D'un temps, d'un pais

Belén Moneo arquitecta com el seu pare, Rafael Moneo, en una entrevista fa uns dies a El País, declarava parlant de la crisi de la construcció: “Los promotores no deberían haberse llevado el 150% y más de beneficio; con un 20% de un trabajo hecho deberían quedarse satisfechos”.

Si els càlculs no em fallen, amb les xifres donades per Belén Moneo -que d´altra part, llegint l´entrevista, sembla una dona que toca de peus a terra- un apartament d´un cost de 100.000 ‚¬, per posar una xifra, amb el marge de beneficis abusiu dels sols promotors s´ha venut com a mínim a 250.000 ‚¬ quan s´hagués pogut comprar, guanyant els promotors el 20% que considera raonable una professional com Moneo, 120.000 ‚¬.

Quina barbaritat! Com és possible? On estan els sistemes més o menys reguladors que sense retallar la famosa “llibertat” dels emprenedors posi un poc d´ordre a tot això i sobretot un poc més de… decència?

La periodista i escriptora Margarita Rivière en un article a El País, ¿Talento sin límites? es pregunta: “¿por qué somos tan listos para algunas cosas y tan tontos para otras?

Bona pregunta, diria aquell.

L´escriptora basa el seu propòsit amb l´últim invent del talent humà, l´I-phone, el “telèfon mòbil del segle XXI”. Un rectangle de 11,55 cm x 6,21 cm x 1,23 cm, una genialitat segons Rivière que simbolitza la desproporció entre “lo que somos como individuos y lo que simboliza semejante obra de arte de la electrónica, la sabiduría y la comunicación juntas”.

Ens recorda que l´automòbil “que dio libertad a los hombres del siglo XX, se ha transformado hoy en un problema cuando no en cárcel o ataúd.” I a més, diu, s´ha arribat a l´absurd de fabricar cotxes d´una potencia impossible d´utilitzar en les carreteres actualment. Fa vint anys, constata, que el problema estava clar i pregunta: “¿no lo vieron o no lo quisieron ver hasta hace dos días?

No s´ha de reconèixer el talent solament en funció de les seves promeses de resultats econòmics. “Hablar de innovación sin tener en cuenta al ser humano y su entorno es construir castillos en el aire, puro humo: tontería.”

Quan la creativitat es limita a la enginyeria i al marketig, prescindint de sociòlegs, historiadors, artistes, de tots aquells, en fi, que tenen com objectiu el coneixement de tot el que fa referència a l´humà, s´observa un gran buit, ens diu Margarita Rivière que considera que sense un pacte bàsic entre la tècnica i aquests coneixements humans “toda innovación es vana o fuente de estulticia”.

Avui 3 de juliol, a les 7 de la tarda

al Centre Internacional de Documentació de Barcelona (CIDOB)

carrer Elisabets n. 12, de Barcelona.

presentació de dos nous llibres sortits dels debats de la Convenció pel Futur

LES PARAULES DEL SOCIALISME

UN DICCIONARI OBERT

PER A L´ESQUERRA DE DEMÀ

Antoni Comín / Raimon Obiols

L´ESQUERRA, UN INSTINT BÀSIC

VINT-I-UNA REFLEXIONS SOBRE ELS REPTES

DEL SOCIALISME AL SEGLE XXI

Vicenç Navarro és d´esquerres. Una de les diferències entre una persona d´esquerres i una de dretes és que la primera anuncia que és d’esquerres i la segona ho dissimula que és de dretes, o ho nega, simplement.

La seva crítica a la Televisió i Radio de la Generalitat estic segur que és compartida per molts ciutadans, en tot cas, per la meva part, la comparteixo, i he tingut l’ocasió d´expressar la meva opinió en varies ocasions sobre un tema que és de primera importància per a la democràcia .

Tanmateix em permetré fer una reserva sobre un punt particular de l’article del professor Navarro.

Té tota la raó quan escriu: ” Un periodista pot ser molt bon professional i tenir -com tot ser humà té- els seus propis valors (valors de classe, raça, gènere, nació, religió, ideologia política) que reprodueix, conscient o inconscientment, en la seva labor periodística”.

No la té tant quan llegim: “Voldria aclarir que no qüestiono que el govern conservador anterior utilitzés als mitjans públics d’informació per a promoure la seva visió a Catalunya.”.

Jo sí que qüestiono la utilització dels mitjans d´informació per part d´un govern per a promoure la seva visió; sigui a Catalunya o arreu. La BBC, per exemple, si no m’equivoco no promou la visió del govern, es limita a assegurar un autèntic pluralisme.

És cert que el professor Navarro afegeix: “La meva crítica és que va abusar en aquesta obstinació, negant a altres sensibilitats polítiques l’espai mediàtic que els corresponia. Per aquest mateix motiu l’actual govern d’esquerres tenia tot el dret a nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi i permetessin que es promogués sense exclusions la visió majoritària existent a Catalunya”.

Potser sí tingui raó el professor quan indica el camí de “nomenar persones d’esquerra que afavorissin el canvi.” Aquestes persones però, al meu entendre, no tenen perquè no caure en el mateix parany i el mateix abus que els periodistes.

Més que de persones jo parlaria de “mecanismes” a instaurar. I el professor tindria tot el dret de respondre’m: “I els mecanismes qui els instaura?”

La solució és complexa i potser alguns ho consideraran una ingenuïtat. Però a mi els anys m´han après una cosa. No s´ha d´actuar mai com la dreta però al revés. A la llarga les tenim totes les de perdre.

He tingut l’ocasió d´escriure-ho: m´agrada el futbol, no prou per anar al camp i sí amb la sort que al segon que s´acaba el partit, perdi o guanyi el meu favorit, continuo la meva seguida, sense més, i sobretot sense afegir ni seguir els comentaris inacavables dels “especialistes”.

Avui faré una excepció i em permetré un comentari. Al final del partit de l´anit passada, Sergio Ramos, un jugador andalús, es va passejar pel camp amb la bandera andalusa sobre les espatlles. Vaig pensar immediatament: la que s´armaria si Xavi o Puyol ho fessin amb la catalana!

Com no podia ser altrament, avui m´he despertat amb el Hoy por hoy de la cadena SER parlant del partit i un oient ha fet la mateixa reflexió, una reflexió a la que Carles Francino, el director i presentador del programa ha respost: “Sens dubte se´n parlaria molt, massa. El dia que això passi i no susciti comentaris viurem en un país normalitzat”.

Aquest sembla el camí, si ens deixen…

Per la meva part, disposo d’una llista dels polítics que voldria veure i que no surten mai. No tinc res contra la Mònica Terribes (si bé, a vegades, no és igual de Terribes en segons quines entrevistes) i tampoc contra Rosa Cullell però les noves mesures sobre programació sorprenen.

No sé si una de les primeres iniciatives a prendre era reduir la presència de polítics a TV3 com s´ha anunciat que es farà. Que surtin polítics en persona a emissions d’oci, per mi, tenia una certa gràcia i ajudava a desmitificar-los; a més ho considerava original encara que no m´estranyaria que la fórmula, als Estats Units, no l’apliquessin des de fa temps.

Cal pensar que si a partir d´ara no surten polítics a espais “lleugers” -a part les paròdies de Polònia- és perquè es preveu espais de debat entre polítics -que no caldria pagar per parlar de política- i no entre periodistes.

Una altra mesura sorprenent és el retorn de l´emissió Boqueria 357. No per res, sinó perquè la seva supressió o el seu restabliment en tan poc de temps, com a mínim significa que una de les dues decisions -suprimir o restablir- és desencertada. Fa tuf a amors propis en joc, en un organisme on l´endogàmia sembla ser la regla i on tot pareix que es passi “en família”.

A propòsit de família, una altra sorpresa. En la precedent versió de Boqueria 357 és van adonar que a les Rambles no passaven indígenes a qui entrevistar: tots els que deambulaven per allà eren “guiris”! Aleshores, en la nova versió algun guionista “espavilat” a pretès trobar el remei i d´entrada ens anuncien que aquest cop ens divertiran entrevistant els turistes.

I resulta que a la primera emissió, els turistes, de procedència diversa, parlaven pràcticament tots anglès, i el nou entrevistador, un actor de la casa”¦ no!

En fi”¦