D'un temps, d'un pais

No sé si és recomanable però tinc el costum de subratllar els llibres que llegeixo -generalment assaigs o memòries- per marcar els passatges substancials o aquelles frases que expressen magníficament una idea que comparteixo i que no he tingut mai l’encert de formular amb la mateixa precisió.

Doncs bé, acabe de llegir L´esquerra agònica. Records i reflexions (editorial afers. 2009) de Doro Balaguer i m´ha passat una cosa inusual. Al cap d´unes pàgines m´he adonat que havia de subratllar cada una de les idees i frases que conté el llibre, cosa impossible i que deixava de tenir sentit!

Pels qui no coneixen l’autor, el presentaré copiant la solapa del llibre: “Isidor Balaguer Sanchis, Doro Balaguer (València 1931) nasqué en una família d´industrials i comerciants vinculada a la cultura artística. (…) Llicenciat en Belles Arts, l´autor d´aquest llibre visqué un temps a París, on va poder conèixer les tendències més actuals de la pintura internacional d´aquell temps. (…) Fou membre del Grup Parpalló i desprès abandonà la pintura. Militant durant molts anys del Partit Comunista d´Espanya, ocupà un lloc molt destacat en l´organització valenciana. Fou membre del comitè central i representant en diversos organismes de coordinació – democràtica durant la Transició. Desprès fou dirigent de la Unitat del Poble Valencià. (…)

És cert que a la seua edat s´ho pot permetre, però he vist pocs polítics expressar amb més humilitat i amb més sinceritat les equivocacions que ell i els seus hagin pogut cometre i proclamar amb més credibilitat la seua fidelitat a les seues idees de sempre. Ens parla de nacionalisme, de la llengua, de política o de cultura, “problemes -com ens diu- que afecten, o que també afecten, el País Valencià.”

He dit que vaig deixar de subratllar el llibre però encara he captat algunes idees al vol:

Sobre la seua sinceritat:
“En la ratlla dels setanta anys comence a pensar que les meues opinions, fins i tot, les meues conviccions i comportaments, que volia coherents, tenien ben poc a veure amb la marxa de la realitat:”

Sobre el valencianisme, la llengua i el país:
– “El valencianisme (durant la República) fou, potser, el moviment més actiu d´aquells anys. Amb l´aspecte polític, hom ha parlat d´aquells anys amb la formula “˜l´impuls trencat´; en l´aspecte cultural s´ha parlat, en diverses ocasions, de “˜la segona Renaixença´.”
– ” Som allò que s´entén a València com catalanistes, en un país, el valencià, on no és possible ser-ho. Simplement ens sentim ciutadans d´un espai cultural i lingüístic que no és l´espanyol ni el valencià no català, sense tenir lligams ni res a veure amb Catalunya ni amb el catalanisme polític del Principat.”
– “La societat de la capital no sembla considerar com a cosa seua la seua ciutat, el seu país. Sembla més aviat una societat de forasters interessats per falles i festes, ja molt colonitzades per gent de fora, que no reconeix cap altra característica diferenciada. Ni la cultura, ni l´idioma, ni el patrimoni, ni el paisatge són seus. Doncs ja es pot considerar el país com un espai urbanitzable.”
– “L´agressivitat dels uns, la passivitat dels altres i la debilitat dels únics interessats configuren un trist auguri.”

Sobre la Guerra:
-“Per més que alguns historiadors i estudiosos, de manera una mica cínica, hagen anat esbrinant les responsabilitats de cadascú, els morts d´un costat, les brutalitats mútues, per arribar a posicions neutrals i objectives i conclusions que venen a repartir culpabilitats o a situar-les en la condició humana, personalment no puc deixar de considerar la guerra com la conseqüència de l´ambició i la barbàrie dels sectors més ben estants i reaccionaris de la societat i els seus sicaris, que acudiren a la recerca de poder econòmic i polític al crit “d´Espanya Una Grande y Libre“, tan semblant a les manifestacions de la dreta actual.”

Sobre l´art:
– “tot fa pensar que els mecanismes d´integració de la societat moderna han superat els continguts anti-sistema de la creació artística.”

Sobre la religió:
– “Pense que deu haver uns humans que tenen la facultat de creure unes coses sobrenaturals, al marge de la seua voluntat, cultura o intel·ligència que pot ser molta i molt brillant, i altres no, abandonats per tots els Déus.”
– “A més, les religions oficials, que tenen nombrosos beats infiltrats en la política de dretes i d´esquerres, en els partits, en les institucions civils, en l´ensenyament, gaudeixen de la protecció i l´ajuda (també de la por) dels Estats, encara que aquests es diguen aconfessionals.”

Sobre el terrorisme:
– “Tot i estar contra qualsevol modalitat de violència, ens sentim molt crítics cap als criteris i actuacions antiterroristes, que considerem més aviat oposats als objectius de liquidar-la.”

Sobre la informació:
– “La veritat va per un costat i la informació per un altre.”
– “Segurament mai la informació no ha estat fidel i objectiva, però ara pren formes d´informació/ficció on les paraules són triades per no dir clarament el que està passant, per no expressar amb veracitat la realitat; hom parla a tothora de l´imperi de la llei, la independència judicial; la llibertat dels ciutadans, més vigilats que mai; sovint és al·ludit l´Estat de dret, que sol aprofitar per prohibir drets; danys col·laterals vol dir matar innocents sense culpa. La llista de ficcions seria interminable, el llenguatge amaga els continguts i s´adapta amb facilitat. Els partits socialistes ja no són socialistes, els comunistes no són comunistes, l´esquerra ni és esquerra ni està unida i el centredreta no està al centre.”
– “…els arguments de l´esquerra, (són) automàticament considerats desfasats per part de comentaristes reaccionaris, polítics, intel·lectuals i progressistes moderns, més o menys seduïts pel poder o perquè ara toca.”

Sobre la situació actual:
– “La reacció de la dreta d´aleshores (anys de la República) fins provocar una guerra civil no deixa de ser massa semblant a la de la dreta d´avui, tot i que les circumstancies internacionals actuals li dificulten d´arribar tan lluny, però potser continua pesant en l´ànima d´una esquerra disposada a claudicar amb facilitat.”
***

També, de passada dona una pinzellada sobre les maniobres d´apropament PSPV i PSOE i els problemes que van suscitar entre Vicent Ventura i Ernest Lluch. Les vivències de Doro Balaguer no són diferents de les de la gent més lúcida de la seua generació però no és tan corrent contar-les amb la sinceritat i la intel·ligència en que ho fa i no és estrany que subscrivim plenament el contingut i el to del seu llibre.

Un llibre tan suggeridor que solament en podem donar una petita idea amb les citacions escollides. Un llibre que cal llegir d’una persona, que podent-ho sens dubte evitar, va prendre partit amb lucidesa, com ho demostra aquesta última frase:

“Per mantenir-se al marge, la gent es fa imparcial”.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA. Reproduit a Editorial afers

Un amic desconegut que firma Carles i em fa l´honor de llegir-me, escriu a sota de la meva ressenya del llibre País Valencià, Segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el següent comentari: “A un bloc de Vilaweb pregunten per la ideologia i la simbologia que emprava el seu pare. Pot fer-nos-en cinc cèntims?”.

Ã’bviament he entrat al bloc de Vilaweb en qüestió i m´he trobat en ple amb el debat dels símbols per part de joves nacionalistes, una qüestió que és el tema favorit de la dreta quan no té discurs, és a dir pràcticament dia sí i dia també.

L´esquerra que sí que té discurs torna a treure el tema a la palestra, segons sembla, per trobar una sortida al desconcert actual desprès dels fracassos de tot tipus i del final poc gloriós del Compromís.

La part positiva que n´he tret del debat llegit a l´adreça indicada és el to de respecte mutu que hi he constatat. Tanmateix és evident que mentre parlem de si blau o no blau, la dreta va “fent-se vestits” a mesura. El Partit Popular té un disseny de País, a imatge de la ideologia del diner fàcil que acaba de fracassar estrepitosament a nivell mundial pel que fa a l´economia, i del més vil i cursi sucursalisme pel que fa al País Valencià i la seua situació dintre de l´Estat espanyol i d’Europa. Tot el que és vital pels interessos econòmics i culturals del nostre poble, no és que estan abandonats per tothom, sinó que el govern del PP hi juga especialment en contra, llengua, àmbit cultural, eix transversal, Europa, Regió mediterrània…. I el que hem de fer els ciutadans conscients o al menys que pretenem ser-ho, és fer arribar al valencianisme polític i a l´esquerra valenciana actualment a l´oposició, la necessitat d´accions concretes comunes i que hem d´estar a la bretxa diària combatent cada iniciativa de la dreta a la Generalitat i proposar alternatives des d´una perspectiva d´esquerres i de país. Que si pretenen copiar les receptes que semblen momentàniament anar-li bé al PP, que sàpiguen que els electors no són tontos i que sempre preferiran l´original a la còpia.

I ara intentaré respondre a la pregunta de l´amic Carles. El pare com a nacionalista dels anys trenta tenia a casa la senyera amb la franja. Ã’bviament no puc parlar en son nom i quina seria avui la seua posició sobre el tema desprès de veure la dreta i extrema dreta que sempre han menystingut la llengua i combatut les aspiracions de llibertat del nostre poble, prendre-la com estendard, i d´alguna manera, prostituir-la, de la mateixa manera que un demòcrata espanyol pot vore amb altres ulls la bandera monàrquica prostituïda per Franco i els seus generals. El que puc dir del pare, és que com a nacionalista valencià conseqüent no era anti català, al contrari, si bé el seu projecte de País no passava per una construcció política de Països Catalans, els partidaris de la qual sempre han estat difícils de trobar al mateix Principat, a l’excepció d´algun sector conservador. I aquest seria l´absurd d´un plantejament des del País Valencià! Això sí, els qui s´oposen malaltissament al reconeixement de l´àmbit lingüístic català i a la necessitat vital d´una industria cultural que aquest àmbit representa en potència i que requereix tota mena d’intercanvis inclosos els televisius, confonent-ho tot a consciència, no ho dubteu, no els importa gens la llengua que parlem ni la seva pervivència, ni la pervivència del País; com a molt defensen la Comunidad i gràcies, desprès d´haver combatut el sistema de les autonomies! I aquells que creuen sincerament que la defensa de tot el que és valencià passa per oposar-se a Catalunya, s’equivoquen lamentablement i el temps, si són sincers, els hi ho anirà demostrant.

Angelí Castanyer i Fons com el seu germà Josep, eren nacionalistes valencians per què eren homes intrínsicament d´esquerra. Com deia Antonio Machado, la dreta -ell deia los señoritos- “invoca la patria i la vende.” Els germans Castanyer eren republicans i lluitaven pel reconeixement del País Valencià dintre d´una República Federal. Els qui estigueu interessats per més informació sobre ells us invite a entrar a Escrits d´Exili, ací mateix, on trobareu unes succintes biografies. I també parle d´ells a les meves memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona. Al País Valencià no ho sé, però a Catalunya podeu trobar i emprar el llibre a moltes biblioteques públiques.