D'un temps, d'un pais

Donat que la notícia a l’orígen d’aquest article de la premsa d’esquerres francesa ha interesat poc a Espanya i a Catalunya, tampoc a la direcció del PSC ni al seu sector catalanista, ni a Artur Mas   el qual no ha fet massa soroll entorn de la notícia, com sempre més tactista que real,  hem cregut convenient  pels lectors d’un temps d’un país fer una traducció d’aquest article de Stéphane Pelletier, hispanista a la Universitat Paris-Créteil (Upec). A.C.
Libération. 4 avril 2012.

STÉPHANE PELLETIER

En el tumult de la crisi econòmica que castiga Espanya des de 2008, i quan el país vivia en els preparatius de la vaga general del 29 de mars, la notícia ha passat desapercebuda en els medias espanyols. Artur Mas, elegit president de la Generalitat  des de desembre 2010, ha declarat fer de la independència de la seva regió un objectiu polític. A l’ocasió del seu 16 è congrés, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació política que lidera Artur Mas, ha decidit de lluitar per la creació del seu pròpi estat, afirmant sense ambages que la seva vocació és independentista.

És cert que està en l’ambient d’aquesta comunitat  autònoma entre les més riques d’Espanya -i que assegura el 20% del PIB nacional- un aire d’independència cada vegada més insistent. CDC caba de passar un cap i aquest canvi d’estratègia política d’una formació fins ara més aviat moderada solament es pot comprendre que a la llum dels sobresalts i contradiccions relacionats amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia votat el 2005 pel parlament català( ratificat per 75% dels electors catalans en un referèndum) en 2006 pel Congrés de diputats espanyol. El Partit popular llavors a l’oposició, havia interposat  varis recursos d’inconstitucionalitat contra aquest text davant el Tribunal constitucional que l’havia finalment retallat, refusant el concepte de nació catalana.

En reacció a l’amputació del seu estatut, més d’un milió de Catalans havien manifestat a Barcelona en juliol de 2010 als crits de “Viva Catalunya lliure” inclús cridant eslògans anti espanyols com “Espanya, fora!”. Que el sentiment independentista guanya terreny no cap el menor dubte,es pot parlar fins i tot d’un viratge de la societat catalana. Tots els sondejos  i enquestes d’opinió van en aquest sentit. Sobre els 7,5 milions d’habitants d’aquesta regió, entre 30 i 50% declaren desitjar ardentment que Catalunya esdevingui un Estat de dret independenten el si de la Unió europea.

El model d’una Catalunya amb  Espanya ha entrat en crisi des de més d’una dècada i els lligams amb Madrid no paren de distendre’s. La qüestió que sempre es posa és: fins on anirà squesta distensió? Des del principi de la crisi, molts Catalans són independentistes per raons econòmiques perquè desitgen  beneficiar-se d’una real autonomia fiscal com la del País basc, la sola autonomia a recaptar directament els impostos.

L’afirmació del “fet diferencial” a l’àmbit cultural, (Catalunya no és Espanya, la seva llengua, la seva història i la seva cultura no són les mateixes, etc.) no data d’ahir però el fet nou és que els sectors moderats del catalanisme polític assumeixen ara obertament les seves intencions independentistes articulant-les a una crítica acerba de la distribució regional de les riqueses en el país. Els Catalans pagarien massa i Espanya, aquesta madastra, no els retornaria que molt poc en contrapartida. La lògica independentista a fortiori condueix a recusar la lògica de l’igualtat dels règims d’autonomia.

és bé perquè el sentiment d’une sangria practicada per Madrid sobre la seva economia progressa en la població catalana, que el discurs independentista pot afirmar-se en alguns partits nacionalistes. La recuperació política de l’independentisme per una part del centre dreta al poder en Catalunya ( gràcies a una sèrie de pactes passats amb el Partit popular) pren en compte una realitat tangible, el somni que acaricien varis centenars de milers , inclús milions de Catalans, d’una nació independent. Sense voler comparar, es pot pensar en les tensions que existeixen en Belgica entre Flamencs i Wallons o a la temptació independentista que afecta Escocia. Tanmateix l’horitzó d’un Catalunya independent sembla llunyà i Artur Mas i companyia entretenen una ambigüitat molt política no prenent cap mesura concreta que consistiria en fixar un calendari per organitzar l’autodeterminació.

En fi o sobre tot, la urgència per Catalunya està en la reducció de seu imprtant déficit i la severa política d’austeritat portada per la Generalitat d’Artur Mas ocupa molt més les espirits del Catalans que una hipotética independencia. Amb això Catalunya no es diferencia massa de les setze  altres comunitats autònomes d’Espanya i el seu destí encara està lligat a aquesta.

Llegiu, sobretrot els joves i ensenyants aquest article d’Antoni Porcar Candel publicat al  setmanari valenciá EL CAMÍ el 10 de juny de 1933; una petita mostra  del que  el cop d’Estat franquista és va emportar. La reacció espanyola ja sabia ben bé el que es feia  i desprès de la seva victòria va deixar un desert cultural que els seus hereus al País Valencià han continuat inexorablement. Actualment però, un nou renaixement està sorgint gràcies justament a la joventut i els ensenyants que mai han acceptat la indignitat a la que els ha volgut condemnar el franquisme. En aquells tanys trenta la reacció va poder subjugar l’Espanya profunda però no Catalunya ni el País Valencià que van resistir fins al final. Avui els hereus del franquisme tampoc podran amb Catalunya, i el País Valencià s’ha posat en marxa per retrobar el camí.

Per la nostra part a l’article hem remarcat  tres punts : la modernitat de la proposta pedagògica per l’època, la normalitat de la vida durant la República amb viatge a Montserrat inclòs que xoca amb el clima subversiu descrit  a posteriori per la dreta per justificar la injustificable guerra.  I finalment la alusió al  futur estatut del País Valencià que a causa de la guerra no arribà a temps a ser votat i poder-se beneficiar, entre d’altres, de l’experiència pedagògica catalana.                        

A.C.

 TASCA CULTURAL CATALANA

Antoni Porcar Candel . El Camí, Juny 1933

Catalunya continua demostrant com sempre la seua preocupació i cura per totes les activitats que signifiquen un conreu més o menys intens de les coses de l’esperit.

Aquest  any s’ha organitzat i portat a fi un curset de perfeccionament pels mestres d’escola, que ha sigut una cosa admirada i apreciada en tot sentit pels que hem tingut la sort de concórrer. Un equip de trenta dos mestres i mestresses han estat elegits per la Generalitat per poder assistir a l’esmentat curset. Aquesta ha assignat una subvenció als cursetistes (deu pessetes diàries, més despeses de viatges) durant vint dies i s’ha enviat als pobles un substitut, també pagat pel seu compte. Durant Aquests dies d’estada en la gran capital mediterrània  han tingut ocasió de copsar un niu tan gran d’impressions afalagadores que podrien donar lloc a una sèrie de comentaris. Procurarem doncs donar un xic resum de lo fet, el que vindrà a ser com una petita, feble i ràpida espurna comparat amb el foc encès -constant i pletòric- en una de les moltes institucions catalanes que a hores d’ara són ja l’admiració  del món cult.

Per donar lleuger compte de les interessants activitats desenvolupades, ressenyem a continuació el pla de treball portat a fi a l’Escola Normal de la Generalitat:

Dilluns i dimecres  curset sobre mesura del treball escolar. Problemes principals de la teoria del coneixement. Conversa pedagògica. Biblioteca. Música, dibuix, realitzacions o formació domestica. Català o literatura catalana (especialment de la renaixença ençà).

Dimarts i divendres:  Nois difícils. Biblioteca. Metodologia de la Història. Conversa pedagògica. Visita conduïda (monuments, fabriques, etc.)

Dijous i dissabtes: Biblioteca. Metodologia de la Física. Ètica dels valors. Conversa pedagògica. Visites a escoles i altres centres docents.

Aquestes conferències han estat donades pel següent professorat: Srta Comas i senyors Galí, Roura, Santaló, Salinas, Frígola, Piñol, Visa, Costal, Trigo, Torroja, Salonic, Sanz, Vila i Maluquer. Tots ells s’han esforçat per arribar en llurs explicacions al fons de la nostra anima, ajudant-nos per a la captació de nous ideals.

Durant la visita col·lectiva feta a l’il·lustre President de la Generalitat se’ns varen proporcionar localitats per assistir al Teatre Liceu, al Parlament català i dos autobusos per poder fer una excursió a Montserrat.

Ademés varem celebrar el centenari de la Renaixença amb la intervenció de l’egregi poeta Carles Riba, dels alumnes de l’escola, de l’Orfeó de la mateixa i de l’il·lustre Conseller de cultura, senyor Ventura Gassols, el senyor Rector de la Universitat, doctor Serra Hunter ens va donar l’últim dia del curset una esplèndida conferència que ens va permetre comprovar la seua gran personalitat dintre del món filosòfic.

L’amabilitat i l’esperit de companyonia trobats en el professorat d’aquesta Escola Normal, a l’ensems que l’orientació de caire tan modern i científic donat a les ensenyances, ens han fet pensar més de quatre vegades si és que ens trobàvem estudiant en una universitat anglesa o lalemanya.

Ja tornem a romandre a l’isolat poblet rodejat de rocs i muntanyes coronades de blanques i quasi perpètues neus. Pero l’haber assistit  a l’esmentat curset i el viure amb tanta joia i intensitat la vida de la grandiosa capital han fet el miracle d’aconseguir que ens trobem ara menys sols dintre de la nostra acostumada soledat. És que esta inquietud espiritual aconseguida ens fa que pensem i meditem alguna cosa sobre lo vist i plasmat, i açò ja és un motiu per trobar-nos com si diguerem renaixcuts dintre del nostre propi jo.

La futura Generalitat Valenciana tindrà un punt ferm i lluminós que li pot servir de guia, en obra de cultura , dintre la natural inseguretat dels seus primers passos.

Antoni Porcar Candel 

Diu Josep Ramoneda rotundament en el seu article Tornar la paraula a la ciutadania, que “L’Estat de les autonomies està esgotat. Ja ningú creu en ell”.  (…) que està amortitzat, no ha resolt el problema pel al qual va ser creat -la inserció de Catalunya i el País Basc a Espanya- i ha creat enormes bosses de poder corporatiu i clientelar.  Considera que “l’Estat de les autonomies ha donat recer a una versió postmoderna del vell caciquisme”, i a més pensa que “ l’eterna cançó federalista no ha passat mai d’un eslogan.

Segons ell, al PP creuen que ha  arribada l’hora de la re centralització, i el País Basc i Catalunya, es miren  cap  la  independència.

En el seu article  Ramoneda diu també que “un govern que renega de les seves promeses en set mesos, s’ha de sotmetre al control democràtic, tornar als principis bàsics de la democràcia. (…) tornar l’última paraula als ciutadans”.

I en l’eventual consulta creu que “ l’Estat autonòmic també ha de passar per les urnes”.  El problema, per ell,  ja no és el pacte fiscal del qual vaticina un fracàs anunciat. I com molts ciutadans  creu que “ja no es pot entretenir el personal uns anys més amb aquest esquer, i CiU seguir guanyant eleccions amb l’eficient ajuda del PSC. Catalunya, sentència, “ gesticula molt però mai dóna cap pas”.

No és el primer article òbviament, on es parla de la qüestió territorial espanyola, de centralisme, federalisme o independència. Evidentment, no és a intel·lectuals com Josep Ramoneda a donar solucions o formular  propostes concretes, sinó als polítics. Fa uns  dies, en l’acte organitzat per Nou Cicle, Raimon Obiols va intervenir per dir que la solució per Catalunya existeix. I una solució que evitaria la confrontació entre federalistes i independentistes que de produir-se seria mortal per Catalunya. La solució existeix en el marc d’Europa, en l’Europa de les Regions de la qual també n’han parlat d’altres polítics, en particular Pasqual Maragall. Obiols va precisar que els drets i deures d’una eventual nova regió ja estan formulats i consignats en la constitució de l’Estat del Sarre, avalada per dos grans Estats europeus, França i Alemanya. La nova  regió europea comprendria com nus central Catalunya; però es parla també  d’Aragó, Andorra, Roselló i, les Illes i per què no, delPaís Valencià, i hauria d’obtenir l’acord i estar avalada per França i Espanya –d’aquí la dificultat.

Els uns per poc, i els altres per massa, el cert és que d’aquesta possibilitat ja no se’n havia parlat més fins que Obiols la recordés l’altre dia.

Entre les  idees que es barallen, totes més difícils d’aconseguir les unes com les altres, n’hi a una de la que sempre m’ha sorprès que ningú en parli desprès de trenta anys de democràcia i amb unes  circumstàncies actuals més favorables que mai. Seria  la solució que s’hauria d’haver imposat a la mort de Franco: realitzar un Estat modern, democràtic i responent a la situació real d’aquesta pell de brau.

És a dir, un estat plurinacional i plurilingüístic, constituït per les nacions amb llegua pròpia federades  a una Espanya a la qual s’adheririen solament aquells territoris que ho desitgessin i que s’organitzaria com ho entengués, centralitzada o amb un un esquema descentralitzat per a les regions. Esquema real al segle XXI difícilment realitzable… sense un gran coratge de tots plegats.

Estic segur  que els socialistes espanyols, com bons socialistes són defensors, i ho han demostrat sobradament, dels drets  de les persones. I estic convençut també que  en el seu conjunt es troben bé en la seva condició d’espanyols i com és legítim i natural quan es disposa d’un estat, no tenen  problemes d’identitat ni de pertinença. La noció de pertinença és deguda , a més de moltes raons,  a sentiments  i drets que tenen les persones i també els pobles i, en aquest cas, els drets són drets col·lectius.  A més, en el cas dels socialistes i de  les esquerres en general,  aquests drets col·lectius són principis que figuren inclús en els estatuts fundacionals dels seus partits en un apartat que parla del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.

Els partits de dreta, els de la gent en general ben estant,  no és que no tinguin sentiments, en tenen en particular un de molt arrelat -ells sabran per què!- el sentiment religiós. Però sobretot tenen un sentiment que eclipsa tots els demés que és l’afany del profit que generalment ofega sentiments i principis.

Que la dreta espanyola, o catalana o turca, sigui nacionalista no ha d’estranyar a ningú; si gratem bé  sempre hi trobarem un interès econòmic a més d’ un factor de dominació política sobre uns altres individus o col·lectius, ja siguin grups ètnics o altres nacions.

A la sortida del franquisme el socialisme català i els socialistes espanyols immigrats a Catalunya per raons econòmiques van saber trobar la manera d’unir-se i crearen el Partit dels Socialistes de Catalunya o PSC, i ho feren sota la bandera del socialisme i del catalanisme. Un catalanisme que durant la República va fer seu el moviment obrer, des del POUM als comunistes del  PSUC amb Joan Comorera.  Els anarquistes no foren catalanistes a nivell de la Confederació, però cal constatar que a les sigles CNT hi a la N de  Nacional (espanyola, per descomptat, ells tan internacionalistes!) Tanmateix els anarquistes catalans foren catalanistes a nivell personal, ( Tots els que vaig conèixer a París eren catalanistes, Joan Ferrer que epublicava Solidaritat Obrera, Marimón..).

Tornant a la transició democràtica aquesta unió del socialisme espanyol i català, dels Reventós i Obiols va funcionar fins arribar a governar el PSC a Catalunya amb Pasqual Maragall president de la Generalitat. I això, malgrat els esforços inicials del nacionalisme espanyol dels Guerra i &, més preocupats (no solament ells) en salvar “la unidad de “la pàtria española” que de trencar les estructures heretades del franquisme com s’ha pogut constar.

Desprès del fracàs sense pal·liatius dels útims temps cal parlar clar. Al PSC hi ha dues sensibilitats i els temps reclamen l’alternança, una alternança autèntica i no un simulacre, i la situació actual demana tornar a la imatge del PSC que es va mantenir fins que es va trencar al Congrés de Sitges.

D’ençà, tenim un PSC, com l’ha definit algú, amb “una fortalesa interna, de ferro, i una feblesa externa”. I ha arribat l’hora d’ intentar que sigui al revés. I quan més aviat millor. No sé quina és la tecla que s’ha de tocar però les properes primàries no poden arribar sense que la societat catalana no hagi percebebut i no li quedi cap dubte, que el PSC és un partit socialista català subirà no submís al PSOE.

I si aquest intent fracassa que quedi ben clar igualment que la responsabilitat serà d’aquells que s’oposen al necessari canvi d’imatge del socialisme a Catalunya quan ells s’han pogut beneficiar fins al final d’una unitat sense falles i d’una lleial col·laboració.

En general la gent  que és d’esquerres,–Ep! en general- ho és perquè a més de pensar en  ells mateixos pensen en els altres . I quan, a més de ser d’esquerra, estimen la seua terra i la seua llengua i  són –no m’agrada malgrat el titular, ni la paraula ni el concepte, nacionalistes- resulta que continuen pensant, amb raó o sense,  amb els demés; en aquest cas amb els drets dels immigrants, ja siguin vinguts d’altres terres de l’Estat  espanyol o de territoris més llunyants.

Bé, tpotser sigui just de reconèixer -ningú és perfecte- que el nacionalisme del que parle no deixa de ser  un nacionalisme interessat en la mesura que és  concient que la força de Catalunya, sobretot a partir del franquisme  resideix en la unitat ciutadana aconseguida pel seu poble, autòctons i immigrats i fills d’imigrats,  i que segons com, es corre el perill de que es trenqui taquesta unitat  i en lloc d’avançar, es reculi!

Cada cop peró, s’axequen més veus  que pensen que això és una espècie de xantatge i que les responsabilitats d’un eventual trencament, d’existir,  seria cosa de dos i les conseqüències negatives també compartides. I les responsabilitats serien d’aquells que  s’ampararien en  lleis discutibles per traïr els principis i la justícia.

Passen els anys i un  va veient com canvia la qüestió social davant l’amplitut d’escala dels problemes que semblen cada cop més llunyants i inaccessibles per la ciutadania i els seus representants amb la mundialització. En la qüestió nacional, és a dir en el dret de les nacions a disposar d’elles mateix, al contràri, un ho veu més a prop , no que sigui més fàcil actuar en qüestions identitàries, però sí amb més possibilitats  d’intervenció.

I  davant les ofensives repetides i els atacs a les llengues minoritàries per part del nacionalisme espanyol, la llegua  del qual  no corre cap perill, cada vegada un es va fent més preguntes, i la primera d’aquestes preguntes és la següent:

_ A veure, tenim el dret els catalanoparlants, no solament a a utilitzar, sinó , vist les circumstàncies, a  defensar la la nostra  llengua minoritària en aquells territoris on es parla, amb tots els mitjans posibles i en particular amb una discriminació positiva i una immersió longüística ?

_ I una segon pregunta:  perquè els nostres drets nacionals i ligüistics han d’estar supeditats a la voluntat dels altres?  A una societat amb la qui compartim l’Estat i  que cada cop  exerceix més el seu poder i imposa el seu nacionalisme.

I finalment arrivem a la tercera pregunta: No està la gent d’aquesta societat que no es priva de donar lliçons de  valors  humans i democràtics i inclús reconeix el dret dels pobles a determinar el que volen ser,  no està profitant oncient o inconcientment una victòria  militar dels seus avant passats  sobre els meus? I si això és així, no es tracta, per part seva d’un simple abus de confiança en els temps en que vivim?

Sí, ja ho sé! No pretenec de refer la Història  i es tracta de política , i de política d ‘avui, de la convivència de la gent ad’avui i en les circumstàncies actuals d’una nació i una gent que se sent dicriminada pel poder espanyol. La llengua cespanyola, avasalladora a Catalunya i no parlem del País Valencià, té els seus drets  reconeguts i els individuals dels castellano parlants, garantits;  (sobre 7 milions  d’habitants, a Catalunya solament s’han interposat  5 demandes d’ensenyament en castellà!). La resta és agitació política del nacionalime espanyol.

I justament, parlant de convivència,  la ciutadania d’esquerres de la que parlem  i que s’està fent, tant a Catalunya com al País Valencià la sèrie de preguntes que hem esmentat, ha donat en el passat llunyà  i més  recentment durant la transició democràtica, més proves de cordura,  de tolerància i esperit democràtic que tota “la nació” espanyola en tots els seus segles d’existència!

I hem de trobar el moment i la forma de resoldre civica i políticament  d’una vegada per totes, un problema enquistat en aquest malaguanyat Estat que no vol deixar de ser allò que ja no pot ser.