aquella germanor il”¢lusionant (…) Sempre he estat així de romàntic”. La teva visió del que va passar als inicis de la transició i sobre el paper jugat pel PSC en l’absorció dels partits socialistes “perifèrics” per part del PSOE, vist des de Catalunya, no crec que la cosa estigui tan clara com sembla desprendre’s del teu text (no parle del paper conscient o inconscient jugat per l’Ernest Lluch des de València que expliques molt bé). En algun lloc dius que al marge d’una referència estatal, el socialisme valencià no tenia salvació i crec malauradament que era així vist el poc sentiment de País que tenia i té encara la societat valenciana. A Catalunya les forces estaven més equilibrades; si a les primeres eleccions els socialistes catalans s’haguessin presentat per separat, la federació del PSOE per un costat i el PSC per l’altre, tot fa suposar que els resultats no hagueren estat tan negatius com al País Valencià. El socialisme català, més consistent que el socialisme valencianista, podia perfectament aguantar electoralment el repte del PSOE; tanmateix el resultat també hagués estat desastrós però per un altre motiu: la divisió de la societat catalana en dues comunitats s’hagués consumat, risc que es va tenir molt present i que tothom va voler evitar. Aquesta actitud ha resultat ser la grandesa i la misèria del PSC: en efecte, han hagut de passar 25 anys per arribar a tenir un president de la Generalitat socialista però el resultat palpable és que la societat catalana ha mantingut la seua cohesió i el cas de Josep Montilla, al que fas referència (“que no donaríem nosaltres per un Montilla, valencià de Córdoba o de Jaen, que tant li fa”) parla per si sol. No crec que “la federació catalana del PSOE fou sacrificada” ni tampoc que fou “el pagament per l’entrega en safata (al PSOE) de la CSPC (Coordinadora Socialista dels Països Catalans) i la FPS (Federación de Partidos Socialistas)” com dius que així ho vàreu veure molts militants d’aquella “utopia socialista-catalanista”. Al meu entendre, la fusió PSC-PSOE va ser simplement el resultat d’un pacte polític entre gent conscient del que s’hi jugava a Catalunya.
Per mi, la situació actual al País Valencià no és el resultat de cap “abandó” per part dels socialistes catalans, ni de com s’ha fet o s’ha deixat de fer la integració del socialisme valencià i del PSOE; al meu entendre, l’error fonamental prové del mateix valencianisme polític al voler enganxar-se des de l’inici al carro de Catalunya sota l’equívoc dels Països Catalans. La definició programàtica “El PSPV, en afirmar la singularitat del País Valencià com a poble, reconeix el seu tronc històric, la seua integració en l’àrea cultural dels Països Catalans” és perfecta des de qualsevol punt de vista, l’acadèmic, el cultural, l’històric i si m’apures el sentimental; de tots… menys el polític i encara menys l’electoral car donava peu a la confusió pel que fa a l’objectiu perseguit. La contundent afirmació “la singularitat del País Valencià com a poble” quedava diluïda i desapareixia als ulls de la ciutadania que no va retenir més que “integració” i “Països Catalans”, sobretot, com era d’esperar, si l’adversari que no desaprofita cap ocasió, l’ajuda en aquest sentit. Si la generació de la guerra no hagués desaparegut o estat fora de joc, un nacionalista valencià com el meu pare -per posar un exemple del que puc respondre- no hauria caigut en aquest error, com tampoc va caure Tarradellas i com tampoc va caure, crec, Joan Garcés i els que tenien una certa experiència política. El que escriu Vicent Ventura sobre el que li va dir Josep Tarradellas sobre la qüestió, no reflecteix exactament, per mi, el pensament del president car vaig tenir ocasió de parlar del tema amb ell i el que pensava no era que els valencians no havíem de plantejar el tema nacional ni el estatutari -com diu Ventura que li va dir Tarradellas- sinó que havíem de plantejar-lo en termes de valencianisme oblidant-nos de referències catalanistes, car per això sempre estaríem a temps i ja ens trobaríem. Amb el seu pragmatisme polític, Tarradellas considerava el plantejament polític de Països Catalans una fal”¢lacia que ens enfrontava d’entrada -d’anar la cosa en serio- a dos Estats, l’espanyol i el francès, sense cap possibilitat d’èxit. Segons ell, que certa burgesia catalana donés suport a aquest joc, s’ho podia permetre per crear confusió com així va succeir i, a la vegada, entretenir el personal sense cap risc per ella; però l’esquerra (tant la catalanista com la valencianista) no s’ho podia permetre i no podia caure en la trampa i perdre el temps. Crec que malauradament els esdeveniments li han donat la raó pel que fa al País Valencià.
No sé si l’error inicial de reivindicar els Països Catalans des del desert d’un País Valencià on pràcticament tot estava per fer és culpa dels “alegres professors” que parlava Fuster però en tot cas la gran influència del mateix Fuster -en la gent de cultura per sort, i en alguns polítics per desgràcia- no és aliena a la situació en que ens trobem. No he estudiat prou el tema com per afirmar-ho amb rotunditat però que un polític com Vicent Ventura consideri -com recordes- que el seu nacionalisme catalanista valencià li venia de Fuster, apunta en aquest sentit. A Fuster no li reconeixerem mai prou la recuperació cultural però tinc la impressió que a casa nostra vam voler enganxar el carro davant els bous, no sé si a causa de les circumstàncies o per voluntat deliberada. El valencianisme polític, com a Catalunya el catalanisme polític, sempre havien tingut, encertadament, altres prioritats. La “pàtria utòpica” com dius, ha sigut una invenció d’un sector ben particular encoratjat per alguns prohoms d’Omnium Cultural que ja els anava bé pujar a aquest carro per intentar esborrar, sense massa risc, un passat personal franquista poc gloriós. A l’exili, i a Catalunya també -no per menyspreu als “perifèrics” com tu dius, sinó per realisme polític- ja es tenia molt clar allò que, paradoxalment, sembla descobrir avui, des de València, Joan Francesc Mira -curiosament un d´aquells “alegres professors”- quan afirma: “Catalunya és una nació, ells són una nació, o almenys ho afirmen solemnement, i nosaltres ja ens apanyarem com podrem. Així és com són les coses, i així és com han estat sempre, més o menys. La resta és llengua i literatura, que no és poc. I una bella il”¢lusió de l’esperit, que també és meua”. El drama però, és que alguns han intentat fer política amb una “bella il”¢lusió de l’esperit”. No són els socialistes catalans els responsables del desastre valencià, prou treball tenien en trobar el propi camí i mantenir la cohesió de la seua societat (al País Valencià no és la cohesió de la societat que s’havia de salvar sinó el sentit de poble que calia recuperar sense necessitat de referents polítics exteriors per molt “germans” que pogueren ser); d’haver-hi un responsable s’hauria de buscar en el fet de que tot el que era català, com tu dius, “enlluernava i encara enlluerna gent d’ací baix” (sentiment que, en si mateix, no és cap pecat, més que en enlluernàra!); i posats a buscar responsables exteriors, en tot cas, ho serien les forces conservadores catalanes, que van trobar en els universitaris i intel”¢lectuals valencians un terreny abonat com no podia ser altrament, i els varen atreure; i aquests, a la vegada, varen influenciar a destemps la política, o varen exercir directament d’aprenents polítics.
No sé si és una percepció exacta però tinc la impressió que l’esquerra valencianista en el seu conjunt, cada cop més, sembla més conscient de l’error polític comès i que el problema d’avui pel valencianisme polític, és com reconduir certs temes sense donar peixet a l’adversari.

Un company valencià amb qui volia comentar la pretensió de la dreta valenciana de segregar la llengua, tenint-ho molt clar i fart sens dubte del tema, es va exclamar: “Xe, tu, jo ja fa temps que no qüestione que la Terra gira al voltant del Sol!”

Potser que la seva actitud sigui la bona; i potser que la lluita per salvaguardar la unitat de la llengua, avui en dia, estigui ben encaminada, però la victòria que cal assegurar -la que compta- és la percepció que en té el conjunt de la ciutadania del País Valencià i aquesta batalla no és segur que estigui guanyada. I si ho està, mai ho serà definitivament si no reblem el clau. A les forces que en defensa dels seus interessos partidistes, no dubten mai de posar en perill valors que ens haurien de ser comuns com la mateixa democràcia i la convivència (en tenim actualment un exemple significatiu amb l´actitud del PP sobre l´Estatut) se´ls ha de fer pagar sempre que es pot la factura política, o com a mínim, intentar-ho. Tornem doncs un instant la vista enrera.

Sense necessitat de recórrer a les estadístiques, els petits pobles han estat un observatori privilegiat per seguir l’evolució del tema lingüístic. És on més directament aflora el cinisme de certa gent de dreta. Abans la guerra civil, als pobles tothom parlava valencià. Després de la guerra es va seguir parlant valencià però les “forces vives”, la dreta en general, (les forces vives d´esquerra eren mortes, a l´exili o a la presó) es van passar en bloc al castellà. Desprès dels temps terribles de la immediata postguerra, aquesta dreta es va oblidar del valencianisme, mostrant-li fins i tot una certa condescendència (aquella que alguns tenen pels poetes, pels il·luminats i els infeliços que defensen utopies i coses estranyes), sense importar-li massa que des de sempre, els valencianistes, el valencianisme d´esquerra havia considerat la normalització de la llengua i la seva unitat com elements necessaris i irrenunciables.

Amb la transició va arribar la democràcia, i amb ella la necessitat -també per a la dreta- d’obtenir vots, de guanyar-se els electors. Per quin discurs optar? En els primers temps hagués estat un sarcasme per part dels franquistes -penedits o no- parlar de llibertat, democràcia, etc., com ho estan fent trenta anys desprès els seus hereus. Necessitaven un discurs i com fan totes les dretes del món quan no en poden tenir, la dreta valenciana va tirar mà de l’enemic “exterior”, i el va trobar a Catalunya. I la mateixa gent que havia abandonat la llengua i que havia mantingut envers els nacionalistes, com hem esmentat, una certa condescendència, votaren a l´UCD i a l’Alianza Popular de Fraga primer, a Unió Valenciana desprès i finalment al Partit Popular; en aquest recorregut van tornar a descobrir els valencianistes de sempre però aleshores, per imperatiu del guió, els van titllar de “renegats catalanistes” venuts al “pancatalanisme imperialista”. I amb la defensa, no de la cosa sinó del nom, d’un valencià que parlen malament quan el parlen -si no que li ho pregunten al senyor Zaplana- van mostrar de sobte un amor fins aleshores desconegut per la “seva” llengua i van pretendre salvar-la dels enemics interiors i exteriors!

Amb aquesta defensa “cerril” d’un valencià segregat, a més dels rèdits electorals que persegueixen, intueixen que disposen de la millor arma per limitar-ne la influència al país i fora del país; i no estan disposats a abandonar l´intent de desprestigiar amb les seves extravagàncies la llengua que van renegar i que continuen mantenint discriminada! Per aquells que hem viscut de prop tot el procés i defensat la unitat de la llengua amb independència del nom, estem cansats i fastiguejats de tanta indecència i cinisme.

NOU CICLE va rebre un escrit de Vicent Añó Calvo, un lector del País Valencià, encapçalat per: Reflexió sobre l´article exvalencians. A partir d´aquest primer contacte, s’ha iniciat un intercanvi de correspondència amb Àngel Castanyer entorn a aspectes de la situació al País Valencià i hem cregut interessant la seva publicació.

22 gener 2006
Vicent Añó Calvo

Hola Ángel,
Havent llegit el teu article sobre “Països sense política” en resposta al teu amic Rafa Arnal no he dubtat a comprar el llibre, “Nosaltres exvalencians”. Novament he tingut la impressió d´una queixa justificada però mal dirigida, d´un distanciament per arribar al mateix lloc de partida. No hi ha un punt de trencament en les propostes polítiques actuals dels nacionalistes valencians com dels intelectuals. La transicció no acaba de ser superada perquè no s´abandonem una serie de conceptes que alhora impedeixen avançar. M´agradaria contactar amb tu i compartir opinió respecte la situació actual i nous plantejaments que porten als nacionalistes d´una vegada a les Corts, cosa que dubte si tenim en compte la trajectòria actual política.
Espere rebre notícies teues.

Resposta
6 febrer 2006

Hola Vicent,
A l’article apuntava unes consideracions sobre algun dels orígens de la situació al País Valencià des del meu punt de vista, que són, supose, les que t’han mogut a escriure la teva carta. Tu dius: “La transició no acaba de ser superada perquè no s´abandonen una sèrie de conceptes que alhora impedeixen avançar”. M’agradaria saber quins són aquests conceptes. Es tracta de qüestions de fons, o de tàctica i estratègia sobre temes com la batalla dels símbols, la qüestió dels noms o les relacions amb Catalunya? Jo tinc els meus dubtes sobre tot això i el problema és que des de fa massa temps no s’adrecem al poble real tal com és sinó al que voldríem que fora i no és. I en aquestes condicions es camina sol o molt poc acompanyat. Què entens per “no hi ha un punt de trencament en les propostes polítiques actuals dels nacionalistes valencians com dels intel·lectuals”? Jo crec que la pilota està encallada en tots els sectors i quan parle de sectors em referixc a les esquerres. Al País Valencià no tenim un valencianisme transversal de la força que té el catalanisme a Catalunya i em sembla que no és una tasca solament dels nacionalistes. Aquest valencianisme autèntic no pot ser més que d’esquerra i els beneficiaris en serien totes les esquerres, començant com és lògic per les forces majoritàries. No sé tu com ho veus. Ja anirem xerrant.
Fins aviat,
Àngel Castanyer

10 febrer 2006
Vicent Añó Calvo

Hola de nou
Bàsicament, no es una questió de simbols sinó com s´utilitzen. En primer lloc la quatribarrada és representativa de la Corona d´Aragó no de Catalunya, si bé està més associada als catalans que Aragó té un escut diferenciador, així com la valenciana el tenia a l´etapa preautonómica. En segon lloc el català és patrimoni dels catalanoparlants, no és millor el català que és parla a Catalunya, ja està bé de jugar a parlar d´una mateixa llengua i després dir catalá, valencià i mallorquí, és absurd, esquizofrènic. ELS VALENCIANS PARLEM LA LLENGUA CATALANA, la resta son estupideses. Vol dir aixó que la paella, el micalet o les falles formen part de la cultura catalana no son signes d´identitat valencians. No s´ha d´oblidar que la questió de la llengua afecta a tots els catalanoparlants no s´ha de plantejar la situació en una relació única de valencians i catalans per trencar eixa relació unidirecional. Fer entendre així que parlar català no vol dir ser-ho. L´altre tema seria, el de Països Catalans, exercici d´intel-lectuals, que no té aceptació social i díficilment explicable. Cal tindre un projecte propi, amb una identitat definida i que trenque sobre tot en bona part dels plantejaments de Joan Fuster al seu llibre “Nosaltres els Valencias”, fica el dit en la ferida, peró com a proposta política és suicida.

La possibilitat d´un projecte d´esquerres és utòpic, el partit socialista pactà amb la UCD la llei electoral per deixar fora als nacionalistes d´esquerres i ara amb la reforma estatutària han fet el mateix esperant obtenir la majoria absoluta a les pròximes, cosa que no van aconseguir i quasi segur desapareixerà Esquerra Unida de les Corts. El pitjor, la modificació respecte a la llengua consagrant la secessió lingüística, busquem el poder a tot preu. Els socialistes pactaren amb la UCD tota la identitat valenciana i no poden a estes altures canviar.

La resposta és una plataforma d´esquerres que compartisquen uns principis iguals, ordenant les prioritats per llengua, país, senyera, relació amb la resta de catalanoparlants, i per últim, la nació valenciana que no la nació catalana com a part completa de tota l´area de llengua catalana com tampoc de poble català al conjunt. El projecte ha d´enfocar-se al conjunt de la societat valenciana no a una part ja que afecta a la identitat col-lectiva.

Espere rebre notícies teues.

17 març 2006
Àngel Castanyer

Hola Vicent,
Abans de tot vull dir-te que no són les ganes sinó el temps que m’ha mancat per respondre a la teva darrera carta en temps degut, com era la meva intenció.

Et diré d’entrada que en el seu conjunt estic d’acord amb el que dius, i sembla lògic ja que, pel que veig, hem begut a les mateixes fonts. Ara bé, com no pot ser altrament, amb un cert matis pel que fa a alguns dels punts que toques. Cal felicitar-se de les coincidències però també dels matisos, si no, tot plegat, seria prou avorrit o millor dit, no justificaria aquest intercanvi de correspondència.

Seguiré l’ordre de la teva carta. Començaré pels símbols i més concretament pel tema de la quatribarrada. No he entès massa bé el teu punt de vista, però et diré el meu: en primer lloc cal lamentar que un problema que en els temps que vivim hauria de ser secundari, hagi dividit el país, com ha succeït també amb la nominació de País Valencià. I òbviament, per arribar als “culpables”, per saber qui posa i ha posat més llenya al foc, cal descobrir, com a les novel·les policíaques, qui treu profit del “crim”: indiscutiblement els enemics del País, els qui no el senten ni l’han sentit mai. Això dit, la renaixença valenciana es va iniciar -pels nacionalistes de dreta i d’esquerra- amb la senyera de la ciutat, i algun pecat de perfeccionisme i supèrbia intel·lectual haurem comès per arribar al punt de no retorn on estem ficats quan hi ha tants temes a resoldre.

Allò que dius de la llengua ho subscric òbviament. No hi ha cap mena de dubte que el que parlem els valencians és el català. I la estupidesa -molt conscient i treballada per part d’alguns- és no reconèixer-ho. Ara bé, dir al meu poble, a la meva família, als meus veïns, sense que vinga a compte, que el que jo parle, el que ells parlen és “català” pot ser sia una veritat com una casa però solament ajuda, ara per ara i objectivament, a distanciar-los de la pròpia llengua. Preferixc utilitzar el terme valencià -que és el que he utilitzat sempre, encara que coincideixi amb els qui avui defensen el nom i van renegar i reneguen de la cosa- i intentar fer veure al meu entorn que si parlem, nosaltres i els catalans, la nostra llengua correctament, constatarem que les diferències son insignificants. En tot cas, igual o menys que en el si d’altres llengües amb potents Estats al darrera i que ens són familiars, com l’anglès, el francès o el castellà.

Per sort -o per desgràcia pel que es pot constatar- el valencianisme ha tingut més estudiosos que polítics, i d’estudiosos no és que ens en sobren. Una “bèstia política” com Blasco Ibañez, va tindre malauradament altres prioritats, unes prioritats, val a dir, que no deixaven de ser -contràriament al valencianisme en aquella època- reflex de les grans batalles del seu temps: la qüestió social, les llibertats, el laïcisme. I potser això, més que les seues mancances pel que fa al País, explica els anatemes que des d’alguns sectors ideològics nacionalistes s’han llançat contra la seva figura. I existeix una gran paradoxa que caldrà estudiar algun dia, el respecte a la seva figura per part dels seus contemporanis nacionalistes d’esquerra (una generació pràcticament desapareguda, morta o a l’exili, despès de la guerra) en front de l’aprovi generalitzat per part de les noves generacions nacionalistes antifranquistes durant el franquisme. I això em porta a respondre a la teua afirmació de que “un projecte d´esquerres és utòpic”. En favor d’aquesta afirmació dones alguns exemples conjunturals que són malauradament reals. Jo ho veig des d’un altre angle, no sé si encertadament o no. L’experiència em diu i em confirma que el valencianisme serà d’esquerres, o les esquerres el faran seu (que ve a ser el mateix) o no serà. I la utopia crec que consisteix en canviar l’ordre dels factors, en fixar un ordre de prioritats irreal que el menys que podem dir és que ens agradaria que fos el del poble valencià però que no ho és. Els socialistes tenen les seves prioritats i els seus principis, i com a polítics pactaran amb forces mínimament representatives. Un estatut digne per Catalunya, per exemple -amb totes les retallades que es vulga a Madrid (els espanyols, com deia el president Tarradellas també tenen les seues raons)- és obra conjunta d’un govern d’esquerres a Catalunya i a Espanya. Quan els conservadors governaven a Catalunya i la dreta a Espanya, l’eventualitat d’un estatut, ni que fos menys ambiciós, no es podia ni plantejar.

L’objectiu del valencianisme al meu entendre, hauria de ser, primer, no renunciar als seus principis i defensar-los, i segon fer tot el possible per ser una força representativa; i no ho serà si no sap en quin camp estan els seus amics potencials. I enfocar, com dius, el projecte valencianista “al conjunt de la societat i no a una part ja que afecta a la identitat col·lectiva” no és, des del meu punt de vista, massa realista. És, amic Vicent, just el contrari, és fer abstracció de la realitat. Encara queda, a esquerra, alguns jacobins, però el jacobinisme és història mentre que l’ampliació de les llibertats i drets, continua sent d’esquerres i la negació de l’entitat dels altres en nom de la seua, és monopoli de les forces conservadores i de dretes.

És il·lusori esperar que les forces d’esquerra majoritàries vagin al nacionalisme perquè sí, i contraproduent atacar-les perquè no hi van; és al valencianisme, en la mesura que és alliberador en tots els aspectes al qui li toca guanyar-se els ciutadans i, de pas, segur, les forces d’esquerra.

Espere que algun dia d’aquests tinguem l’ocasió de conèixer-nos.

Una abraçada,