Gregorio Peces Barba(ponent del Constitucional: “Catalunya és una nació per drets culturals i lingüístics. No és una nació sobirana però és una nació.
Antoni CastelllsConseller d’Economia: “Hi ha la necessitat que tots els partits catalans -també el PSC- tinguin “veu pròpia” al Congrès dels Diputats”.
El País del 2 /3/2010 publica un article de Josep Ramoneda sobre la immigració :Vivir juntos, que us invitem a llegir i del qual reproduim ací mateix uns paragrafs significatius:
…”los inmigrantes piden reconocimiento, que es el punto de partida mínimo para poder hablar de convivencia. Por eso son tan nefastas expresiones como “En Cataluña no cabemos todos”, que vuelven cada vez que se acercan unas elecciones. Una palabra inclusiva -todos, los que estamos aquí- se convierte en exclusiva -algunos sobran. ¿Quiénes sobran? Aquellos a los que se niega el reconocimiento.
Hay que acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen igual reconocimiento
La principal tarea de las sociedades actuales es el aprendizaje de vivir juntos gente diferente. Es una saludable necesidad. Necesidad, porque las sociedades homogéneas, que hemos creído que eran las nuestras, contra toda evidencia, ya no regresarán nunca más, ni siquiera como apariencia. Por tanto, hay que aprender vivir en contextos más complejos, en los que, por lo menos, durante el periodo de aprendizaje, se tendrá que negociar permanentemente para defender los espacios de convivencia. Saludable, porque vamos a descubrir que las diferencias son menos grandes de lo que parece, sobre todo si somos capaces de buscar acuerdos en defendernos conjuntamente del mal -utilizando el mecanismo más eficiente contra el abuso de poder, la democracia- en vez de empeñarnos en pelear por el bien. Para ello, lo primero es detectar, conjuntamente, los problemas que nos perjudican a todos. Ésta me parece que es la vía escogida por la alcaldesa de Salt, Iolanda Pineda. Hay dos tipos de políticos: los que dicen lo que tienen que decir y los que dicen lo que creen que la gente quiere oír. Por desgracia, a menudo, ganan éstos porque en política la única evaluación que cuenta son los resultados electorales. Pero, a la larga, se acaba sabiendo quién habló con responsabilidad y quién se corrompió a sí mismo diciendo no lo que creía que tenía que decir, sino lo que pensaba que la gente quería oír.
En el siglo XVI, precisamente coincidiendo en el tiempo con la primera ilustración europea, la de Maquiavelo, Montaigne y La Boètie, para el emperador mogol Akbar de la India, como explica Amartya Sen, “la búsqueda de la razón (en lugar de lo que él llamaba “la tierra fangosa de la tradición”) era el camino para afrontar los problemas de conducta y los retos de construir una sociedad justa”. Hay que empezar a entender que Occidente no tiene el monopolio de la modernidad. Y acabar con el tópico que habita en el sustrato del “no cabemos todos”: no todos merecen el mismo reconocimiento.
Salt es un verdadero laboratorio para el aprendizaje de vivir juntos, un pequeño contenedor de todos los problemas del mundo. La alcaldesa de Salt busca que la gente hable. Por ahí se empieza. Por supuesto, al hablar se han producido diferencias y polémicas entre y dentro de los diversos colectivos. El próximo paso es que los jóvenes recién llegados vayan descubriendo que tienen más en común con la gente de su edad que lleva tiempo aquí, que con algunos de sus mayores. Y que se vayan trenzando las relaciones que hacen a una sociedad fuerte: las que no se guían por criterios étnicos o identitarios simples (religión, origen, etc.), sino por las libres opciones personales. Es éste un proceso largo, dificultado obviamente por las circunstancias económicas, en que muchos de los protagonistas se ven el trance del paro. Por eso, es bueno que se vaya construyendo acuerdos con objetivos comunes: por ejemplo, que la delincuencia es un problema para todos, los nuevos y los viejos, como han proclamado estos días algunas asociaciones de inmigrantes. Pero, para ello, es necesaria la reciprocidad: que estemos todos de acuerdo en que la discriminación y el racismo son inaceptables, y que una persona no puede ser interpelada reiteradamente si los únicos indicios que hay contra ella es que es joven y de otro color o de otras facciones. Es un trabajo más laborioso. Pero hay que saber que no todo se resuelve aumentando el número de policías o modificando por enésima vez el código penal, que va camino de convertir a España en el país con la legislación más dura de Occidente. La convivencia no mejora fomentando el odio -señalando la maldad intrínseca de los ilegales- sino comprometiendo a todos, a través del reconocimiento, en las soluciones. Es decir, hablando de problemas sociales, que conciernen a todos, y no de problemas de inmigración que es el modo de señalar de entrada a los culpables, los que sobran, para el que dice que no cabemos todos.”
COMENÇAR LA CASApPER LA TEULADA
els resultatats de la tercera tanda de consultes sobre la independència no ha assolit els resultats (21% de participació) que els seus promotors esperaven. Davant aquest resultat,el diputat de CiU-per cert molt discreta aquest cop-, Ramon Tremosa s’ha despenjat amb dues frases que el menys que es pot dir és que són poc encertades. DiiuTremosa:
1. “Com més integracició econòmica, més desintegració política”. l’obssessió sobre Espanya no permet a aquesta gent veure que per Europa seria just el contrari del que afirma.”
2. “La independència és la teulada d’un edifici. És un objectiu a llarg termini”.
Home, a bona hora que es reconegui!. No seria més racional començar l’edificipels fonaments i no per la teulada? Per exemple. obtenir el poble catalàconstitucionalment el dret a decidir, i no entretenint el personal amb simulacres de referendums que sols generen fustra ció?
Però potser que d’això es tracti, d’avant la manca d’un altre discurs, entretenir el personal.
El dissabte passat a València fou un dia que va matisar el pessimisme que s’imposa al meu optimisme natural quan observo la situació del país.
Primer va ser la manifestació contra la corrupció. Hi vaig anar amb el convenciment que seriem quatre gats. Mai havia tingut l’ocasió d’anar a una manifestació a la ciutat de València. Per descomptat a moltes a París i a Barcelona. I per ser la primera, la sorpresa va ser “majúscula” pel nombre i per la diversitat dels manifestants: una barreja generacional que feia plaer de veure. Allò era poble, poble! Allí vaig trobar el meu amic Miquel del Bloc i vam fer el recorregut fins on vaig poder junts. I sobretot el que més em va sorprendre agradablement fou el comportament dels partits i sindicats que van donar suport a la manifestació, una manifestació convocada a través Internet per una plataforma ciutadana, Col·lectiu contra la Corrupció. Doncs contràriament al que sol passar a Barcelona -inclús quan no són els partits els convocadors- els líders de les formacions polítiques no hi anaven al davant sostenint la pancarta amb l’eslògan políticament correcte i mostrant les seves cares conegudes plenes de satisfacció. Anaven barrejats entre la gent i la manifestació estava encapçalada per una alegre xaranga. I per sobre la marea humana rivalitzaven les pancartes i eslògans enginyosos i personals dels manifestants. I l’èxit de convocatòria té encara més mèrit quan al matí vaig estar buscant l’hora de la manifestació a El País i al Levante-EMV i no la vaig trobar enlloc, ni tampoc que hi havia manifestació; solament una línia a El País, al mig d’un article de tota una pàgina parlant de la portaveu del Consell del Govern valencià. Per cert el PP ha qualificat l’acte de radical catalanista i ha criticat el PSPV per haver-li donat suport.
I la segona manifestació que ens hauria de fer pujar l’autoestima als valencians -que tanta falta fa a alguns; si no en mancaren tant no tindrien la catalanofòbia aguda que pateixen- és el lliurament dels XXXVIII Premis Octubre als que vaig assistir tot just acabada la manifestació contra la corrupció; un acte normal en un país anormal, on no hi havia el menor representant del Govern ni de la ciutat de València com hi hauria en qualsevol país normal encara que estiguessin a les antípodes del pensament dels amfitrions. Pel nivell de l’acte, pel que s’hi va dir i per la forma de dir-ho, tot dignificava el país. Tanmateix el seu contingut estava a tants anys llum -per ara- del pensament mitjà de la societat valenciana que mentre assistia a l’acte no podia deixar de pensar: aquí sobrem tots els convençuts que estem aquí. Aquí estem vivint com diuen els francesos en vase clos, en “circuit tancat” o en una espècie d’exili interior. Els Octubre i molts actes més, valencianistes, haurien de ser com els cinemes d’antany, en sessió permanent i que anessin passant per grups de la capacitat del recinte, la població de tots i cada un dels pobles valencians.
Què això no és factible? Doncs s’hauran d’inventar altres coses més! I esperar que el PSPV comprengui que el “seguidisme” al PP no porta enlloc i que depèn d’ell de poder tornar a governar. Perquè si tota la gent d’esquerres potser no sigui valencianista, al País Valencià tota la gent valencianista és d’esquerres; els de dreta valencians ni són ni seran mai valencianistes; a molt estirar, diran estimar la millor terreta del món, com ho estan fent, al mateix temps que menyspreen i maltracten la seva llengua, i no fan res per promocionar-la ni dins ni fora del país.
En el molt oportú editorial de L’HORA-Nou Cicle, podem llegir: “Necessitem dels partits la màxima contundència en la lluita contra la corrupció. Que facin política i no electoralisme. Que obrin, facin transparents i revitalitzin les seves organitzacions.”
Desenvolupem el tema aplicant la teoria a un cas pràctic.
La corrupció és un fenomen transversal. Tots ho sabem i carregar les tintes sobre els altres com ho intenten fer sistemàticament i de manera mimètica CiU i el PP és simplement ridícul. Però no m’interessen els altres, m’interessen els “meus”, m’interessa l’esquerra i en el cas actual, el PSC i l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz, sigui o no culpable.
Les esquerres sempre han tingut un complex envers els cadells de famílies ben estants i inclús de l’antic règim, que no sabria qualificar. Sembla que quedin meravellades i que no se’n avinguin de poder comptar a les seves files representants de tan il·lustres descendències. Compte! No estic vetant ningú i són immensament més els “trànsfugues de classe” dignes que els indesitjables. Aquesta no és la qüestió.
La qüestió és que no es tracta de canviar solament de “dintre”; al meu entendre l’adhesió, per ser sincera, s’ha de produir també a “fora”. M’explico: no és suficient declarar-se d’esquerres i guardar, sobretot exercint un càrrec públic, totes les formes de vida de la dreta més clàssica amb el gust pel luxe inclòs. I quan això passa és un senyal que hauria d’alertar una organització d’esquerres. I en lloc de posar a prova el nou adherent fent-lo militar a la base, succeeix tot el contrari, el fan pujar com l’escuma.
Entenent-nos; no és que el senyor Muñoz no pugui viure a Pedralbes, és que si viu a Pedralbes, no pot ser alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Tan difícil és entendre això? Que li agradés passar pel camp de golf abans d’incorporar-se a “l’oficina” no és que sigui molt recomanable per un polític d’esquerres però pitjors coses s’han vist. Que baixi però al treball amb el seu cotxe particular de gran luxe, i el deixi a les portes de la ciutat de la qual és alcalde i on el va a buscar un cotxe municipal perquè no s’atreveix a arribar amb el seu fins al despatx, sembla de guió de comèdia del temps del franquisme.
I no em val l’argument de que aquestes figures treuen majories absolutes. Aquests personatges, com sumen els vots dels seus semblants, per poc que n’arrastrin una part del partit que els presenta, ja surten els comptes. L’ex alcalde de Sabadell Antoni Farrés devia beneficiar-se del mateix fenomen, però Antoni Farrés és tot un altre cas, és l’oposat del que ens ocupa, era autènticament d’esquerres, com hem definit, per “dins” i per “fora”.
Està arribant el temps en que s’esgoten les paraules. Falten gestos per no dir actes. A quan les llistes obertes? Estic convençut que un Bartomeu Muñoz, de no presentar-lo un partit -i sense saber el que avui sabem- pocs vots del seu actual partit recolliria. És a dir que les sigles dels partits, indispensables a la sortida del franquisme i sempre necessàries, poden arribar a distorsionar avui en dia, la representació popular i a desenganyar l’electorat; i això és a la llarga negatiu per la democràcia encara que les organitzacions, momentàniament, en treguin un aparent benefici.
Aquestes paraules pronunciades per Salvador Allende a finals de l’any 1972 a les Nacions Unides són una advertència del que anava a succeir amb el neoliberalisme. Unes paraules de plena actualitat pronunciades molt abans la crisi financera mundial que estem vivint. Cap dirigent mundial gosa parlar amb aquesta sinceritat sobre la realitat política tal com és. Una ma negra fa que aquests tipus de polítics deapareixin tràgicament. Per verificar-ho, només cal repassar la història…
El secretari general dels socialistes de Madrid, Tomás Gómez, considera que Esperanza Aguirre, malgrat el gest d’haver acceptat la sortida del seu grup parlamentari de tres imputats en el cas Gürtel, està “tocada” directament per la trama. I s’indigna, amb raó, que es valori positivament el que considera una habilitat tàctica de la presidenta susceptible de produir-li rèdits polítics. Sobre el fet que això pugui passar creu que de moment el fenomen només s’observa més enllà de les nostres fronteres.
Subscric totalment les seves inquietuds però, malauradament s’equivoca quan diu -per correcció política- que cal mirar més enllà de les nostres fronteres per veure premiar la corrupció. No cal que miri tan lluny -ja que suposo que parla de les fronteres de l’Estat- solament ha d’observar més enllà de les fronteres de la seva Comunidad de Madrid.
Al País Valencià la corrupció, ara per ara, no castiga els seus dirigents, al contrari sembla que els estigui encumbrando que es diu en castellà. La pèrdua (?) dels càrrecs de secretari del PPV i de portaveu del grup parlamentari de Ricardo Costa, i per part de la Justícia, la certificació d’haver mentit públicament el president de la Generalitat Francisco Camps dient que ell “es paga els seus vestits!”[1] no semblen afectar el vot dels valencians. Si a Madrid, on 66% dels ciutadans creu en la corrupció dels seus dirigents, el secretari dels socialistes té por que continuen donant-los suport amb els seus vots, al País Valencià és una certesa i les enquestes senyalen que el PP, no és que guanyarà, és que traurà majoria absoluta!
Com això és humiliant per la dignitat del poble valencià i com a més soc optimista, vull creure que això no passarà. Que els valencians tornem a votar a aquesta colla d’amiguitos del alma no pot passar, i a més -com deia aquell- és impossible. I qui digui que solament és una manifestació voluntarista per part meua segur que… no va gens desencaminat!
El president Montilla ha rebut al Palau de la Generalitat Juan Roig, president de Mercadona, la cadena valenciana de supermercats líder a Espanya.
La reunió ha servit, segons fonts de la firma, per confirmar “l’aposta per Catalunya com a mercat estratègic”. Actualment Mercadona té 144 supermercats a Catalunya amb una plantilla de 8400 persones i la previsió és ampliar-la a 12.400 empleats. Està previst la construcció d’un nou centre en distribució.
I la casualitat ha volgut que aquesta excel·lent notícia sobre el dinamisme valencià en el sector agroalimentari i les bones relacions que haurien d’existir entre el País Valencià i Catalunya, hagi coincidit amb l’anunci de l’imminent tancament del repetidor de televisió que fa arribar la senyal de TV3 a la ciutat de València, la comarca de l’Horta i les parts de les comarques de Camp de Morvedre, Camp de Túria, Foia de Bunyol, Ribera Alta i Baixa.
I aquesta obcecació en voler isolar la societat valenciana de la catalana que xoca manifestament amb el dinamisme de sectors econòmics valencians va en contra dels interessos econòmics i culturals del poble valencià com ho aniria en el cas de voler isolar-se de qualsevol altra societat. La dreta valenciana i els seus dirigents són provincians, en el fons i en les seves manifestacions, són sucursalistes respecte a Madrid i ho comparteixen to -fins les xarxes corruptes! No dubten en ocultar el seu provincianisme al poble, acusant els seus adversaris polítics de sucursalistes però respecte a Catalunya! Ens tenen acostumats en tots els camps a defensar-se atacant; en el de la corrupció, si fa falta, ataquen fins les mateixes institucions de l’Estat. I una part de la societat valenciana ha caigut en la trampa. No hi ha més contradicció i esquizofrènia que la solemnitat amb la qual es reverencia la figura del rei català En Jaume I i aquesta fòbia als seus veïns d’una irracionalitat malaltissa. Una actitud que solament pretén mantenir per part de la dreta valenciana la seva vocació centrípeta pel que fa a Madrid. I quan més castellanitzats estan, més defensors són del dialecto valenciano encara que ni el parlin, i més secessionistes de la llengua són.
Esperem per un temps no massa llunyà el despertar del poble valencià. De moment celebrem l’encontre de l’empresari Juan Roig, president d’una de les firmes més importants d’Espanya en el seu sector, amb el president de la Generalitat de Catalunya.
Un conductor d’autocar, en l’exercici del seu treball i en plenes facultats, té la desgràcia de provocar en un descuit un accident de tràfec, se l’acusa d’homicidi per imprudència i va a la presó. Un estafador del calibre de Felix Millet que confessa la seva culpabilitat en el saqueig al seu profit d’una institució de les més emblemàtiques de Catalunya, i té comptes bancaris en mig món, el jutge el deixa lliure de passejar-se impunement sense fiança pels carrers de Barcelona! En el cas Gürtel a València, el president del Tribunal Superior de Justícia, Juan Luis de la Rúa, era amic (no de l’alma com el bigotes, però quasi) de Francisco Camps. El jutge del cas Millet, què és? D’on surt? Quins són els seus antecedents? Les raons del seu comportament? Misteri.
Diu aquest jutge que amb la llei a la ma, ha de deixar Millet i el seu còmplice en llibertat. Si és així la llei està mal feta. I no és d’estranyar.
Carlos Giménez Villarejo, en un article a El Periódico “I el Poder Judicial?” fa aquest advertiment: “Deu ser veritat que per a certs jutges els imputats i acusats en aquests processos estan, com es diu en acords rellevants de l’ONU, «per sobre de l’abast de la llei»? Si fos veritat, com està acreditat en altres processos, tots, però especialment els responsables polítics i judicials, hauríem d’estar molt preocupats pels límits i riscos de la nostra democràcia”.
La lògica empresarial del cap de la patronal, Gerardo Díaz Ferrán
“¿Tú crees que estamos equivocados los empresarios, el FMI, la OCDE, la Comisión Europea y el comisario Almunia, el Banco de España, el Banco Central Europeo o, incluso, el secretario de Estado de Seguridad Social, cuando reclamamos una reforma laboral?”.
(La companyia aerea que dirigeix el president de la CEOE deu 16 milions a la Seguretat Social)(((8L(
.
La resposta encertada, plena de sentit comú, del líder de l’UGT Cándido Méndez Rodríguez
“¿Estaban acertados el FMI o el Banco de España en sus pronósticos sobre la crisis? ¿Por qué van a estar acertados en otras recetas, cuando en su competencia han cometido un error de bulto y nadie les pide cuentas?”.
Avui, la germana desenvolupa una sèrie d’activitats artístiques, en particular la esculptura que podeu apreciar visitant la seva primera exposició a França ,aixi com entrant a esculptures Marie Claire G-Castanyer.
