D'un temps, d'un pais

Extracte de la Declaració institucional del president Montilla

La circumstància de l’exili patern al finalitzar la guerra civil ha fet que hagi hagut de passar mitja vida a França, el país dels enciclopedistes,  país que va acabar de segellar la seva unitat com Estat emparat amb la Proclamació  Universal dels Drets de l’Home i amb la llibertat i emancipació dels seus ciutadans.

I l’altra meitat de la meva vida l’he viscuda a l’Estat l’espanyol,  el país de la Santa Inquisició, el país de l’expulsió dels jueus i dels moriscos, el país dels cops d’Estat i pronunciamientos”, país de la intolerància, que ja hem tingut ocasió de qualificar com el país que ha imposat la seva unitat al crit de “Vivan las cadenas!” i en ple segle XX al de Viva la Muerte!” Un país que es sorprèn  de no haver resolt encar amb aquestes condicions a seva unitat!

Bé, per ser precis, exactament a Espanya mateix no hi he viscut, perquè he tingut la sort de fer-ho a Catalunya, i això ho ha canviat tot, fins al punt que de no haver estat així, probablement m’hagués hagut de retornar  al país on finalment he passat part de la infancia  i l’adolescència fins ben entrat a l’edat d’adult.

A Catalunya he trobat un país socialment  i políticament civilitzat.

Pel meu treball he hagut de viatjar a Madrid “la capital del regne”. I que voleu que us digui, allò és un altre país, Transpua  la història passada i també de la més recent i l’actual . Fins i tot les pintades polítiques ho reflexen i sembla que han acabat de guanyar la guerra civil ahir mateix. Òbviament existeix el Madrid democràtic però el “carrer” .és dels altres, i la premsa; en tot cas, així ho percebeixo jo quan hi vaig. I quan tornes a Barcelona –També pot ser pel fet de la llengua- et trobes com a casa.

Inclús el País Valencià és diferent. Allí també és territori “comanche”. Tinc un amic, nacionalista valencià  que ha vingut a viure -a exiliar-se com diu ell- a a  Barcelona. on té la possibilitat que no té a València ciutat de respirar aires de tolerància i de criar el  fill en la seva pròpia llengua.

Si a Catalunya, a més del pòsit de la Història  que ha forjat una societat amb un tarannà pacífic i civilitzat, li afegim les qualitats naturals d’un paysatge i un climat també ponderats i equilibrats, tenim  motius més que suficients que fan  l’estància  del més agradable.

Compte! No ens malinterpreten! a Catalunya  i a qualsevol país amb les seves mateixes característiques cíviques i democràtiques.

Els hereus polítics dels botxins franquistes es desentenen de les víctimes ara que els seus familiars poden parlar; mentre, uns ciutadans intenten salvar l’honor del seu país.

La lucidesa de Saramago

Denú ncia de Con Bendit sobre la Crisi

És amb aquest mateix titular que Javier Cercas ha escrit a El País un article dels més definitius al meu entendre sobre la nostra guerra civil en resposta a la discrepància sorgida entre Almudena Grandes i Joaquín Leguina per un article Enterrar los muertos que aquest publicà també a El País. Cercas considera  amb els historiadors que han tancat el tema de la guerra, que és impossible equiparar el terror del bàndol franquista amb el terror del bàndol republicà durant la Guerra Civil tal com pretén Leguina al seu article.Com diu Cercas, equiparar l’Espanya lleal amb amb l’Espanya rebel perquè en les dues es van cometre crims, és una aberració similar a equiparar l’Estat democràtic amb ETA perquè l’Estat democràtic creà els GAL. En el mprimer cas, precisa Cercas, el terror durà el temps que el govern legal tardà en reprendre el control de la seva zona i es practicà sense el seu consentiment explícit,  mentre  que en el segon cas durà tota la guerra i fou organitzat per les autoritats com part d’una guerra d’extermini.

Però on Cercas l’encerta totalment en el seu article és quan fa una diferenciació absoluta entre responsabilitat moral (en els dos bàndols es van cometre atrocitats) i  responsabilitat política.

Segons Leguina els dos bandols comparteixen per igual  la destrucció de la democràcia i per tant comparteixen per igual la responsabilitat política de la guerra; a aquesta afirmació Cercas li respon que “si aquesta és la punyetera veritat que ens demana  Leguina que acceptem, li he de dir-li que no l’acceptem perquè  és  una punyetera mentida. I una mentida perillosa en la mesura que afecta el passat recent i també el present”. Car precia Cercas, no estem parlant del passat, sinó de la relació del present amb el passat, és a dir el fonament històric del nostre sistema democràtic.Cercas pensa que la dreta  esta atrapada en un malentès en el que creu que se li exigeix, que a més de reconèixer que els seus estaven políticament equivocats, que tots eren  moralment abjects. I no és així pensa Cercas, i l’únic que se li ha d’exigir a la dreta  és que en aquest cas distingeixi entre moral i política i que sense treure necessàriament la raó moral als delseus avantpassats, els hi tregui la raó política.

Del al seu oncle falangista que va morir al front, Cercas no sap si fou un heroi com creu la seva mare -un  heroi moral s’entén- però el cert és que ell mai s’ha avergonyit del seu oncle; ara bé, escriu l’escriptor, “estoy seguro que políticamente fue un villano. Esta es la verdad, la puñetera  verdad”.

Comparteixo les idees de  Cercas exposades al seu article, sobretot la sprecisió aclaridora que fa entre responsabilitrat moral i responsabilitat política.

Ara bé, entenc que comet un petit error, el de  de prestar-li a la dreta actual els seus propis sentiments. La dreta actual no comet l’absurditat de declarar-se franquista desprès de la mort de Franco; tanmateixla única cosa que li interessa a la nostra dreta actual és continuar defensant els mateixos principis polítics i religiosos del franquisme; i, més que salvaguardar la raó moral de ningú volen salvar aquesta raó política que si les circumstàncies ho permetessin,  intententarien, no sé si de la mateixa manera brutal.limplantar de nou.

Mariano Rajoy i Maria Dolores de Cospedal, l’un somiant amb la La Moncloa i l’altra candidata a la presidència de Castilla La Mancha que disputa al socialista  José Maria  Barreda, han assistit des d’un balcó a la processó del Corpus en Toledo, la primera des de que la ministra Chacon ha provat el nou reglament d’honors militars, més en acord amb un Estat aconfessional. Barreda –com no- encapçalà el recorregut de la processó que durà més de tres hores. Els dos dirigents de la dreta no solament van manifestar el seu desacord amb el nou reglament sinó que han tingut la indelicadesa d’aprofitar la processó  per fer campanya electoral parlant dels parats i dels pensionistes “agredits pel govern”. Per la seva a part l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez aprofità també l’ocasió per demanar al públic unir-se a la defensa de la vida. Òbviament no es tractava d’oposar-se a la pena de mort i encara menys quan en un país democràtic com els Estats Units, a la repugnància de la pena s’afegeix la discriminació per raó d’orígen, ser pobre, de raça, ser negre o hispà. No! es tractava de la interrupció de l’embaràs.

Si els representants de la dreta i l’arquebisbe poden barrejar vulgarment el cos de crist amb la política del dia a dia, la interrupció de l’embaràs, l’execució de l’himne de “la pàtria”, la presentació d’armes per part de soldats, i qui sap quantes coses més  estranyes al sentiment religiós i en nom d’una fe  que pocs continuen observant però que  han après a disfressar amb paraules sàvies com cultura i tradició.

Si com dèim, aquesta gent no té inconvenient  en barrejar tota espècie d’ ingredients per tal de continuar ocupant el terreny i mantenir la seva dominació ancestral, jo tampoc en veig cap, a part la repugnància d’ utilitzar les mateixes armes que ells, aprofitar aquest article sobre la processó del Corpus per parlar de la impunitat de la pederastia en el si d’una Església que pretén parlar en nom de l’absolut.

I si amb la meva actitud ofenc algú –que per desgràcia serà el més sincer amb les seves creences- li demano mil excuses.

De la mateixa manera que el PSOE mimetitza sovint el Partit Popular pel que fa  a la imatge d’una  Espanya del passat allunyada cada vegada més  d’un Estat federal que reconegui  el pluralisme lingüístic i nacional existent, estem assistint  als municipis catalans a un apropament de militants del PSC a les tesis de Convergència, del PP i de la plataforma per Catalunya  del racista i xenòfob Josep Anglada.

Desprès de Lleida, la primera ciutat a  prohibir a les seves dependències municipals del burka i del niqab, ara veiem com es sumen  ciutats com Cervera, T àrrega,  Tarragona, Reus, El Vendrell i Cunit,  l’alcaldessa de la qual, la senadora Judith Alberich té la intenció d’ de portar el tema al Senat.

I això ve per l’abandó dels  propis principis. Que algunes tesis de caràcter econòmic s’hagin anat quedant pel camí no és excusa per abandonar ara els principis humanitaris que sempre han caracteritzat l’esquerra. Cal felicitar-se que des de la direcció del PSC i la presidència de la Generalitat s’hagi donat un cop d’atenció a aquesta deriva que constatem. Sí! Espanya històricament és tradicionalista i catòlica i quan ha volgut deixar de ser-ho –la darrera vegada  fa setanta anys- l’exercit es va aixecar militarment. Però Catalunya té una altra visió d’ella mateix i del món. Si aquesta inversió de papers es produís, aleshores si que podríem dir que Franco  i els quaranta anys de dictadura hauríen guanyat la partida!

El PP  com és lògic s’ha sumat al discurs xenòfob de la plataforma per Catalunya, CiU, com sempre, tira la pedra i amaga el braç. Els únics grups del parlament català que es mantenen ferms amb els seus principis són ERC i els ecosocialistes d’Iniciativa. El PSC ha de seguir la seva direcció i no caure localment per por a perdre vots, a la trampa  dels seus adversaris polítics.