D'un temps, d'un pais

Un relat de Serge Utgé-Royo*

Els anarquistes espanyols circulaven més fàcilment per París, el 24 d’agost de 1944, que els seus descendents el 25 d’agost de 2012.

El 24 d’agost  de 1944, cap a les 21h20, els cotxes blindats dels espanyols* de la segona companyia, dita “la nueve”, columna avançada de la 2ª DB de Leclerc, sota el comandament del capità francés Raymond Gronne, i majoritàriament anarquistes es repartien en “eriçó”,  davant l’edifici de l’alcaldia de París. El recorregut o l’entrada en arís havien estat relativament fàcils.

El 25 d’agost de 2012, cap les 14 h, erem una bona quinzena de fills, nets , companyes i companys de llibertaris espanyols que convergíem cap a les dues plaques commemoratives d’aquest esdeveniment; les banderes republicanes espanyoles(en realitat de diverses associacions comunistes) ja hi eren… Un home llegia un discurs inaudible que únicament 30 o 40 persones agrupades al seu voltant ( sobre uns 200 a 300 francesos i espanyols) el podien sentir (no havia obtingut de la generosa alcaldia socialista l’autorització d’un megàfon ( ou un micro) . Varen arribar cinc o sis banderes roges -negres i negres; es van fer fotos i fins tot un petit film, abans que goril·les musculosos de la policia les feren recular i les isolaren sobre la vorera de l’avinguda Victòria. Vàrem decidir ajuntar-nos a elles per no deixar-los sols amb aquells gentils camarades musculosos amb uniforme. Ràpidament ens vàrem trobar rodejats per aquests graciosos joves de la força pública, que ens varen físicament impossibilitar sortir del cercle.

Vàrem protestar a aquelles cares afables, però semblaven no entendre… Alguns em varen respondre que tenien “consignes” i que esperaven.. L’espera va aparèixer sota la forma d’un llarg i magnífic furgó policial , on els esbirros  en uniforme (i d’altres de civil , telèfon enganxat a l’orella) varen pretendre fer pujar aquests perillosos maníacs de la memòria que som.

Per la meva part vaig decidir de seure en la vorera, explicant a un dels joves musculosos que jo refusava “el viatge” (“home lliure”, llibertat de circular”, etc.). Això va durar una bona mitja hora, al final de la qual un gran aparatshik en bell uniforme i barret blanc de superior  m’ha donat l’ordre d’embarcar. Com continuava refusant malgrat les amenaces, el cap m’ha dit que pujaria al furgó “d’una manera o d’una altra”… companys i companyes commoguts per la meva decisió varen decidir de quedar-se amb mi o de fer-me canviar de parer. Vaig proposar a tots de pujar sense discutir, però que jo continuava la meva prtesta…

.Un amic va voler quedar-se amb mi, però dues muntanyes el varen embarcar a la força. Quan tothom era a bord, les mirades des caps, sot caps, grans caps i simples brutes em miraven discretament : semblaven tots tanmateix un xic “emmerdés” per aquest clown a cabells grisos que continuava to assegut ximplement sobre el rastell.

El gran cap amb barret blans ha tornat cap a mi i m’ha anunciat amb desprisi, ja que no era “solidari amb els meus camarades “havia “guanyat”: podia anar on em donés la gana… Li vaig contestar (mostrant-li els meus cabells grisos) que ja no tenia edat per tragar-me aquesta bajanada, que era solidari dels meus camarades i de les raons que ens havien portat allí, o sigui, la memòria dels espanyols que havien garantit la llibertat dels francesos…

Frank, Antonio, i alguns altre, així com dones que havien assistit a la cena, es varen acostar a mi per parlr com conspiradors (un poc irritats però tanmateix somrients).

He esperat encara uns vint minuts, perquè policies encara estaven prop i que dues camionetes acabaven d’arribar; però com aparentment no m’estaven destinades, m’he aixecat lentament, acomiadant-me dels meus amics i amigues i me’n vaig anar cap el Châtelet. Deixí un missatge a una advocada i a vuns amics i amigues, i vaig tornar a casa a ocupar-me de la meva mare, perduda ella mateix en la seva pròpia memòria… Era la meva angoixa, la sola.: deixar-la sola massa temps.

Mentre, el furgó policial va fer visitar un poc el París del mes d’agost a la quinzena de perillosos commemorats, distribuint-los en els comissariats del8è districte, i del 9è, per ser-hi interrogats per esbirros armats que semblaven més aviat molestos… Un dels delinqüents era menor, cap policia va jutjar  necessariprevenir algun parent. Un altre policia va semblar sorprès d’haver d’escriure a l’atestat que la persona que hi havia davant d’ell  tenia un doctorat i li donava lliçons d’història, citant inclús De Gaulle en el seu discurs famós de la liberació, on citava els alliberadors de la França eterna, oblidant s els Espanyols que ironia de la història, anaven a servir-li d’escorta spels Camps Elísies amb els seus halfs-kraks… Els anarquistes podien ser cultivats?

Tothom ha estat “alliberat” a París, alliberat ell també, aquest 25 d’agost 2012. Malauradament es van perdre el discurs del president de la República francesa… I és molt trist.

*Serge Utgé- Royo de pares catalans republicans refugiats a París. Autor compositor en francès. Ha traduït el libre de Evelyne Mesquida La Nueve, 24 août 1944, aquests espanyols que han alliberat París, le cherche midi, 2011).

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

.D’un temps, d’un país…fa un temps va publicar ina nota sobre el valencià de Burriana, Amadeu Granell, el primer tanquista a entrar enParís.

Angelí Castanyer i Fons

Parlament ealitzat entre 1963, any de la declaració de l’Abat Escarré al diari  Le Monde i 1965, any de l’exili  de l’Abat.)

Germans catalans:

Us porte el salut dels valencians valencianistes. I vull recolzar aquest salut amb un record d’ordre polític que sempre he guardat al fons de la meua ànima.

Fou als principis de la República. El president Macià va vindre a València en viatge triomfal de confraternització catalano-valenciana. Entre els actes  que a son honor es varen celebrar va haver un espectacle de teatre valencià. A l’entreacte, algú va dir-li al president que, ben prop d’allí, en un cafè situat al mateix edifici, es reunia invariablement un petit nucli d’intel·lectuals valencianistes: la tertúlia dels isolats. Tot seguit el president va mostrar el desig de sorprendre’ns en plena efervescència (ja sabem el que pot ésser a València una tertúlia d’intel·lectuals i artistes) i, contra el criteri del propi Governador Civil que l’acompanyava i, naturalment, fugia de tota improvisació, li mancà el temps per presentar-se allí amb tot el seu seguici i amb aquella magnifica simplicitat que el caracteritzava. El que va dir-nos podria resumir-se així: “Amics. L’esperit està per damunt de tota cosa: i jo sempre he fet bona lliga amb els artistes i els poetes; car si jo soc polític, és justament en tant que home d’esperit.

Passà algun temps, vingué el bienni negre. Un dia, la major part dels elements que formaven la tertúlia, organitzarem una vetllada patriòtica al cor mateix de la tradició valencianista: a la ciutat de Xàtiva. En representació de la Generalitat de Catalunya, va fer-nos l’honor de sa presència el diputat per Barcelona a les Corts de la República en Vicent Tomàs i Piera. Jo vaig trobar-me en el cas de tindre que fer el discurs de Mantenedor dels Jocs Florals que a la nit varen celebrar-se. I bé: llunt dels termes tradicionals de la clàssica retòrica jocfloralesca, el meu discurs vaig basar-lo poc més o menys sobre el tema de que la pàtria i la nació i el poble, eren tot una sola i mateixa cosa, tanmateix com les llibertats del ciutadà i els drets de l’home no podien deixar d’ésser solidaris els uns dels altres si és que realment estàvem disposats a que aquests principis tan bells i que ja tot lo món accepta, pogueren devindre sempre una veritat autèntica i positiva, una realitat pràctica i practicable.

Jo no sé si aleshores vaig convèncer a algú, el ben cert és que hi hagué algú al menys que va tindre la franquesa de manifestar-me el seu desacord; fou un Canonge d’aquella Colegiata que havia assistit a l’acte i, en sortir al carrer, va tindre la sinceritat de dir-me: Senyor vostra actitud no és justa: D’un acte que tradicionalment constituix una comunió espiritual, una manifestació de cultura, heu fet vos un meeting polític. Vegent-me un poc malparat, el senyor Tomàs i Piera va donar-se pressa en intervindre i, cosa curiosa, vaig oir de sos llavis aquelles mateixes paraules que un any abans havia pogut escoltar-li al president Macià, però a l’inrevés, ço és: Tingau en compte, que si nosaltres ens trobem ser homes d’esperit, és justament…per vocació política. Nosaltres no entenem la cultura més que al servei i en profit del poble, és a dir, de tota la societat… Total, que el meu discurs va estar reprès a la via pública,  i aquesta vegada amb un èxit complet i definitiu.

Doncs bé: si aquell sacerdot, sempre digne per mi de tots els respectes, ha tingut ocasió de conèixer l’actitud que vint-i-cinc anys desprès ha hagut de prendre el Pare Esquerré, l’Abad de Montserrat, haurà pogut donar-se compte de que nostra actitud aleshores no tenia res de negativa, ans el contrari, era tot el que podia ser de lògica i de justa; car, als vint-i-cinc anys de totalitarisme castellanista el més absolut, als vint-i-cinc anys de comunió espiritual tot lo que hi ha de més forçat i contundent, heus ací que la nova generació de valencians valencianistes, s’afirma cada dia més i amb més vigor a l’avantguarda d’aquells mateixos ideals que varen inspirar la nostra conducta aleshores; a l’avantguarda de la llibertat, de la llibertat patriòtica, de la espiritualitat autòctona, però en tant que suport legítim, natural, de la ciutadania lliure, en tant que objectiu i raó de ser de la llibertat i la dignitat de l’home.

Germans catalans: potser no és ocasió ja de fer discursos; vull dir, que si fos de veres que nosaltres no aprofitem més que per fer discursos, tindríem al menys el consol de constatar que a la joventut actual no li són massa necessaris. I si és amb el record d’altres temps que jo us aporte ara el meu salut, és també mirant el pervindre i adreçant-me a la nova gentada valencianista, a aquells que a l’interior sofrixen i treballen, que va el meu fervor i la meua adhesió, tot i dient-los així: “Ens heu sobrepassat, i ens heu sobrepassat en mèrit tant com en nombre; però mai no podreu sobrepassar-nos amb l’orgull d’haver-vos precedit honestament i amb tota generositat. Nosaltres no hem pogut ésser més que idealistes i com a tal hem degut sucombir a la dissort; però ara que ja les idees de renovació social han deixat d’ésser subversives; ara que ja tot lo món tracta d’anomenar-se cristià com quelcom de nou i fins revolucionari… prengau vosaltres la convicció, feu-vos a l’idea ferma de que esteu ja en mesura d’exigir i d’imposar els nostres ideals, els nostres ideals que han passat a ésser vostres per tant que tot lo món conscient i responsable avui els accepta i els propugna. Sigau, doncs, vosaltres els artesans de la nostra victòria definitiva; aixequeu pel compte vostre el nou edifici de la convivència política veritable, de la comunió ideològica progressista, amb una nova unió de pàtries alliberades; amb una nova República federativa, una i varia, rica i plena, lliure i feliç: Visca Catalunya, Visca València.