D'un temps, d'un pais

Invito a tots els que en tinguin l´ocasió, a anar a veure Iuventus Day, un thriller episcopal, obra de la companyia Teatre Micalet de València que tenia previst baixar el teló el 18 de gener i prorroga les representacions fins a febrer.

M´havien arribat excel·lents crítiques del muntatge però he de confessar que em temia malgrat tot el pitjor, que no fos una obra tècnicament deficient i de contingut insípid, del nivell que reina en molts àmbits actualment a la “Comunidad”. Però la Societat El Micalet i la seva companyia és tota una garantia de qualitat i solvència -és un reducte en territori comanxe- i ho demostra en aquesta obra escrita i dirigida per Joan Peris i Xavi Castillo que aporta una bufada intel·ligent d´aire fresc.

És una comèdia àcida i irreverent que ens mostra la societat valenciana actual a través d’una crítica sense contemplacions a la gerarquia de l’Església catòlica, als mitjans televisius que degraden els telespectadors, i a l´estil caciquil d´una família de Castelló que tota semblança amb el president de la Diputació Carlos Fabra seria pura coincidència o fruit d´una ment malaltissa.

El ritme de l´obra és trepidant, sense el menor temps mort i els intèrprets -excel·lents- es transformen, es multipliquen, canten, ballen, entren i surten de l´escenari, donant la sensació de ser una multitud i no els sis actors i actrius del repartiment. No m´estranyaria que un dia algú portés l’obra a Barcelona; el públic barcelonès es mereix conèixer el que es fa de bo al País Valencià que és molt fora dels circuits oficials.

És cert que pel que fa a l´aspecte religiós aquesta obra només es pot concebre al País Valencià on la religió ho envaeix tot i és omnipresent a les diferents cadenes de televisió autonòmiques i algunes de privades, ja sigui en debats en directe, com en pel·lícules malíssimes on no falta mai la presència de la bona monja i del bon capellà com a la millor època franquista. L´obra no és cap atac, l´atac l´està fent cada dia al País Valencià la jerarquia eclesiàstica i el poder del PP; és una resposta, es podria dir de legítima defensa, en consonància a la situació viscuda.

Amb la diferència, que per molt d´èxit que tingui, l´obra no la veuran més que uns centenars o milers d´espectadors en el millor dels casos, i Canal 9, TMV i canals privats concedides pel PP, tirant a poc, centenars de milers.

El Taller d´Audiovisuals i la Càtedra de Joan Fuster de la Universitat de València han realitzat una sèrie de llargues entrevistes amb la finalitat de produir un documental sobre la vida i l´obra de Joan Fuster. Aquestes entrevistes -un total de 33- fetes a veïns i amics de Sueca de l´escriptor, i a intel·lectuals coneixedors de l´obra de Fuster, tant del País Valencià com de Catalunya, acaben de ser editades per la mateixa universitat. Amb el llibre, titulat Ser Joan Fuster, està inclòs el DVD de la pel·lícula realitzada.

Els enfocaments plurals i diversos dels entrevistats aporten nous punts de vista, alguns inèdits, i tots, interessants. Inclús a aquells que han llegit i coneixen Fuster, el llibre procura una informació valuosa perquè situa les idees de Fuster en el context humà i el temps en que foren concebudes.

Dels resultats en el camp polític de la seva obra, apareix, amb matisos -com no pot ser altrament- el fracàs actual degut a tota una sèrie de circumstàncies que cada dia que passa resulta més urgent d´esbrinar-ne les causes perquè no totes són imputables als adversaris polítics. Però el que més sorprèn, en una tria tan heteròclita de personatges entrevistats, és la unanimitat assolida -la similitud arriba fins i tot a la terminologia emprada, com si s´ho haguessin parlat prèviament entre ells- no solament en la vàlua de l´intel·lectual -que ningú posa en dubte- però sobretot en la gran persona que era Joan Fuster.

El professor i escriptor valencià Josep Iborra diu del “fenomen” Fuster: “És excepcional que del no-res aparega un assagista equiparable a qualsevol escriptor de primera fila d´una cultura normal. Per això era un fenomen insòlit”. Els més grans elogis però, com intel·lectual -fins al punt de situar-lo entre els dos o tres més importants de la cultura catalana del segle XX, provenen de Catalunya, de gent com Josep Maria Castellet, Joaquim Maluquer o Josep Fontana.

Castellet situa Fuster com “un dels millors assagistes catalans que hi ha hagut mai”. I Fontana considera que la feina de Fuster ha estat “una feina legítimament d´historiador” i que en conjunt ha tingut “uns plantejaments que provenen del rebuig a la imatge tradicional del Levante feliz i d´una decisió d´interrogar-se rigorosament sobre la seva societat” on, conclou Fontana, “aquí el paper de Fuster va ser determinant”. Fontana no deixa de remarcar que “el compromís pels Països Catalans comporta un cert voluntarisme que freqüentment ignora la realitat social de cadascun dels territoris que el componen”. En aquest aspecte Maluquer apunta un detall que lliga amb l´anterior i deixa entreveure una de les possibles causes del fracàs polític actual quan diu: “Una cosa és certa: el tipus de relació que mantenia Fuster a Barcelona era molt diferent de les que mantenia a València, pel que jo he vist”.

Com tot no pot ser perfecte, un retret que no sé si cal adreçar als preparadors dels qüestionaris de les entrevistes, als entrevistats o al mateix món fusterià. Malgrat que Fuster era indiscutiblement “un home implicat en el destí del seu poble”, el poble justament apareix poc; tot es passa en una espècie de cercle tancat entre les altes esferes de la intel·lectualitat d´aquell temps. I en aquestes condicions -en part explicables per la dictadura regnant- no és d´estranyar que a l´hora de la veritat, el poble, el poble real, també hagi estat absent, s´hagi quedat al marge.

Tot i això, donat que molts valencians han condemnat les idees de Fuster sense haver llegit una sola línia d´ell, de moment, després de la lectura de Ser Joan Fuster, s´hauria de decretar la prohibició d´opinar sobre les relacions Fuster/País Valencià/Catalunya a tot valencià que no s´hagués llegit, com a mínim, aquest llibre. Probablement no farà canviar d´opinió els enemics del país, però la societat valenciana parlaria dels seus assumptes amb més coneixement de causa i sobretot sense aquest complex d´inferioritat que es troba a la base -junt amb la ignorància i el conservadurisme reaccionari local- de la lluita contra Fuster i de la fòbia irracional i injustificada envers Catalunya, uns veïns amb qui els valencians hem compartit i compartim, una mateixa llengua i molts interessos, entre els quals els econòmics són dels més evidents.

No cal dir que el nostre valencianisme que no neix amb Fuster sinó que ve de més lluny, subscriu i fa seu pràcticament totes i cada una de les apreciacions contingudes en el llibre perquè les considerem fets més que opinions, com tot o l´essencial del que va escriure Fuster. I estem d´acord amb la conclusió de Fontana a la seva entrevista: “A mi m´agradaria pensar que el millor que es pot fer és que els valencians llegeixin Fuster en la mesura que encara tenen molt a aprendre d´ell”. O com diu un altre dels entrevistats, el professor i activista cultural Josep Lluís Bausset: “Hui la majoria de nacionalistes valencians (i valencianistes afegim nosaltres) són fusterians. Altres sectors socials es presenten com a antifusterians. Però tot gira al voltant Fuster. I tot s´origina en Fuster, en Nosaltres els valencians. (…) Va transmetre a la societat una idea noble i suprema de país que quedarà per sempre”.

En efecte, i solament aquells que reneguen de la idea de país -sota els subterfugis que vulguin- es manifesten enemics de Fuster, fins al punt alguns d´ells, de col·locar de nit, dues bombes que van destrossar la cambra que pocs dies abans de l´atemptat, Fuster havia deixat d´utilitzar per dormir.

A. Castanyer

NOU CICLE

En el meu poble utilitzem una expressió mig castellana quan es sobrepassen alguns límits, en aquest cas el de la decència: “Això es passa de castaño oscuro!”

El president de la Diputació de Castelló, l´inefable Carlos Fabra, com el cacic que és de les seues terres, s´està burlant de la Justícia, del País i de la seua gent com solament podia ser concebible en temps de poders absoluts i els seus tentacles arriben més enllà del seu domini, arriben fins el mateix govern de la Generalitat de Francisco Camps i del PP que sembla que li deguen molt. És indignant.

Un càrrec públic com Fabra, des de fa cinc anys, està defugint la Justícia que el persegueix per presumptes delictes de corrupció, tràfec d´influències, negociacions prohibides, falsedat en documents i frau fiscal.

Algunes de les causes contra ell no s´acaben d´instruir. Són innombrables els jutges que han passat pels jutjats castellonencs: arriben i al cap de poc temps demanen el trasllat. Què hi troben, què els hi diuen o els hi fan, perquè sistemàticament desapareguin de Castelló?

El Poder Judicial y el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, probablement per despistar i guanyar temps, va fer una petició al Govern Central que aquest va atendre creant el setembre passat a Nules dos jutjats de reforç per intentar agilitzar el “cas Fabra“.

I que ha passat? Doncs que la Conselleria de Justícia del govern valencià, a qui li corresponia aprovisionar en personal les noves instàncies, a la data d´avui, només ha incorporat un dels quatre funcionaris previstos i a més, resulta que no hi havia cap jutge substitut lliure per enviar-lo a ocupar les places! Des de fa quatre mesos estava previst que els nous jutjats es posarien en funcionament al gener i el jutge degà de Castelló es despenja ara al·legant que no sabia que la bossa de jutges estava buida “perquè tots aquests funcionaris estan ocupats en algun jutjat”.

El “cas Fabra“, com es veu, no es limita al feu del president de Castelló. Alguna cosa fa olor de podrit al reialme… de València, car el govern del PP de la Generalitat Valenciana que havia de destinar els funcionaris necessaris per poder posar en marxa els nous jutjats, fa causa comuna amb el presumpte delinqüent. I en front d´aquest lamentable espectacle, la Consellera de Justícia, Paula Sánchez de León, no troba altra cosa a fer que invertir els papers i acusar l´oposició de només tindre un objectiu, “entorpecer la justicia”, i d´usar-la “como carnaza política”.

Els valencians tenim el que ens mereixem? Tants anys lluitant pel país i les seves llibertats per al moment vingut, caure en mans dels qui no solament no van aixecar mai un dit per ell, sinó que el van negar fins l´últim moment.