Els miracles

juliol 14th, 2008

Crec haver tingut l´ocasió de parlar d´El Periódico i dels seus titulars.

Pel que fa al contingut general del diari, des de fa un temps, vinc notant una certa deriva, molt subtil; no sé cap on condueix la deriva políticament, però en tot cas no cap a l´esquerra.

I pel que fa als titulars que encapçalen les notícies, ignoro com s´elaboren; si és responsabilitat d´un periodista especialitzat o és una tasca col·lectiva del consell de redacció. El que es pot constatar és que els titulars del diari capgiren sovint el contingut, tenint, en general, un significat més conservador que el redactat de la notícia.

El darrer exemple el tenim en la visita d´Ingrid Betancourt i la seva família al santuari de Lurdes.

He de recordar però una cosa que els qui ja hagin tingut la benevolència de llegir-me saben. Tot el que en religió s´assembli a l´ostentació o al proselitisme ho trobo condemnable per irrespectuós i poc delicat. Des la meva sincera incredulitat considero la fe una cosa tan extraordinària, tan íntima que no l´haurien d´exposar al risc de que pugui aparèixer una exibició impúdica. La promesa de Betancourt i la seva mare s´hagués pogut complir amb més discreció; i si no ha estat així és perquè les dues protagonistes ho han volgut i han transformat un acte de fe en un show mediatico-religiós sotmès, com qualsevol activitat humana, a la crítica dels qui no el comparteixen.

I tornant al que dèiem sobre El Periódico, l’enviada especial deixa caure que la carrera a la presidència de Colòmbia pot no ser estranya a la conversió de Betancourt que “va mamar de fonts educatives laiques, amb la universitat de la Sorbonne com a màxim exponent i la Ingrid piadosa que no se separa del seu rosari.” Tanmateix, el diari, desprès de subtitular que l´ex ostatge “ha resat per l´alliberament de la resta d´ostatges”, titula la visita a Lurdes en un sonant: “Betancourt vol un altre miracle”. Així, tal qual, sense cometes que poguessin indicar una interpretació del pensament de la protagonista; el titular és un missatge de veritat irrefutable, indiscutible, que no pot ser més que compartit pel conjunt de la humanitat. I a més, afirmant de cara als lectors -i avalant d´aquesta manera condensada- la idea que l´alliberament d´Ingrid Betancourt ha estat un primer miracle ja que se’n reclama un altre.

Manera de parlar, diran alguns. Al meu entendre, aquest procediment -que El Periódico no és el sol a utilitzar- tots els mitjans de comunicació l’apliquen també en relació a horòscops, vidents i altres pitonisses. Sembla que ni hi entren ni surten de res, però en propaguen la idea i intenten entretenir la credulitat de la gent, abusant de tòpics primaris que calen en les ments.

El periodista no es ven

juliol 11th, 2008

“Els periodistes queden. Els polítics passen. ¿Per què creure que els primers han de ser usats pels segons? El periodista no es ven. Simplement es regala als seus lectors pel mer plaer de fer pensar una mica”.

Aquesta citació és de Joan Barril a qui aprecio i admiro pels seus escrits i per això m’ha sorprès, venint d´ell, una frase tant gratuïta com aquesta.

Sempre m´han horripilat les frases com “tot es compra i tot es ven” o “tothom té un preu”. Perquè no és cert. Però és evident que no hi ha grup humà que no tingui el seu petit contingent d´ovelles negres. Tots menys els periodistes? M´estranyaria.

Al contrari trobo que hi ha massa periodista, no que es deixi usar, sinó que no pugui criticar una acció d’un polític de dreta manifestament inacceptable sense anar a extreure de la hemeroteca aquella acció d´un d’esquerra que hi pugui fer contrapès. I aquesta mena d´equilibri en una sola direcció que fan sistemàticament, conscient o inconscientment, alguns periodistes no és perquè els polítics passen, perquè si fos així no mirarien tant el joc d´equilibri, criticarien cada vegada el que haurien de criticar i prou.

Tampoc és que es venguin, és molt més subtil. És perquè qui arrisquen de retrobar en el seu camí professional, sinó avui demà, són els consellers influents -aquests molt més permanents que els polítics- dels consells d´administració de les empreses periodístiques. I això, com a mínim incita a la prudència.

Barril podria objectar-me: ” És que si he escrit el que he escrit és perquè considero que aquest tipus de periodistes no són periodistes!” i aquí tornaríem a estar d’acord.

Qui paga la crisi?

juliol 8th, 2008

Aquesta i no altra és la qüestió.

Mai podrem evitar que quan l´economia va bé el govern se´n atribueixi el mèrit i quan va malament l´oposició n´atribueixi la responsabilitat al govern que no ha sabut evitar-la. Si bé, els uns i els altres saben, i tothom sap, que cada vegada més, el paper dels Estats -i per consegüent el paper dels governs- en l´economia mundial és més insignificant.

El que està passant en l´economia és comparable al cas del Prestige -recordeu? Aleshores no es tractava d´acusar el govern dels problemes que havia tingut el vaixell, es tractava de saber si les decisions preses pel govern en front d´una situació de la que no era responsable, eren les correctes. Exactament com en el cas de la gestió dels dies immediatament posteriors a l’11M.

Però siguin quines siguin les circumstàncies, sempre hi ha gent que té interès en embolicar la troca. I avui, amb l’economia, es tracta del mateix.

Jo no sé si l´economia té o no ideologia -els accidents, per descomptat, no. El que sí sé es que hi ha una manera d´esquerres de fer front a una crisi econòmica, i una manera de dretes (El New Deal de Roosvelt el 1929 als Estats Unita front a Hover, com recorda Santiago Carrillo avui mateix a El País).

I la manera d’esquerres és la que ha apuntat Rodríguez Zapatero en el Congrés del seu partit quan diu: “Anem a superar les dificultats amb mesures destinades a atendre als qui més pateixen la situació que travessem”. Car, en temps de crisi, per uns es tracta de deixar de guanyar o de guanyar menys, i per altres els hi va la subsistència; i en aquests altres no solament incloem les classes més desafavorides i els assalariats en general, sinó tot un teixit empresarial que cal mantenir. Rarament els partits de dreta tenen aquesta sensibilitat, les seves preocupacions i els seus interessos -o millor dit, els interessos dels seus mentors, per no dir amos- són de tot un altre calibre.

Ara bé, això sí, una cosa són les declaracions i una altra saber si els fets respondran a les intencions. Però en aquest tema com en tant d’altres -finançament, desplegament de l’estatut- cal ser vigilants però no val avançar-se als esdeveniments, i més, des de l’esquerra; aquest paper cal deixar-lo a la dreta.

La república bananera valenciana

juliol 4th, 2008

Un dia qualsevol a la premsa valenciana.

Educació

El govern del PP valencià, contrari a l´assignatura Educació per la ciutadania, no ha trobat millor manera d´oposar-s´hi que decretar que s´ha d´impartir en llengua anglesa i ha emès una ordre que permet a les famílies objectores no cursar l´assignatura de forma presencial, tutelar el temari dels seus fills i a més ser avaluats de manera distinta a la resta de matèries Que què? No importa que aquesta posició pugui vulnerar varis decrets.

Però per sort, en aquest cas ha hagut reacció per part del cos ensenyant. Els directors d´institut de la província de València han acordat exigir a la Generalitat que “firmi per escrit una garantía jurídica de que impartir la assignatura d´Educació per la ciutadania en anglès no vulnera el dret dels usuaris a rebre aquesta assignatura en una de les dues llengües oficials reconegudes oficialment” i també exigeixen “la mateixa garantia de que, a l´oferir l´opció B d´avaluació d´aquesta matèria, no incompleixen ninguna norma de rang superior”.

La resposta del Conseller d´Educació, Alejandro Font de Mora (Font de Mora, un cognom tan bonic, no l´avergonyeix, Don Alejandro?) no s’ha fet esperar i immediatament ha amenaçat de deixar “sense plaça i sou “ als docents que s´adhereixin a la campanya de “desobediència civil”.

Són els docents, no els pares carques els incivils! Quan els convé, les lleis “del gobierno de la nación” no són “nacionales” i en lloc de recórrer-les quan les troben injustes, editen ordres que les anul·len o les desvirtuen!

Sindic de Greuges

Vint-i-quatre hores després de la publicació al Bolletí Oficial de les Corts valencianes (BOCV) de la nova reforma del Reglament d´Organització i Funcionament del Síndic de Greuges, el segon adjunt de la Sindicatura Carlos Morenilla s´ha autoproclamat defensor del poble de la Comunidad Valenciana a través d´un simple comunicat: “Ante el interés suscitado por algunos medios de comunicación en conocer la actual situación del Síndic de Greuges de la Comunidad Valenciana (“¦) Don Carlos Morenilla Jiménez comunica que: a fecha de hoy asume el desempeño, en funciones, del cargo de Síndic de Greuges de la Comunidad Valenciana con plenitud de facultades”.

Àngel Luna, portantveu socialista a les Corts ha recordat que “en un Estat de dret els càrrecs polítics o administratius s´ocupen en virtut d´un nomenament (“¦). Els únics que assumeixen els càrrecs en virtut d´una decisió pròpia són els colpistes. Qui firmarà el nomenament de Morenilla en el DOCV o el BOCV? Ningú?”

Urbanisme

En La Vila Joiosa, un poble d´Alacant, comencen en 1999 les obres de l´Atrium Beach, un luxós hotel amb llicència per deu plantes i 1400 habitacions.

En setembre de 2003, dos accidents laborals destapen que el complex tenia 22 plantes i 2000 habitacions que estaven fora d´ordenació.

El conseller de Territori, Rafael Blasco del PP anuncia una sanció exemplar i en setembre de 2004, el Consell acorda multar el promotor amb 12 milions d´euros y il·legalitzar l´excés d´obra.

En agost de 2005, el govern municipal, també del PP, aprova la sanció que recull la multa i la demolició de 15.000 dels 53.000 metros quadrats d´excés d´obra.

Fins aquí, de cara a la galeria, una actitud modèlica. Ara bé, per sota ma, la realitat és tota una altra.

La resolució del primer i únic expedient va ser comunicada fora del termini legal de sis mesos. Aquest fet ha dut al Tribunal Superior de Justícia (TSJ) a donar la raó a la promotora del complex per defectes de forma i ha declarat nul·la la sanció.

El més significatiu és que l´ajuntament i el Consell, les dues institucions en mans del PP, van disposar de tres anys durant els quals podien -la comunicació del primer expedient havent esta realitzada fora dels sis mesos legals de temps- obrir tants expedients per infracció urbanística de la mateixa vigència de sis mesos com hagués calgut, i evitar així el que finalment ha passat. No ho van fer.

Han deixat passar els quatre anys de vigència que tenen les infraccions urbanístiques abans de prescriure definitivament i que no es pugui actuar legalment.

En saben molt aquesta gent! Al seu costat els demés corruptes semblen aprenents!

Justícia

Per enèsima vegada ha tornat a quedar-se sense cobrir la plaça del titular del Jutjat número 1 de Nules que instrueix la causa oberta contra el president del PP de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, per possibles delictes contra l´Administració pública i frau fiscal!

La Convenció pel Futur edita

juliol 3rd, 2008

Avui 3 de juliol, a les 7 de la tarda

al Centre Internacional de Documentació de Barcelona (CIDOB)

carrer Elisabets n. 12, de Barcelona.

presentació de dos nous llibres sortits dels debats de la Convenció pel Futur

LES PARAULES DEL SOCIALISME

UN DICCIONARI OBERT

PER A L´ESQUERRA DE DEMÀ

Antoni Comín / Raimon Obiols

L´ESQUERRA, UN INSTINT BÀSIC

VINT-I-UNA REFLEXIONS SOBRE ELS REPTES

DEL SOCIALISME AL SEGLE XXI

El difícil exercici de la llibertat

juliol 2nd, 2008

Vicenç Navarro és d´esquerres. Una de les diferències entre una persona d´esquerres i una de dretes és que la primera anuncia que és d’esquerres i la segona ho dissimula que és de dretes, o ho nega, simplement.

La seva crítica a la Televisió i Radio de la Generalitat estic segur que és compartida per molts ciutadans, en tot cas, per la meva part, la comparteixo, i he tingut l’ocasió d´expressar la meva opinió en varies ocasions sobre un tema que és de primera importància per a la democràcia .

Tanmateix em permetré fer una reserva sobre un punt particular de l’article del professor Navarro.

Té tota la raó quan escriu: Un periodista pot ser molt bon professional i tenir -com tot ser humà té- els seus propis valors (valors de classe, raça, gènere, nació, religió, ideologia política) que reprodueix, conscient o inconscientment, en la seva labor periodística”.

No la té tant quan llegim: “Voldria aclarir que no qüestiono que el govern conservador anterior utilitzés als mitjans públics d’informació per a promoure la seva visió a Catalunya.”.

Jo sí que qüestiono la utilització dels mitjans d´informació per part d´un govern per a promoure la seva visió; sigui a Catalunya o arreu. La BBC, per exemple, si no m’equivoco no promou la visió del govern, es limita a assegurar un autèntic pluralisme.

És cert que el professor Navarro afegeix: “La meva crítica és que va abusar en aquesta obstinació, negant a altres sensibilitats polítiques l’espai mediàtic que els corresponia. Per aquest mateix motiu l’actual govern d’esquerres tenia tot el dret a nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi i permetessin que es promogués sense exclusions la visió majoritària existent a Catalunya”.

Potser sí tingui raó el professor quan indica el camí de “nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi.” Aquestes persones però, al meu entendre, no tenen perquè no caure en el mateix parany i el mateix abus que els periodistes.

Més que de persones jo parlaria de “mecanismes” a instaurar. I el professor tindria tot el dret de respondre’m: “I els mecanismes qui els instaura?”

La solució és complexa i potser alguns ho consideraran una ingenuïtat. Però a mi els anys m´han après una cosa. No s´ha d´actuar mai com la dreta però al revés. A la llarga les tenim totes les de perdre.

Banderes

juny 30th, 2008

He tingut l’ocasió d´escriure-ho: m´agrada el futbol, no prou per anar al camp i sí amb la sort que al segon que s´acaba el partit, perdi o guanyi el meu favorit, continuo la meva seguida, sense més, i sobretot sense afegir ni seguir els comentaris inacavables dels “especialistes”.

Avui faré una excepció i em permetré un comentari. Al final del partit de l´anit passada, Sergio Ramos, un jugador andalús, es va passejar pel camp amb la bandera andalusa sobre les espatlles. Vaig pensar immediatament: la que s´armaria si Xavi o Puyol ho fessin amb la catalana!

Com no podia ser altrament, avui m´he despertat amb el Hoy por hoy de la cadena SER parlant del partit i un oient ha fet la mateixa reflexió, una reflexió a la que Carles Francino, el director i presentador del programa ha respost: “Sens dubte se´n parlaria molt, massa. El dia que això passi i no susciti comentaris viurem en un país normalitzat”.

Aquest sembla el camí, si ens deixen…

Canvi de xip

juny 30th, 2008

Quan s´arriba al País Valencià la qüestió de la llengua -sense parlar d’altres temes- fa que a u “li cau l´ànima als peus” com diem per ací.

A la ciutat en particular, et trobes a tot moment amb la situació que descriu l’extracte de “La bona educació dels ciutadans de les Bahames” de Ferran Suay que aquesta guia Què faig si?, editada fa un temps per la Plataforma de la llengua i Acció Cultural del País Valencià, ha posat a la seva introducció.

Per poc que duri el poder del PP al País Valencià, no sé si tot no està ja perdut. Ara bé, en contraposició et trobes -en el tema de la llengua com en d’altres- en detalls esperançadors i gent “resistent”.

Però estem amb això… amb la resistència.

El paper del PSC

juny 27th, 2008

Raimon Obiols publica a les seves notes de Bruxel·les un article, PSC federalista, PSC federador, al qual -com ens té acostumats- difícilment se li pot canviar una coma.

Demostra que entre federalista i federador no hi ha una simple qüestió semàntica; ens descriu un PSC que no s´acontenta de reclamar-se d´una doctrina sinó que la tradueix en fets, com ha de ser.

Tota l´acció política d´aquest partit diu Obiols ha estat bolcada cap al paper de federador: federador del socialisme català, federador del poble de Catalunya, federador junt amb altres grups federadors de l´esquerra política i social, federador en el camp municipal i a nivell de govern de la Generalitat.

Potser no cal canviar una coma a l’article, però sí que trobem a faltar-n’hi una. I és el paper del PSC pel que fa a Espanya, un paper federador que si no el fa el PSC, el més probable és que no el faci ningú, i els ciutadans interessats per la política és aquest paper que trobem a faltar.

Les relacions d´un PSOE i d´un PSC tal com son, van ser fruit d´una realitat històrica que va permetre trobar la solució al moment de la transició democràtica. Avui semblen mantenir-se per a la tranquil·litat moral i reservada dels seus afiliats sense més conseqüències aparents.

Per fer front als nous reptes del segle XXI que molt encertadament enumera Obiols “globalització, construcció d´Europa, economia i societat del coneixement, individualització social, noves desigualtats, etc” el pes del PSC dintre l´Estat, hauria de ser, sinó la suma de les federacions del PSOE, al menys, la que li correspon, per demografia, pes econòmic i desenvolupament de la cultura i de la societat civil de Catalunya.

I no és el cas.

Quan i com, el PSC ha de reivindicar el seu paper per poder jugar aquest rol federador en el marc espanyol i europeu, això ja és una altra qüestió que els ciutadans encarreguem als polítics. Són els polítics els qui han de trobar el moment i les formes.

Però que pensin que els límits de temps els marquen els ciutadans.

L´agressió als valencians

juny 26th, 2008

M´acaba d’arribar un article d´una tal Isabel Oliver, presidenta de l´Ateneo Republicano Blasco Ibáñez, Consideraciones acerca de la nacionalidad.

Aquests articles, al País Valencià, la gent sensata fa temps que no els hi fa cas, són objectes d’interès arqueològic. Però jo no dec ser sensat, tinc ganes de respondre i no sé per què.

Millor dit, sí que ho sé; perquè el bonic nom d´Ateneo Republicano Blasco Ibáñez es mereixeria millor causa.

A aquesta senyora, a qui no li manquen pretensions d´erudita, comença el seu treball per una definició enciclopèdica del “vocablo nación” i els seus orígens.

A partir d´aquí es recullen perles com aquestes:

Sobre la nació: “´conjunto de personas que hablan un mismo idioma´. El idioma por el que se reconoce al pueblo español en todo el mundo es el castellano; la lengua catalana es una derivación del lemosín o lengua hablada en el NO. del Macizo Central francés (…) Si a la raíz histórica nos remitimos, muy bien podría llamarse francesa y no catalana a esta lengua.”

Sobre l´ètnia catalana: “¿Un mismo origen étnico?: griegos, fenicios y cartagineses mantenían más viva la huella de sus antiguos asentamientos en el S VIII, en la región nordeste, hoy Cataluña, que en todo el resto peninsular.”

I així, tota una sèrie d´arguments sobre la “nación espanyola”, de com i quan es forma una nació, i per què Catalunya no és una nació, sense adonar-se la bona senyora que els arguments que utilitza en els dos casos són idèntics i si ben bé sabem on vol arribar, sovint no queda clar quan els arguments utilitzats són en contra o a favor de la diferenciació! D´això no crec que se´n pugui dir “claredat i rigor científic”, s’acosta més a una certa patologia.

La casualitat ha volgut que al mateix temps que llegia aquest article acabava de rellegir El País València i els altres, un petit assaig del 1972 Emili Gómez Nadal (un valencià que quan va haver d’exiliar-se va triar per a viure una altra València, la de França), prologat per M. Sanchis Guarner.

Cregua´m senyora Oliver, podrà conservar si vol les seues teories particulars sobre la creació de l´Estat espanyol o nació espanyola -com vulgua dir-li- i la no existència de la nació catalana, però li assegure que si llegix el llibre de E.G. Nadal rebrà una lliçó magistral d´humilitat i rigor científic.

I a més, aprendreu d´algú que ha estudiat el tema de què va “el nexe occità trencat a la batalla de Muret”, de la “vocació aragonesa i l´atracció peninsular sentides pels comptes de Barcelona” i de “la temptativa mediterrània”. I podrà llegir frases honestes com aquesta: “Perquè a l´hora de la formació de les nacions, amb l´entrada dels temps moderns, la nostra farà part del grup de les que no arriben a quallar, i que seran absorbides per altres més afavorides per la sort o millor adaptades al moment històric”.

Ja ho heu endevinat, senyora Oliver, per saber d´on vinc i qui soc, preferixc llegir gent com Gómez Nadal quan conclou: “Ni l´Occitània desintegrada, ni la Mediterrània marginada, ni l´Espanya desfasada foren el marc somniat per un acompliment col·lectiu sòlid i reeixit”. I en això estem molts valencians, en voler parlar i dignificar la nostra llengua i ser nosaltres mateixos.

Res a vore amb les vostres preocupacions reals que reveleu al final de l’article: “Deberían de ir posicionándose (nuestros políticos) porque si el Tribunal Constitucional resuelve a favor del Estatuto de Cataluña, y parece que tras el fallecimiento del magistrado García Calvo así va a ser, los valencianos habremos de soportar una invasión más agresiva”.

Tranquil·la senyora, des de fa massa temps, la sola invasió que suportem els valencians per part de persones com vostè i els “seus polítics”, és la d´una incultura interessada, generalitzada, agressiva i humiliant.