Archive for novembre, 1990

Per què som valencianistes

Dilluns, novembre 5th, 1990

Per Josep Castanyer Fons

De la interpretació de la historia, naix el concepte polític i del concepte polític, la interpretació de la historia. Per què ? Perquè no hi ha en la historia una vibració sense conseqüència política, ni hi ha un fet polític sens repercussió en la historia.

De la realitat etnogràfica, naixen els nuclis econòmics i les coincidències psíquiques que associen o dissocien, unixen o separen tot esforç col”¢lectiu cap als imperatius materials, o cap a les superacions de l´esperit.

De les convulsions de la historia i dels indeclinables factors etnogràfics, naix el concepte jurídic per assimilació instintiva de lo necessari a la garantia humana, establint-se una compensació d´equilibri entre lo anímic i lo dinàmic, entre el sacrifici cap a lo col”¢lectiu i el benefici de una col”¢lectiva reciprocitat.

L´home viu necessàriament subjecte a estos tres imperatius que formen el conjunt meravellós del concert universal, si bé s´agrupa per àrees d´influència física, i dins d´estes, per capes de coincidència temperamental o anímica, formant-se així, les races i dividint-se estes en Nacions o Estats.

Històricament, etnogràficament i jurídicament, el nostre país, el País Valencià, té personalitat pròpia amb perfils vigorosos i inesborrables”¦ ; però abans de tota concreció categòrica del nostre patriotisme, volem fer algun comentari sobre conceptes que s´involucren, es mistifiquen i falsegen, amb intencions de grollera egolatria.

ESTAT I NACIÓ: Encara que la diferenciació de estos conceptes és elementalíissima i malgrat que els valencianistes no hem caigut mai en la poca traça de confondre-los, els nostres contradictors -fora quina fora llur filiació política- han argumentat sempre al marge d´esta realitat. La definició de l´Estat pot resumir-se dient que és el conjunt de pobles, nacionalitats o races que viuen baix una mateixa carta constitucional i per tant d´un mateix sistema d´organització política. En canvi, Nació és l´espai que ocupen sers amb costums, temperament, clima i caràcter idèntics. És a dir: Que la Nació creix de baix a dalt començant per l´individu, família comunitat i tots els elements ètnics i geogràfics que l´envolten, mentre que l´Estat té un sentit invers de formació essencialment política, que subjecta a les diferents col”¢lectivitats baix una mateixa « norma », sense discriminació dels valors immutables d´aquelles influencies anímiques o dinàmiques que donen forma i caràcter, personalitat i força, al conjunt de les diverses particularitats humanes. És així, que el Regne Unit, compren Anglaterra pròpiament dita i tots les demés factors o fraccions que estan subjectes a la seua direcció política, mentre que la Nació Anglesa, és solament l´espai a on s´aglutina tot lo que anímicament significa la vertadera personalitat d´Anglaterra. És puix així que nosaltres al vigoritzar la personalitat del nostre País amb els perfils propis que el caracteritzen, no neguem l´Estat, sinó que aspirem a una federació d´Estats lo més amplia possible, però en un sentit de reconeixement mutu i reciprocitat contractual, sense desnaturalitzacions ni imposicions d’uniformitat imperialista, amagat casi sempre baix la enlluernadora promesa de l´universalisme.

UNIVERSALISME I UNIFORMITAT: Una de les teories mes generalment mantingudes pels nostres contradictors, ha estat la de l´Universalisme. Lo absurd del cas, es que a mesura que insistien en la polèmica, prenien l´actitud despreciativa d´una suposada superioritat intel”¢lectual, quan lo que feien en realitat, era posar al descobert llur miopia intel”¢lectual i una ignorància o mala fe que es feia mes ostensible a mesura que augmentava la cega auto valoració de llur coneixements.

Seria una temeritat parlar d´història universal sense un previ reconeixement dels particularismes històrics, ni es podria parlar de geografia universal ignorant la geografia bàsica de cada país, regió o comarca, com seria absurd parlar de química sense conèixer les reaccions pròpies de cada matèria. L´Univers, es puix conjunt i el conjunt s’aconseguix sempre per la reunió d´elements que tenen de per si definició pròpia. Seria pueril pretendre unificar -millor dit- uniformar la geologia, apartant-la de les diferencies físiques que la constitueixen. Per tant, la terra presentarà sempre eixa meravellosa diversitat de zones agrícoles, mineres, hidràuliques, etc., sense que es puga pretendre l´obtenció del mateix producte en totes les zones; per a això seria precís «uniformar» la composició química de tota la terra, de l´aigua que la regara, a demés, «uniformar» també l´acció solar per a que la temperatura regulara les corrents aèries i el clima. Es a dir: Tota la terra tindrà que estar a la mateixa distancia de tot el sistema planetari, trencant aixina l´harmonia que regula el motor universal.

També és sabut que cada raça té característiques diferents i encara dins de esta mateixa raça, la geografia produix tipus distints. El clima, l´alimentació i el sistema de treball -tots en recíproca relació- tenen influencia decisiva i no sé a qui puga ocórrer-se li «universalitzar» un tipus base, no ja solament en la constitució física, sinó en una mateixa concepció intima, que fera a tots els homes amb la flema anglesa, la tenacitat teutona o el fatalisme oriental. El temperament es fill de l´ambient i en este ambient, tenen influencia bàsica el clima i l´alimentació.

Queda encara un recurs polèmic als «universalistes», la cultura! Ah la cultura! Quan parlem d´ella, sembla que posseixen el secret d´eixa màxima potencia i diuen: «tot es pot aconseguir per mig de la cultura»”¦ Però quina? Pretendran a cas un mateix nivell cultural per a tots els països, únic mig d´assegurar la comprensió humana ? Si així fora, tindrien que esperar la realització de qualsevol d´estes condicions indispensables: Que els països mes avançats es posen al nivell cultural dels enrederits, o que els països avançats es detinguen en el camí de llur evolució, esperant a que els altres arriben al mateix nivell, paralitzant la immutable trajectòria del progrés, amb la mateixa facilitat que un empleat públic dirigeix la circulació.

Reconeguem i sentim l´universalisme, dins el magnífic mosaic de la seua diversitat, però neguen l’uniformisme com una monstruositat científica. Està puix clar que el particularisme ètnic i geogràfic, obeix a lleis naturals de l´univers i que, nosaltres, sentint-nos valencians i valencianistes, fem un lleial homenatge a la realitat universal.

POLÍTICAMENT: Les relacions dels individus entre si i d´estos en la societat, tenen les mateixes arrels científiques, a més d´unes raons morals que s´establixen automàticament segons el grau de sensibilitat que caracteritza a cada país. Fins a hui, descartant el primitivisme de les kabiles o el clan familiar, no es coneixen més sistemes polítics que els d’origen popular, o els de dictadura o força, i casi sempre, són conseqüència l´u de l´altre. No hi ha d´evolutiu en el sistema polític dels pobles, més que els diferents matisos que van adquirint estos dos conceptes en les successives etapes de llur predomini. Si analitzem la historia, vorem que el dinamisme polític obra per impulsos de reacció i que els termes mitjos no són més que punts de repòs d´escassa consistència, en la col”¢lisió constant d´un sistema contra l´altre. Si la Democràcia vol estabilitzar-se en el manteniment de les essències populars, tindrà que cedir-li a l´individu, part de la sobirania de l´Estat, lo que encarna un perill per al punt mes delicat d´una estabilització.

I quan un sector de la economia es sent ofès o perjudicat, s´inicia el desequilibri i naix la oposició, engendrant la resistència i el desordre, generadors de la dictadura, com a mig repressiu i «unificado ». Però la dictadura, instintivament repudiada per tot individu, no pot fer-se duradora si no és cedint en autoritat tot lo que guanya en atracció en les masses i, llavors, perduda la força per natural degeneració del seu principi, o accepta el pas natural a la influencia de estes masses, o se la desplaça per la violència. En este cercle viciós se desenvolupa fins hui, tota la historia política dels països mes «civilitzats». Hi han dos excepcions, Amèrica i Anglaterra. La primera, manté el seu equilibri degut a que les masses econòmiques, afavorides per la riquesa natural del país i la escassa població, no han arribat encara al problema de l´empobriment col”¢lectiu, ni a la competència exterior que els obligue a l´establiment de plans defensius, que degenerarien forçosament en discrepàncies interpretatives del sistema. Anglaterra, ha resolt totes les crisis interiors, cercant a l’exterior tot quan li farà falta, i així es dona el cas de que una minoria de 47 milions, visquen «democràticament» a costa de que els 150 milions que constituixen el seu imperi, tinguen un regim que per a ells significa la negació de tota essència democràtica.

Però encara dins de la influencia devastadora o constructiva que les masses econòmiques poden exercir en la governació dels estats, segons l´esperit de col”¢laboració que les anime, cal tindre en compte que estes masses naixen i s´organitzen allí mateix a on té origen la font de llur economia, mantenint en potencia totes les característiques que imposa el particularisme ètnic i geogràfic. Seria puix il”¢lògic situar el centre nerviós i directiu d´estes masses a distancies oposes a llur situació i així no s´explicaríem que la massa econòmica que representa la riquesa tarongera de València volgueren trasplantar-la als Urals.

Altra cosa es l´organització que els Estats donen a l´intercanvi comercial per mig de les barreres duaneres. A simple vista, sembla que la discussió aranzelària no tinga més motiu que el de la simple conseqüència econòmica, però sobra un xicotet anàlisis del sistema aranzelari per a deduir fets polítics de màxima transcendència, car que els convenis venen sempre a afavorir als Estats de major potencia econòmica, i dins del mateix Estat, a la massa econòmica de major influencia política. En França – per exemple, existixen regions mineres que abastixen la capacitat del mercat interior i les possibilitats dels convenis exteriors. En Àfrica francesa, hi han també magnifiques zones mineres; però estes no es posen en explotació mentre signifiquen una competència econòmica per a l´Estat Director. També la indústria en la colònia o països de «protecció», està subjecta a limitacions -en ocasions absolutes- lo que significa no solament un desplaçament forçat del potencial adquisitiu cap a la «metròpoli», sinó que impossibilita la creació de masses econòmiques en els països de «conquesta» o «protecció». Esta manca de masses econòmiques, significa, lògicament la manca de forces en potencial de resistència i discrepància política, per quina raó, l´Estat de domini exercix son influencia sense preocupacions de reciprocitat.

En la Espanya «una e indivisible» divisa de coincidència casi absoluta en l´afany imperialista dels partits «nacionals», les masses econòmiques quedaven subjectes a les conveniències particularissimes dels grups «governants», i així, quan la demagògia parlamentaria o mitinesca no era prou per a garantir un resultat electoral, llavors, es legislava cara a l´aranzel i al proteccionisme econòmic. El País Valencià, coneix de sobra els efectes de la protecció aranzelària a regions menys «segures» en la recapitulació dels vots, i ha vist així, desplaçar-se l´atenció dels governs cap als camps andalusos, anul”¢lant la indústria de l´oli de cacau, que ha ressentit nostra economia i ha deixat a milers d´obrers valencians sense treball. Coneix igualment, els efectes d´atres proteccionismes que en moltes ocasions han dificultat i casi impedit, la exportació de la nostra taronja i demés productes de l´agra valencia. En certa ocasió, es plantejà este problema a un president del Consell de ministres, dient-li que la política aranzelària que es practicava significava la ruïna dels tarongers valencians i per tota solució digué «que arranquen els arbres i planten altres coses». Recorda igualment el País Valencià, les raons de competència política, que han segut causa de la desaparició d´indústries netament valencianes. Quants palmiters, quants sombrerers, quants ebanistes no han tingut que deixar València, seguint la immigració de llur indústria? Quantes altres no han mort i quantes altres no s´han pogut muntar per causa o impediment del termòmetre aranzelari? Per això, Catalunya, quan ha enviat un Ministre al Govern central, casi sempre ha estat al Ministeri d´ Hisenda. Coneixia bé el punt neuràlgic i especialitzava als seus homes per a esta matèria. Conseqüències? Protecció aranzelària per els productes que Catalunya importava, vigilància absoluta en els tractats comercials, en vista sempre a dificultar la importació d´aquells productes quin mercat li fora convenient a Catalunya.

Al País Valencià li mancava el sentiment de la pròpia estimació i per això la política valenciana havia d´ésser forçosament, la conseqüència trista d´una manca absoluta de personalitat. El gremi de «consumos» i els « volats de gos », saben molt d´esta dolorosa realitat.

També podem oferir als pseudo intel”¢lectuals que tantes tonteries diuen quan discutixen, un exemple dolorós de lo que significa per a la cultura d´un poble, una escola, un mestre i una llengua estranya. Clar que en els congressos internacionals de Pedagogia, s´han exposat les suficients raons tècniques, per a vindre en conseqüència a determinar que la instrucció primària deu donar-se en llegua materna. Això s´ho callen els contradictors, i segueixen parlant de la cultura, confonent de passa dialecte en llengua.

Malgrat la extensa legislació centralista contra la llengua vernacla (recordem el famós decret de Felip V i totes les disposicions oficials que l´han precedit), i malgrat també a la tenacitat incomprensible de molts valencians, el nostre poble ha sabut mantindre viva la nostra llengua. Per això, el xiquet aprèn a parlar en llengua valenciana desenvolupant els primers anys de la seua infantesa sense complicacions lingüístiques; però arriba l´hora d´anar a la escola i !oh tragèdia ! ni entén al mestre, ni el mestre sap arribar a l´anima del nen perquè tampoc coneix la seua llengua. En estes condicions, la tasca es difícil i poc agradosa sent una de les raons de la gran deserció escolar i per conseqüència, d´un gran percentatge de l´analfabetisme tan elevat en el nostre País.

No volem dir res de la tragèdia que significa per a un pobre camperol nostre, vore´s davant un jutge. A penes si compren una paraula de la farragossa verborrea jurídica i quan pensa en defendre’s, les raons li naixen torpes, vacil”¢lants i confuses, car que es veu obligat a pensar en valencià i a parlar en termes que per desconèixer-los, deformaran o contradiran la raó fonamental de la seua argumentació.

En resum: Som puix valencianistes, per respecte a la Història, a la etnografia, a la cultura i a la justícia del País Valencià.

Som valencianistes, perquè no volem reconèixer superioritats de castes ni dolors de submissió.

Per que coneixem els nostres defectes i volem corregir-los.

Per que coneixem les nostres virtuts i no volem sacrificar-les als apetits mai satisfets dels que legislen «por derecho de conquista».

Som valencianistes, en el desig sincer de col”¢laboració a una Federació Ibèrica, al concert europeu i a l´establiment d´un clima moral que possibilite la comprensió dels pobles en un vertader sentit internacional.

Xerrada al Casal Català de París

Diumenge, novembre 4th, 1990

Per Angelí Castanyer i Fons

Germans catalans: Us porte el salut dels valencians valencianistes. I vull recolzar aquest salut amb un record d´ordre polític que sempre he guardat al fons de la meua ànima.

Fou als principis de la República. El president Macià va vindre a València en viatge triomfal de confraternitat catalano-valenciana. Entre els actes que a son honor es varen celebrar va haver un espectacle de teatre valencià. A l´entreacte, algú va dir-li al president que, ben prop d´allí, en un cafè situat al mateix edifici, es reunia invariablement un petit nucli d´intel·lectuals valencianistes: la tertúlia dels isolats. Tot seguit el president va mostrar el desig de sorprendre’ns en plena efervescència (ja sabem el que pot ésser a València una tertúlia d´intel·lectuals i artistes) i, contra el criteri del propi Governador Civil que l´acompanyava i, naturalment, fugia de tota improvisació, li mancà el temps per presentar-se allí amb tot el seu seguici i amb aquella magnifica simplicitat que el caracteritzava. El que va dir-nos podria resumir-se així: “Amics. L´esperit està per damunt de tota cosa: i jo sempre he fet bona lliga amb els artistes i els poetes; car si jo soc polític, és justament en tant que home d´esperit.Passà algun temps, vingué el bienni negre. Un dia, la major part dels elements que formaven la tertúlia, organitzarem una vetllada patriòtica al cor mateix de la tradició valencianista: a la ciutat de Xàtiva. En representació de la Generalitat de Catalunya, va fer-nos l´honor de sa presència el diputat per Barcelona a les Corts de la República en Vicent Tomàs i Piera. Jo vaig trobar-me en el cas de tindre que fer el discurs de Mantenedor dels Jocs Florals que a la nit varen celebrar-se. I bé: llunt dels termes tradicionals de la clàssica retòrica jocfloralesca, el meu discurs vaig basar-lo poc més o menys sobre el tema de que la pàtria i la nació i el poble, eren tot una sola i mateixa cosa, tanmateix com les llibertats del ciutadà i els drets de l´home no podien deixar d´ésser solidaris els uns dels altres si és que realment estàvem disposats a que aquests principis tan bells i que ja tot lo món accepta, pogueren devindre sempre una veritat autèntica i positiva, una realitat pràctica i practicable.

Jo no sé si aleshores vaig convèncer a algú, el ben cert és que hi hagué algú al menys que va tindre la franquesa de manifestar-me el seu desacord; fou un Canonge d´aquella Colegiata que havia assistit a l´acte i, en sortir al carrer, va tindre la sinceritat de dir-me: “Senyor, vostra actitud no és justa: D´un acte que tradicionalment constituix una comunió espiritual, una manifestació de cultura, heu fet vos un meeting polític”. Vegent-me un poc malparat, el senyor Tomàs i Piera va donar-se pressa en intervindre i, cosa curiosa, vaig oir de sos llavis aquelles mateixes paraules que un any abans havia pogut escoltar-li al president Macià, però a l´inrevés, ço és: “Tingau en compte, que si nosaltres ens trobem ser homes d´esperit, és justament…per vocació política. Nosaltres no entenem la cultura més que al servei i en profit del poble, és a dir, de tota la societat…” Total, que el meu discurs va estar reprès a la via pública, i aquesta vegada amb un èxit complet i definitiu.

Doncs bé: si aquell sacerdot, sempre digne per mi de tots els respectes, ha tingut ocasió de conèixer l´actitud que vint-i-cinc anys desprès ha hagut de prendre el Pare Esquerré, l´Abad de Montserrat, haurà pogut donar-se compte de que nostra actitud aleshores no tenia res de negativa, ans el contrari, era tot el que podia ser de lògica i de justa; car, als vint-i-cinc anys de totalitarisme castellanista el més absolut, als vint-i-cinc anys de comunió espiritual tot lo que hi ha de més forçat i contundent, heus ací que la nova generació de valencians valencianistes, s´afirma cada dia més i amb més vigor a l´avantguarda d´aquells mateixos ideals que varen inspirar la nostra conducta aleshores; a l´avantguarda de la llibertat, de la llibertat patriòtica, de la espiritualitat autòctona, però en tant que suport legítim, natural, de la ciutadania lliure, en tant que objectiu i raó de ser de la llibertat i la dignitat de l´home.

Germans catalans: potser no és ocasió ja de fer discursos; vull dir, que si fos de veres que nosaltres no aprofitem més que per fer discursos, tindríem al menys el consol de constatar que a la joventut actual no li són massa necessaris. I si és amb el record d´altres temps que jo us aporte ara el meu salut, és també mirant el pervindre i adreçant-me a la nova gentada valencianista, a aquells que a l´interior sofrixen i treballen, que va el meu fervor i la meua adhesió, tot i dient-los així: “Ens heu sobrepassat, i ens heu sobrepassat en mèrit tant com en nombre; però mai no podreu sobrepassar-nos amb l´orgull d´haver-vos precedit honestament i amb tota generositat. Nosaltres no hem pogut ésser més que idealistes i com a tal hem hagut de sucombir a la dissort; però ara que ja les idees de renovació social han deixat d´ésser subversives; ara que ja tot lo món tracta d´anomenar-se cristià com quelcom de nou i fins revolucionari… prengau vosaltres la convicció, feu-vos a l´idea ferma de que esteu ja en mesura d´exigir i d´imposar els nostres ideals, els nostres ideals que han passat a ésser vostres per tant que tot lo món conscient i responsable avui els accepta i els propugna. Sigau, doncs, vosaltres els artesans de la nostra victòria definitiva; aixequeu pel compte vostre el nou edifici de la convivència política veritable, de la comunió ideològica progressista, amb una nova unió de pàtries alliberades; amb una nova República federativa, una i varia, rica i plena, lliure i feliç: Visca Catalunya, Visca València.

París 1963.

Josep Castanyer i Fons

Dissabte, novembre 3rd, 1990

Polític i home de teatre, Josep Castanyer i Fons, va néixer à la ciutat de València l´any 1900. Amb el seu germà Angelí, al final de la guerra es va exiliar a Orà amb el Stanbrook, el darrer vaixell que va sortir del port d´Alacant. A Algèria les autoritats franceses el van confinar en una companyia de treballadors estrangers que construïa la línia de ferrocarril que des de la ciutat d´Orà s´endinsa en el desert. La majoria de treballadors eren refugiats espanyols, guardats per soldats senegalesos en unes condicions infrahumanes que en poc es diferenciaven dels camps de concentració nazis. Molts hi van morir i ell en va sortir malalt de la tuberculosi i condemnat a una mort anunciada en uns temps on tot just es començaven a descobrir els antibiòtics. Al finalitzar la guerra mundial es traslladà à París on va morir el 1951 a la edat de 51 anys. Gràcies al seu net, que ha indagat la seva figura oblidada com la de tants altres, podem oferir una relació de les principals etapes de la seva trajectòria vital.

_______

Abans la guerra:

  • 1925/1934 – Fou col·laborador de: Teatre Valencià, Galeria d´obres valencianes, Nostre Teatre, Teatre Novetats, Lletres valencianes, Lo Rat Penat, Nostres comèdies.
  • 1933 – Co-fundador de la Societat d´Autors Valencians. (El general Franco, el 24 de junio 1941, va anular per decret la Societat d´Autors Valencians, per ser considerada pels censores de la S.G.A.E. (la espanyola) com una “organización federalista embebida de separatismo” (sic).
  • 1934 – President del Centre d´Actuació Valencianista.
  • 1935 – Responsable de relacions del Centre d´Actuació Valencianista i President del Partit Valencianista d´Esquerra.
  • 1936 – Tinentt d´Alcalde de l´Ajuntament de València. President de la Comissió d´Instrucció Pública de l´Ajuntament de València. President de la comisió Pro-Estatut i encarregat de Colonies, tràfec, Centre de Cultura Valenciana, Junta de protecció de menors y Associació Valenciana de Caritat. Director de la publicació El País Valencià.

Durant la guerra:

  • President del Consell d´Administració de la Societat General d´Autors d´Espanya (SGAE) en València
  • Col·laborador d’Al·liança d’intelectuals per la defensa de la lectura
  • President del sindicat d´Autors i Compositors
  • Delegat en el Front Popular
  • Delegat Comitè Executiu Popular
  • Sub-delegat de Cultura
  • Comissari de brigada i divisió
  • Cap del S.I.M província de Castelló i front de Llevant

Exili:

  • 1947 Co-fundador y primer president de la Casa Regional Valenciana de Paris ­­­______________

La Universitat d´Alacant disposa d’una recapitulació de les seves obres teatrals:

  • Corb, El Col·leció Teatre Valencià, 89. Edició Impremta C. Villalba (València) 1928 Obra estrenada el 12/12/1927 al Saló Novetats de València.
  • Roser etern Vers/prosa Vers. Estrenada el 06/05/1928 a Lo Rat-Penat
  • Ni picà! Vers/prosa Vers. Estrenada el 08/06/1928 al Teatre Novetats de València
  • Silenci. . . ! Col·lecció Nostres comèdies. Edició Impremta Ramon Soto (València) 1930. 3 Estrenada el 13/12/1929 al Saló Novetats de València
  • Ana Maria Col·lecció Nostre Teatre. Edició Editorial Carceller (València) 1930. 4 Estrenada el 18/11/1930 al Saló Novetats de València
  • Tu tens pare? Col·leccio Nostre Teatre. Edició Editorial Carceller (València). Estrenada el 28/03/1931 al Saló Novetats de València
  • Encara estem a temps Col·leccio Nostre Teatre, 57 Edició Editorial Carceller (València) 1931. Estrenada el 02/12/1931 al Saló Novetats de València
  • Llops de ciutat Col·leccio Nostre Teatre, 13 Edició Editorial Carceller (València) 1931
  • Pepa, La Col·leccio Lletres valencinaes, Edició Impremta Rumbeu (València) 1933. 4 Estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València
  • Es necessita un Tenorio Col·leccio Galeria d’obres valencianes. 103 Edició Editorial Arte y Letras (València) 1934. Estrenada el 01/11/1933 al Nostre Teatre de València
  • Què passa en València? Vers/prosa Vers. Edició J. Sánchez Roglá. Estrenada al Teatre Novetats de València. Autor de la música J. Sánchez Roglá
  • Victòria dels vençuts, La Col·lecció Galeria d’Obres Valencianes. Edició Editorial Arte y Letras (València) 1934. Estrenada el 18/05/1934 a Nostre Teatre de València

Més informació a Enciclopèdia Catalana

Síntesi històrica del valencianisme polític

Divendres, novembre 2nd, 1990

 Aquest text d’Angelí Castanyer escrit des de l’exili, a Orà el el 1945, ja el varem donar a conèixer fa un temps car és increible la coincidència del final d’època que descriu i l’actual. I creiemconvenient de reeditar el text a l’ocasió d’aquest 9 d’Octubre quan hi llegim: “la generació actual del valencianisme polític, i es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui la comprenga, d’acord amb els principis inalterables de la llibertat per el progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria. Volen reprendre de bell nou l’estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme. . Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes. A qui li agrade aspirar l’atmosfera tèrbola del “vent de ponent”, bon viatge: Ancha es Castilla.

 

 

Per Angeli Castanyer i Fons

Per a vindre a bon fi en la formació d´una veritable ressenya retrospectiva del valencianisme polític, quasi seria més lògic concretar-nos a una simple història del valencianisme en sí, i més encara, caldria només la síntesi històrica del País Valencià; car, la història del nostre país -com la història de qualsevol altre poble- més que la natural successió de fets que marquen un desenvolupament progressiu dels elements nacionals, es caracteritza justament per tot lo contrari. La història de la nacionalitat valenciana es representa per una lluita defensiva, mai interrompuda, contra l´acció estatificadora de la nacionalitat castellana i, en conseqüència, un procés permanent de desintegració nacional a mesura que ha anat perdent en la contesa.

És de sempre que els pobles fonamentalment agrícoles han degut ser les víctimes propiciatòries dels pobles erms. Com el treball i el progrés demanen llibertat i pau, els pobles sedentaris, quina base de vida és la agricultura, són de natural pacífics i amics de la raó, de la raó i del raonament, pobles de lleis, i de lleis populars; democràtics per naturalesa, lliberals per temperament. Tal és el nostre poble. I és així que els pobladors veïns de les mesetes ermes, sentien per contra la necessitat de devindre guerrillers. I ara bé: per a que un poble guerriller puga devindre conqueridor, li és necessari sentir-se imperialista, és a dir, emparar-se en una doctrina d´extensió nacional (l’espai vital de l´hitlerisme; el “Ancha és Castilla” dels reis catòlics) basada en la unitat expansiva d´un dogma. Sense la Mística catòlica, els reis castellans no hagueren pogut mai imposar les seues lleis, el seu idioma, el seu sentit nacional en suma, al nostre poble. És el mite de guerra santa contra el infiel l’únic que pot amagar cínicament el veritable sentir de rapinya i d´extermini de totes les guerres que ens han fet. El Cid Campeador, en hostilitzar la vida serena i progressiva dels primers estaments de la nacionalitat valenciana, no és més que un bandoler a sou de la noblesa feudal contra l´esperit creador i pacífic d´aquells moros valencians que havien sabut convertir un eixam de llacunes insalubres en la més polida vega del món. Per això el rei En Jaume I, que no ve de terres ermes, en fundar de bell nou l´Estat valencià i unir-lo a la Confederació Calano-Aragonesa-Balear, dona al nostre país una Constitució que, dins de l´època, implica lo més avançat i progressiu, lo més revolucionari diríem, no tan sols pel seu fons intrínsec democràtic (bastarà dir que per primera vegada en el món la classe treballadora tenia intervenció directa en la governació pública a través dels seus gremis (sindicats) sinó, i demés, per l´especial disposició i acoblament que el rei legislador sabé donar-li a les característiques consuetudinàries del poble valencià. És, pues, el primer estatut del País Valencià, són els furs que llavors li atorgaren, la base política del valencianisme -del valencianisme polític-, per quant en raó d´aquella carta constitucional el poble valencià podia, com a tal poble, considerar-se lliure, i l´esperit nacional, a més, tenia obertes de bat a bat totes les dreceres necessàries al seu desenvolupament natural.

Allí ve, en efecte, l´època de l´esplendor, en que el País Valencià és exemple de nacionalitats senyeres en totes les branques del progrés. És d´allí que naixen, per exemple, les primeres lleis internacionals per a la navegació (Llibre del Consolat del Mar); l´organització gremial de l´artesanat col·loca la indústria valenciana a un nivell magnífic de producció i d´harmonia social; la Universitat de València és aleshores el llumener on convergen totes les mirades del saber i de la ciència; apareix en Xàtiva el primer llibre editat a Espanya i és en llengua valenciana que està escrit; Cervantes, en el “Quijote”, no té més que lloances per a tota la literatura valenciana de l´època, composta “en esa dulce lengua que solo a la portuguesa puede compararse de gracia y de donosura”…I és en València que aleshores no es concebix l´acceptació d´aquell rei que no haja fet previ jurament dels nostres furs, de la constitució política establerta per al poble, i a on, per tant, un conseller del regne, Vinatea, pot recordar-li, en certa memorable ocasió de desvetllament popular, els termes protocol·laris del jurament foral: “Nos, que valem tant com Vos, i, tots junts, més que Vos”…

Però el fet que marca d´una manera absoluta i contundent la vitalitat nacional i el sentit de ciutadania política, és la gloriosa epopeia de les Germanies, la primera manifestació social-revolucionària de contingut veritablement ideològic i que no pogué menys de produir-se en una època de convulsions molt pareguda a la que nosaltres estem ara vivint. Fou en el segle XVI, allà per l´any 1500, en que Carles V d´Alemanya i Ier. d´Espanya, sentint-se més prompte emperador germànic que rei dels espanyols, es negà a reconèixer els Furs de València i llançà son exercit de vassalls castellans i moros mercenaris contra un poble que havia tingut la gosadia d´alçar-se en defensa de l´ordre establert, de la justícia legal. Els gremis d´artesans i treballadors s´organitzaren ràpidament en milícies regulars, i a les ordres de llurs dirigents d´ofici i assistits per elements representatius de la noblesa valenciana lleials a la Constitució, tal com els comptes de Villarrassa, Conseller de Justícia de la Generalitat, feren front a la traïció del rei i demostraren una vegada més l´ardiment ideològic i la consciència ciutadana tan tradicionals i característics del nostre poble.

Es així, com podem vore, que el País Valencià no ha fet més guerres que aquelles a que ha segut compelit per tal de defendre, no justament el sol patri, sinó la seua legalitat constitucional. Mai el poble valencià ha segut guerrer ni revoltós; però mai el poble valencià ha deixat de rebel·lar-se contra l´opressió i la tirania, vingudes sempre des de fora: És sempre en defensa pròpia que ha tingut que guerrejar; és sempre en defensa dels seus drets legals, de l´ordre vigent, contra la fúria opressora, contra la mística totalitària, contra l´esperit imperialista i reaccionari de les dinasties estrangeres.

“Quan el mal està en Almansa, a tots alcansa”, dien els nostres avantpassats. En efecte; 25.000 valencians hagueren de caure en la darrera batalla per la independència i per la llibertat (1717), quan Felip V, el primer Borbó, pogué donar-se el gust d´abolir les nostres lleis amb un decret que comença, textualment, en estos termes: “Por mi propio derecho de conquista, vengo en abolir y quedan des hoy abolidos y derogados todos los fueros, usos, lengua, costumbres y privilegios, del reino de Valencia”…

I llavors comença la decadència del País Valencià. Llançat de les escoles el nostre idioma, relegada oficialment a un lloc secundari la nostra gloriosa Universitat, abolides les tradicions més adients a son esperit nacional, apartada completament dels afers públics la intervenció del poble, el País Valencià tenia que caure ben prompte en la segona etapa fatal de la decadència: la època de la vergonya, en que el poble valencià arriba a oblidar-se de si mateix, a desconèixer i renegar la seua pròpia personalitat, a mesclar son esperit en la moral política del vencedor, en la mística totalitària de la Espanya centralista, de la Espanya, “una, grande y libre”…Tot el procés d´acompliment en la descomposició de la nacionalitat valenciana va parell a la regència de l´Estat espanyol per la dinastia borbònica; i, cosa ben natural, la decadència del País Valencià ha de coincidir amb l´inici de la decadència de l´Estat Espanyol totalitari… Expulsats, d´abans, els comerciants jueus i els camperols àrabs, l´Espanya una, de pura sangre, queda reduïda a una població de vuit milions, casi bé repartits entre gent de milícia i de clausura i nobles i funcionaris…

Però quan ve a aparèixer el darrer Borbó, l´Alfons XIII de trista memòria per a nosaltres, el valencianisme ha aguaitat ja a l´horitzó on suren les inquietuds autèntiques de l´ànima nacional. És coincidint amb el desvetllament polític que s´acusa en determinades zones de la societat espanyola per causa de les dos guerres carlistes, preliminars en línia recta de la tragèdia franquista, que un grup de patriotes valencians giren l´esguard cap el racó de l´ànima més íntim on l´ideal polític ni siga més que una il·lusió si cal, un deler impossible, però absent, això sí, de la realitat vergonyosa de cada dia que escau de la política immediata, política de “compadrazgo” provincial i de caciquisme centralista. Som apolítics, dien, com un timbre d´honor, en mig del desastre de la política espanyolista de les darreries del segle passat, aquell grup de somniadors que a si mateix es titulaven “Els Fills de la Morta-Viva”, quan es reunien d´amagat, com un delit inconfessable, per a fruir de la nostra literatura clàssica al record dolcíssim de la pàtria perduda; per a reviure-la, com un esclat de llum, en la foscor tenebrosa de la degradació política que els voltava.

Vent de ponent margix la collita;

Vent de ponent el cor debilita

cantaven aquells esperits ansiosos d´aires purs i panorames nous, quan a tot lo llarg de l´horta valenciana no veien més que mentalitats corrompudes i cors esbalaïts al calor sufocant i depriment de les mesetes ermes… I els fills de la Morta-Viva, un dia, reixiren vore realçat, encara que com un somni no més a la llum del dia lo que fins al moment no havia segut més que una realitat secreta entre boires utòpiques: fundaren “Lo Rat-Penat”.

La fundació de “Lo Rat-Penat” marca el principi de la primera etapa de la època moderna del valencianisme polític. Bé que la nova agrupació de patriotes valencians no acusauna intenció de caràcter estrictament polític, el fet de propugnar l´afirmació i conreu de l´espiritualitat autòctona valenciana, des de un punt de vista literari, més bé erudit, ja du en si el germen renaixentista de l´alè nacional. En efecte, “societat amadora de les glòries valencianes“ s´intitulava “Lo Rat-Penat; res més i res manco. Però estes glòries valencianes van a ser conreades, revivides, per homes de formació política diversa, al cap dels quals es troben dos mentalitats tan representatives com dispars: Constantí Llombart i Teodor Llorente. Llombart racionalista, obert a tots els camins del pensament lliure; Llorente, poeta reaccionari, d´ideals conservadors. Es que va a entaular-se una lluita de tendències? No; l´època no ho permetix, i al “valencianisme” li manca encara la “valenciania”. La major part del poble havia perdut la consciència de la seva personalitat; desconeixia la història del seu país, les seues tradicions, les seues lleis, inclòs aquelles de més profunda arrel popular; sentia vergonya de parlar la seua pròpia llengua, fora de la llar casolana… “Lo Rat-Penat”, per mig de les seues edicions culturals i certàmens literaris, reneix la llum de l´esperit valencià, mostrant-li al poble el camí de l´esdevenidor, tot i fent-li conèixer només el seu passat gloriós, la seva substantivitat patriòtica, les raons de ser d´una espiritualitat nacional plena i indiscutible. És per això que un dia Blasco li dirà a Llombart: “Vos comprenc i vos admire. El pervindre és vostre sens dubte perquè la vostra causa -la nostra causa- és justa i positiva: Ja es trobarem en lo camí…”

En efecte: la bondat de un ideal que ha mantingut tota una generació de doctes escriptors, de poetes i erudits, ha degut donar sos fruits i els dona amb creixes. És llavors que amaneix una joventut clamant per què l´ideal abstracte devinga una idea activa, una voluntat creadora. La valenciania no pot quedar estancada entre la pols dels arxius i el cant ensopidor de contes i de rondalles: enyorar la pàtria, conrear la història, pot ser feina de vells reposats i venerables; fer-la reviure, mullar-la d´aires nous i reanimar-la, és el deure encomanat a aquells que ja saben qui són, d´on venen i a on deuen anar. Es crea la “Unió Valencianista”, sortida sorollosament de les aules universitàries: Ja no utilitzen només la llengua valenciana els camperols incultes –per ignorància“ i els savis isolats –per pedanteria. Els joves universitaris fan meetings en València i duen la Senyera a tots els indrets de la inquietud ciutadana. Un home es destaca a l´època: Vicent Tomàs i Martí, el jove metge de temperament revolucionari; d´idees democràtiques que, aprofitant l´oportunitat en que una fracció de l´antic partit Radical de València ha decidit enarborar la bandera de l´autonomia valenciana convertint-se en “Partido Republicano Regionalista”, es posa a servir-lo amb entusiasme, intensa i ardidament, com a revolucionari i polític patriota que és a un temps… fins a donar-se compte de que la nova nomenclatura no va a ser en l´ànim mesquí d´aquells pobres polítics professionals, més que un rètol d´ocasió, una bandera demagògica com qualsevol altre… Desenganyat, com a home de veritables sentiments patriòtics i de sentit veritablement democràtic, Tomàs i Martí se retira de la política activa i funda un setmanari valencianista “El crit de la Muntanya” destinat a la formació ideològica d´una nova generació capaç de renovar la mentalitat estreta i positivista de les masses republicanes. Però Tomàs i Martí mor en plena joventut el 1924, i el valencianisme, tal com es troba llavors la consciència del poble, està vist que no pot acusar encara una tendència política determinada. Per lo demés, tota Espanya és víctima aleshores de la inconsciència política en que han sabut submergir-la les classes dominants: Els patriotes valencians es veuen obligats a entendre-ho així i no poden més que formar la unió sagrada al voltant d´una idea clara i concreta: independentment de tota tendència partidista, es tracta d´alliberar la pàtria com a principi bàsic d´altres determinacions polítiques i socials, fent arribar a la majoria del poble la necessitat de divendre a la seua potencialitat autòctona d´acord amb les seues característiques consuetudinàries de treball, d´idioma, d´iniciativa espiritual; car si bé un poble pot ésser sotmès a qualsevol règim de servitud per més que la seua pàtria sia lliure i sobirana, mai un poble pot ésser lliure, encara fruint un règim avançat i progressiu, en tant que la seua pàtria resta tributària d´un Estat estranger o d´una consciència nacional estranya… Este és el principi polític que informa el moviment valencianista als inicis de segle, coincidint amb l´esclat potencial i progressiu que marca la primera Exposició Regional celebrada a València per la iniciativa i l´esforç casi exclusiu dels valencians.

Esta data dona principi a un llarg període de recreació en totes les branques de l´activitat valencianitzadora. No hi ha lloc a una llavor política cridanera, car la primera quarta part del segle es fa senyalar en Espanya pel joc monòton dels partits de torn. Amb l´inici de la decadència borbònica comença l´època de la renaixença literària valenciana. Certàmens culturals, exposicions d´art estrictament valencià, infinitat de publicacions. A un moment donat, venen a editar-se a València més nombre de llibres en llengua valenciana que en castellà. El teatre ateny un nivell sorprenent de producció i selecció: Milers i milersd´obres valencianes; centenars d´autors que escriuen en la llengua pròpia. “Lo Rat-Penat” continua la seua llavor callada i fecunda; és ja la casa pairal del valencianisme històric: però noves agrupacions de joves patriotes, amb eixe alè més ferm i progressiu que comporta l´existència d´un criteri definitivament polític de la valenciania, han fet son aparició: la “Societat Castellonenca de Cultura”, “Centre de Cultura Valenciana”, “Taula de Lletres Valencianes” “Nostra Parla”, “Agrupació Escolar Nacionalista”, etc, etc. Decididament els valencianistes s´han dividit; que ja no són pocs per a poder repartir-se i diferenciar entre els diversos grups de treball i selecció, moguts tots per una mateixa febre patriòtica. Però, és que el valencianisme no va a decidir-se mai a trencar els motlles caducs d´una política de cambra, sòbria, discreta, concentrada? Si. En la serenitat estàtica de la “Unió Valencianista”, entitat orientadora del politicisme doctrinari, un crit de renovació ha segut llençat per l´estol de joves patriotes que enlairen la bandera de les reivindicacions populars… És en plena dictadura primoriverista. El cisma ha hagut de produir-se i s´ha produït. Cridàvem abans pel redreçament espiritual de la pàtria vençuda com a premissa lògica de tot deler alliberador; però a tot el llarg de la península ibèrica diversitat de pobles són víctimes per igual dels estaments reaccionaris. Una vegada més, l´aristocràcia, el clergat i els grans terratinents, han muntat llur aparell de domini sobre el carafal de la traïció a les Institucions de l´Estat. Ja no cal, només, redreçar la pàtria subjugada; cal alliberar el poble també; cal fer un poble lliure dins una pàtria lliure, car el concepte de pàtria és un sofisma cruel si el poble que la forma no és més que un estol de mentalitats vençudes i de consciències esclaves. Naix l´Agrupació Valencianista Republicana”, pregonera de la llibertat i del liberalisme, partidària d´una Espanya federal i democràtica; reivindicadora de la nacionalitat valenciana dins de les raons adients a un criteri democràtic, humà i universalista. Si el poble valencià arriba a comprendre a este nou nucli de ciutadans patriotes, el País Valencià s´obrirà una drecera nova i definitiva en el concert de pobles progressius i Espanya haurà donat un gran pas en el camí de la seua vera unitat, unitat en la varietat, unitat lògica, sana, creadora i justa.1931.

Tomba la Monarquia espanyola, víctima dels seus propis errors. Cau, per fi, la dinastia borbònica, que ha retingut criminalment en més de dos segles l´historia d´Espanya. La primera bandera que fa son aparició en l´Ajuntament de València, per a proclamar la República, és la senyera dels homes de l´Agrupació Valencianista Republicana, presidits pels dos Consellers municipals que acaben d´ésser elegits i que amb la seua gestió, després, hauran d´acreditar l´estil sobri i discret, ardit i responsable a un temps, amb que el valencianisme polític es presenta davant del poble.

Però la política que despleguen en la regió valenciana els partits majoritaris lligats al melic de la gran família centralista no és la més indicada per a que el País Valencià aprofite esta magnífica oportunitat prometedora de les més altes realitzacions històriques. El republicanisme històric, plegat dels vicis tradicionals de la política camarilla, de baixes passions i de rancúnies, pesa com una llosa fins a impedir que el País Valencià ocupe el lloc que li correspon en la nova Espanya que acaba d´aflorar. És eixa, només, la gran desgràcia? No. És la manca també d´un ideal veritablement generós i desprengut i autènticament patriòtic dins de les normes altruistes del liberalisme i la democràcia. Als valencianistes se´ns acusava encara de “idealistes”… Fèlix Azzati ens diu “los librescos”, car no es concebia al valencianiste més que amb un llibre baix del braç… Blasco Ibáñez, que comprengué i animà el valencianisme, no va trobar temps que dedicar-li d´una manera franca i positiva… En efecte: el ser idealista en la política valenciana és més un defecte que una virtut; és un pecat groller que no dona dret a forçar les portes pesades i barroques d´eixe palau vell i empolsegat on viu i perdura inexplicablement el maquiavelisme oportunista de ball i casinet, de falses votades i volants de gos…

Però l´Agrupació Valencianista Republicana no desmaia i seguix la seua tasca orientadora amb la mateixa fe callada i igual ímpetu generós amb que els vells de la renaixença literària feren donació de llur prestigi personal, de llurs legítimes ambicions més immediates en holocaust de la pàtria amada, del poble ignorat, de la nacionalitat vençuda.

Què passa llavors en el valencianisme polític? La infecunditat renovadora, la monotonia claudicant i suïcida amb que els partits majoritaris arrosseguen, més que condueixen, la política republicana, ofega el cor estilitzat dels patriotes més inquiets, dels esperits més vius, que novament giren l´esguard cap a l´acció isolada, sense compromisos estèrils que paralitzen el vol de la seua activitat joiosa i viril.

Vent de ponent marxis la collita,

vent de ponent el cor debilita…

tornen a cantar els qui, amb la creació del “Centre d´Actuació Valencianista” volen reprendre de bell nou l´estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme. L´exemple de Tomàs i Martí ve a reprendre de nou en l´ànim desencantat d´estos últims romàntics del patriotisme. Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes. A qui li agrade aspirar l´atmosfera tèrbola del “vent de ponent”, bon viatge: Ancha es Castilla.. Ells corren vora la mar llatina, front el “Mare Nostrum”, on el cor s´eixampla, sempre jove i ardit, a l´oreig acariciador dels ideals purs i el panorama obert. El “Centre d´Actuació Valencianista” acomplix la llavor que li pertoca. Ve a editar-se llavors “La República de les lletres”, alta publicació d´adoctrinament polític. Arriba encaixar-se la Setmana Cultural Valenciana en el programa de Festes de la Fira de Juliol de València. Casi res: per cada correguda de bous, una conferència literària, una exposició d´art, un certamen musical, una excursió científica als llocs i monuments històrics…

Però les realitats immediates de la política esdevenen tothora més imperatives que les abstraccions ideològiques i sentimentals… Hem arribat a octubre de 1934. La República ha segut lliurada, lligada de mans i peus, a la reacció feixista. L´Agrupació Valencianista Repúblicana i el Centre d´Actuació Valencianista són clausurats governativament i forçats, per tant, a la clandestinitat. I és llavors que el Centre i l´Agrupació comprenen la necessitat de fondre’s en un sol partit d´esquerres que unixca totes les experiències, tots els esforços, compendiant definitivament l´ideari i l´acció revolucionària que en si mateix comporta el sentiment i la raó valencianista. I és d´esta fusió que naix el “Partit Valencianista d´Esquerres”, com el punt d´arribada a la fi d´un llarg procés històric en que el valencianisme ha estat present per tot i per a tot lo que ha requerit aquelles condicions que donen el dret a governar; amor al poble, fervor patriòtic, consciència nacionalista, esperit de sacrifici, sentit de responsabilitat.

Però, el valencianisme -lògic i lleial és proclamar-ho- no es nodrix a l´hora present d´una sola fracció organitzada: En el marejol de la política valenciana altres dos nuclis han fet son aparició: “Nova Germania”, que té un sentit extremat en l´expressió del seu nacionalisme, i “Esquerra Valenciana”, formada d´antics militants del Partit Autonomista de València i que, en desacord amb les directives del Partit Radical de Lerroux, ho feren ja amb eixe doble sentit de superació esquerrana i dignificació més pròpiament autonomista.

També és lícit parar esment amb el fet significatiu de que, per a la formació del Front Popular, precursor i motor electoral del 36, el “Partit Valencianista d´Esquerra” hagué de constituir el nucli de convergència i creació d´un clima moral entre els diversos partits majoritaris, esquentats aleshores per recels i malentesos que feien difícil la convivència i la cooperació necessàries al moment.

Desprès del 36, al produir-se la insurrecció franquista, el Partit Valencianista d´Esquerra” ja no deixa un moment de formar en la primera fila de les actuacions públiques, de cara al poble, contra el feixisme i per la República Democràtica: En les Conselleries municipals i provincials, al Comitè executiu del Front Popular, en tots els llocs de representació i responsabilitat, com als fronts de guerra, des del començament a la fi, el valencianisme ha fet la seua entrega total, sense regatejos de cap mena, sense proselitisme partidista, renunciant sovint, per a l´interès general, a les seues més íntimes aspiracions; lleial, honesta i generosament.

I novament, a l´hora solemne en que la Península Ibèrica va a prendre el sentit d´una nova etapa de renovació històrica, i al món aguaita una nova era de civilització, el valencianisme polític se reclou en si mateix i, com sempre, adopta la posició que escau de son criteri invulnerable, de son passat honest, de son ideal autèntic: sense demagògia tèrbola, sense eufemismes d´irresponsabilitat, sense claudicacions innobles; amb ardiment, sense passió; decidit, més no impacient; honrat, però no ingenu. Quines són les normes programàtiques del “Partit Valencianista d´Esquerres? Heus ací la síntesi:

Alliberar el País Valencià de la tutela centralista, de l´estil totalitari amb que es recolzen tots els vincles tradicionals de la Espanya castellanista, fanàtica, militarista, reaccionària, que Felip V va fer prevaldre per les armes i que Franco, per les armes, vol ver subsistir.

Recuperar, per la cultura, el clima espiritual que li és propi a la seua personalitat autòctona, que fa del sentiment patriòtic valencià, no un negoci isolacionista de més o manco abast geogràfic, sinó l´afirmació d´una ànima fonamentalment lliberal, racionalista i creadora, que basa tot el seu desenvolupament en el lliure canvi econòmic i el pensament lliure, oberta a tota cooperació per a una nova unitat ibèrica justa i positiva.

Fer del treball i la producció el primer deure social amb relació als drets distributius de la riquesa, harmonitzat directa i estretament, amb els imperatius legals de ciutadania política que implique la forma republicana i el règim democràtic.

Entenem per règim democràtic, no la formula abstracta de l´antimonarquisme, que es dona per descomptat, sinó el conjunt d´institucions que tendixen en llur substància fonamental a fer de tot treballador un lliure ciutadà, i de tot ciutadà un treballador lliure, excloent així definitivament la injustícia social que tanca l´existència de classes en lluita permanent, nascuda d´una orientació exclusivista en la interpretació i ordenació real del materialisme històric.

I res més. Ara com sempre, i més que sempre ara en que la tragèdia espanyola ha fet palpables i evidents totes les raons històriques del nostre ideari, la generació actual del valencianisme polític, i en son nom el “Partit Valencianista d´Esquerres”, es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui el comprenga, d´acord amb els principis inalterables de la llibertat per el progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria.

———————

Dijous, novembre 1st, 1990

La publicació dels escrits d’exili dels germans Angelí i Josep Castanyer té dues motivacions: la contribució a la recuperació de la Memòria històrica i el convenciment de la seua utilitat en les circumstàncies actuals. La situació en la que es troba el País Valencià -trenta anys després del final del franquisme- de desorientació en tots els sentits de la gran majoria, ve en línia directa i és encara conseqüència de la derrota que va suposar un buit total a la postguerra, cosa que no va passar -en tot cas amb la mateixa magnitud- a d’altres indrets com Catalunya i el País Basc. El País Valencià, republicà i d’esquerres i els valencianistes, d’esquerra i republicans, al final de la guerra, es van trobar de cop orfes de tot referent. I aquest buit es va intentar omplir per un altre imaginari col·lectiu, no totalment nou pels iniciats però que la societat valenciana no estava preparada per poder entendre, i que l’adversari triomfant -que ho dominava tot- va saber trobar la manera de combatre. Vam passar, sense transició, del discurs que es desprèn de texts amb un valencianisme de fort contingut polític i social per l’època, a un altre discurs, que tot i sent igualment subversiu, era l’únic que es podia expressar per la protecció que trobava en un sector del catolicisme a Catalunya: la reivindicació com a país de les arrels catalanes i culturals valencianes. I, nascut en un context totalment advers en plena dictadura, i amb una situació de total indefensió, aquest discurs -com tots sabem- havia de ser el blanc dels atacs de la dreta franquista que va saber trobar amb ell la taula de salvació al moment de la transició democràtica.Els texts que anirem publicant no sé si daten en les formes però en tot cas no tant en el fons. Sobretot quan hi llegim reflexions com aquestes “Però la política que despleguen en la regió valenciana els partits majoritaris lligats al melic de la gran família centralista no és la més indicada per a que el País Valencià aprofite esta magnífica oportunitat prometedora de les més altes realitzacions històriques”. Aquests texts de l’època republicana lliguen amb èmfasi les reivindicacions nacionals del País Valencià amb un cant al progrés, a la llibertat, a la raó, a l´humanisme -com sempre ha segut i com no pot deixar de ser- fora d’essencialismes i per damunt de totes les adversitats conjunturals, d’interessos circumstancials i de modes que en política, per desgràcia, també existeixen. El valencianisme polític només pot ser del poble i per al poble, i quant és així desperta totes les energies i l’esquerra valenciana ho hauria de saber. Tot altre enfocament és una pàl·lida imitació de la dreta espanyolista tradicional, i el sentit comú del poble -a triar- mai opta per la còpia. A.C.R.

Angelí Castanyer i Fons:

. angeli caricatura72 9. Llombart i Llorente 8. Política esquerrana 7. El camí 6. Per al foment de la parla valenciana 5. Blasco Ibañez. su idea sobre el problema autonómico, su influencia social en la política valenciana 4. Homenatge a Thous Llorens 3. El federalismo, solución española 2. Xerrada al Casal Català de París 1. Síntesi històrica del valencianisme  polític

******************

. . . . . .

Josep Castanyer i Fons:

. Entrevista a Josep Castanyer de Vidal Corella

caricaturaJCastanyer72

3. Criteri d’un valencianista 2. Valencians !! 1. Per què som valencianistes

******************

.- . El net de Josep Castanyer que viu a França, ha fet parlar la seva mare, la filla gran de Josep . Sense ser un escrit d’exili, hem pensat que aquesta petita narració tenia el seu lloc en aquesta secció.

Una història de la postguerra com tantes altres

******************

  1. L’EXILI DELS GERMANS CASTANYER

L’EXILI DELS GERMANS  JOSEP I ANGELÍ CASTANYER

En el marc dels XXXVIII Premis Octubre del País Valencià organitzats del 27 al 31 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània per Edicions 3i4 i la Fundació Ausiàs March, un dels congressos que s’hi han celebrat ha estat el Congrés Històric: L’exili de 1939, una diàspora històrica, coordinat per Pelai Pagès amb onze conferències i tres Taules redones. Una de les taules redones moderada per Santi Cortés, estava dedicada a quatre valencianistes exiliats: Francesc Bosch i Morata, Angelí Castanyer, Emili Gómez Nadal i Josep Renau i les ponències anaven a càrrec de Romà Segui, Josep D. Climent, Albert Forment, i jo mateix invitat a parlar del meu pare. Està previst que el conjunt de les ponències siguin editades per la Universitat de València. És la ponència en la que parlo d’Angelí Castanyer i del seu germà Josep Castanyer que  transcrivim a continuació. A mode de preàmbul Quan el pare, el poeta i polític Angelí Castanyer, va haver de marxar a l’exili jo tenia 18 mesos i anava cap als 10 anys quan el vaig poder conèixer. Fou l’agost del 1947, desprès de travessar clandestinament la frontera amb la meva mare. Llavors la frontera amb França encara estava tancada –l’obririen uns mesos després del nostre passatge. Veient que el problema espanyol no es resolia desprès de més de dos anys d’acabada la segona guerra mundial, moltes famílies travessaven clandestinament a peu els Pirineus per intentar reunir-se amb els seus marits i pares refugiats. En el nostre cas, vam passar la frontera acompanyats per un guia sis persones, la mare i jo, la meva tia Ramona -dona de Josep Castanyer- amb la meva cosina, i la dona i el fill d’un amic comú dels dos germans, Juli Macian. El viatge l’organitzava el cap de falange de la regió cobrant 1.000 pessetes per cap, tot una fortuna a l’època. En connivència amb la Guàrdia Civil el passatge a peu havia de durar, en principi, unes dues hores. Aquell dia havien canviat la guàrdia i no s’havia pogut encara establir el contacte i vam haver de fer la travessada intentant evitar els guàrdies. Vam sortir de Camprodon amb dos cotxes com si marxéssim d’excursió fins un petit poble prop de Set Cases. Els cotxes se’n van retornar buits i nosaltres esperarem de nit fosc per sortir del poble acompanyats pel guia. Caminarem tota aquella nit i tot un dia donant tombs i tombs amb curtes pauses per descansar; férem nit en una granja d’alta muntanya, i arribàvem a França l’endemà al matí amb els peus en sang. En una de les altes, el guia, un vell pastor de la regió, ens va explicar –avui encara no sé amb quines intencions- que unes setmanes abans, en les mateixes condicions, van ser sorpresos ja quasi arribant a la frontera i els guàrdies civils van disparar al grup que fugia; van matar una de les dones i van haver d’abandonar el cos a pocs metres de la línia de demarcació. Al primer lloc habitat francès –tres o quatre cases de les quals una d’elles servia de bar-  l’amo, ja previngut, trucà a la gendarmeria que ens va venir a recollir amb un cotxe i un sidecar per portar-nos, no recordo ben bé, si a Prats de Molló o a un altre poble dels voltants. Vam ser molt ben atesos a la comissaria i desprès de passar la nit a les cel·les, l’endemà, en tren, una parella de gendarmes ens custodià fins al “Camp d’Hébergement” de Rivesaltes, prop de Perpinyà. El camp, fet de barracons i rodejat de filferro, tenia l’aspecte dels camps de concentració de la segona guerra mundial que hem pogut veure en fotografies. Aquest estava dividit en dues parts separades també per filferro. D’un costat estàvem les famílies dels republicans exiliats i de l’altre deambulaven el que més tard deduiria que eren presoners alemanys. Dos anys desprès del final de la segona guerra mundial, a França encara hi havia soldats alemanys presoners que compartien camp amb les famílies dels seus adversaris republicans que els havien combatut! Una estampa eloqüent de la tragèdia viscuda pels republicans espanyols, i de l’actitud de les democràcies vencedores del feixisme! He trobat informació sobre el camp de Rivesaltes i sobre el fet que hi havien hagut presoners de guerra alemanys fins el 1948, però enlloc, que compartien camp amb les famílies dels refugiats republicans. Al cap d’uns dies, el pare que des de feia poc residia provisionalment a Bordeus, ens va venir a buscar. Darrere nostre quedaven famílies esperant, algunes des de feia molt de temps, el marit i pare que encara ningú havia pogut localitzar. .

  1. Activitats i càrrecs dels germans Castanyer abans i durant la Guerra Civil

Angelí Castanyer i Fons (Huéneja 1905-València1974) poeta Mestre en Gai Saber, i polític va començar les seves activitats culturals des de molt jove i amb a penes 18 anys era col·laborador de la revista Germania; a partir del 1927 a Taula de Lletres Valencianes; més tard a El Timó i El País Valencià. Fou membre fundador del Centre d’Actuació Valencianista el 1931 i membre de la primera junta com a responsable de publicacions, i a la junta de 1933, responsable a propaganda.  Fou signatari de les Normes de Castellò el 1932 i membre de l’equip director de PROA creat per Gaetà Huguet, una espècie de Consell de Cultura i Relacions Valencianes fundat amb l’objectiu d’impulsar l’ús públic del valencià i d’afavorir les relacions entre els diversos partits nacionalistes valencians, i aquests amb els grups polítics de Catalunya i el País Basc. Durant la guerra, el 1937, ocupà el càrrec de Comissari de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València amb Francesc Bosch i Morata de conseller, i el 1938 fou nombrat membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del Partit Valencianista d’Esquerra.

Josep Castanyer i Fons(València 1900-París1951) polític i home de teatre (autor d’unes dotze obres estrenades) fou col·laborador de Teatre Valencià, Galeria d´Obres Valencianes, Nostre Teatre, Lletres Valencianes, Nostres Comèdies i director d’El País Valencià on escrivia sota el pseudònim de Batiste Conca. Fou cofundador de la Societat d’Autors valencians abolida per decret el 1941 per ser una “organización federalista embebida de separatismo”. El 1934 succeeix a Joaquim Reig a la presidència del Centre d’Actuació Valencianista i més tard en fou responsable de relacions. El 1935 ocupa la presidència del Partit Valencianista d’Esquerra i el 1936 quan el PVE obté 5 regidors a l’alcaldia de València, n’és Tinent d’Alcalde i president de la Comissió d’Instrucció Pública. Durant la guerra, presideix elConsell d’Administració de la Societat General d´Autors d’Espanya (SGAE) a València, fou president del sindicat d´Autors i Compositors,  delegat en el Front Popular, delegat al Comitè Executiu Popular i subdelegat de Cultura. Va ser comissari de la 46 Brigada Mixta comandada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri Barutell, i cap del S.I.M de la província de Castelló i front de Llevant.

  1. 2. L’exili a l’Àfrica del Nord

Al finalitzar la guerra, els germans Angelí i Josep Castanyer van poder embarcar a Alacant el 28 març del 1939 en el darrer vaixell que va sortir del port rumb a Orà, el famós Stanbrook, tot just abans l’arribada de les tropes feixistes italianes al Mediterrani. En la llista dels 2638 passatgers hi figuren amb els números 1706 i 1983, respectivament. Observant a la llista la edat i els cognoms dels passatgers es pot concloure que en aquell vaixell viatjaven nens de 8 a 12 anys, alguns d’ells germans i probablement orfes ja que no hi figuren els cognoms dels seus pares. 4eAngelí018 A Orà el govern Daladier –el signatari amb Chamberlain, Mussolini i Hitler dels  degradants acords de Munich- tenia preparada als refugiats una humiliant quarantena primer –dies i dies confinats al vell carboner anglès en condicions sanitàries pèssimes sense poder desembarcar-  per a després ser dirigits als “Camps d’Internament”. L’abril de 1939  Daladier encara va tenir temps de promulgar una llei permetent la incorporació dels estrangers que obtenien asil a les Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE). La III República francesa moribunda preparà així les condicions pels camps de treball del règim col·laboracionista de Vichy. La política xenòfoba del règim de Vichy a la metròpoli és exportada a les colònies i les autoritats creen a l’Àfrica del Nord varies dotzenes de camps d’internament amb 8.000 treballadors forçats, la majoria d’ells espanyols republicans. Quan les autoritats franceses van tenir necessitat de ma d’obra per la construcció del transsaharià que va de Relizan, al nord d’Argèlia, a Bou Arfa al sud del Maroc, a través el desert, tiraren ma del contingent de refugiats espanyols. Angelí va poder lliurar-se’n però Josep va sofrir les condicions inhumanes d’aquells camps de treball guardats per soldats senegalesos al ben mig del desert. Amb aquelles condicions extremes les baixes eren importants i Josep va atrapar la tuberculosis de la que moriria pocs anys després, el 1951, als 51 anys. Aquestes condicions van durar més o menys fins el desembarcament aliat a l’Àfrica del Nord el maig de 1943. 4desert Quan la situació es normalitzà i tan aviat com van poder, els dos germans entren en contacte, a l’Àfrica del Nord, França i Amèrica amb la diàspora valenciana com ho denota la seva correspondència. A l’arxiu d’Angelí la correspondència s’estén tot al llarg de l’exili a partir del 1944/45 fins a finals dels seixanta, i entre els seus corresponsals trobem, per ordre cronològic a partir de les primeres cartes noms com els de Gaeta Huguet, Julián Gorkin, Juli Just, Francesc Puig Espert, Fernando Valera, Manuel González Martí, Eduard Buil, Joan Fuster, Emili Gómez Nadal, Albert Camus,  José del Barrio, Nicolau Primitiu, Evarist Massip, Gordón Ordáz, José Giral, Jean Cassou, Francesc Puig Espert, Jordi Arquer, Alfons Cucó… La correspondència de Josep, per força està concentrada en la dècada dels quaranta i si bé hi trobem menys noms, Gaetà Huguet, Uribarri, Manuel de Irujo, Esparza, Fernando Valera i Francesc Puig Espert, es pot dir que manté un intercanvi epistolar assidu amb els dos primers. Va a ser interessant estudiar aquesta correspondència indispensable per conèixer la militància del valencianisme a l’exili. En efecte, a través dels escrits dels dos germans podem constatar que en el moment en que els va ser possible, reactiven el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA (no oblidem que Josep n’havia estat president el 1934 i Angelí membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del partit el 1938). Les línies d’actuació de la seva acció són essencialment dues i s’hi mantindran fidels durant tot l’exili:

  1. Assegurar la presència del nacionalisme valencià a l’exili republicà espanyol, orientant i mantenint el contacte amb els militants i el conjunt de partits.
  2. Influir en la política de l’exili a favor de la unitat dels partits entorn del govern republicà, sobretot als anys crucials 1945/46 a fi de recuperar la legalitat republicana.

De l’ascendent que van poder arribar a assolir entre els exiliats ens en podem fer una idea per una carta en castellà de Josep, de la qual falta la primera pàgina i es desconeix el seu destinatari: “(…) Recientemente se ha constituido un grupo cultural y de aproximación franco española, con el titulo de Cercle (sic) Garcia Lorca en cuyos organismos directores intervienen las más relevantes personalidades francesas y españolas. En el acto inaugural de la sección de Oran, celebrado el domingo ultimo, fue encargado del discurso de presentación mi hermano Angelino y ha sido tal el acierto y el éxito obtenido, que se ha tomado el acuerdo de editar el discurso. Ínterin, me permito señalarte el hecho de que para inaugurar el círculo y para rendir homenaje a García Lorca, haya sido encargado un valencianista… (…)”. El fragment de carta no porta data. Tot apunta que l’acte va poder tenir lloc desprès del desembarcament del aliats el 1943 i més probablement cap al final de la guerra, entre l’alliberament de París en agost de 1944 i la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. Per aquestes circumstàncies i per la presència de “les més rellevants personalitats franceses i espanyoles republicanes, el conferenciant, oblidant-se del tractament rebut per part de les autoritats franceses a l’arribada i durant el govern de Vichy, celebra el país d’acolliment, retrata en castellà davant aquell auditori franco-espanyol, l’Espanya de sempre “esta España abandonada siempre de sus próceres y señores” i eleva a través Garcia Lorca un cant al poble espanyol i als seus poetes “pueblo español; solo, colosalmente solo, con su orgullo, con su honor, tu recuerdo”. Tanmateix, no deixa d’aprofitar l’ocasió per dir qui és i què representa. Ho fa amb aquests termes: Quien os habla ahora no es un poeta hermano de Federico, de ese recorte sublime, jirón señero de todas las Españas. Quien os habla ahora es justamente algo, no ya distinto, sino simplemente distante del alma de García Lorca. Es una voz humilde de la otra orilla del mar Mediterráneo, allí donde la lengua de Mistral encontrara ecos espontáneos de amor y comprensión; un escritor de lengua valenciana o catalana; un hijo de aquellos felibres del Languedoc que en Valencia y Cataluña hallaron siempre aquellas calidas resonancias del Gai Saver; (…) es desde este punto crucial en donde Francia y España pueden darse perennemente su cita amable y discreta, cordial y comprensiva, desde donde yo contemplo, desapasionado y libre, el pensamiento gemelo, el corazón hermano, el “alma Mater” de Federico García Lorca (…)” No es tracta ara i ací, d’analitzar detalladament els escrits, essencialment els manifestos i encara menys la correspondència, però sí, de fer-nos una idea d’allò que defensaven tant Angelí com Josep Castanyer. I el que defensen és, amb rotunditat, un País Valencià lliure en el si d’una República Federal Ibèrica. Una República que ja abans la mort de Franco fou abandonada per totes les forces polítiques antifranquistes i amb ella, tot l’exili republicà. A la transició van tenir “padrins” els militants comunistes –començant per ells mateixos- i als anarquistes no els hi ha mancat mai la simpatia internacional. Però pocs –per no dir ningú- van reivindicar els exiliats republicans i no cal dir-ho, si a més de republicans eren nacionalistes valencians! Només a Catalunya, de tot l’Estat, la voluntat popular, i la forta personalitat política de Josep Tarradellas van fer possible una negociació bilateral Catalunya/Espanya en la que el president exiliat va obtenir el reconeixement de la Generalitat republicana, el sol acte de ruptura de la “legalitat” franquista a tota Espanya.  I val a dir,  que ho va obtenir en contra d’un cert catalanisme bien pensant el qual havia apostat per un Consejo anomenat de los nueve en el que una sopa de lletres de partits espanyols i catalans deixava el restabliment de la Generalitat a  la mercè d’una futura negociació desprès de la constitució de les Corts Espanyoles… En data de febrer del 1944, des d’Orà, el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA llença un manifest amb una versió en valencià i una en castellà titulat UNIÓ DEMOCRÀTICA D’ACCIÓ VALENCIANA, una plataforma unitaria del País Valencià que els dos germans havien creat. El document proposa als partits d’àmbit estatal de treballar junts per forçar la integració d’Espanya al nou ordre mundial que està sorgint amb la victòria sobre l’Alemanya nazi, i el destí del País Valencià dintre d’aquesta Espanya que volen federal. Dos mesos més tard, el 14 d’Abril de 1944, coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la República i en nom del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA, llencen un nou manifest, aquesta vegada crític, on reconeixen la desunió existent entre partits. I un tercer escrit datat a Orà el 25 de febrer de 1946 marca la posició del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA sobre diferents temes de la plataforma de la UNIÓ DEMOCRÀTICA amb una declaració política en la que es proclama “la permanència de la vigència dels principis ideològics adoptats a l’últim congrés de València, resumits amb la reivindicació de la personalitat autòctona del País Valencià i dels seus drets d’autodeterminació política dins d’una comunitat hispànica, republicana, de base democràtica i de justícia social”. L’exili de París A finals de 1946, els germans Castanyer deixen l’Àfrica del Nord per instal·lar-se a París. Immediatament hi funden la CASA REGIONAL VALENCIANA. Creen una Comissió organitzadora que en data de l’1 de gener del 1947 envia a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per huit noms, els que encapçalaran la llista dels primers socis: Ferran Delvar, Amat Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell, Josep Castanyer. Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep que n’era el Comissari polític. A París s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus rics. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va ajudar a sufragar les primeres despeses de l’entitat. Els altres noms són coneguts dintre del valencianisme i Amat Granell, com es sabut, és tinent i el primer combatent a entrar en el París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2ª Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols. Angeli que és, amb Josep, un dels huit signataris d’aquest primer document i que farà part de totes les juntes directives, curiosament no signa la demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats amb el nom que esdevindrà oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. El pare m’havia dit un cop que ell era un dels que havien proposat CASAL VALENCIÀ DE PARÍS. Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia protestar per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu, i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs: “Una de les raons per les que no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) és testimoni- fou l’anticatalanisme de molts valencians desvetllat per la posició absurda dels “quadernistes”[1] i mantinguda per la ignorància lamentable dels valencians que creuen que casal és paraula catalana. És deplorable una i altra cosa, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, curant que la gent ixca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)” 5Extracte Estatuts CRV Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Argelia. L’assemblea general constituent té lloc el 23 de març del 1947 als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer us de la paraula és Josep Castanyer que dona compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “destacada personalitat valenciana al qual entenia obligat a cedir-li l’us de la Paraula, com la més representativa en aquells moments i que millor podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que havien degut inspirar la creació de la casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la que es posava completament a la disposició en tot quant poguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava.” En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amat Granell. El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amat Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.” L’entitat no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el sensor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts que acaba amb un Visca el País Valencià: “La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins). Per acabar amb aquests termes … contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el Paía Valencià”. A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i radio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi dona Angelí Castanyer, i seguidament es detalla les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a secretari general i president de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria.” Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, tots participaven benèvolament. Aquesta formula d’organitzar actes rentables constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències. El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” de A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En aquesta època de la CRV el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernado Valera. La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Saharà, representà sens dubte una gran pèrdua per l’associació. La presidència de la CRV va recaure en Angelí Castanyer. Personalment recordo haver assistit als assajos teatrals que donaven peu a tertúlies animades i també haver protagonitzat una obreta teatral infantil als estudis de la Radiodifusion Française en una de les emissions en valencià de la CRV que es retransmetien a Espanya, i assistit a conferències i homenatges a pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau (el pare aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) a Maximilià Thous Llorens (“Thouets” gran amic seu), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, Valentí Llombart, etc…. 7merenciano A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, poc a poc, l’esperit nacionalista i els valors de l’exili republicà valencià que s’havien pogut transmetre un temps a la colònia de comerciants de Les Halles –el Mercat Central de París-  instal·lats a la capital francesa a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va anar desapareixent. Vaig viure les batalles que havia de lliurar el pare per poder imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes amb castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, membres de les successives juntes, Aprofito per fer un incís. És en aquest clima que vaig començar a anar al CASAL CATALÀ i a finals dels cinquanta, principi dels seixanta, a la edat en que un jove ha de “matar el pare”, vaig “desertar” de la CASA REGIONAL VALENCIANA. Amb la visió que dona la distància, reconec que el “deure” i el treball ingrat era “militar” on més falta feia, a la CRV i fer costat al pare i als seus fidels; però l’emancipació i l’eficàcia d’un entorn propici les representava el CASAL. Les activitats de la Joventut del Casal que vam fundar, així com la revista FOC NOU, ens va portar a col·laborar des del primer moment amb el president exiliat Josep Tarradellas i seguir-lo en el seu retorn al país el 1977.[2] El pare va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins pràcticament el seu retorn a València, formant part de majories a vegades com a president, altres com a conseller de Cultura, no donant-se per vençut i aprofitant qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter patriòtic, fins que el vaig convèncer l’any 1969 que retornar no era cap traïció, ni cap abdicació i que el seu lloc era al país on la situació política anava canviant; i no perdent la salut en una entitat que s’havia transformat -salvant la seva incansable activitat- en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats. De retorn a València va voler concursar als Jocs Florals del 1973 –la seva manera, crec, de dir “Ja soc aquí!”- i li van atorgar la Flor Natural. Moriria l’any següent, el 1974. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana.” Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París. El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, dissident comunista, i Evarist Massip, un dirigent “comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política de l’exili republicà, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern exiliat.

dedicatoriauribarri72

Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoniatge de primera ma en la dedicatòria d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”. I un altre fet significatiu: malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius. Nicolau Primitiu, parlant d’aquest fet, ho comenta així: “De lo Rat Penat me diuen que gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, qui feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. La necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència de que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. He tingut ocasió d’escriure i ho reitero, que Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sens dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des de que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic i van anar en detriment de la seva obra poètica que s’anunciava molt més generosa. El germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació. Tanmateix, no puc deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu llarg exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes.

Àngel Castanyer i Rausell


[1] “Quadernistes” fa referència a la revista Quaderns de l’Exili editada a Mèxic. [2] Aquestes activitats estan relatades al meu llibre de memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona .Pagès editor (2003)