D'un temps, d'un pais

Ha començat la Convenció pel futur diu Raimon Obiols, i com molt sovint, els seus escrits centren l’essencial del debat. Ens descriu la realitat actual: “una multiplicitat de nous actors, amb formes d´actuació innovatives i autònomes, ha aparegut en l´arena política. En particular, moviments que, en la seva diversitat, tenen uns trets comuns: horitzontalitat, autoorganització, i també una profunda desconfiança envers les organitzacions formals de la política “realment existent”. Obiols veu “d´una banda, les possibilitats i els límits de la denúncia i la mobilització (…) i de l´altra, les contradiccions i els perills d´una política institucional (dels partits i parlaments) que sovint deriva vers l´autorreferencialitat i la manca de capacitat transformadora”. Davant d’aquesta situació considera que “s´han de crear les condicions per un nou tipus de relacions que permetin superar l´estadi de les desqualificacions i fragmentacions improductives i, sobre la base de la independència de tothom, construir terrenys comuns de crítica del present i de discussió sobre el futur. Això requereix, d´entrada, actituds d´obertura i inclusió; i també un esforç de producció de nova cultura política, de creativitat programàtica i d´acció”.

Podria continuar citant Obiols però hauria de transcriure la totalitat del seu escrit car no té desaprofitament. I el millor que es pot fer en aquest cas és invitar a llegir o rellegir amb l´atenció que es mereix el seu text Dos comentaris sobre el futur dels partits. La seva és una visió que senyala els problemes i obre camins de solució. Per la meva part, voldria endinsar-me en un d´ells, el de les “actituds d´obertura i inclusió”, al risc de rebaixar el nivell que Obiols sap donar als debats.

Per la meva part he constatat que la inclusió a títol individual en els partits o en grups i associacions és més aparent que real. La gent té tendència a tot arreu a no voler perdre poder -o simplement protagonisme- en front dels nous vinguts i òbviament els partits no escapen a la regla. I aquest fenomen que trobem a nivell de les persones i que dificulta la inclusió a títol individual, traslladat a nivell de les organitzacions, és, en gran part, un dels factors a la base de les compartimentacions entre formacions ideològicament properes que constatem. És cert que un partit no es fa en quatre dies; arribar a un cert grau de representativitat costa molts anys d´esforços de molta gent. Tanmateix els partits haurien de ser capaços de tractar amb generositat i realisme organitzacions menys representatives, la qual cosa no vol dir que s´hagi de prescindir de l´aritmètica electoral. Aquesta però, s´ha de tenir en compte solament un cop les urnes han parlat i ve el moment de les decisions; i per això ja està justament el govern. No s´hauria de tenir tendència a considerar, des dels partits, la situació com permanent i definitiva ni voler-la mantenir a qualsevol preu. En les fases de debat que hauria de ser el treball permanent dels partits entre legislatures, haurien d´existir entre les diferents formacions que es reclamen de l´esquerra unes estructures comunes de debat obertes a les respectives militàncies i al conjunt de la ciutadania, el que Obiols anomena construir terrenys comuns. Terrenys comuns on la ciutadania podria participar sense haver d´escollir ningú i apreciar l´activitat de cadascú. Actualment cada formació té el “seu” fòrum de discussió o el “seu” cicle de conferències on només assisteixen els “seus”. D´alguna manera els partits d´esquerra haurien de començar a posar en marxa un moviment paral·lel al dels Estats pel que fa a Europa, en el sentit d´anar creant estructures comunes delimitant quins temes s’han de continuar debatent en el si de cada organització i quins es poden delegar i tractar en les estructures comunes. Potser caldria començar per aquí, en lloc de projectar grans partits europeus que reconduiran -amplificades- les mancances que constatem en els partits actuals. No es tracta de fusionar partits, es tracta d´anar creant les condicions de que puguin treballar en comú -en xarxa?- i evitar situacions i iniciatives fora de tota lògica i mancades del més elemental sentit comú. El valor de les propostes polítiques, per exemple, no pot venir donat pel nombre de vots que té al darrere la força que les formula sinó per l´objectiu que es persegueix i el valor de la idea. La ciutadania no entendrà mai que una formació tombi una proposta pel sol fet de no ser seva i a continuació en presenti una pròpia de semblant. Són jocs parlamentaris -no sé si algun dia foren eficaços o necessaris- però que avui no enganyen ningú. Totes les lleis de caràcter social i drets individuals votades per la majoria progressista del Congrés de Diputats en aquesta legislatura, el partit al govern o la majoria que les ha votat, se les pot atribuir però això no és important, o si ho és, és en benefici de molt pocs; l´element important amb aquest sistema és que cada vegada més, el col·lectiu de votants, al igual que el dels militants, va en regressió i cada dia que passa és més migrat. Estic convençut que el/s partit/s al govern no perdria/perdrien cap mèrit als ulls de la ciutadania discutint i perfilant en un primer temps iniciatives socials dintre d´unes estructures de debat comunes; i del que estic encara més convençut és que la política guanyaria en proximitat de cara a la ciutadania i en mobilització de cara a l´electorat. I dit això, no es tracta de reemplaçar el sistema parlamentari per cap sistema assembleari ni tampoc la desaparició dels partits; es tracta simplement de modificar els hàbits i les maneres de treballar de les corretges de transmissió que són els partits. És, crec, el que pretén Raimon Obiols quan escriu: “resulta il·lusòria i estèril tota pretensió de superar la democràcia de partits” (…) “del que es tracta és de plantejar-se un repte de cultura política, de batalla de les idees, no en circuit tancat, sinó adreçant-se a una gran part de la societat”.

La nova cultura política hauria de consistir en això. I penso que un dels objectius de la Convenció pel futur hauria de ser aquest. Ara bé si la Convenció no arriba a trencar els motllos i certes inèrcies, si no arriba a interessar els partits, no es podrà considerar un èxit, per molta gent que aplegui; s´hauran parit uns quants textos més, alguns d´innegable valor i interès, però aquí acabarà la cosa, el progrés realitzat serà imperceptible, i la immensa majoria de la ciutadania continuarà fora de circuit. Hauria de ser una de les tasques primordials de la Convenció definir i proposar als partits la creació d´aquestes estructures orgàniques comunes amb la finalitat que hem parlat. És una línia d´actuació concreta i realista car la creació d´aquestes estructures no representaria pels partits cap aventura ni cap trauma però tindria uns efectes progressivament mobilitzadors i integradors de cara a la ciutadania. No cal dir, que quan parlem de partits, estem parlant dels d´esquerra que representen, amb matisos, els interessos de la gran majoria i la salvaguarda del sistema democràtic de vital importància per tots ells. Els partits conservadors que defensen interessos més “particulars” poden continuar el joc fins que es trenqui la joguina; que no perdran res o molt poc; prou que ho saben ells.

La vinyeta de Forges a El País, l´endemà de les eleccions, on uns personatges corruptes passegen sota pal·li un enorme totxo il·lustra un dels aspectes més sorprenents d’aquestes eleccions: l’absència de càstig -quasi es podria parlar de recompensa- envers els autors de les barbaritats urbanístiques comeses en certs municipis i el poc efecte que ha tingut la corrupció d’edils i d’algun president sota judici d’alguna Diputació del País Valencià, per parlar solament d’allò que tenim més a prop.

Les raons d’aquest fenomen poden ser múltiples i variades però n’hi ha una, que per objectiva, no és menys descoratjadora. Al País Valencià on el sol rústic està molt repartit, són moltes les famílies que tenen “terra” i les que no en tenen, n’han tingut. Una recalificació en un poble on el cultiu va a la baixa és com una espècie de Loteria de Nadal, a tothom no li toca però d’alguna manera, de prop o de lluny, tothom participa de “l’alegria” -en tota l’accepció d’aquest terme. Per no participar-hi d’aquestes “alegries” s’ha de tenir una consciència cívica que costa molt més a adquirir que a perdre; i per perdre-la vam tenir quaranta anys de franquisme. Contra una visió individualista i a curt termini del fenomen del “totxo” -benefici personal immediat i inconvenients col·lectius menys immediats- la batalla, ja ho sabem, és dura i llarga; i per aquest combat només disposem de la “pedagogia de la política”. Amb el ben entès que quan un polític de dretes “hi fica les mans” no passa res perquè en la consciència de la gent va en la lògica de la ideologia de la dreta “fer diners”, mentre el “com es fan”, com a molt, apareix com un detall poc rellevant. Quan “cau” un polític d’esquerres podem estar segurs que el nivell ètic que amb grans esforços es va consolidant, rep un cop fort i el fet es magnificarà per part d’alguns amb la intenció interessada d’arribar a la conclusió de que “tots són iguals”. Res que no sapiguem.

Amb la impunitat de la corrupció, un altre aspecte a retenir d’aquestes eleccions el tenim amb l’abstenció creixent que ha batut records i afecta el conjunt de les forces polítiques. És un fenomen que mereixeria per la seva gravetat, la seva complexitat, i els nombrosos factors que sens dubte hi intervenen, no un article, sinó un treball sociològic d’investigació amb profunditat per determinar-ne les causes exactes i intentar posar-hi remei. I en aquestes causes i remeis, sens dubte, la classe política, amb els seus comportaments, hi juga un paper important.

Pel que fa els resultats a Catalunya, el PSC obté més vots que CiU però menys regidors degut a la presència de llistes de CiU en la pràctica totalitat de petits municipis; però sobretot el PSC amplia el seu poder territorial guanyant per primera vegada a les quatre capitals catalanes. En el conjunt d’Espanya, el PP ha sumat, de poc, més vots (+155.991) que els socialistes però el PSOE obté més regidors i també amplia el seu poder territorial. Aquestes dades no expliquen l’eufòria i el “show” que ha volgut muntar el PP per les victòries de Madrid i València, oblidant-se dels resultats de Navarra, Balears i Canàries i la pèrdua de ciutats com Vitoria, León, Jaén, Toledo, Orense, Logroño, Palma de Mallorca i Las Palmas de Gran Canaria, pèrdues solament contrarestades per la conquesta de Cuenca i Guadalajara. Si ens fixem amb l’evolució dels percentatges dels vots obtinguts pel PSOE i el Partit Popular des del 1996 fins aquestes eleccions del 2007 constatem, pel que fa a les legislatives, una diferència de vots apreciable en dues ocasions, el 2000 a favor del PP (44,5% contra 34,1%) obtenint la majoria absoluta a la Cambra de Diputats i el 2004 a favor del PSC (42,5% contra 37,7%) passant el PP, sense transició, de la majoria absoluta a perdre el poder! Ara bé, durant aquest període els percentatges de les municipals han estat d’una sorprenent estabilitat: 34,4% i 34,2% a favor del PP el 1999, 34,8% i 34,2 a favor del PSOE el 2003, i actualment 35,68% i 34,95 de nou, a favor del PP. La qual cosa demostraria que la dinàmica d’unes legislatives i d’unes municipals no és exactament la mateixa. Si és a partir d’aquestes xifres que el PP ha tret la famosa “llei” de que qui guanya les municipals, a continuació, guanya les legislatives, podríem dormir tranquils perquè dona la impressió que respon, abans de tot, a un acte de voluntarisme planificat. Tot fa pensar per part del PP que a partir d’ara i fins a les legislatives, la consigna va a ser que la seva victòria i la derrota del PSOE estan consumades, de la mateixa manera que han vingut proclamant fins fa poc (fins que el judici n’està demostrant la falsedat) la teoria de la “conspiració” i l’autoría d’ETA en l’atemptat de l’11-M; emulen, amb semblants comportaments, pràctiques propagandístiques totalitàries de trist record que desafien el més elemental sentit comú.

Però al meu entendre hi han signes més inquietants que tota aquesta posada en escena per part del PP i tot aquest ball de xifres que no és negatiu per a l’esquerra, en absolut. Hi ha, d’una part, com hem assenyalat, l’abstenció, que segueix pujant (Catalunya bat tots els records); i sobretot hi ha el discurs. El PP està passant del negatiu i fantasmagòric “España se rompe” al més positiu de cara a un cert electorat, “el PP tiene una idea i una concepción claras de España” amb el sobreentès de que el PSOE no en té. I davant aquesta rotunda declaració, el PSOE està atrapat i, des de fa un temps, no té res a dir, oposa el silenci. Em temo que la bonança econòmica, el caràcter de la seva política social i l’ampliació de les llibertats individuals no faci el pes davant l’ofensiva nacionalista espanyola, si no recupera, el més aviat possible, el seu discurs territorial que a perdut i amb ell, la iniciativa. Tenia un discurs, el d’una “altra concepció d’Espanya” el de “l’Espanya plural” que uns podien entendre autonòmica (un esglaó ja acceptat i consolidat) i d’altres federalitzant o federal, un objectiu realista per acabar amb les malediccions seculars de la Història d’Espanya. Però davant l’ofensiva brutal del PP i les pròpies resistències internes d’una part dels seus barons, el PSOE i també el govern han preferit de moment (?) abandonar aquest terreny a l’adversari.

No estic segur que la victòria a les legislatives del 2008 es jugui sobre la concepció d’Espanya -en tot cas no únicament- però tinc el convenciment que la manca d’una idea clara i desacomplexada a oposar al PP en aquest terreny, serà nefasta. Potser Zapatero comptava inicialment amb la peça de la pau a Euzkadi durant el primer mandat -o al menys una pau ben encarrilada- per intentar completar el puzzle de la política territorial; però, avui per avui, això ja se sap que és impossible; d’aquí el seu possible desconcert o, si es vol, els silencis actuals. Si d’aquí als propers comicis Luis Rodríguez Zapatero no passa a l’ofensiva per contrarestar el que serà el leimotiv de Mariano Rajoy, “la defensa d’Espanya”, i renuncia a proposar la seva concepció -que en cap cas pot ser la mateixa- i es manté en la prudència i els silencis actuals, molt em temo que tots els seus èxits en d’altres terrenys siguin totalment eclipsats pel soroll que farà el PP; i la pau a Euzkadi pot acabar “emportant-se-la” un victoriós Rajoy que a rengló seguit pactarà “la governabilitat d’Espanya” amb els nacionalismes perifèrics conservadors. No seria cap novetat, seria un simple “remake”!

Apreciat senyor Josep Ripoll,

Abans de tot, deixi’m agrair-li la seva sincera carta; el fet que el meu article hagi pogut ser digne del seu interès és per mi una gran satisfacció. En segon lloc, voldria dir-li que no puc jutjar la seva visió “superficial” ni pensar que “la realitat hagi pogut estar més edificant i complexa” que els seus raonaments. El que passa és que en els nostres respectius enfocaments podem -conscient o inconscientment- considerar uns factors en detriment d’altres.

Per la meva part, si en l’article vaig “absoldre” el President Maragall d’algun error pel que fa a les seves declaracions sobre l’Estatut, és perquè considero que d’errors n’han comès també, i grossos, tots els altres polítics, com també n’ha comès el conjunt de la societat catalana que una vegada més, com sempre, n’ha tingut prou en veure passar el tren. I considero que no seria just fer-li pagar ara, a Pasqual Maragall, l’aparent indisciplina de partit, quan és justament per disciplina de partit, el qui més aigua al vi va haver de posar a les seves conviccions catalanistes i a la seva concepció de l’Espanya “plural”, enfrontant-se a l’actitud d’una gran part dels seus -aquí i a Madrid- i intentant neutralitzar l’acció conjugada de socis del seu govern i de l’oposició catalana i espanyola al govern del tripartit.

El procés accidentat de l’Estatut es comprèn millor quan es situa en el temps, cosa que per “correcció política” mal entesa -des del meu punt de vista- cap polític pot exposar amb claredat, però un simple ciutadà sí s’ho pot permetre, o al menys intentar-ho. El PSOE acceptà discutir, potser com estratègia d’oposició al PP al govern, l’eventualitat de modificar la Constitució que es va revelar inviable perquè aritmèticament impossible, i a continuació acceptà el plantejament del nou Estatut. En aquell moment, tirar endavant l’idea d’un Estatut ambiciós sotmès a aquella Constitució fou, sens dubte, un error, però la majoria de la classe política catalana el va cometre, excepte el PP, però no precisament per evitar-li el fracàs. El 14-M i l’arribada dels socialistes al govern de l’Estat, canviaria la distribució de les cartes. Durant la discussió estatutària a Catalunya, el PSOE, el PSC i el mateix Maragall van haver d’afrontar la sobrepuja nacionalista de CiU i el “seguidisme” de ERC. CiU, des de l’oposició, elevant conscientment el llistó a límits que en 23 anys de govern no s’havia dignat proposar, sabia que ho tenia tot a guanyar amb aquest joc, tant durant la discussió al Parlament com al moment de les possibles retallades ulteriors al Congrés; poc li importava, com s’ha pogut comprovar, que Catalunya, com a país, pogués acabar perdent. Per rematar la jugada, el pacte Zapatero/Mas fou principalment un cop baix dirigit contra el President de la Generalitat i que retrata el nacionalisme d’un partit “nacionalista” com es proclama CiU; des del punt de vista del cap del Govern espanyol, donades les circumstàncies, la jugada es pot entendre a condició d’acceptar -sent benvolent i generós- que en política sovint es fa el que es pot i no sempre el que es vol.

Avui estem pendents de la decisió del Tribunal Constitucional i podria donar-se el cas que una dotzena d’homes que es recusen entre ells acabin desnaturalitzant un text sortit del Parlament de Catalunya, discutit i modificat pel Congrés de Diputats espanyol i finalment refrendat pel poble català! El president Montilla ha expressat la seva determinació de no acceptar aquesta absurda eventualitat i amb aquesta actitud compta amb el suport de la societat civil, empresariat, sindicats, associacions. En aquest context, considero personalment que les declaracions de Pasqual Maragall que ha dit el que tothom pensa de com han anat les coses i que afegeix que el nou Estatut no hauria valgut la pena si el Constitucional suprimeix segons quins articles, lluny de mostrar un menyspreu pel PSC, el seu partit, ho considero un avis a navegants fet al PSOE i al govern central espanyol de la determinació de la part catalana i que hauria de reforçar la posició del president Montilla en la defensa dels interessos de la societat catalana. De no ser així, és quan caldria qüestionar-se el joc que juga cadascú.

I dos mots sobre el futur Partit Demòcrata Europeu que vostè evoca a la seva carta i que no figurava al meu article. Aquí sí que potser arribem a coincidir en la nostra mirada. Li he de confessar que de moment no m’explico l’interès per part de Pasqual Maragall d’embarcar-se en un sistema a l’americana -que pels valors de l’esquerra europea representaria, d’entrada, una concessió i un retrocés- en lloc de potenciar la idea d’un Partit Socialista Europeu. És de remarcar l’obstinació de la democràcia cristiana en la construcció d’una Europa entorn a les seves “arrels cristianes”. En el projecte de Constitució europea aquesta qüestió ja fou obviada i l’intent d’introduir-hi les arrels cristianes ja va fracassar i se li van tancar les portes; ara, amb la creació d’aquest Partit Demòcrata a Itàlia, es corre el perill que entri per la finestra per preparar un posterior nou assalt. I si la voluntat del sector catòlic més conservador sota influència directa del Vaticà és ferma en aquest sentit, és poc probable que el catòlic Romano Prodi i l’invitat -amb Pasqual Maragall- a l´acte de creació del PD italià, el francès i també catòlic François Bayrou siguin cap garantia per a que el nou assalt no reeixeixi. I per a que això no passi, per a que la futura Europa es basi amb la idea laica d´Estat i possibiliti la conquesta de nous drets, com preconitza Raimon Obiols en les seves Notes de Brussel·les, cal potenciar la “identitat socialista”, una identitat socialista que, fent referència al socialisme dels ciutadans de Rodríguez Zapatero, defineix “com un plantejament moderat però de ferma prossecució d´uns objectius de major llibertat i igualtat, i de coherència entre les paraules i els fets: retirada de les tropes d´Iraq, paritat en el govern (meitat dones, meitat homes), extensió dels drets civils i socials, llei contra la violència de gènere, matrimoni gai, confirmació de la idea laica d´Estat, reafirmació de l´escola pública, reducció del treball precari a favor d´una economia de major qualificació, intervenció pública a favor de les persones dependents (el “quart pilar“ de l´Estat del benestar)”. Raimon Obiols en les seves Notes de Buxel·les, citant un assessor de Schroeder, marca molt bé les diferències existents entre aquests objectius i el “there is no alternative“ (no hi ha alternativa) de la dreta neoliberal, així com amb els autoerigits “modernitzadors“ doctrinaris del centresquerra pels que “el clivatge dreta-esquerra ja no te sentit: hi ha els moderns i els altres, això és tot“. En aquests “moderns” paradoxalment trobem, com diu Comin citat també per Obiols en el seu bloc, els partidaris del “dard moralitzant del Papa (que) sembla dirigir-se contra una cultura que ha trencat amb la visió tradicional de la família i defensa el matrimoni homosexual, ja no refusa el divorci, obre amb cautela el debat sobre la eutanàsia o no vol prohibir, sense més, la investigació científica amb cèl·lules mare“. Uns són partidaris i persegueixen, com sempre, l’obtenció i potenciació de més progressos concrets, de nous drets i més llibertat, i els altres, al contrari, com sempre també, la imposició als ciutadans de les seves concepcions confessionals. L’esquerra, en general, malauradament, no té el grau de consciència de la dreta sobre la importància del laïcisme en el resultat d’aquesta i de tantes altres batalles. I s’ha de saber, que de triomfar -de prendre volada i confirmar-se a nivell europeu el Partit Demòcrata- el sector confessional no deixaria presa i perseguiria, fins aconseguir-los, els seus objectius.

Això dit, no considero una contradicció per part meva defensar el Pasqual Maragall de l’Estatut i de l’intent indispensable d’acabar amb una certa concepció d’Espanya -que un cop més resulta impossible per falta de coratge polític de tots plegats- i tenir serioses reserves pel que fa a les seves més recents iniciatives sobre Europa. Per ara només puc que preguntar-me: què se li ha perdut a Pasqual Maragall en una “galera” que de triomfar seria en detriment del Partit Socialista i deixaria cara a cara a Europa un Partit Popular Europeu i un possible submarí directe del Vaticà, hegemònics? I no crec que sigui exactament això el que desitgi.

Aquesta és, apreciat senyor Ripoll, la meva interpretació d’uns fets i d’un personatge, i aprofito l’ocasió per agrair-li, de nou, que hagi tingut l’amabilitat de fer-nos conèixer la seva visió.

Rebi, senyor Ripoll, les meves cordials i sinceres salutacions,

Apreciat senyor Àngel Castanyer

Revista Nou Cicle.

El seu recent article en el NouCicle m´ha interessat molt però m´ha convençut poc. Tinc una estima extraordinària pel meu país, una estima que es torna exigència pels qui han pres la responsabilitat de dirigir-lo. A vostè i a mi se´ns poden tolerar “˜rauxes i frustracions´. Al President de la Generalitat, en canvi, cal exigir-li un comportament totalment digne, racional i responsable. Una exigència que no he trobat satisfeta amb Pasqual Maragall, i no entenc com el personatge pot “˜suscitar simpatia, indulgència i adhesió´ A mi, no, ni una cosa ni altre. Potser serà que no entro en la definició que vostè dona a “˜gent normal i corrent´, però és així, i potser no estic sol en aquesta situació.

Ni simpatia ni indulgència ni adhesió en les barroeres declaracions de Maragall a la premsa i el menyspreu que demostren per el seu partit, sobretot un partit amb l´historial i la decència del PSC, del qual ell és encara el President! Això no es fa. Per un home que s´omple la boca del títol d´”europeu”, enfonsar d´aquesta forma els que foren els seus amics polítics i als quals encara presideix – una actitud així, que jo sàpiga, no té precedents en tot Europa.

Vostè diu que “˜Pasqual Maragall ha preferit explicitar les seves idees i deixar constància dels seus plantejaments ambiciosos sobre l’Espanya federal, que callar i “quedar bé”´. Però aquest home preferí callar i quedar bé quan justament era el moment de no fer-ho. Quan Alfonso Guerra passa el “˜cepillo´ i ell no piula. Quan “el plantejament inicial s’havia perdut”. Quan “˜a partir de l’acord Zapatero-Mas de la Moncloa, es fa un pas enrere´.

Una dimissió de Maragall en aquelles circumstancies hauria tingut classe i dignitat. L´Estatut no hauria quedat més prim del que ha quedat ara i del que corre el risc de quedar després de passar pel sedàs del Consell Constitucional. La seva dimissió hauria salvat un bon tros de la seva dignitat personal, la del seu partit, la de la idea federalista, la del poble de Catalunya en general. I, a la vegada, hauria pogut obrir vies inèdites en matèria de la suada conllevancia. No es va fer i, com a català, m´ha sapigut molt de greu.

Les fantasies barroques de Pasqual Maragall no han permès que el ciutadà lambda com soc jo s´hagi sentit representat per una línia política coherent. Tot ha estat portat dintre d´un procés desllorigat, sense que el ciutadà pogués identificar-s´hi i sentir-se´n orgullós. Així, no és estrany que el nostre ex-President hagi estat acomiadat sense massa miraments de la presidència de la Generalitat, de la forma com es desempallega sense cap elegància un empleat que no n´ha demostrat cap d´elegància quan hauria tingut l´ocasió de fer-ho.

Maragall ha fet passar les seves ambicions personals abans d´haver calibrat si la seva intel·ligència política estava a l´altura. Jo n´hi he patit i continuo patint-ne. Ara Maragall sent que bufa un vent de canvi i s´hi vol enganxar. A França, el seu col·lega Bairou (un altre contorsionista de conviccions intermitents) inaugura una via nova i ell s´hi apunta. Els aires mediterranis sempre l´han atret, i jo tinc ganes de dir-li: bon vent i que la sort l´acompanyi!.

Puc imaginar-me perfectament que vostè jutja la meva visió molt superficial i que la realitat ha estat més edificant i complexa. Em seria enormement agradable sapiguer que ha estat així.

Cregui, apreciat senyor Castanyer, en el el testimoni del meu sincer respecte.

Josep Ripoll

Diumenge 6 de maig, vuit del vespre, la televisió francesa TV5-Monde anuncia Nicolas Sarkosy President de la República amb 53%, Ségolène Royal 47% (les xifres oficials acabaran sent 53,06% i 46,94%). A penes uns minuts després del tancament de les urnes i de l’anunci, la candidata de l’esquerra reconeix la derrota però fa un discurs mirant cap al futur on reivindica el seu lideratge: “Us dic que alguna cosa s’ha manifestat que no s’aturarà (…) Guardem intactes l’energia i l’alegria de l’immens moviment popular vibrant de fervor que m’ha acompanyat durant tota la campanya (…) He emprès un renovament profund de la vida política, dels seus mètodes i de l’esquerra (…) El que hem començat junts anem a continuar-ho junts (…) Podeu comptar amb mi per aprofundir la renovació de l’esquerra i la recerca de noves convergències més enllà de les fronteres actuals. És la condició de les nostres victòries futures. Seré a la cita d’aquest treball indispensable i assumiré la responsabilitat que m’incumbeix d’ara endavant.”

I el més curiós és que aquestes paraules que podien ser frases de circumstància per curar ferides, no desentonaven davant una gent exultant malgrat haver acudit a la seu socialista amb l’esperança de celebrar una victòria. L’extraordinari és que la gent continuava amb el seu “vibrant fervor”, gens resignada després de conèixer els resultats adversos i donava mostres d’agraïment a la candidata que havia hagut de lluitar contra el seu contrincant, els media i els “elefants” del seu partit, havia sabut mobilitzar la gent i sobretot la joventut i havia reeixit a imposar una mirada nova sobre la política. He assistit a d’altres derrotes de l’esquerra, però aquest cop el que mostrava la pantalla era un inusual entusiasme del carrer, més semblant a una victòria que a un resultat advers.

Però, ai las! No va ser necessari esperar massa temps per retrobar els jocs estèrils d’una certa manera de fer política. Aliè al que estava passant al carrer davant la Casa de América Latina des del balcó de la qual Ségolène Royal s´adreçava a la gent, Strauss-Kahn -del que es parlava com a primer ministre en cas de victòria- va trencar el mirall on es podia reconèixer l’esquerra i punt de partida ideal d’un futur assalt. En unes quantes frases on ignorava les aportacions incontestables de la candidata de les esquerres, declarava l’interès -de tota evidència el seu- de tornar a començar de zero: “És una molt greu derrota per l’esquerra, la tercera vegada consecutiva que (els socialistes) perden l’elecció presidencial (…) Mai l’esquerra no ha estat tan feble a la primera volta”. I aquestes declaracions, el polític no tenia inconvenient en fer-les -jugant amb la suma de vots d´esquerra- quan la gent encara té present l’elecció del 2002 on la presidència van acabar disputant-se-la Chirac i Le Pen: una dreta, per molt civilitzada que fos, i l’extrema dreta pura i dura!

Però això no va ser tot. No havia acabat Strauss-Kahn de parlar que la televisió dretana oferia l’antena -com no- a l’antic primer ministre socialista Laurent Fabius. I aquest que no vol deixar escapar el seu competidor en una eventual nova distribució de cartes declara: “la bandera de l’esquerra està per terra (…) cal aixecar-la (…) és indispensable que tinguem una esquerra que aplegui i que torni a donar esperança”. És a dir que aquesta esquerra i aquesta esperança és ell, i Ségolène Royal no ha demostrat ni ha posat en evidència res.

I mentre aguns, sense haver après res, es disposaven a reprendre les seves batalletes en el punt on les havien momentàniament deixat, el recent elegit president, al govern fins fa uns dies i auto-proclamat campió de la “renovació”, prometia “treball”, “autoritat” i “moral”. Família i pàtria és donen per sobreentès.

Sí, ja se sap, Pasqual Maragall és indisciplinat, impredictible, però sobretot, Pasqual Maragall té un aire de sinceritat poc freqüent en la nostra societat i en conseqüència entre la classe política. I aquesta característica, és evident, no s’adiu sempre amb els interessos dels aparells dels partits, però veges per on, suscita simpatia, indulgència i adhesió entra la gent normal i corrent.

Si ens fiem de la premsa, un cop més, trobem un “elefant” -no solament els té Ségolène a França- intervenint entre bastidors: aquest cop per intentar dissuadir Maragall de fer públic el seu pensament. Alguns ja van dient que les declaracions són fruit d’un moment de rauxa i de frustració personal per la manera en que es va produir la sortida del govern. D’això “d’un moment”, res de res; la declaració és fruit de mesos de reflexió i el que diu Maragall a l’Avenç no és diferent del que tothom que segueixi per poc la política, pensa sobre els temes evocats a l’entrevista. I una primera constatació, significativa al meu mode de veure, s’imposa: poques vegades en les seves declaracions un polític es permet qüestionar els mèrits que la societat li acorda; en aquest cas, passar a la Història com l’artífex del nou estatut. Pasqual Maragall ha preferit explicitar les seves idees i deixar constància dels seus plantejaments ambiciosos sobre l’Espanya federal, que callar i “quedar bé”. Estic convençut que un dia li ho haurem d’agrair.

Quan, referint-se a l’Espanya plural, Maragall diu que “el plantejament inicial s’ha perdut” és una obvietat. I quan precisa que a partir de l’acord Zapatero-Mas de la Moncloa, es fa una pas enrere evident i que s’ha tornat a lo de sempre, és a dir, a la conllevancia, també ho és. No queda més remei que suportar-se, i es renuncia, entre Catalunya i Espanya, a convèncer-se mútuament! Diu Pasqual Maragall que la seva proposta va acabar en “una espècie de realpolitik que no consistia en formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de la conllevancia, que era el de Jordi Pujol y Felipe González”. La conllevancia és un terme que Ortega i Gasset posà en circulació allà pels anys trenta i que Joan Fuster en un article a Serra d´Or (núm. 234 (març 1979) Aprensions a propòsit del “pactisme”, recollit més tard a Punts de meditació: dubtes de la “Transición” (València: Eliseu Climent, 1985), interpretava així: “Mira, això de Catalunya és com una malaltia que ens hem de resignar a aguantar, perquè no té cura, o la cura fóra l´amputació”. I afegeix Fuster : “Ni Ortega ni ningú, en les Corts de la Segona República, i de més repúbliques que vinguin, no eren ni seran partidaris de l´”amputació”. Aleshores: la conllevancia”. El que no afegia Fuster al seu article, on criticava el “pactisme”, és l’alternativa federal que, d’altra part, no pot ser més que pactada.

Sobre el fet que Pasqual Maragall consideri ara que calia plantejar la modificació de la Constitució abans la reivindicació del nou Estatut, la contradicció és només aparent i solament per qui la vulgui veure: cal pensar que quan van guanyar les esquerres a Catalunya existia l’expectativa d’una nova victòria del PP a Espanya. En aquestes condicions era impensable plantejar cap reforma de la Carta Magna -també ho és, per cert, amb la majoria actual- però no era estrafolari reivindicar un nou Estatut amb l’alternativa de que, o bé s’obtenia, o bé el PP se’l carregava. En el primer cas, el resultat era bo per a la societat catalana, i en el segon cas era positiu des d’un punt de vista d’oposició. I tampoc diu res que no sigui evident Pasqual Maragall quan constata que Zapatero, de “tradició republicana federalitzant”, quan arriba a la Moncloa, “es va trobar cada cop més amb la situació real, amb una España que no admeteix el federalisme que ell havia aparentment assumit”.

Això dit, avui, tenim el que tenim, i el que tenim és un millor estatut malgrat tot, sortit del Parlament, del Congrés dels Diputats i referendat pel poble català. Continua però, havent-hi sobre ell l’espasa de Damòcles del Tribunal Constitucional. Sobre l’estatut i el seu desplegament, l’actitud del president Montilla s’ha mostrat ferma. I ho és perquè ens hem anat carregant de raó, seguint els passos marcats per la llei -tant per part de l’actual govern com pel del president Maragall. La societat civil, empresariat, sindicats, associacions, estan en la mateixa ona. Esperem que els partits espanyols i el Govern de l’Estat en prenguin consciència, i els catalans, a diferència de tantes vegades, ens manifestem conseqüents. Les declaracions del president Maragall, en contra del que molts puguin pensar, sense deixar d’apuntar el futur, ajuden en aquest sentit.