D'un temps, d'un pais

Hi ha gent que nega o rebutja la política i generalment és la qui més en fa. El darrer exemple el tenim en el refús de reconeixement internacional de la selecció catalana de rugbi.

La Federació Catalana de Rugbi (FCR) demanava la seva admissió a la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA) i el tribunal de Primera Instància de París, ciutat seu de la Federació Internacional, amb la intervenció de la Federació Espanyola s´ha pronunciat en contra de la demanda.

I el que, al meu entendre, no es pot ignorar per poder fer-se una opinió vàlida, és que la FCR havia estat, amb 12 federacions d´altres països, l´any 1934, membre fundador de la FIRA la qual, posteriorment, va admetre la federació espanyola. I que va ser el 1941, amb el franquisme triomfant, que foren prohibides totes les federacions no espanyoles.

La Federació Espanyola de Rugby ha intervingut en el procés argumentant i emparant-se, es vulgui o no, amb actuacions del règim franquista, com no deixen de fer altres federacions, el Comitè Olímpic Espanyol i el mateix Consell Superior d´Esports.

Es pot estar en pro o en contra, per raons polítiques o esportives, del reconeixement a nivell internacional de les seleccions catalanes; actualment hi ha 15 modalitats reconegudes que van del patinatge al futbol sala.

El que no es pot fer es defensar una posició ignorant certs fets, com sovint alguns fan en política quan s´obliden de la història perquè la ignoren o bé perquè els convé.

He anat a la FNAC a comprar uns llibres per fer algun regal en aquestes festes quan m´he trobat amb una novetat: han posat, per enregistrar i pagar el mateix client les seves compres, unes màquines enregistradores/cobradores automàtiques.

La primera operació consisteix a passar les etiquetes dels productes per un escaner, operació senzilla tractant-se de superfícies planes com els llibres. A continuació introdueixes la teva tarja bancària i finalment… una dependenta et controla el carnet d´identitat i et fa signar el rebut!

Tot i que uns cartells indiquen que es tracta d´agilitzar els pagaments i evitar les cues, ara per ara, es tarda més en aquest sistema que si totes aquestes operacions compartides les hagués realitzat el personal especialitzat. Però temps al temps ja que en realitat les caixeres i caixers de les grans superfícies poden tenir els dies comptats. Aviat tots tindrem el DNI digital; controlar que el titular d´aquest document correspongui al de la tarja, no serà cap problema (el problema per la seguretat del nostre compte bancari serà de perdre els dos documents de cop). I pel que fa a la signatura del rebut, avui, al Mercadona del meu poble ja ho tenen resolt, et fan firmar amb un llapis electrònic sobre una petita pantalla digital. El lloc de treball d´aquests dependents perilla, com perilla el de molta altra gent i no únicament per la crisi actual. Fins on? Fins on arribi la imaginació i el mateix progrés tècnic.

Contràriament a la reacció pessimista d´alguns, la meva no deixa de ser d´alguna manera optimista. Nosaltres, com se sol dir, no ho veurem, però arribarà el dia (ja ho sé, s´ha dit i repetit) en que el mateix progrés tècnic farà social i humanament insostenible l´existència de la situació actual en la que uns (una minoria) disposen i acumulen capital i poder de decisió (la democràcia intenta sense aconseguir-ho retallar aquest poder) i els altres, la immensa majoria, únicament tenen la capacitat de treball. Una capacitat cada cop menys necessària en tasques de poc valor afegit intel·lectual.

El mal és que la solució no arribarà per les bones, de manera civilitzada, i aquí, el meu optimisme es matisa. En cada etapa econòmica els potentats tiren de la corda fins al límit de la revolta de les seves víctimes. I molt em temo que continuarà. Però hi ha una evidència: el progrés no pot deixar més gent fora del sistema que dintre. I la lògica del progrés -que està prenent una corba exponencial impressionant- i del capitalisme, ens porta a aquesta situació absurda, una situació per altra part absolutament inaguantable.

De moment, i per d´altres poderoses raons -el desastre financer de les teories neoconservadores- alguns es recorden de Marx i no precisament de Groucho.

I nosaltres, que podem fer nosaltres, de moment? Com a mínim prendre consciència de qui és qui, qui fa què, i no equivocar-se i empènyer en la bona direcció.

Joan Tardà i el seu “Mori el Borbó” s´han sentit dir de tot, des “d´infantils” fins a “primaris” i no sé quantes coses més. I en part ho tenen merescut. Dic en part solament, perquè la reacció desmesurada del Partit Popular i de “la brunete mediàtica”, fa tanta pena com l´actitud del mateix Tardà.

Pena de veure el diputat a dalt d´una tarima, davant de quatre joves militants d´ERC al mig d´una plaça deserta; la massa (per dir-ho d´alguna manera) de joves independentistes radicals no estan en cap partit, campen al seu aire). Pena per veure´l intentar posar un punt final gloriós a la seva arenga i no trobar res més políticament contundent que reprendre un eslògan de fa tres cents anys!

Pena igualment i també enuig per la reacció desmesurada -vergonyosament demagògica com sempre- del PP. Quatre anys insultant, com diuen al meu poble, “tot cristo”, per caçar un cop més al vol una frase desgraciada i llançar-se a exigir dimissions, mobilitzar fiscals, atacar a Zapatero i reclamar la dissolució del govern tripartit!

Fer-ho amb tanta aparent convicció és denigrant i una burla al conjunt de la ciutadania.

I amb tanta cridòria ningú s´ha avingut a pensar que els nostres veïns francesos, cada cop que canten el seu himne, diuen frases més bàrbares i sanguinàries: “que un sang impur inundi els nostres solcs”!

Un crit del 1792. Exacte, més recent que el nostre folklòric “Mori el Borbó”.

Dues respostes de Rosa Lluch, filla de l´Ernest, a l´entrevista que li fa El Periódico després de l´assassinat de l´empresari basc Ignacio Uria.

-¿Sent odi?

–No. Mai n’he sentit. Per a mi l’odi no és un sentiment vàlid. El que sí que he sentit és menyspreu. En realitat, em fan pena.

–¿Pena?

–En les últimes detencions d’etarres veig que són molt joves. Aquesta gent no poden saber realment el que fan. Ningú els ha ensenyat a pensar o no els ho han deixat fer. No hi ha res més trist que no pensar.

No ens cansarem de repetir-ho. Hi ha el món generós de gent com la Rosa i els qui pensen com ella i el món dels egoismes, tant materials com morals.

A l’anterior escrit, parlant de la prudència dels comunicadors incapaços de denunciar els actes reprovables d´un camp polític sense compensar-ho simultàniament pels errors del camp contrari -suposo per prudent atavisme històric, en un país com el nostre- evocàvem el tema dels crucifixos en una escola pública.

Ahir El País publicava una entrevista a qui va iniciar i guanyar, de moment -la Junta de Castilla i León ha recorregut la sentència!- un procés judicial per despenjar els crucifixos de les parets de les aules de primària. Li diuen Fernando Pastor, és professor de comptabilitat, portaveu de la Asociación Cultural Escuela Laica de Valladolid, i pare d´alumne.

El tarannà de les persones d´aquesta associació es manifesta amb respostes com les del seu portaveu:

“Al principio éramos (a l´associació) solo profesores o padres de alumnos, aunque luego llegaron otras personas al margen de esos grupos. Pero el ideario es común para todos aquellos que están a favor del laicismo, de la igualdad y del pluralismo. Es toda esa gente que lucha porque nadie se imponga a nadie”.

o bé,

“Soy un ingenuo, porque pensaba que por el mero hecho de no haber lanzado improperios a nadie durante todo este proceso, tampoco los iba a recibir. Y no está siendo as픝.

I els qui no són ingenus i diuen improperis són, amb l´ajuda de la direcció del col·legi, els altres pares, els defensors de la creu. Una actitud que repercuteix en els infants els quals es posen a cantar davant la filla del defensor de la laïcitat: “Crucifijos sí, gilipollas, no”.

Dues concepcions del món i de la vida. I els convençuts que “aniran al cel” sempre els mateixos.

Ens veiem en l´obligació de repetir-nos ja que ells es repeteixen. No es poden qualificar més que de cíniques les paraules pronunciades ahir pel cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola: “No són pocs els que manifesten una justificada inquietud davant el perill d’un deteriorament de la convivència serena i reconciliada (…) Sempre és necessari vigilar per evitar de soca-rel actituds, paraules, estratègies i tot el que pogués donar pàbul a les confrontacions que puguin acabar sent violentes. És necessari cultivar l’esperit de reconciliació que va presidir la vida social i política durant els anys de la transició. A vegades és necessari saber oblidar.”

Des de quant l´Església demana l´oblit? En tot cas aconsellarà el perdó, i això, el camp dels vençuts anys fa que ho va fer, cosa que per la seva part encara ho estem esperant. I encara pitjor: qui pronuncia aquestes untuoses paraules en resposta a la voluntat dels familiars de treure els seus morts de les cunetes, és el mateix que ha preconitzat la beatificació més nombrosa de la història: 498 víctimes exclusivament del seu bàndol l’octubre del 2007 -i no sé quantes més anys enrere!

I per si no fora poc, no contents d´haver perpetuat a la força de les baionetes, el seu ensenyament responsable en èpoques passades de la tassa d´analfabetisme més alta dels països del nostre entorn, ara volen continuar mantenint la imatge de la seva “marca” permanentment davant dels ulls dels infants de les escoles.

No en perdonen una.

Tampoc estaria mal recordar, avui, dia de la violència contra la dona, les paraules de sor Maravillas, sí, aquella a la que Jorge Fernández Díaz, membre de l´Opus Dei, amb la complicitat del president de la Cambra de Diputats, l´inefable Bono, ha volgut dedicar-li una placa a les parets de la Cambra dels representants de la voluntat popular. Almudena Grandes les citava ahir a El País: “Déjate mandar. Déjate sujetar y despreciar. Y serás perfecta.”