D'un temps, d'un pais

Des de la transició democràtica,   és la segona vegada que la dreta demana a crits la dimissió anticipada d’un cap de govern democràticament elegit. Primer, recordeu,  va ser el famós: “Vayase Señor González!”  d’Aznar.I ara hi tornen amb el “Zapatero dimisión!”

Però aquestes dues no són, que jo sàpiga, les dues úniques vegades. La primera que podem recordar fou després de les elecciones del 1936.  Els díes16 i 23 de febrer se celebraren les terceres eleccions generals, i últimes, de la Segona República EspanyolaLes elecciones donaren el triomf a les esquerres en Catalunya i PaísValencià), amb més del 60% dels diputats elegits i que a l’excepció de Catalunya agrupava la coalició de Front Popular, amb el PSOE, Esquerra (que incluía a la ORGA), Unión Republicana, ERC, PCE, Acció Catalana, POUM, Partit Sindicalista i altres . La reacció-mai tan  ben dit!- no es feu esperar.El 18 de joliol  els militars, Falange i l’Esglesia se sublevaren contra el règim democràtic per instaurar ina dictadura després de tres anys de guerra civil.

Això sí! Aquesta dreta d’avui. digna successora de les forces vencedores,es va comportar durant quaranta anys amb tot el respecte del món. En cap moment se li va passar pel cap, ni que fos de manera respectuosa,cap Vayase Señor Caudillo!”
Amb aquests antecedents, com voleu que aquesta gent vegi favorablement la recuperació a de la Memòria Històrica!

Està clar que la normalitat democràtica no va amb la dreta espanyola i des de sempre.

Fa uns dies,en aquestes mateixes pàgines  titulava un article sobre els partits polítics “Tots no són iguals”.És la tèsis que defensa Miquel Iceta a a les pàgines del  setmanari valencià El Temps.

Els partits nacionalistes  ja voldrien  arribar a sembrar la discòrdia entre el socialisme  català i espanyol; i això per pur tactisme partidista car és evident que tant  a Espanya com a Catalunya els qui sortirien guanyant de l’operació són les forces conservadores d’un costat i l’altre de l’Ebre; i a més, a Espanya guanyaria una força, el PP, recelosa amb les autonomies -segons l’expressió diplomàtica d’Iceta-. L’entrevista d’El Temps l’encapçala el titular “Ara, a Espanya, toca federalisme”. I a la pregunta del setmari: “l’última victòria de Zapatero va ser gràcies als vots obtinguts pel PSC? La resposta d’del vice secretari del PSC és contundent: Són vots que venen precisament per què l’esquerra governi a Espanya. La gent sap que es decideix si governa el PP o el PSOE.”

Tots plegats, afegeix el periodista,  amb CiU, Esquerra i Iniciativa heu votat a les Corts una reforma de la llei del Tribunal  Constitucional i forçar-ne  la renovació. Comptareu amb el suport del PSOE? La resposa d’Iceta és de calaix: “Treballem per aconseguir-ho, perquè sense el suport del PSOE no serà possible. Qualsevol modificació legislativa a l’àmbit estatal necessita el suport d’algú: el del PP és impossible, i per tant l’hem de trobar en el PSOE.A nosaltres ens agrada presentar batalles per guanyar-les, no per perdre-les.

Encara és hora que algú em digui què hem de fer si no és convèncer el PSOE i guanyar batalles(…) Aquí l’objectiu és claríssim: guanyar i que hi hagi la reforma de la llei. I això només ho podem aconseguir amb el PSOE.”

Els arguments d’Iceta són de sentit comú, indispensable en política.Allò que que no diu -ni ell ni altres polí tics- és que la renovació del Tribunal Constitucional és un falç problema; el veritable tema polític que es planteja és siCatalunya pot aceptar la retallada de l’Estatut desprès  d’haver estat votat a Madrid i Catalunya i haver estat referendat.

I el segon tema que s’evoca en el titular de l’entrevista és el  federalisme,real  decentalització del poder polític de l’Estat, sobre el qual el socialisme espanyol fa massa temps que passa de puntetes.

Allò que està clar és que el PSOE demostra poc interès en fer un pas endavant de cara a la constitució d’un Estat Federal. No sé si l’electorat espanyol  n’és conscient i d’acord, però la societat catalana cada vegada està més persuadida que al igual que pel tema dels estatuts, Catalunya haurà de prendre la iniciativa amb els socialistes catalans al capdavant si no es vol que el federalisme solament  sigui una paraula buida als estatuts del PSOE i del PSC.

No és la primera vegada que en parlo però com m’he trobat  amb la fotografia als diaris val la pena de tornar  a parlar-ne.

No és d’estranyar que un president en execici encomani al pintor viu del país més celebre un quadre per a la sala del Consell del Govern. Allò que ja no és tan normal és que el pintor cele bre, en un afany que no qualificaré no trobi res millor com a “genialitat” que plasmar en lletres enormes les inicials del seu “client” i a la  vegada president de la Generalitat. Com tampoc és normal que el president, aleshores encara en execici, consentís deixar penjar el quadre a la sala de ple ns del govern.

I desprès tenim el que tenim. Quan canvia la majoria elnou govern s’ha de reunir en una sala presidida per les lletres es J.P, les iniciales del president honorífic del principal partit de l’oposició! O això, o obligar el nou govern a fer el gest desagradable d’haver de retirar la pintura.

Quan les coses es fan malament mal acaben.

En tenim un altre exemple recent amb el nou Estatut; votat pel Parlament, el Congrès i referendat pel poble català, resulta que pot ser desfigurat per  un Tribunal Constitucional deslegitimat per incomplir la pròpia llei no havent reemplaçat un dels seus components mort ni a quatre amb el mandat expirat.