D'un temps, d'un pais

He rebut una Proposta no de llei en defensa de la cultura valenciana i, especialment, dels grups i solistes que fan música en la nostra llengua, que el BLOC ha presentat a les Corts Valencianes i que el Partit Popular acaba de tombar.

El meu reflex primer ha estat de difondre el document com demana el correu rebut. A la reflexió he pensat que calia prescindir-ne per dues raons que intentaré explicar.

La primera és d´ordre pràctic. Si començava a difondre els papers d´un partit hauria de fer-ho per tots, òbviament tots els que s´ho mereixessin des del meu punt de vista, pel seu treball en pro dels interessos del poble valencià. O sigua que m´embarcaria en un treball quan no em sobra temps! Però en realitat aquesta no ha estat la verdadera raó del meu desistiment perquè no hi ha treball que valga quan la causa és justa. No, les raons són unes altres i la principal és la següent:

Estem al País Valencià “en la pols” com diuen al meu poble. Estem tan avall que la noble, democràtica i necessària militància partidista serveix de poc en la nostra situació de domini absolut d´una dreta sense escrúpols. Només ens pot salvar una presa de consciència col·lectiva -és a dir un miracle- que fes que deixéssim tots, començant pels partits d´esquerra, valencianistes i no valencianistes, les nostres capelletes particulars i les nostres petites comoditats i inèrcies i comencéssim a teixir un treball unitari.

Ha arribat l´hora d´oblidar-se del poder -quina aberració acabo de dir des del punt de vista dels cànons de la política!- per intentar establir uns mínims definitoris, una espècie de programa comú que posarien en marxa les forces esmentades l´endemà d´una hipotètica victòria electoral. Haurien de ser quatre mesures concretes -no més de quatre!- les que aplicarien conjuntament per fomentar l’ús de la llengua i en millorar l’educació, la sanitat, els serveis socials, territori, cultura, sosteniment i algun altre aspecte més que se’m puga escapar. Podria ser fins i tot una simple declaració conjunta d’intencions. Deixariem per temps millors els punts que ens separen.

Què és difícil? Ho sé. Poc realista? D’acord! Pràcticament impossible? També! Però la salvació està a aquest preu. Si m´arribés un paper signat per aquestes forces m´hi bolcaria -i com jo, molts ciutadans sens dubte. Tota la resta, en la situació actual, és marejar la perdiu.

O com deia aquell “qui dies passa, anys empeny”.

Valencians pel Calvi i la Universitat de València acaben d´editar en la col·lecció Quaderns d´Orientació Valencianista, PAÍS VALENCIÀ, SEGLE XXI. Vint-i-una reflexions crítiques.

Direm d´entrada que és un llibre que tot aquell que s´interessi a la política i a la política del País Valencià en particular, ha de llegir. Les vint-i-una reflexions de gent solvent presenten, amb ajustades pinzellades, un panorama ampli del que ha passat aquestes dècades al P.V. I ho fan tots des de la perspectiva crítica d´una “construcció moderna de país”. Des d´un “impuls modernitzador, la voluntat de regeneració, el desig de superar la subalternitat en el context espanyol i europeu i el combat contra els tòpics i contra l´autoengany”, com escriu amb accent fusterià l´escriptor i periodista Adolf Beltran.

Gustau Muñoz, de la Universitat de València i cap de redacció de L´Espill -que firma la presentació del llibre junt amb Antoni Furió, catedràtic d´Història Medieval de la Universitat de València, director de PUV i Pau Viciano, historiador també de la Universitat de València- fa una crítica implacable del model econòmic implantat a Espanya especialment durant el període conservador del PP, amb unes “febleses generals de l´economia espanyola” que al P.V. durant l´era Zaplana i Camps “s´exagera fins a límits grotescs”. I l´escriptor i periodista Francesc Viadel, valencianista i home autènticament d´esquerres, denúncia la violència física per part de l´extrema dreta que ha regnat impunement al P.V. durant la transició i el “flirteig” de la “bona societat catalana” amb l´intent d´establir unes relacions institucionals normals amb el “Molt Honorable” Camps, capaç, sent conseller de Cultura, de fer el ridícul autoritzant la investigació d´unes pedres suposadament d´època ibera per tal de demostrar que el valencià era anterior a l´arribada de Jaume I! El també escriptor, periodista i polític Francesc Burguera, posa l´accent sobre la necessitat de que “cal anar al replantejament del projecte de País” i parafrasejant a Joan Fuster “el País Valencià serà d´esquerres o no serà” pensa que “el País Valencià el faran els mestres o no serà”. Dona unes estadístiques del CIS de 1980 que tancaven un llibre seu publicat a finals dels 80 en les que: “2% de ciutadans es consideraven solament valencians i un 12% més valencians que espanyols”, 19% se sentia solament espanyol, 12% més espanyol que valencià, i tan espanyol com valencià 52%”. I la seva pregunta és: “Com es pot fer canviar el sentiment nacional del 83% dels ciutadans d´un país que tenen assumida fermament una nacionalitat -l´espanyola- i convertir-los en nacionalistes valencians?” abans de concloure, pensant que una enquesta avui no cambiaria massa els resultats: “En tot cas, tenim el país que tenim.” .

Ara bé, molts dels autors del llibre quan volen defensar el llegat de Joan Fuster -que no ho necessita car es defensa sol- al meu entendre, cauen en l´error sistemàtic no sé si voluntari de comparar-lo no al valencianisme republicà dels anys 30 sinó amb una espècie de caricatura on sempre surt a la palestra el folklorisme de l´època o el llorentisme anterior. Antoni Furió, per exemple també hi cau en certa mesura però descriu magistralment el que ell anomena “una poderosa narrativa nacional d´Espanya” i considera molt justament que l´alternativa no és “una altra narrativa nacional de signe contrari. (“¦) L´alternativa a la història dels Pelayos i els Alfonsos, del Cid i el Gran Capitan, no pot ser la dels Jaumes i els Borrells, la dels almogàvers i Roger De Flor”, ens diu.

Però és que resulta que l´alternativa ja la tenien gent com els valencianistes Emili Gómez Nadal, Francesc Bosc i Morata, primer Conseller de Cultura de fet del País Valencià el 1937, o els germans Castanyer, més o menys perduts en els meandres de l´exili i de la història. En un dels escassos escrits salvats d´Angelí Castanyer, Sintèsi històrica del valencianisme polític, es poden llegir posicions com aquesta: “Però el fet que marca d´una manera absoluta i contundent la vitalitat nacional i el sentit racial de ciutadania política, és la gloriosa epopeia de les Germanies, la primera manifestació social-revolucionària de contingut veritablement ideològic i que no pogué menys de produir-se en una època de convulsions molt pareguda a la que nosaltres estem ara vivint.” I quan aquesta gent parlava de Teodoro Llorente, no deixava mai de nombrar a Constantí Llombart i els descrivia d´aquesta manera: “Llombart racionalista, obert a tots els camins del pensament lliure; Llorente, poeta reaccionari, d´ideals conservadors. Es que va a entaular-se una lluita de tendències? No; l´època no ho permetix, i al “valencianisme” li manca encara la “valenciania”. La major part del poble havia perdut la consciència de la seva personalitat; desconeixia la història del seu país, les seues tradicions, les seues lleis, inclòs aquelles de més profunda arrel popular; sentia vergonya de parlar la seua pròpia llengua, fora de la llar casolana”¦”.

És molt significatiu que l´amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦”

Tornant al llibre, constituït de petits assajos de 5 a 6 pàgines per autor la seva formula fa que el text tingui una densitat extraordinària i mereixeria ser citat amb la seva integritat, començant per l´epíleg de Joan F. Mira.

Evidentment com això és impensable acabaré per on he començat, per tornar a recomanar la seua lectura i citant una frase pessimista de Burguera: “El País Valencià no és altra cosa que una voluntat dels valencianistes”, frase que jo, que soc optimista, completaré d´aquesta manera: però la voluntat, com la fe, fa moure muntanyes!

I amb això em quede.

A. C. Publicat a Nou Cicle-L’HORA 19/03/2009

L’auto del jutge Garzón pel que s’hinibeix a favor del tribunal Superior de la Comunitat Valenciana per què continue les investigacions sobre la trama de corrupció en l’entorn del PP inclou a Francisco Camps i Ricardo Costa en la existència de delictes.

La història dels vestits del President de la Comunidad Valenciana, el secretari general del PP al País Valencià i alts càrrecs, és un dels fils conductors d’aquesta trama de finançament del Partit Popular i d´enriquiment personal. Alguns poden pensar que la quantitat de 30.000 euros en vestits són -dintre del món d´aquesta gent- relativament modesta. Probablement, si no se´n pot sortir, és el que el PP intentarà difondre per desviar l´atenció del nus central del finançament -i de fet Esperanza Aguirre, la presidenta de l’altra Comunidad insignia del PP on també campa la corrupció, ja ha començat a fer-ho. I en el cas que la Justícia no pogués anar més lluny pel que fa a la implicació d’aquests personatges -cosa que no sembla provable- és util recordar que:

– L´ètica no es mesura pel preu en que un accepta vendre´s

– El PP va fer sang de Pilar Mirò quan aquesta va confondre el cost dels seus vestits amb despeses de representació

– L´audiència Provincial de Sevilla acaba de condemnar un empresari a tres anys i nou mesos de presó per presentar a cobrament factures falses per treballs no realitzats, i a quatre anys i tres mesos un càrrec del PSOE de l´Ajuntament de Sevilla -que hagué d´abandonar immediatament aquest partit- per acceptar pagar-les. El total de treballs pagats no realitzats i que els condemnats hauran de tornar a l´ajuntament, suma 5.901 euros.

Com no ens cansem de repetir, per sort o per desgràcia en el capítol de la corrupció, uns són amateurs i altres excelsos professionals; i aquests, quan per casualitat els descobreixen, tenen mitjans de sobra per burlar la Justícia! Si no, que li ho pregunten a Zaplana que desprès d’enganxar-lo confessant per telèfon que estava en política per “forrarse“ encara va ser President de la Comunidad i Ministre d’Aznar.