D'un temps, d'un pais

–

–

–

Que qualifique Francisco Camps unes gravacions policials autoritzades per un jutge de “muntatge”, denota que el president de la Generalitat Valenciana ha perdut el nord i va a la deriva.

A Tengo una pregunta para usted, l’emissió de TVE on intervenien Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió, Cayo Lara de Izquierda Unida i Joan Ridao d’Esquerra Republicana de Catalunya, no hi podia faltar la qüestió de la llengua. I la pregunta se li va fer a Ridao, com no podia ser altrament per un valencià, obsessionats que estan alguns contra el català i Catalunya.

A aquest ciutadà de Torrent no li sembla normal que un metge castellanoparlant, per entrar a l’Administració catalana, puga topar amb l’inconvenient de la llengua mentre un catalanoparlant pot presentar-se a les dues Administracions, a la castellana i a la catalana, gaudint d’aquesta manera, segons ell, d’un privilegi i sent això una injustícia.

Deixant de costat el fet de que si un disposa d’aquesta doble possibilitat, principalment, és per ser bilingüe, vull creure que aquest senyor -altres no!- era sincer.

En un cert tipus de gent, el deixar de raonar passa -al meu entendre- per ser incapaços, en quest tema i en qualsevol altre, de posar-se en el lloc dels altres. Pense que una de les diferències entre la gent de dreta i la gent d’esquerres és precisament que aquests darrers són més propensos a posar-se en el lloc dels altres. Com crec també que uns nacionalismes són més civilitzats per aquesta raó. I quan això no passa, quan no ho són de civilitzats, i són incapaços de posar-se al lloc dels altres, tenim ETA o el franquisme. Sense oblidar que deixar de posar-se en el lloc dels altres també li pot passar a un govern democràtic.

Aquell senyor de la tele, de tota evidència, no s’ha parat mai a considerar que de la mateixa manera que ell té una llengua materna, l’altre -per sort o per desgràcia- també en té una i que quan la raó s’ha pogut per fi imposar a la testerona i les armes -ell sembla que encara en vulga treure profit- s’ha arribat a una solució justament raonable: declarar oficials les dues llengües que es parlaven en els territoris.

I això què implica? Res de l’altre món: entre altres coses -i com a mínim- que el ciutadà puga adreçar-se a la seva Administració amb una de les dues llengües oficials.

I com s’aconsegueix això? Doncs que els funcionaris que han d’atendre els ciutadans, tinguen el coneixement suficient de les dues llengües. Tan difícil és comprendre una cosa tan simple, i tan civilitzada?

Deixeu-vos, senyor de Torrent, de fer-vos mala sang i d’equivocar-vos d’opressors.

Personalment les llengües que parle i considere meues són -per ordre d’aprenentatge- la dels meus pares, el valencià; la segona -per una raó de guerra civil i exili des de molt petit- el francès, i finalment el castellà.

Voleu saber quina és la realitat?

A Barcelona, on visc ara, els castellanoparlants poden fer vida en castellà i jo la puc fer en català, la meua llengua materna; quan vaig al País Valencià -ha costat!- però també puc viure en valencià al meu poble. On no puc viure en valencià és a set kilòmetres d’on vaig nàixer, a València ciutat, la capital del Reino.

I vostè que viviu a Torrent i aneu pel món perseguint les injustícies dels altres, i sense adonar-vos de les que teniu al costat!

Si aneu a Metallenguatges polítics de Ferran Mascarell, podreu llegir l´article íntegrament. Per la meva part no em resistixc a extreure´n aquest paràgraf:

“Acabem amb l´ambigüitat del socialisme català. O bé és federalista plurinacional o no és res. Acabem amb la indefinició dels sobiranistes sobre el model d´Estat. Acabem amb la frivolitat de la independència amb data fixa. Acabem amb la instrumentalització partidista del concepte d´unitat. Enllestim la idea que l´espanyolisme és cosa de vells reflexos franquistes; acceptem que el nou espanyolisme reflecteix interessos també legítims i ha nascut en democràcia. Abandonem la tesi que som els millors i els més avançats. Reconeguem que no hem sabut idear una Espanya que serveixi, també, als interessos dels catalans. Acabem amb l´aberració que els federalistes, els sobiranistes i independentistes són políticament antagònics. Acabem amb els postulats fanàtics. Acceptem la transversalitat ideològica. Deixem de posar etiquetes banals a la gent que rebutja els partidismes. Liquidem el caïnisme de baixa intensitat que domina la política. Abandonem la idea que els principals enemics polítics dels catalans són els altres catalans que pensen diferent. Deixem de donar corda als principals adversaris de la Catalunya d´avui: els espanyolistes que interpreten que Espanya és una nació única, la seva. Abandonem definitivament la idea que els principals culpables dels nostres mals són els altres. Reconeguem les nostres incapacitats. Reconeguem que hem passat molt de temps sense pensar. Construïm un marc de referència compartit. Actuem plegats. Això és el catalanisme”.

Si aquesta presa de consciència es considera necessària a una Catalunya amb un PP residual, què no serà per un País Valencià, amb una dreta triomfant i encantada d´haver-se conegut!

No ja el Partit Popular -aquests no tenen remei, ni al País Valencià ni enlloc!- però sí la resta de partits valencians i la mateixa societat valenciana haurien de prendre exemple del Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB-PSOE) i del Bloc nacionalista balear -tots dos al govern- així com de la mateixa societat illenca.

El Consell Social de la Llengua Catalana és un organisme assessor del Govern balear i acaba de proposar unes 1000 idees per enfortir la presència de la llengua del País a la societat i l´Administració. Aquestes idees han estat avalades per 60 representants institucionals i de col·lectius socials. Als debats a porta tancada en el Parlament hi van prendre part des de directives de col·legis religiosos fins presidents de federacions esportives. El representant del PP balear -com no- es va oposar al projecte i va esmenar a la totalitat el text, abandonant el Consell després de la votació. Els resultats foren presentats a la premsa per la consellera d´Educació del PSIB i la directora de Política Lingüística del Bloc.

No esmentarem les 1000 propostes del Pla de Normalització Lingüística; solament cal saber que una de les mesures és que els envasos i prospectes de medicaments -entre d´altres productes- hauran de ser en català; igualment que en educació serà un dret i garantía que el català “sigua la llengua pròpia del sistema educatiu, així com llengua vehicular habitual en la docència com en les activitats no docents, extraescolars i complementàries”. I pensant en la gent gran es preveu que l´alfabetització d´adults i la megafonia dels geriàtrics ha de ser en català. Entre els objectius figura també augmentar l´ús del català en tots els mitjans de comunicació i “concretar mecanismes de control entre els mitjans patrocinats” per les institucions. Publicar i emetre en català serà un requisit per rebre subvencions públiques, i en general, les ajudes institucionals tant per l´esport com per les entitats socials; la condició serà usar la llengua en les relacions, actes i edicions de mitjans. També hi ha l´objectiu d´arribar a que tot el personal de l´Administració que treballe de cara al públic “tingui el coneixement suficient de les dues llengües i utilitzi normalment el català com a llengua de treball”. O siga: a les Illes pretenen tot el contrari del que està perpetrant el PP al País Valencià en el tema de la llengua!

És evident que els resultats no s´esperen d´un dia per l´altre i el projecte “és un pla obert, sense mesures coercitives, impositives”. Però el que també és evident és que les esquerres balears, nacionalistes i no nacionalistes tenen ben clar el que volen; volen ser ells mateixos i no un succedani d´espanyols. Tant cert com que el PP és la dreta pura i dura i la dreta, entre moltes coses, és per essència nacional”¦ espanyola. I seria desitjable que aquells ciutadans que s´estableixen en territoris amb llengua pròpia i no fan el menor esforç per parlar-la tenint-ne´n la capacitat -i no parlem ja dels natius!- foren conscients que el que fan és emparar-se amb la llei del més fort, en aquest cas la de l´Estat.

Al segle XXI, la globalització serà cada vegada més una realitat. Tanmateix, quan més ens acostarem a la necessària governació a nivell global, més protagonisme prendran les identitats. Quan la defensa dels interessos no dependrà de l´existència de fronteres, més valor i respecte adquiriran les identitats diferenciades. Ho estem ja constatant avui: Europa, segons com, és més comprensiva amb les reivindicacions dels drets de les nacions sense Estat que els mateixos Estats, en particular l´espanyol; i això és així, simplement, perquè Europa no té res a perdre i sí molt a guanyar amb la diversitat; Espanya també, però no se´n vol adonar. Aquelles nacions que hauran resistit i sobreviscut a la imposició d´Estats unitaris, podran continuar existint i desenvolupar-se amb normalitat.

Quan això passi, si les esquerres valencianes no han reaccionat i alguns continuen anant a remolc i emmirallant-se amb l´adversari, molt em temo que els valencians haurem desaparegut com a poble, i el País Valencià haurà recuperat, en plenitud, l´estat tan enyorat pels mateixos de sempre, de “provincia levantina”.

Tot i sent legítim que alguns tinguen aquesta aspiració, cal reconèixer que hi han altres ambicions més nobles i molt més interessants pel País Valencià.