Archive for març, 2010

Conferència Oberta Catalunya Causa Comuna

Dimarts, març 30th, 2010

causa

Fa temps que la idea deCatalunya Causa Comuna, una plataforma basada en debats oberts entre ciutadans i militants més implicats en política fou pensada per Raimon Obiols com a resposta al perill de la desafecció que es constatava envers la política per una part de la ciutadania. El PSC li va donar suport i la idea que havia anat prenent cos a les jornades de Vilopriu i prosperant a travésd’ actes oberts a la ciutataniaorganitzats per tot el territori finsculminar amb amb l’acte del 27 de març al Palau d’Esports de Barcelona.

Des d’un principi el president Montilla va mostrar que havia captat el missatge principal de la idea i des dels inicis va  participar a les jornades de Vilopriu.

L’endemà de la Conferència del 27, el president Montilla ha tret la conclusió que a les properes eleccions cal cares noves i s’ha presentat als mitjans de comunicacióenvoltat entre d’altres, dels alcaldes deLleida, Àngel Ros, deTarragona, Josep Fèlix Ballesteros; i les alcaldessesde Salt (Girona) Yolanda Pineda,  d’Ulldecona (Tarragona) Núria Ventura, ide Jaume Collboni, advocat,dirigent de la UGT a qui Montillaencarrega la campanya electoral  a la que es presentarà a la presidencia de la Generalitat.

A part de cares noves que hi són,el president Montilla ha trencat fronteres eogr.àfiques i es constata una representativitat territorial més amplia. Sens dupte aquest factor ajudarà a résoldre unes inqietuds que es percebeixen a la societat catalana i que”fora d’aventures”es necessari resodre, sobretot si, pel que fa a l’Estatut, el TribunalConstitucional desautoritza el Parlament, el Congrés i l’opinió del poble català expresada en referéndum. La proxima legislatura veurà el PSC representar Catalunya al Congrés. I qui pensi que això potperjudicar a la majoria socialista al Congrés probablement estàdefensant uns interessos que no tenen res a veure amb la causa socialista, ni a a Catalunya ni al conjunt de l’Estat.

Un silenci còmplice

Divendres, març 26th, 2010

papaLa corrupció a l’Esglèsia s’extenia als Cinc Continents.El Papa actual també ha estat encobridor de l’escàndol.

La denúncia de la hipocresia iduplicitat de l’Esglèsia pel diplomàtic i escriptor francés Roger Peyrefitte, premi Renaudot en 1945 no va reeixir a trencar un silènci còmplice generalitrzat i repugnant fins que les víctimes, esdevingudes adultes ho  han pogut denunciar!

La sola solució futura que té el problema és la suppressió del celibat dels prelats.

l’Esglèsia catòlica no té remei.

Dilluns, març 22nd, 2010

cañizares

Algun lectorpodrà pensar que tinc una obsessió amb l’Església   Catòlica. I és cert car he de reconèixer que he estat marcat  pel suport que el catolicisme va donar al cop d’Estat militar contra el règim democràtic republicà i durant els llargs anys de dictadura franquista.

Així mateix, inc un profundconvenciment de que la religió fa temps que va deixar de tenir un rol civilitzador perconvertir-se en un suport a les classes socialment conservadores i en u n fre al progrès de les societats.

I per si no fora poc, no passa un dia en que  els seus repesentants no provoquin la consciència ciutadanamb unes decraracions impresentables. Les  darreres, les del Carde nal Antonio Cañizares que opina que “las notícias entorno a los abusos sexuales a menores organizados por por religiosos de la Iglèsia catòlica  en Alem ania, son “ataques” que pretenden que “no se hable de Dios, sino de otras cosas. La proliferación de estas denuncias, dijo, “no preocupan excessivamente a la Igè sia “” porque nosotros estamos asentados sobre  la cruz de Jesucristo, que siempre és salvación i victoria (…), es la espezanza de un amor que està por ncima de todo”.

Aquesta declaració, a més de ser integrisme pur i dur,  és una injuria a la inte·ligència que demostra l’opinió que aquesta gent  té de tots nosaltres.

Per ser justos també citarem les paraules del Papa que per fi expressa “la seva vergonya i el seu remordiment”. Això sí, només citant Irlanda i oblidant d’altres paísos on tambés’han produit els mateixos casos aberrants d’abusos sexuals a menors, com Ho.landa Austria, Suissa, Italia, Estats Units, la mateixa Espanya i sobretot Alemanya que el toca de al Papa de més aprop. Ni sancions als culpables ni reparacions a les víctimes. i ni un mot tampoc sobre les corrupcions dels Legio naris deCristo de Marcial Maciel Degollado. I pel que fa a la catòlica Espanta,és de remarcar la decreció amb la que s’hatractat el tema, la mateixa   amb que s’ha tractat la repressió franquista.

. Quan la pastoraldiu als abusadors: “someteu-vos a  les exigències de la justícia” estem gegitimats a pesar que sense algunes generacions de combatents per les llibertatsdemocràtiques, la justícia de la que estariem parlant seria probablement encara la dels tribunals de eclesiastics!

Editorial d’ EL TEMPS

Divendres, març 19th, 2010

fotomuvim Desprès de l’article     “Alguna cosa  es mou al País valencià, ensplau reproduir, pel seu interès, l’editorial del setmanari valencià El Temps del proppassat 16 de març titulatRomà de la Calle:

“La dimissiódel directordel Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) Romà de la Calle, és un símptoma del nivell de deteriorament democràtic a que ha arribat un dels actors pricipals de la política valenciana, elPP. Ja no es tracta del paper d’aquesta formació en cassos de corrupció, de gestió depredadora del territori, de l’atac a qualevol aspecte que faci referència a la cultura del país en el sentit àmpli i obert, més enllà des estereotips reduccionistes folklòrics, sinó que la magnitud de la devastació ha ultrapassat de llarg elslímits  imaginablesdel respecte a les mínimes bases democràtiques. I aquesta degradació democràtica té l’epicentremolt especialment en el PP de la ciutat deValència. El cas del MuVIM , dependent de la Diputació de València, és un cas dels molts que omplen una llarga llista de despropòsits i agressions a la llibertat.

Només cal recordar les acusacions d’una coordinadoradel PP valencià als actorsque es manifestaven contra la supressió del circuit Teatral:  “Mosseguen la mà que els dona enjar”· O l’estirabot, d’una grolleria inigualable   del vice president tercer valencià, Juan Cotino,sob re Mònica Oltra d:’Iniciativa Valenciana: “Si fora pare em faria vergonya tenir unafilla com vós, però com que possiblement no el conèixeu…” Una frase que a més d’impresentable, feia servir informació privada de quan ell era a la ConselleriaBenestar Social i ella va adoptar dos fills d’Etiòpia. O quan, el president Francisco Camps, a les Corts, digué exaltat al portaveu del PSV-PSOE Àngel Luna: “ Us encantaria agafar u nacamioneta, venir de matinada a ma casa, i que al matí jo apareguera en una cuneta bocaterrosa” O quan el president del PP provincial de la Diputació de València, AlfonsoRus, va etztibar que “els professors que diuen `aleshores’ i `gairebe’ són uns `gilipolles’ . Rematem-los!”La llista  ja és inacabable.

El cas és que la dimissió de Romà de la Calle és  el símptoma d’un ordre visceral contra els valors democràtics de bona part del PP valencià. Que ha perdut el món de vista i que, com més va, menys espai deixa per a la política, per a l’ideologia, per a la democràcia, i més atia l’odi sectàri que justifica qualsevol barbaritat. Una fe sectària que repel·lèix qualsevol moderació posible. Això hauria de fer reflexionar molt aquells sectors valencians que fins avui han considerat que la seva moderació política podria coexistir en una formació com el PP. La modernitat, el progrès i el desenvolupament del País Valencià, ni que sigui  des de les tesis del centre i de la dreta, no pot estar a les mans de la gent que, dia en dia engreixa aquesta llista de disbarats.

Rèquiem pel federalisme

Dimarts, març 16th, 2010

El periodista David Miró escriu a El Periódico un article amb un titular molt significatiu: “Rèquiem pel federalisdisme”.

Entre altres evidències hipodem llegir “El decès del federalisme és un secret de domini públic.

En el nou paradig ma que es gesta entre Catalunya i Espanya en que ja no té lloc un esquema de relació reglada, transaccionada i aceptada per les dues parts. No un  nou mecanisme  de convivè ncia satisfactori en suma,  sinó la conllevància orteguiana. L’àrraconament del federalisme, d’aquell projecte que des de Catalunya intentava construir un Estat compost i plurinacional, és potser el fet més important de la política catalana dels últims decennnis., encara més, si és que és posible, que la  la irrupción de l’independentismeque sempre estava allí. Fa uns quanta anys encara era possible parlar de reformar la Constitució per adequar la funció del Senat al repartiment del poder territorial. D’aplicar el bilingüismo a les instyitucions de l’Estat. Ara, des de Catalunya, ningú diu ni piu perquè se sap que si s’enceta el  melò  constitucional serà en direcció contrària.

A Catalunya, a més d’una doctrina política, el federalisme va servir també a algunes forces d’esquerra per integrar en el catalanisme  els conti gents d’immigrants d’altres parts d’Espanya, principalment elPSUC i el PSC.

Avui,  al PSC els vells federalistes, identificats com l’ala catalanista, s’han mudat en bilafederalistes, és a dir, plantegen una relació amb Espanya sota el prisme d’una correlació de forces. La reclamació d’un grup parlamentari als anys 90 es feia en nom del federalisme. Avui això ja no és Així. És per aquest motiu, sense que serveixi de precedent  pot se que estiguin passant coses importants en aquest partit mare que és el PSC. La desaparició del federalisme ha deixat òrfen a una part de la societat que se sentia còmoda en una formulació teòrica que permetia conjugar la perfecció de la doble nacionalitat. Assistim en aquests moments a un lent procès de recol·locació, en que els extrem s, espanyolisme versus independentisme es reforçaran. Però no tan sols en les seves marques electorals, sinó dins del PSC, el primer,  i dins de CiU el segon. En tot cas la seqüela més important de la derrota del somni federal és que pot acabar amb la ficció d’un sol poble”

alguna cosa es mou al País Valencià

Dilluns, març 15th, 2010

0muvim

La Diputació  de València governada pel Partit Popular ha censurat  una exposició de fotografies  “Fragments d’un any.2009” al

Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (Muvim).

El Director del museu, Román de la Calle ha presentat la dimissió com a protesta per la cen sura.

com a suport i solidaritat amb Román de la calle,centenars de persones es van concentrar davant les portes del museu.

És evident que alguna cosa es mou al País Valencià. Les esquerres i el valencianisme polític participen del moviment. tanmateixtrobem a faltar que no visualitzin prou que hi participen plegats

País Valencià

Dimarts, març 9th, 2010

peno-jaume-iCircumstàncies  personalsde salut  m’han permès apreciar laqualitat de la medicina valenciana i en particular de l’equip de cardiologia de l’Hospital Clínic de València. El govern del PartitPopular, empastifat amb els Correa i “Bigotes”  solamentestà  per la labor de construir circuits automobilístics a travésla ciutat,  derribar barris històricsentranyablescom el Cabanyal i obrir gransavingudes com es feia al segle XIX. Però els equips professionals -en particular mèdics-sortosament van  per un altre cmí i estan a l‘alçada dels millors.

Una altra agradable sorpresa  que he tingutdonat el panorama   lingüístic de la capital del país, ha estat poder  escoltar una jove de l’equip mèdic adreçar-se a mi en un correctíssim i elegantvalencià .

Desprèsde tants anys de dictadura, molta gent nova poder superar les circumstàncies del franquisme i es va passar alcastellà. Era el seu dret. El que ala transiciódemocràticaja no va ser el dret de la nova dreta  fou que  en un reflexe d’autodefensa  ataqués la llengua que compartim amb Catalunya i  aquells que sempre l’havien defensat i s’hi havien mantingut fidels.   La jovedoctora però és de la joventut queha sabut resistir, restar fidel a la seua llengua, cultivar-la i parlar-la amb naturalitat i gran correcció en contra dels esfoços en sentit contrari del Partit Popular al poder.

Ha arrribat l’hora que els valencians  retrobem la nostra auto-estima com, ha ha  arribat l’  hora d’acabaramb tantes aberracions que la dreta espanyolista ens ha imposat en nom d’un valencianisme desnaturatilzat. Entre aquestes aberracions cal senya lar el contra sentit de vore pels carrers de les  ciutats valencianes,per ordre dels estamentslegals i i la pressiód’escamots no no tan legals,que junt amb les senyeres oficials, no puguen onejar les quatre barres del rei En Jaume!

dues opinions

Diumenge, març 7th, 2010

gregorio_peces_barba2 Gregorio Peces Barba(ponent del  Constitucional: “Catalunya és una nació per drets culturals i lingüístics. No és una nació sobirana però és una nació.


Antoni Castells2 Antoni CastelllsConseller d’Economia: “Hi ha la necessitat que tots els partits catalans -també el PSC- tinguin “veu pròpia” al Congrès dels Diputats”.

immigració

Dimecres, març 3rd, 2010

immigracióEl País del 2 /3/2010 publica  un article de Josep Ramoneda sobre la immigració :Vivir juntos, que us invitem a llegir i del qual reproduim ací mateix uns paragrafs significatius:

…”los inmigrantes piden reconocimiento, que es el punto de partida mínimo para poder hablar de convivencia. Por eso son tan nefastas expresiones como “En Cataluña no cabemos todos”, que vuelven cada vez que se acercan unas elecciones. Una palabra inclusiva -todos, los que estamos aquí- se convierte en exclusiva -algunos sobran. ¿Quiénes sobran? Aquellos a los que se niega el reconocimiento.

Hay que acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen igual reconocimiento

La principal tarea de las sociedades actuales es el aprendizaje de vivir juntos gente diferente. Es una saludable necesidad. Necesidad, porque las sociedades homogéneas, que hemos creído que eran las nuestras, contra toda evidencia, ya no regresarán nunca más, ni siquiera como apariencia. Por tanto, hay que aprender vivir en contextos más complejos, en los que, por lo menos, durante el periodo de aprendizaje, se tendrá que negociar permanentemente para defender los espacios de convivencia. Saludable, porque vamos a descubrir que las diferencias son menos grandes de lo que parece, sobre todo si somos capaces de buscar acuerdos en defendernos conjuntamente del mal -utilizando el mecanismo más eficiente contra el abuso de poder, la democracia- en vez de empeñarnos en pelear por el bien. Para ello, lo primero es detectar, conjuntamente, los problemas que nos perjudican a todos. Ésta me parece que es la vía escogida por la alcaldesa de Salt, Iolanda Pineda. Hay dos tipos de políticos: los que dicen lo que tienen que decir y los que dicen lo que creen que la gente quiere oír. Por desgracia, a menudo, ganan éstos porque en política la única evaluación que cuenta son los resultados electorales. Pero, a la larga, se acaba sabiendo quién habló con responsabilidad y quién se corrompió a sí mismo diciendo no lo que creía que tenía que decir, sino lo que pensaba que la gente quería oír.

En el siglo XVI, precisamente coincidiendo en el tiempo con la primera ilustración europea, la de Maquiavelo, Montaigne y La Boètie, para el emperador mogol Akbar de la India, como explica Amartya Sen, “la búsqueda de la razón (en lugar de lo que él llamaba “la tierra fangosa de la tradición”) era el camino para afrontar los problemas de conducta y los retos de construir una sociedad justa”. Hay que empezar a entender que Occidente no tiene el monopolio de la modernidad. Y acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen el mismo reconocimiento.

Salt es un verdadero laboratorio para el aprendizaje de vivir juntos, un pequeño contenedor de todos los problemas del mundo. La alcaldesa de Salt busca que la gente hable. Por ahí se empieza. Por supuesto, al hablar se han producido diferencias y polémicas entre y dentro de los diversos colectivos. El próximo paso es que los jóvenes recién llegados vayan descubriendo que tienen más en común con la gente de su edad que lleva tiempo aquí, que con algunos de sus mayores. Y que se vayan trenzando las relaciones que hacen a una sociedad fuerte: las que no se guían por criterios étnicos o identitarios simples (religión, origen, etc.), sino por las libres opciones personales. Es éste un proceso largo, dificultado obviamente por las circunstancias económicas, en que muchos de los protagonistas se ven el trance del paro. Por eso, es bueno que se vaya construyendo acuerdos con objetivos comunes: por ejemplo, que la delincuencia es un problema para todos, los nuevos y los viejos, como han proclamado estos días algunas asociaciones de inmigrantes. Pero, para ello, es necesaria la reciprocidad: que estemos todos de acuerdo en que la discriminación y el racismo son inaceptables, y que una persona no puede ser interpelada reiteradamente si los únicos indicios que hay contra ella es que es joven y de otro color o de otras facciones. Es un trabajo más laborioso. Pero hay que saber que no todo se resuelve aumentando el número de policías o modificando por enésima vez el código penal, que va camino de convertir a España en el país con la legislación más dura de Occidente. La convivencia no mejora fomentando el odio -señalando la maldad intrínseca de los ilegales- sino comprometiendo a todos, a través del reconocimiento, en las soluciones. Es decir, hablando de problemas sociales, que conciernen a todos, y no de problemas de inmigración que es el modo de señalar de entrada a los culpables, los que sobran, para el que dice que no cabemos todos.”

Dilluns, març 1st, 2010

COMENÇAR LA CASApPER LA TEULADA

cartell referendum independencia2els resultatats de la tercera tanda de consultes sobre la independència no ha assolit els resultats (21% de participació) que els seus promotors esperaven. Davant aquest resultat,el diputat de CiU-per cert  molt discreta aquest cop-, Ramon Tremosa s’ha despenjat amb dues frases  que el menys que es pot dir és que són poc encertades. DiiuTremosa:

1. “Com més integracició econòmica, més desintegració política”. l’obssessió sobre Espanya no permet a aquesta gent veure  que per Europa seria just el contrari del que afirma.”

2. “La independència és la teulada d’un edifici. És un objectiu a llarg termini”.

Home, a bona hora que es reconegui!. No seria més racional començar l’edificipels fonaments i no per la teulada? Per exemple. obtenir el poble catalàconstitucionalment el dret  a decidir, i no entretenint el personal amb simulacres de referendums que sols generen fustra ció?

Però potser que d’això es tracti, d’avant la manca d’un altre discurs, entretenir el personal.