D'un temps, d'un pais

El Financial Times de Londres recomana als bancs centrals a aprendre d´Espanya i diu que el sistema de supervisió bancària espanyol és envejable.

Segons sembla l´avantatge prové de la concentració en un sol organisme de la regulació i la supervisió, funcions que en molts països de la UE les exerceixen per separat dos organismes que sovint no tenen massa comunicació. A més, en cap país de la UE s´apliquen les provisions anticícliques, a les que estan obligats els bancs espanyols.

I no és tot. El mateix Rodrigo Rato ho reconeix en una conferència a Sevilla assegurant que Espanya “puede dar una cierta lección” pel que fa als elements anticíclics en la economia que considera imprescindibles en un món globalitzat.

I mentrestant, el PP, la premsa en general i els tertulians i comentaristes en particular, es mofen del president del govern quan es fa eco de les excel·lències del sistema bancari espanyol.

Jo tampoc en diria tant, però per unes altres raons. Els arguments esgrimits per explicar la salut bancària espanyola semblen lògics; ara, per mi, més que regulacions, supervisions i altres anticíclics, la salut prové en línia directa del fet que els bancs, a les seves sucursals, et cobren fins l´esternut!

Però no em feu cas, jo no entenc d´economia.

He considerat Josep Maria Espinàs, sobretot durant l’era de Jordi Pujol, massa políticament correcte, un xic boy scout intentant “quedar bé” sempre que podia.

Això no exclou que es deixi llegir. A la seva darrera columna a El Periódico titulada Brassens i tots els 22 de setembre, dona una cita d’Anatole France: “És feliç perquè sap gaudir dels records” i a continuació afegeix: “Penso que és un privilegi poder mantenir una relació cordial amb el passat, i que si encara no l’hem aconseguit hauríem d’intentar-ho. Perquè sense relació cordial amb el passat, deu ser molt difícil viure amablement el present”.

Estic totalment d’acord. Tanmateix, hi faria una objecció: cal que el teu passat t’ho permeti.

Al llarg de la meva vida, observant la gent gran, he pogut constatar el que Raimon Obiols ha escrit sobre el tema. Diu Obiols que hi ha dos tipus de gent, aquells que han passat la vida sense veure els demés, pensant exclusivament en ells, en el seu benestar, trepitjant a tots els que podien trepitjar, i aquells que han tingut una visió generosa de la vida i han actuat amb i pels demés; que no solament han pensat amb ells sinó que han lluitat i s’han compromès pels altres, en política o en qualsevol altre camp.

Quan arriba la vellesa i que les forces els abandonen i que les circumstàncies els van deixant sols i cara a cara amb ells mateixos, es pot constatar que molts dels primers viuen els darrers anys de la seva vida com un drama, cultivant l’amargura, mentre els segons, per poc que tinguin assegurada la vellesa, solen respirar optimisme, quietud, equilibri i felicitat.

En un article a El País, Borja Hermoso, posa en boca d’Albert Boadella unes paraules que aquest va pronunciar abans d’acceptar l’oferta d’Esperanza Aguirre: “Europa ha reeixit a convertir els seus artistes en funcionaris; i està clar, a les subvencions de l’Estat, els artistes han reaccionat amb un tribut de vassallatge; no és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?”

Ja “funcionari”, Boadella diu: “Si no cregués que puc arribar a ser capaç de fer un teatre públic distint del que jo mateix he criticat sempre, doncs no m’hagués llençat a acceptar això. I crec que sí puc. En realitat és que, en el fons, aquí hi ha una petita escletxa de vanitat”. I uns paràgrafs més endavant: “Jo sempre he segut molt clar i molt directe amb les meves idees, les meves posicions polítiques estan bastant clares”.

I és així. Els qui el coneixen poden confirmar que dient això avui, Boadella és sincer, diu la veritat. I del temps del Club Emprius i del seu filosocialisme, es pot dir que va ser una qüestió d’interès mutu; a ell li interessava professionalment, i a l’ànima d’Emprius, Romà Planas, políticament. Segurament molts no en van ser conscients, però alguns -pocs- sí.

Avui Boadella afirma: “Si no accepta (Esperanza Aguirre) la meva línia de treball, cosa que seria molt comprensible, està clar que jo no vaig a passar els últims anys de la meva trajectòria professional acceptant coses que no he acceptat mai”. I se´l pot creure.

Quan es trencarà l’idil·li? Sens dubte Boadella mateix no ho sap, però és possible preveure-ho. Quan s’acabi l’expectativa i el morbo dels primers temps que ompliran el teatre, i comenci el públic de Madrid a cansar-se i a desertar, tornarà a aparèixer el bufò, carregant contra els polítics i contra Esperanza Aguirre, com ha vingut fent fins ara en cada una de les seves etapes professionals. Sinó, temps al temps.

Boadella no és de dretes ni d’esquerres, en tot cas en el sentit partidista del terme. Boadella és un home de teatre, i sobretot una intel·ligència astuta.

“Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d’alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social…”

Paraules sanes, pensament que Toni Comin exposa a l’entrevista que li fa la periodista Mar Giménez a l´Avui i que reprodueix al seu blog. També diu:

” L’Església, com a institució, em preocupa poc. Si s’aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l’Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l’Evangeli és l’Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s’allunya de l’Església.”

He dubtat de si podia i devia comentar aquestes paraules i finalment m´he decidit a fer-ho pel respecte que li tinc al seu autor. I òbviament no ho faig per contradir-lo si no per matisar-lo; però un matis important.

Si l´hagués llegit per primera vegada interpretaria que reserva el vocable “espiritual” exclusivament al camp religiós com fa tanta gent; però no és el cas. El fet religiós, com les ideologies o la ètica, és fruit de la intel·ligència de l´home si bé l´Església té la tendència a reservar-se l’exclusiva de la “espiritualitat”. Més significatives són les frases “Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social…”. No es pot resumir millor la lectura i la interpretació que el seu autor fa de l´Evangeli.

Ara, on discrepo és quan afirma que ” L’Església, com a institució, em preocupa poc.”

La potència de l´Església en el món, i la seva influència en la defensa objectiva -fora de tota retòrica- d´uns valors materials que s´oposen a la igualtat i justícia social és incommensurablement més gran que la de tots els Comin i tots els intel·lectuals catòlics de la terra junts. Com també, dissortadament, que tots els intel·lectuals incrèduls i que tots els homes i dones de bona voluntat del món, hi comprès els cristians de base sincers.

L´Església ha pogut ser un factor decisiu de progrés de la humanitat però fa segles que ja no ho és, des de que va lligar la seva existència al poder; quan es va transformar ella mateixa en Poder, desqualificant-se, al meu entendre, per tot exercici de la espiritualitat. I no data d´ahir. I amb això probablement coincidim.

D’altra banda, val a dir que tampoc són cap guia ideològica i, òbviament, menys encara espiritual, qualsevol representant del Poder polític; i quan ho pretenen, malament!

Aleshores què? Estem tots plegats, creients i no creients en la mateixa situació? No podem tenir els uns i els altres referents espirituals, ètics? I tant que els tenim, només falta buscar-los per encontrar-los, cadascú els seus; però no estem en la mateixa situació, no exactament.

No és la ideologia que sustenta un govern, són els ciutadans en democràcia. L´Església però, on pot i quan pot, utilitza la fe per mediatitzar el poder. A Espanya on pot més, més. A França on pot menys, menys; ho estem veient aquests dies quan el mateix Papa adopta al país veí fins i tot el laïcisme, això sí, el “laïcisme positiu” que s’inventa Sarkosy i considera “fonamental insistir en la distinció entre l´àmbit polític i el religiós”.

Ara bé, continua pensant, amb accents absolutistes, que “la religió és insubstituïble per la formació de les consciències”. A França potser la majoria que ha votat Sarkozy no sap en pròpia carn, en què consisteix formar les consciències (fa cent anys que els hi van treure la possibilitat de fer-ho a les escoles públiques), però nosaltres sí; i Rouco Varela, encara avui, els hi podria explicar.

“L´Església com institució em preocupa poc”, diu Comin. Jo el que dic és que l´Església no em separarà mai de gent com Comin, però tinc el profund convenciment que és justificat i necessari combatre-la obertament, paradoxalment, potser en nom d´uns mateixos principis que són simplement humans; com tinc l’obligació de combatre tot poder que no respecta aquests pricipis -es reclami o no d’ells- o s’acomoda de que no es respectin.

És la llibertat que procura la incredulitat que entenc que al creient sincer li és difícil exercir.

Llegit al número 874 de Babelia en un article de Gregorio Belinchón i en boca de José Luis Cuerda parlant de la seva darrera pel·licula i del nostre passat recent:

“Yo asisto a algunos acontecimientos con la conciencia perpleja. No estoy de acuerdo con esa línea de pensamiento de que todos fueron derrotados. No, señor, unos lo fueron más que otros, y pasados por las armas. Creo que de lo único que puedes sentirte orgulloso es del pasado de cada uno. Y en España hay sectores que hablan de olvidarlo. Pues no existe pretensión más estúpida que negar el pasado. En España hemos vivido una desinformación sistemática. Pero se ha acabado el plazo. A mí aún me sorprende cómo se agudiza en la derecha la desfachatez en sus reacciones. Y encima, ¿por qué ceder terreno en favor de qué concordia que dicen? Si nunca ha existido esa concordia, si han hecho siempre lo que han querido” (…)

“Los personajes de Los girasoles ciegos son deudores de su condición humana en una época que transcurre en la podredumbre de la moral y de lo político”.

Fernando Savater en un article a El País La política y el amor, cita la famosa frase de Franco “Haga como yo, no se meta en política” per escriure a continuació sentències o ocurrències com aquestes: “Franco era realista (…) sabía por tanto que allí donde manda exclusivamente uno -o unos pocos elegidos- no debe hablarse de política. Las dictaduras sólo pueden hacer política exterior -porque fuera mandan también otros-, pero hacia dentro no hay más que represión de la política, es decir, persecución de los competidores en la facultad de mandar”.

Que no estigui d´acord amb moltes actituds del filòsof no m´impedeix reconèixer, a l´ocasió, la seva habilitat i la seva gran intel·ligència.

Al mateix número d´El País trobo un altre article que parla dels abusos sexuals a menors per part del clero.

I em direu: quina relació hi ha entre l´un i l´altre article? En principi cap, però els dos tenen alguna cosa en comú. Els dos es queden amb la descripció dels efectes, i ni l´u ni l´altre en treuen conclusions ni conseqüències.

Savater ridiculitza la política tal com s´exerceix en els sistemes democràtics, i per fer-ho comença per atacar les dictadures, “Franco, dictadores chinos, família de Castro y tantos otros”. I a continuació es carrega l´exercici de la democràcia. Això sí, només s´ocupa dels efectes interns i es guarda prou de posar de manifest la política espoliadora, és dir “ignora, no veu” les conseqüències a tercers del sistema en que es basa l´economia mundial ja sigui en països formalment democràtics o dictatorials. Probablement perquè, des d´aquest punt de vista, els que en sortirien més mal parats no serien les dictadures que senyala.

I així mateix pel que fa a l´article La Iglesia católica paga por los abusos en EEUU y hace penitència. La diósesis de Chicago asume el espiritu de Ratzinger y compensa a 16 víctimas. L´article té una lectura en positiu, de penitència, de reconèixement del mal produït, de reparació, però cap reflexió sobre les causes possibles dels abusos, i encara menys sobre les mesures a prendre (a part de separar tardanament del sacerdoci els culpables) per assegurar-se que aquests fets criminals no es tornaran a produir.

Diu l´article que l´Església catòlica en EE UU (sense parlar d’Australia) ha pagat 1.350 milions d´euros per a compensar les violacions i abusos que han perpetrat més de 4.000 capellans. Quatre mil no són quatre, i és legítim preguntar-se: a que és degut el fenòmen? Al fet que els proclius a cometre abusos a menors es refugien en el sacerdoci? O bé, les mateixes condicions del sacerdoci, en particular el celibat, porta a aquesta lamentable situació? I si és així potser que se’n hauria de parlar i la jerarquia eclesiastica prendre alguna decisió.

El tema no és anodí per no fer-se aquestes i altres preguntes. I massa sovint constatem que els mitjans de comunicació deixen de fer-se-les i es queden a mig camí, evitant d´anar al fons de les qüestions.

Estic passant uns dies a Montanejos, un poble valencià de la comarca de l’Alt Millars amb un riu i uns paisatges de muntanya magnífics.

Fa uns anys, per ací, només es sentia el castellà, el dels indígens, valencians de parla castellana, i el de “los veraneantes” de parla valenciana passats al castellà. Avui, a l´hora del bany o del passeig i a les terrasses dels bars, el que més se sent és el valencià. Què ha passat?

Fa vint anys els que venien a Montanejos eren la gent acomodada, els que s´havien passat al castellà. Avui aquesta gent, tot i continuant parlant-lo entre ells, “cedeixen” i, l´ambient estiuenc ajudant, et parlen en valencià, llengua que quasi tots coneixen perfectament.

Però el fet determinant, al meu entendre, és que el turisme s´ha democratitzat gràcies al nivell de vida que indudablement ha pujat. Un altre fet és que compartim els hotels amb la gent que envia l´INSERSO i també el govern de Camps amb els diners de Bancaixa (tot ajuda, els vots són vots), que omplen els hotels i fondes de Montanejos de gent de tots els pobles del País Valencià, inclús en plena temporada turística. Uns hotels, per altra part, que ho passarien malament sense aquesta injecció de clients.

En la fonda on estic, van passant contingents de jubilats vestits amb l´uniforme del perfecte turista. Gent gran que rarament havia sortit del poble. Moltes dones soles i també parelles agafades de la ma gaudint dels últims anys de la seva existència.

I si els observes bé, o coneixes la seva vida passada, no pots deixar de pensar que la dictadura i els seus guardians de la “moral”, els van robar els millors anys de la seva existència i sembla que en són conscients i que volen recuperar el temps perdut en el que els queda per viure.

Es trist i a la vegada commovedor.