Utopia per utopia

desembre 27th, 2007

Hem llegit a la premsa que el govern prepara la celebració de la guerra de la independència amb actes que es prolongaran del 2008, en referència a l´aixecament del 2 de maig 1808 contra Napoleó, fins el 2012, bicentenari de la constitució de Cadis.

Molt em temo, acomplexat com tenim el govern, que l´accent es centrarà -com ja s´està avançant- en referències a la “nació” i a la unitat i heroïcitat del “poble” espanyol i desitjo que no ens aclaparen únicament amb anècdotes heroiques i interpretacions “políticament correctes” tal com el tema s´hi presta si es mira d´una manera superficial -lluita contra l´invasor.

Es d´esperar però, amb els assessors escollits, que cap de les gestes que es recordaran deixaran de ser contraries als fets, i igualment que no es limitaran a la seva descripció, deixant “per a millors ocasions” -com sempre- la necessitat de fer canviar una mirada històrica que, per manca de continuïtat democràtica, la ciutadania espanyola mai ha deixat de tenir. Una mirada que ha fet que d´aquells “lodos” i d’altres de pitjors, han sortit totes les mancances democràtiques que ha patit la malaurada historia d´aquest país. Com diu el graciós acudit popular sobre la llegenda del timbaler del Bruc: altra cosa seria de la nostra historia, si hagués deixat de tocar el tambor per tocar-se altres coses…

És d´esperar que s´aprofitarà l´ocasió per què ningú pugui ignorar a partir d´aquesta fita, que la Constitució de Cadis -que va poder passar per una de les més “progres” d´Europa amb algun préstec al seu model francès- i que ja parlava de Rey de las Españas”, es va posar tanmateix sota la invocació de “Dios todo poderoso, Padre, Hijo y Espíritu Santo, autor y legislador supremo de la sociedad”. Tòpics per tòpics, prefereixo els de l´Estat francès, “Liberté, Égalité, Fraternit锝, més que tòpics utopies, que per fer-les realitat depenen, en part i com a mínim, de nosaltres. La Constitution de l’an I francesa, si fa no fa de la mateixa època, tot el més que proclama, amb la voluntat del poble, és “en présence de l’Être suprême”. Ja sé, España és diferent; d’això em queixo, que ho sigui d’aquesta manera.

I recordar també que un dels primers actes de Ferran VII, desprès de la seva rebuda triomfal a Madrid, al crit de “Vivan las cadenas” fou restablir la Inquisició i reprendre les relacions diplomàtiques amb la “Santa Seu”. No solament va derogar l´Edicte de Carles III contra els Jesuïtes i va tornar al clergat els seus privilegis -fent, amb tot plegat, això sí, un innegable exercici de coherència- sinó que va refusar de jurar la mateixa Constitució! I per si fora poc, va fer cremar públicament, pel botxí, les actes de les Corts de Cadis.

Amb tot això va obrir una guerra entre “absolutistes” i “constitucionals” que, oh paradoxa -o no tant!- avui en dia encara continua, però amb els rols intercanviats; els qui, a la sortida de la dictadura franquista, van haver d´empassar-se la nova Constitució, són avui -segons ells mateixos- els “constitucionals”; els “anticonstitucionals”, també segons el PP, són els socialistes; els socialistes que per constitucionalisme, es disposen a enaltir “la unidad” de la “nación”. Penso que si van jugant amb el foc, no sé com s´ho faran per fer-ho compatible amb l´Espanya federal -ni tan sols plural a menys que aquests darrers conceptes estiguin en el debat solament per entretenir el personal.

En aquest cas, compte, que com aquells que de derrota en derrota pensaven arribar a la victòria final, alguns, utopia per utopia no tindran inconvenient en apuntar-se a la independència.

Comentari

desembre 25th, 2007

No acabo d´entendre com un Tony Blair que ha tingut a les seves mans –Aznar ni això, però ell probablement sí- el poder de parar a Bush i la guerra d´Irak, faci el “pas de menuet” que representa, per una persona pública com ell a aquestes alçades, abandonar una religió d´Estat i “convertir-se” a una altra, aquesta, curiosament, amb Estat.

Per molta espiritualitat que alguns -no em cap el menor dubte- hi voldran veure, per mi és una pirueta surrealista, però sobretot repugnant, si es compara amb l´apocalipsi desfermada a l´Irak.

Entre iniciats

desembre 24th, 2007

He tingut l´ocasió d´exposar, ací mateix, el que pensava de l’opinió de Joan Ferran sobre els mitjans de comunicació públics catalans. He dit el que m´havia semblat correcte de les seves declaracions i el que no; he dit que aprovava el fons i no tant la forma, més precisament, l´expressió. Em crec el Ferran, però que el terme de “crosta nacionalista” pogués no tenir un sentit pejoratiu, seria solament en les seves intencions, car en el context de la seva entrevista, difícilment es podia interpretar d´una altra manera.

Això dit, té raó Joan Ferran quan titula un nou article sobre el tema, al diari El País, “Algo falla en este país“. He llegit l´article i he après certes coses que fallen, però no el més important, no la pregunta del milió, la que de poder-la contestar, ens donaria les claus per solucionar el desinterès creixent de la ciutadania per la política que es manifesta en l’increment de l’abstenció a les eleccions. Enumerar on es falla no és tan important -encara que sigui indispensable saber-ho- com descobrir per què es falla.

S´indigna Ferran, i amb raó, que un Consell d´Administració de la Corporació Catalana de Radio Televisió intenti censurar un diputat en l´exercici de les seves funcions -per sort, es quedà en temptativa, però igual hagués pogut tenir la incongruència de reeixir. Té raó quan denuncia que la pretensió de diferenciar l´opinió de la informació es pugui interpretar com un atac als professionals de la comunicació. Continua tenint-la quan ens invita a fer una mirada històrica sobre les pràctiques de Convergència i Unió en el terreny de la comunicació durant els seus 23 anys de govern.

No estic segur que la tingui tant -la raó- quan al mig de tot això deixa caure una hipotètica “missió històrica” dels mitjans de comunicació que els nacionalistes voldrien imposar; perquè, utilitzant aquests vocables en el context del seu article, torna a caure en l´error de la “crosta”. Res de “missió històrica”; el que volen els nacionalistes és defensar els seus interessos i arribar al poder, amb la senyera a la ma o fent-se fotos a Madrid, tant se val; i la millor manera d’evitar que hi arribin, al meu entendre, no és atacant “crostes” i hipotètiques “missions històriques” sinó denunciant la superxeria de les seves posicions.

Què a cas, no és positiu que sense cap imposició nacionalista que valgui, qualsevol estament, ja sigui l´escola, la universitat o els mitjans de comunicació, sobretot en l´era de la informació, contribueixin a la educació de la ciutadania i, a més de conscienciar-la sobre els seus drets i deures, saber què som, d´on venim i cap on pensem que podem anar? A menys que tot estigui ja meridianament clar i definitivament cantat en aquest país nostre. Aleshores diguem-ho clar.

He esmentat que l´interessant era saber per què fallem. I he trobat un altre indici d´explicació en el mateix article d´en Ferran quan constata que el que ha dit a l’entrevista ha estat ferotgement combatut, i quan el mateix discurs el va tenir a l´àmbit parlamentari solament es va mereixer “el somriure mofeta” dels seus adversaris.

Que no s´enganyi Ferran; això mateix que constata, els ciutadans ho veuen també, també ho constaten, però com no és exclusiu a un sol ideari polític sinó que el poder d´indignació va lligat a reflexes sovint condicionats, i avui em toca a mi, i demà et toca a tu, no és d´estranyar que un sector massa ampli de la ciutadania es decanti cada vegada més per un “ja s´ho faran”.

I el problema no és que una simple entrevista susciti dotzenes “d´articulets, columnes de diaris, tertulians airejats i doctes professors dibuixant caricatures” per injust i desproporcionat que li pugui semblar a u, i potser ho sigui. El problema és que això passi entre iniciats baix la mirada indiferent de gran part de la ciutadania que solament ha retingut de tot aquest enrenou -si és que ha retingut alguna cosa- lo de la “crosta”.

Genialitats

desembre 22nd, 2007

Un cop més, el Partit Popular.

El PP acaba de cometre una nova genialitat. És increïble la capacitat d´invenció d´aquesta gent.

En lloc de penjar directament al seu web vídeos contra els seus adversaris polítics, imaginen, al web del seu president que acaben d’inaugurar, sota el titular Voluntaris Populars, que els seus afins hi pengin el que vulguin; els seus afins, o els responsables mateixos del web!

En tot cas, en aquesta secció apareixen vídeos, fotos i textos de webs i blocs particulars que “criminalitzen” personalitats polítiques, jutges de l´Audiència Nacional, com el jutge Juan del Olmo, i responsables policials. Esperem que els resultats de la propera consulta electoral els faci sortir, finalment, de la pròpia trampa muntada després de l´11M!

Davant la denuncia del PSOE per una informació, segons aquest partit, ofensiva i delictiva, la resposta del responsable de comunicació interna del PP, José Luis Ayllón, en declaracions a Europa Press, ha estat la següent: els continguts ofensius s´han produït perquè el PP no aplica la censura prèvia com fan els socialistes; el PP permet penjar qualsevol opinió a la seva web i a continuació s´eliminen els comentaris que no guarden unes mínimes normes de comportament públic. Sempre donant lliçons, i a més, de democràcia i civisme!

Quin mal hem fet els ciutadans per haver de suportar tan poca altura de mira.

La culpa

desembre 21st, 2007

Uns lladres van assaltar la casa de José Luis Moreno i ferit de consideració l”˜exventríloc televisiu. El Partit Popular -com no!- ha aprofitat la popularitat de la víctima en un ampli sector de la població per declarar que això passa perquè el govern de Zapatero dedica tots els esforços a “dialogar amb els delinqüents” -entenguis ETA- i no a “combatre la nova delinqüència”.

El més trist no és que el responsable d´Interior del PP, Ignacio Astarloa, pugui rebaixar a aquest nivell el Parlament, el més lamentable és pensar que, com ximplets aquesta gent no són, si ho fan és perquè una part apreciable de l´opinió pública espanyola no rebutja aquests tipus de raonaments.

La batalla per la llibertat d’expressió al País Valencià

desembre 20th, 2007

La possibilitat o impossibilitat de veure les televisions catalanes al País Valencià és una batalla política de gran transcendència. Acció Cultural del País Valencià (ACPV) lluita per eixamplar els mitjans de comunicació en la llengua pròpia del país, contra un govern valencià, en mans del Partit Popular, que menysté la llengua dels valencians i vol aprofitar les circumstàncies de la propera apagada analògica per combatre la seva influència i, sense cap mena de rubor, afavorir els seus amics polítics i l´altra llengua, la castellana, la de tot l´Estat, ideològicament, la seva.

La Generalitat Valenciana va obtenir fa un any del Govern central un segon canal (no sé en quines condicions i em falten elements per jutjar-ho) i ara planteja, per realitzar la reciprocitat entre TV3 i Canal 9, un segon canal, el que en el seu moment es va dir el de l´Euroregió. Amb les converses que el president valencià, Francesc Camps, ha establert amb Murcia i fins tot amb Castella-la Manxa i probablement amb Aragó, el resultat final podria ser -sent optimistes- que en front de l´allau de canals que aportarà la nova tecnologia el 2010, en català/valencià només quedaria al País Valencià -si no s´hi posa remei- TV3, La 2 valenciana, el 25% de valencià de Canal 9, i para de comptar! Es quedarien en la cuneta el 33, el 3/24, el canal 300, Punt 9 i IB3, en contra del que estipula la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries -signada pel govern espanyol- que recomana l´extensió de les emissions televisives entre els territoris que comparteixen idioma.

Dit això, avui per avui, la Generalitat Valenciana té la paella pel mànec. I l´únic culpable del resultat eventualment negatiu de la batalla no serà ningú més que el Partit Popular.

Per entendre el que està passant i les cartes que hi ha sobre la taula cal remuntar-se als orígens i el paper que juga cada un dels quatre protagonistes d´aquesta història, el govern de la Generalitat Valenciana, la societat civil valenciana -en aquest cas representada per ACPV- el Govern espanyol i el Govern català. I el pitjor que pot passar -i comencem a veure´n algun signe- és que es plantegi la batalla a la manera del PP amb la lluita antiterrorista, prioritzant els rèdits partidistes, equivocant-se d´adversari, cremant etapes i perdent de vista l´objectiu final.

En el tema de les freqüències, durant un temps ha hagut una situació d´alegalitat general i com no havia cap base legal les coses es van fer com es van poder. L’ACPV d´Eliseu Climent, va aprofitar molt judiciosament la situació i va muntar la xarxa de repetidors, a consciència amb una precarietat jurídica flagrant, però que ha permès d’anar tirant i salvar, fins aquí, l’essencial. El que passa és que quan arriba el trànsit a la televisió digital, s´instaura una vigilància de l´espectre molt més estricta. I el que fa el president Montilla quan és ministre d´Indústria, amb un acord polític, és dir a Acció Cultural: utilitzeu aquesta freqüència i nosaltres mirarem cap a una altra banda. Avui, el govern valencià, a tres mesos de les eleccionsn generals, fa valer unes competències seves, amb sentències favorables i tanca el repetidor a la demarcació d’Alacant.

I el que cal saber és que el ministeri d´Indústria no pot interferir en les competències d´una altra administració, perquè qui dona les freqüències és el ministre però qui atorga les llicències d´us és la Generalitat Valenciana. El govern valencià denuncia la falta de títol habilitat per ell en el cas de TV3 al País Valencià, guanya per via administrativa i executa la sentència. S´imaginen què passaria a Catalunya si des de Madrid s’autoritzés exercir a un operador sobre el territori català sense haver rebut l´habilitació per part de la Generalitat? Doncs és el que es demana al ministre Clos que faci. I el que ha fet el Ministeri, al meu entendre la única cosa no il·legal que podia fer, és deixar fora del Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Terrestre els canals utilitzats per TV3, a l´espera d´un acord entre els governs valencià i català.

Tot intent d’imposició sobre continguts per part del govern central seria una invasió de competències. El problema només es pot solucionar legalment per una negociació bilateral entre els governs de les dues comunitats afectades que són els únics que poden decidir sobre l´ús que fan sobre el seu territori les freqüències que els atorga el Ministeri. I quan el conseller Joan Manuel Tresserras, en les negociacions en curs, manifesta als valencians que Catalunya vol que els seus canals arribin al País Valencià i que vol també que els dels valencians arribin a Catalunya, la resposta que obté del PP valencià és que ells no en tenen cap necessitat!

I aquí passa una cosa molt greu. Per solucionar el problema, se li demana al ministre d´Indústria, Joan Clos i al conseller Tresserras que exerceixin competències que no són seves i violin les del govern valencià. Per resoldre un problema real -esperem que transitori- s’acceptaria retallar les competències d´un govern que avui és del PP però que demà pot no ser-ho. Fa temps que certa gent dona mostres de tenir poc sentit d´Estat -no ja de l’espanyol, sinó del propi que anhela.

Quan un conseller del govern català com Tresserras declara: “Sóc independentista i radicalment demòcrata”, i els seus interlocutors periodistes suposadament afins a l’independentisme, a rengló seguit li fan aquesta pregunta capciosa: “Abans la llei que la independència?”, no podem més que deplorar la frivolitat, o la inconsciència de qui fa la pregunta.

Quan més aprofundeixes en les accions d´alguns dels qui es diuen defensors de la independència del país -que d’altra part, no passa de ser una mena de pujolisme mal interpretat- més t’expliques per què Catalunya no ha pogut retrobar des de que la va perdre -i quan era el moment- la seva plena sobirania.

Artur Mas

desembre 19th, 2007

No és volgut que després de David Madí li toqui a Artur Mas, ho juro; l´actualitat mana!

El periodista Rafael Pradas, en un excel·lent article a El Periódico, En defensa de la política, escriu: “Al final, descobrim que la crítica a partits i polítics no sempre és innocent. Per damunt de la voluntat de regenerar el sistema democràtic pesen molt les posicions dels que, a una escala local, regional o planetària, defensen el seu poder econòmic, mediàtic, ideològic”¦ Una societat desestructurada, sense referents, és més manejable. (“¦) Un topic diu que “la política és massa important per deixar-la en mans dels polítics”. Subratlla la dimensió col·lectiva de la política, sens dubte, però prefereixo unes paraules d´Yves Montand, que tan bon cine polític va interpretar: “Encara que no t´ocupis de la política, la política s´ocuparà de tu”. I Pradas acaba el seu article amb aquesta nota optimista: “La realitat ens dona una altra raó de pes per no dimitir dels nostres drets ni de la nostra responsabilitat, per trobar racons i àmbits de participació i per convertir la crítica i l´activisme des de la base de la societat en elements de regeneració democràtica i d´aposta per la dignitat”.

No sé si es pot ser optimista, però sí hi ha una necessitat de pes per implicar-se des de la base de la societat, quan, no més tard que anit, un polític -i no dels que passen desapercebuts- ens dona motius. A Tinc una pregunta per a vostè de TVE, Artur Mas confirmava el que tothom ja sabia, o sigui, que va proposar desbloquejar l´Estatut a canvi de demanar a Rodríguez Zapatero d´intervenir en la política catalana! No li va demanar que el fes president, no… no… “Vaig parlar amb ell de respectar la llista més votada. Va dir que sí, i Montilla, que no”. El nacionalisme de Mas, és… insondable!

I el seu sentit democràtic també. Es va passar la nit repetint que va guanyar les eleccions i que -oh, injustícia divina!- no és president. Algú li hauria de dir al senyor Mas -una vegada per totes- que ell va guanyar unes eleccions legislatives i no unes presidencials i que en un sistema parlamentari, ací i en la Xina (no, en la Xina… potser no!) si no s´obté majoria absoluta a les urnes, governa qui pot reunir aquesta majoria mitjançant acords amb d’altres partits de l´arc parlamentari; o bé, governar amb majoria relativa, si els altres partits no arriben a posar-se d´acord i li ho permeten. ERC i IC-V es van posar d´acord amb el PSC i tots tres reuneixen la majoria absoluta; i tan democràtic és això, com antidemocràtic fer creure que no s’entén.

A què juga aquesta gent?

desembre 18th, 2007

A l´esquerra, com diuen al meu poble, no li val la caritat.

Actualment s´està gestionant entre els partits i el Govern català la composició de la junta de govern de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA), és a dir TV3, Catalunya Radio, etc, una iniciativa de l´actual govern d´esquerres, desprès de 30 anys, per intentar garantir la independència de la Corporació amb relació al govern de torn.

Doncs bé, mentre el tripartit proposa la candidatura d´Albert Sanz -periodista, actualment secretari de Mitjans de comunicació del Departament de Cultura, però abans subdirector del diari Avui a l´època en que vivia pràcticament de les subvencions del govern de CiU- la formació de Mas i Duran Lleida proposa, per formar part de la junta de govern de la CCMA, la candidatura de… David Madí!

Pocs deuen ignorar qui és David Madí. Pels qui no el conèixen direm que Madí ha estat el responsable de les tres últimes campanyes electorals de CiU i actualment portantveu de Convergència. I Madí és aquell que va haver de dimitir de secretari de comunicació del govern de Jordi Pujol per haver manipulat sondejos sobre intenció de vots a benefici del seu partit i en perjudici de l´oposició d´aleshores.

Fins el moment d´escriure aquestes ratlles, CiU no ha baixat del burro i s´obstina en mantenir la candidatura de Madí, desvirtuant, d´entrada, l´esperit del govern de la Corporació.

A què juga aquesta gent? A ser a Catalunya -amb tota l´edulcoració que vulgueu degut al tarannà local- el que el PP és a Espanya; ni més, ni menys. Objectivament, tenen els mateixos tics.

Educació

desembre 17th, 2007

En relació amb el problema de la excessiva concentració d´alumnes immigrants en algunes escoles públiques, en un quadern d´El País dedicat a l’Educació, es fa la pregunta següent: “S´ha d´arribar a treure els alumnes del seu barri?”

A Vic és el que han fet: s´han creat circuits escolars per distribuir equitativament l´alumnat.

Preguntats representants de pares, professors, administració, centres docents i col·lectius d´immigrants, tots, més o menys reflecteixen, com és natural, els seus interessos particulars, si bé sembla que l´opció de transplantar” -com diu la representant de pares- els crios a altres barris no faci la unanimitat.

Solament el membre d´una associació d´equatorians considera que “redistribuir pal·liaria la discriminació”. En efecte els guetos dels alumnes és conseqüència dels guetos socials en els que viuen els seus pares i la solució requereix una visió global del fenomen en la que entren molts factors que impliquen costos elevats i terminis llargs de resolució, per exemple, el tema de l´habitatge.

Com aquests problemes tenen una dimensió que no es resoldrà en quatre dies, la solució de Vic em sembla, si no definitiva, com a mínim correcta. Al meu barri de l´Eixample passa, cada dia, un autocar que puja un grup d´alumnes cap a Pedralbes i els baixa als vespres.

Que jo sàpiga, ni els pares -tot i pagant en aquest cas!- es queixen, ni els fills estan traumatitzats pel “transplantament” al barri “selecte”!

Felipe González i la Unió Europea

desembre 15th, 2007

Joan Tapia a El Periódico d’avui:

(…) el nomenament de González (com a president del comitè d’experts que dissenyarà el futur de la Unió Europea) és positiu per dos motius més. Perquè és una gran lliçó d’urbanitat democràtica a la dreta cafre, que va intentar assassinar políticament un dels artífexs de la modernitat espanyola acusant-lo de cabdillisme i de coses pitjors. En aquest sentit, la reacció de Rajoy és reconfortant. I perquè Felipe és un líder espanyol que va acceptar que Catalunya és un país diferent. En aquest sentit hi ha els protocols de fusió del PSC i el PSOE en què s’accepta l’excepcionalitat del PSC.