D'un temps, d'un pais

Anava pujant per l´avinguda Maria Cristina camí del MNAC quan en una de les esplanades prop del museu veig un grup de joves d´ètnia indefinida -diguem-ho així- fent signar uns papers als turistes. Mentre un noi presentava la carpeta, una noia es col·locava darrere la “víctima” per intentar pispar-li la bossa o la cartera.

Vaig explicar a la parella de japoneses que estaven “firmant” que allò era un truc i que vigilessin les seves bosses. Ho van entendre de seguida. I, prou fort perquè em sentis tota la colla de nois i noies, els vaig dir amb to quixotesc que entenia que tothom s´havia de guanyar la vida, però que d´aquella manera no. Ningú va dir aquesta boca és meva, excepte una noia que amb un to falsament compungit em va murmurar, mentre continuava el meu camí: “Perdone, señor”.

Això són els antecedents, l´anècdota ve ara.

Un barceloni que va presenciar la scena se´m va acostar per desgranar-me els tòpics de la inseguretat: que si la policia no fa el seu treball, que si alguna vegada detenen aquesta gent, entren per una porta i surten per l’altra. Que Barcelona és un veritable xollo pels delinqüents per la impunitat existent: “Això, senyor, dit pels mateixos delinqüents!” Com malgrat que ni accelerant el pas me´l treia de sobre, al final, irritat, li vaig llançar: “Em permetrà que li digui que no cal que vagi fent aquest tipus de discurs; no comparteixo en absolut el que m’està dient; jo em limito a posar en guàrdia les eventuals víctimes quan se’m presenta l’ocasió, com ha sigut el cas”. Vaig estar a punt d’afegir, “cosa que vostè no ha fet”.

Per la seva reacció a les meves paraules vaig veure que el seu discurs era interessadament conscient i que va entendre dues coses: allò que li havia volgut dir i que el seu candidat a les municipals no podria comptar amb el meu vot.

La Conferència Oberta, Catalunya Causa Comuna ha començat amb bon peu i és un primer encert haver escollit com a acte inicial per parlar del catalanisme del segle XXI la seu de l´Orfeó Martinenc, en ple barri del Clot com va remarcar Teresa Sandoval.

També és un encert la formula escollida pel diàleg. Una mesa constituïda per quatre ponents Miquel Caminal, Jordi Font, Josep López de Lerma i Ferran Mascarell, una moderadora, Maria Badia i quatre interlocutors periodistes, Joan Tapia, Rafael Pradas, Teresa Sandoval i una jove; també la participació del públic de la sala que anava passant per escrit les seves preguntes i la dels internautes que enviaven les seves i es llegien en directe.

Amb totes les intervencions i la seva diversitat, matisos i divergències es va poder comprovar que Catalunya ha de ser, en efecte, la causa comuna, i això des de l´afirmació de Caminal, “primer ciutadà que català” que prefereix una “causa comuna” a una “casa gran” on hi pot cabre tot i res, i pronunciant-se amb rotunditat per una Catalunya en el marc federal d’Espanya, fins a Ferran Mascarell que pensa que el catalanisme ha deixat de ser objecte polític i que la esquerra s’equivoca quan deixa de considerar la identitat. El diputat de Convergència i Unió Josep López de Lerma va ser contundent: “Catalunya viu una impostura; Catalunya ha d’estar fora o dintre d’Espanya, i si està dintre -com creu ell que és convenient- ha de participar al govern”! Jordi Font abonà per preservar la unitat civil del poble català majoritàriament establerta evitant “les minories radicals d’un extrem i l’altre que s’exciten mútuament”. D’alguna manera l´existència mateix de la Conferència Oberta valida la tesis de Mascarell de que Catalunya necessita recuperar la centralitat del debat polític.

No es tracta aquí d’aixecar acta permenoritzada de les intervencions, totes interessants i sòlides ja que sens dubte es publicaran. Això dit, no puc deixar d’esmentar tres punts importants.

El primer: la racionalitat i l’alt nivell, en efecte, dels arguments esgrimits. Va haver-hi unanimitat en que en el catalanisme hi caben totes les posicions i es poden debatre totes, des de l’autonomisme, el federalisme i l’independentisme. Ara bé, també es va constatar que no existeix una proposta elaborada pel federalisme, ni per la independència, ni tanmateix per l’ampliació de l’autonomisme!

El segon punt es dedueix de l’anterior: la necessitat de definir amb claredat els objectius del catalanisme del segle XXI.

I el tercer punt que voldria esmentar -potser de manera prematura, ho reconec- és negatiu i voldria equivocar-me. L’objectiu i el nivell que es pretén en aquesta Conferència Oberta, la vàlua intel·lectual i la confiança que es mereixen els ponents i el principal impulsor de la iniciativa, Raimon Obiols, el respecte a tots els participants, i la mateixa eficàcia del projecte, requereixen una altra resposta dels mitjans de comunicació catalans, i si aquesta Espanya “plural” respectés realment la pluralitat, m´atreviria a dir, que també dels mitjans espanyols. Perquè es pot pensar el que es vulgui però, com va dir Mascarell, és obvi que l´Espanya actual se li deu a Catalunya, i el que es debat a Catalunya en aquests temes hauria d’interessar tothom. I si la cobertura mediàtica de Catalunya Causa Comuna no és la correcta -i tot apunta que no ho serà- a més de constituir un fet lamentable, seria convenient que el PSC que ha avalat l´iniciativa en un Congrés, s’interessés en solucionar el problema.

Sota el titular “Muero tranquilo y orgulloso”¦” El País informa sobre un acte al cementiri de La Almudena on -70 anys desprès- els fills i nets d´afusellats, respondran a les cartes que els seus familiars van escriure abans de morir.

Insostenible. Solament citaré dues barbaritats relatades a l’article.

La primera. A Isabel Huelgas -a la foto- li van dir, el 31 de juliol de 1939, el dia abans de ser executada als 62 anys, una mentida cruel: que els seus dos fills també presoners havien estat afusellats.
La segona. Tots els condemnats, mentre estaven en capella esperant ser afusellats, encara havien de sotmetre’s a una última condició: per a poder escriure a la seva família havien de combregar abans. Sense comunió no hi havia carta.

Per caritat -no sé si cristiana- ens estalviarem tot comentari.

Al restaurant del barri on vaig de quan en quan, he descobert aquesta cervesa sense alcohol que no coneixia. La primera cosa que m´ha sobtat és el seu bon gust i aleshores m´he interessat pel que posava l’etiqueta. I he pogut constatar que la marca estava en català AIGUA DE MORITZ i la indicació Cervesa sense alcohol, en francès, català i castellà.

Una segona etiqueta, exclusivament en català -a l’excepció de les indicacions tècniques també en castellà- explica la seva elaboració i la història del fundador de l’empresa, Louis Moritz, un alsacià que s’afincà a Barcelona a mitjans del segle XIX. Avui els seus rebesnets continuen oferint la cervesa des de la Ronda Sant Antoni de Barcelona.

I que té d’extrordinari tot això, em direu? Res d’especial, simplement que és un signe de normalitat i hauria de ser un exemple a seguir per tot l’empresariat català. He escrit a l’empresa preguntant-los en quines circumstàncies havien près la decisió d’etiquetar en català i si havien pogut constatar un efecte positiu o negatiu en la venta i distribució del seu producte o bé si no havíen constatat cap incidència.

Serà interessant rebre’n la resposta. I la resposta (30/03/2009) ha estat la següent:

– Com a fet normal, etiquetem en català perquè la nostra àrea de distribució és Catalunya.

– Per aquest fet hem rebut notes de suport i felicitacions.

Gràcies a Artur Mas ja sabem el que val ser President de la Generalitat o millor dit, el que està disposat, ell, a pagar-ne: 10% del seu sou!

D´aquestes coses no se´n parla, es fan. I quan es fan se saben i no cal parlar-ne.

Girona-Salt i Perpinyà es preparen, amb 8,3 milions d´euros de fons de la Unió Europea, a impulsar un eix teatral transfronterer. L´objectiu és crear una doble “capital escènica” del sur d´Europa i impulsar i difondre la llengua que ens és comuna, el català.

El projecte Escèna-Catalana transfronterera, ens diuen els diaris, “es desenvoluparà al centre Coma-Cros que es dotarà de sales d´assaig i representació, a les sales La Planeta, La Mirona, i la Mercè, als teatres municipals de Salt i Girona, i a l´Auditori de la capital gironina. Perpinyà hi aportarà el teatre municipal, el flamant centre de creació i producció Arxipel, cinc sales perifèriques i un teatre a l´aire lliure al Campo Santo.”

I mentre això està passant, a cavall entre dos Estats, al País Valencià s´ha de lluitar per evitar que un govern “vestit de Milano” tanque uns repetidors per impedir que els valencians puguem vore la televisió dels veïns que parlen la mateixa llengua que nosaltres.

Fins a quan aquesta gent del Partit Popular que manté un president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que es burla de tot Cristo, començant per la Justícia, ens farà caure la cara de vergonya?

Mentre Europa, França i Catalunya són països als quals se´n afegeixen d´altres com Andorra i les Illes per dinamitzar culturalment i econòmica les seues societats, el govern de Francisco Camps i els seus amics de la “modernor” de la boda d´El Escorial, successors d´Eduardo Zaplana, es recreen “en obres faraòniques i esdeveniments fastuosos com Terra Mítica, Mundo Ilusión, la visita del papa, la Formula I, la Copa d´Amèrica”… I amb les infraestructures que van heretar, IVAM, Ciutat de les Ciències i de les Arts i Palau de la Música, practiquen, com escriu Juli Capilla[1] “la política de carcassa buida”; d´aquestes instal·lacions n´han fet “uns contenidors amb programacions d´escassos continguts”.

Catalunya sempre ha estat la porta natural, econòmica i cultural del País Valencià a Europa, i Madrid el trampolí personal individual.

No sé si està en mans de la societat valenciana poder acabar amb els valors d´un espanyolisme d´altres èpoques del PP que impregna el País Valencià i que el socialisme valencià, per un sucursalisme latent també d´altres èpoques, malauradament, no s´atreveix o no l’interessa combatre amb la contundència que caldria.

[1] País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. Quaderns d´orientació valencianista 2009. Publicacions Universitat de València.

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. BLASCO IBAÑEZ. SU IDEA SOBRE EL PROBLEMA AUTONÓMICO. SU INFLUENCIA SOCIAL EN LA POLÍTICA VALENCIANA-

D´aquest escrit de 1933, no exactament d´exili, es desprèn l´opinió que tenia un home autènticament d´esquerres y nacionalista convençut com era Angelí Castanyer i Fons sobre l´home polític Blasco Ibañez, una opinió oposada a la indiferència -quan no menyspreu- d´un cert nacionalisme de la postguerra, dominat a Catalunya per un moviment d´orígen i d´inspiració catòlica i unes actituds i posicions personals d’esquerra al País Valencià.

El nacionalisme d´esquerres anterior a la guerra civil al País Valencià era -com no podia ser altrament degut a un ben entès ordre de prioritats- militantment republicà i federal i com a tal, no podia no reivindicar la gran figura de Blasco i intentava fer-la seva. El nacionalista Castanyer, en aquells temps -si no de primers balbucejos renaixentistes sí nacionalistes- “excusa”, “justifica” l´actitud de Blasco, vol recuparar-lo: “Blasco Ibáñez se asomó al valencianismo; pero su gran intuición política le hizo recoger sin duda del autonomismo estas sencillas conclusiones: que no era posible llevar un pueblo al retorno de su sustantividad nacional para el establecimiento de una nueva organización política, sin antes no haberle aplicado el germen de renovación civil, el ansia de superación por la conciencia libre del individuo, lógica, precisa, indispensable para que el movimiento autonomista del País Valenciano no pudiera derivar nunca de un localismo miserable, ni en un imperialismo ególatra y perturbador. (“¦) “se dio perfectamente cuenta de que el valencianismo era también un problema de cultura, de recuperación sustantiva de nuestra personalidad, y que no era posible sustraerse al sentido reaccionario que forzosamente habrían de imprimir a la obra de reconstrucción espiritual los elementos intelectuales llamados a crear la ortodoxia valencianista” i cita la proclama federalista del polític: “Ojalá en el futuro, toda la Península, desde los Pirineos al Estrecho, del Mediterráneo al Atlántico, sea una confederación de Estados autónomos con vida propia, un conjunto de organismos robustos, en admirable equilibrio, sin sobreponerse unos a otros, que unan para la gloria de una patria común las diversas lenguas, los múltiples caracteres, las variadas crónicas de riqueza histórica, y ostenten, con noble orgullo, su título de “Estados Unidos Hispano-Lusitanos, gran República Federal de Iberia”.

En front o al costat d´aquesta actitud i d´aquest possible camí –avui probablement desfasat– que la República no va recollir i les circumstàncies de la dictadura van interrompre, va sorgir un altre discurs, a més, tergiversat pel franqusime. Un discurs que no podia arribar a una opinió pública amordaçada, i que per força no era redactat en termes polítics pel que fa a l´aspecte social i confús en l´aspecte nacional, deixant entendre uns màxims que mai han estat definits políticament; un discurs que a Catalunya va triomfar a la transició i va tenir la seva màxima expressió, per l’essencial, en el pujolisme, i al País Valencià ha desembocat en la situació en que ens trobem avui: amb una base lndiscutiblement molt més sòlida culturalment i un dèficit polític evident.

A.C.R.

Imagines que vostè i jo volem generar uns fons que ens voldríem repartir. Aleshores emetem factures falses en concepte de vestuari a nom… de qui? Del president Montilla, Maragall o Pujol, per què no? Uns vestits que mai rebran. Així de fàcil! Em direu que abans d´implicar tan rellevants personatges, hi han altres maneres més discretes de repartir-se diners. Sí, d´acord però ens agrada la complicació i el risc. Què hi farem?

Aquesta abracadabrant justificació és la que està en el fons de la querella que el Partit Popular valencià pretén interposar tant pel que fa als vestits regalats a Francisco Camps, president de la Comunidad Valenciana, com en el del finançament il·legal del PP.

Pel que es desprèn d´aquesta informació que dona el diari valencià Las Províncias, el sastre de Forever Young, José Tomás y el president d´Orange Market, Álvaro Pérez “el bigotes”, de tota evidència, ja deuen haver assegurat al PP que subscriuran l’explicació i es menjaran el “marró” com a darrer favor per intentar salvar el partit que governa les Comunidades de Madrid i València, entre d´altres.

Per poc que el president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa, amic íntim de Francisco Camps no tingui l´honorabilitat d´abstenir-se en tot el que concerneix el cas, es corre el risc que tot el pes de la Justícia recaigui solament, a més de Francisco Correa, en aquests dos individus que sembla -a la força et pengen- que hi estiguin disposats.