D'un temps, d'un pais

Un catalanista militant socialista de la primera hora ha dit que el darrer congrés li havia deixat un gust agre-dolç. Per la nostra part considerem que els resultats són lògics i són l’expressió de la majoria que ha governat el PSC des del congrés de Sitges de 1994 i l’ha tutelat fins el el XIIè congrés. Del que no estem tan segurs és que el pensament de la majoria de la jove militància actual sigui conscient que el PSC estigui supeditat -més de federat- al socialisme espanyol que és la percepció que en té l’opinió pública catalana, un tema que no crec que hagi estat objecte de debat entre militants, entretenint la confusió entre federalisme i supeditació.  Una   supeditació que ha arribat fins acabar amb un president de la Generalitat com el president Maragall,  i consentint ser menystingut el seu successor, el president Montilla.

Hi ha un altre factor tant o més important però, que també explica  els resultats del darrer Congrés i és la passivitat junt amb la desunió del sector catalanista.

Sí!  Hi ha dues ànimes al PSC! La militància i els estatuts del partit són catalanistes; no estem convençuts però que la majoria de l’executiva, en tot cas el que se’n diu el nucli dur ho hagi estat, és a dir que hagi fet passar, en totes circumstàncies, l’interès general del PSC i dels catalans per davant de l’interès dels dirigents del PSOE, i això, inclús com hem vist, durant el temps en que es governava la Generalitat. I, amb raó o sense, repetim, és la percepció que en té la premsa i l’opinió pública catalana.

El Congrés i el nou primer secretari Pere Navarro han tingut l’habilitat  d’incorporar a la nova executiva els dos candidats a primer secretari, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, salvant d’aquesta manera una impressió d’unitat. No cal haver fet ciències polítiques per saber que de no haver estat així, ara ja haurien sortit veus més autoritzades fent questa crida a la unitat dels líders catalanistes que considerem necessari  llençar des d’aquí. Tanmateix els dirigents polítics tenen un sentit de la responsabilitat que els simples militants o ciutadans no cal que tinguin, el sentit de la responsabilitat d’haver de mantenir-se per continuar amb la possibilitat de canviar la situació.

No ens consta  que Joan Ignasi Elena, contràriament a Àngel Ros, es vulgui presentar a les presidencials, però tant l’un com l’altre sabran si per arribar als objectius que persegueixen val més estar fora d’una executiva que dintre amb franca minoria.

Perquè  pensem que ha arribat el moment de parlar clar i de posar sobre la taula la unitat del sector catalanista del PSC, una unitat que no s’ha donat mai a l’excepció dels primers anys de la fundació del partit !

Mentre no quedi clar per la ciutadania i garantida l’autonomia del PSC, o dit més cruament  mentre  el PSC no deixi d’estar  supeditat sense veu ni vot “al gran partit germà” a través d’un federalisme inexistent, i continuï tenint el cor a Catalunya i els peus a Madrid –o a l’inrevés, dona igual- no cal esperar avançar ni recuperar la centralitat a Catalunya. I si no es recupera l’autonomia  per por a perdre vots a Espanya, es continuarà la farsa del fals federalisme i es confirmarà  que la concepció de l’Estat que té el PSOE no és ni federal, ni plurinacional ni plurilingüe, ni laica, sinó la d’una Espanya unitària i tradicional com la del mateix Partit Popular i la d’alguns barons, tal com acaba de deixar entendre el candidat a primer secretari del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba. Per no parlar de l’inventor del “cafè para todos”, Alfonso Guerra autor interessat del confusionisme, que ara es despenja que un membre d’un altre partit  com Carme Chacón no pot ser primer secretari del PSOE. No sé com es pot qualificar l’ actitud de Guerra, barra, provocació ou burla davant un PSC sotmès!

Un PSC que es debat en un mar de confusió. Defensa la seva afiliació al Partit Socialista Europeu però no reivindica tenir grup propi a les Corts espanyoles i prefereix deixar la representació dels catalans als conservadors. Es declara, junt amb els partits catalanistes i nacionalistes, partidari del català a Europa sense exigir però,   tots plegats, que es pugui parlar a les Cambres espanyoles en les diferents llengües de l’Estat. Per si fora poc, el PSC regala als conservadors “el “dret a decidir” que solament serveix, cal reconèixer, a  fer volar coloms si abans no es fixa com objectiu el canvi de la llei per poder organitzar un referèndum vinculant a nivell d’una autonomia i no una simple consulta popular”.  Amb tantes contradiccions la política és xauxa i la ciutadania s’ha allunyat de la política i dels polítics perquè ha acabat per descobrir tots els trucs i està farta de tantes contradiccions i incongruïtats.

Ara, que tant el PSOE com el PSC han tocat fons ha arribat el moment de parlar clar i de posar sobre la taula la necessària unitat del sector catalanista del PSC i retrobar com a partit, de cara a la ciutadania una certa coherència.

.  Fem aquesta crida començant per l’Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, continuant per la corrent de Nou Cicle encapçalada per Raimon Obiols i continuant per Atoni Castells , Jordi Hereu, Quim Nadal i pels exclosos del darrer Congrés, Montserrat Tura, Ernest Maragall i Marina Geli.

Alguns diran que en temps de crisi i amb el que ens està caient hi ha temes més urgents. És cert, però aquí  obriríem un altre capítol , la covardia dels governants  de tots els Estats preferint la facilitat d’endeutar els seus països abans de tenir el coratge d’afrontar impostos sempre impopulars; però això ho deixarem per una a altra ocasió.

Com ha escrit l’amic Enric  Benages,  per resoldre la crisi  no cal un Partit socialista espanyol ni català, en cal un d’internacional, europeu per no anar massa lluny…

Ara limitarem el nostre camp d’acció, intentant que el PSC pugui ser percebut per l’opinió catalana com el que ha de ser, un partit socialista català  amb total autonomia, federat per començar, amb el partit socialista de l’Estat espanyol.

Probablement ja coneixeu les paraules des d’Atenes de l’ helenista Pedro Oalla resident a Grècia des de fa uns anys. En el video que reproduim  ens explica de manera entenedora el mecanisme de la crisi d’on es dededueix que si el primer món va colonitzar el tercer, en l’actualitat, el primer món, el nostre, està sent colonitzat pel sistema financer a través l’arma terrible de l’endeutament, fent profètiques les paraules de John Kenneth Galbraith: ” En els temps que corren s’estan desdibuixant les fronteres entre economia i delinquència”. Us invitem a escoltar el video de Pedro Oalla.

Confiava que el recent Congrés del PSC, el qual és presentava amb la voluntat manifesta de tothom d’apostar per la renovació, marqués a la nova direcció un full de ruta precís a través de resolucions concretes.

Hi havia dues línies d’actuació necessàries: una, l’obertura del partit a l’exterior i la llibertat interna de la militància, i l’altra, l’autonomia del PSC envers el PSOE.Pel primer punt, el clamor era massa gran i els beneficiaris directament els militants per haver pogut ser obviat, i s’han obtingut resultats, el vot secret dels càrrecs i les primàries presidencials obertes a la ciutadania. Això no posa en entredit l’hegemonia  de la majoria sortint que continua. Ara bé  donat que els delegats eren els que eren, ells i el nou primer  secretari  han preferit les cares noves -les seves- a la substància, i han deixat fora gent com Montserrat Tura o l’Ernest Maragall . Els canvis o millor dit l’absència de canvis es notarà- malauradament a les urnes- solament en el temps. Com diu Josep Ramoneda a El País: “No s’ha visualitzat per res l’existència d’un nucli renovador. Ramoneda no el cita, però cal esuposar que es refereix també a ‘Nou Cicle, corrent interna  que ha demostrat comportar-se durant tots aquests darrers anys amb una lleialtat admirable  i que és la única veu que canalitzava entre congressos les inquietuds, tot i no  disposar tanmateix que de mitjans limitats.

Però si d’alguna cosa ha mancat a un partit d’esquerres com el PSC durant les últimes èpoques és una voluntat de formació en el sentit d’una pedagogia dirigida a la militància i a la societat. I els resultats han estat brutals: una part de l’electorat natural del partit se’n ha anat  a CiU, (als “defensors de casa”) i una altra part al xovinisme racista del PP. I amb aquesta mancança flagrant de pedagogia és molt significatiu que s’hagi triat per presidir una fundació com La Campalans una intel·ligència com la de Miquel Iceta que de partit en sap molt- a un tarannà obert i didàctic com  podria ser el de Raimón Obiols.

La segona línia, la de l’autonomia envers el PSOE, després del congrés, aquesta brilla per la seva absència. Haver de precisar  que es podrà discrepar del PSOE (ah! Que no es podia discrepar?) és tant o més ridicul que Mas declarant davant notari que no pactaria amb el PP.  Fa un temps ja es va fer també el ridícul regalant  a CiU el dret a decidir, un dret que no exclou òbviament l’opció del federalisme. I un altre ridícul espantós o contradicció es produeix al admetre  que el PSC és prou grandet per anar sol a Europa, encara que la resolució solament indica tímidament que “Treballarem per esdevenir membres de ple dret del PSE”,el Partit Socialista Europeu ) mentre que a “casa”, a l’Estat espanyol, no pot anar sol si no va de la mà del PSOE. I això, quan el grup propi al Congrés seria, per a dos partits que tenen als seus estatuts el federalisme, un primer pas oficial, petit però un primer pas, justament cap al federalisme.  En aquest cas s’ha preferit per continuar deixant la representació exclusiva dels catalans a Madrid a la dreta conservadora de CiU, demostrant obertament que els interessos del PSOE assen davant dels del PSC. (encara riuen els Guerra, Bono i Ibarra). S’ha preferit deixar el federalisme sense defensor i fer-ne una paraula tan buida, com la paraula sobiranisme de CiU.

Davant tanta incoherència i contradiccions gens gratuïtes he pensat “laisser tomber” com diuen els francesos. Però són massa anys per fer-ho i em dono una altra oportunitat: Em dono a mi mateix, com es dona als governs, cent dies, abans de prendre una decisió definitiva i amb el desig poc probable que mentre, els esdeveniments m’hauran tret la raó. Però és que m’ha passat el temps de que em vulguin fer creure, com diuen al meu poble, “que un burro vola” .