Archive for the ‘Memòria històrica’ Category

L’esquerra agònica

Dimarts, juliol 21st, 2009

No sé si és recomanable però tinc el costum de subratllar els llibres que llegeixo -generalment assaigs o memòries- per marcar els passatges substancials o aquelles frases que expressen magníficament una idea que comparteixo i que no he tingut mai l’encert de formular amb la mateixa precisió.

Doncs bé, acabe de llegir L´esquerra agònica. Records i reflexions (editorial afers. 2009) de Doro Balaguer i m´ha passat una cosa inusual. Al cap d´unes pàgines m´he adonat que havia de subratllar cada una de les idees i frases que conté el llibre, cosa impossible i que deixava de tenir sentit!

Pels qui no coneixen l’autor, el presentaré copiant la solapa del llibre: “Isidor Balaguer Sanchis, Doro Balaguer (València 1931) nasqué en una família d´industrials i comerciants vinculada a la cultura artística. (…) Llicenciat en Belles Arts, l´autor d´aquest llibre visqué un temps a París, on va poder conèixer les tendències més actuals de la pintura internacional d´aquell temps. (…) Fou membre del Grup Parpalló i desprès abandonà la pintura. Militant durant molts anys del Partit Comunista d´Espanya, ocupà un lloc molt destacat en l´organització valenciana. Fou membre del comitè central i representant en diversos organismes de coordinació – democràtica durant la Transició. Desprès fou dirigent de la Unitat del Poble Valencià. (…)

És cert que a la seua edat s´ho pot permetre, però he vist pocs polítics expressar amb més humilitat i amb més sinceritat les equivocacions que ell i els seus hagin pogut cometre i proclamar amb més credibilitat la seua fidelitat a les seues idees de sempre. Ens parla de nacionalisme, de la llengua, de política o de cultura, “problemes -com ens diu- que afecten, o que també afecten, el País Valencià.”

He dit que vaig deixar de subratllar el llibre però encara he captat algunes idees al vol:

Sobre la seua sinceritat:
“En la ratlla dels setanta anys comence a pensar que les meues opinions, fins i tot, les meues conviccions i comportaments, que volia coherents, tenien ben poc a veure amb la marxa de la realitat:”

Sobre el valencianisme, la llengua i el país:
– “El valencianisme (durant la República) fou, potser, el moviment més actiu d´aquells anys. Amb l´aspecte polític, hom ha parlat d´aquells anys amb la formula “˜l´impuls trencat´; en l´aspecte cultural s´ha parlat, en diverses ocasions, de “˜la segona Renaixença´.”
– ” Som allò que s´entén a València com catalanistes, en un país, el valencià, on no és possible ser-ho. Simplement ens sentim ciutadans d´un espai cultural i lingüístic que no és l´espanyol ni el valencià no català, sense tenir lligams ni res a veure amb Catalunya ni amb el catalanisme polític del Principat.”
– “La societat de la capital no sembla considerar com a cosa seua la seua ciutat, el seu país. Sembla més aviat una societat de forasters interessats per falles i festes, ja molt colonitzades per gent de fora, que no reconeix cap altra característica diferenciada. Ni la cultura, ni l´idioma, ni el patrimoni, ni el paisatge són seus. Doncs ja es pot considerar el país com un espai urbanitzable.”
– “L´agressivitat dels uns, la passivitat dels altres i la debilitat dels únics interessats configuren un trist auguri.”

Sobre la Guerra:
-“Per més que alguns historiadors i estudiosos, de manera una mica cínica, hagen anat esbrinant les responsabilitats de cadascú, els morts d´un costat, les brutalitats mútues, per arribar a posicions neutrals i objectives i conclusions que venen a repartir culpabilitats o a situar-les en la condició humana, personalment no puc deixar de considerar la guerra com la conseqüència de l´ambició i la barbàrie dels sectors més ben estants i reaccionaris de la societat i els seus sicaris, que acudiren a la recerca de poder econòmic i polític al crit “d´Espanya Una Grande y Libre“, tan semblant a les manifestacions de la dreta actual.”

Sobre l´art:
– “tot fa pensar que els mecanismes d´integració de la societat moderna han superat els continguts anti-sistema de la creació artística.”

Sobre la religió:
– “Pense que deu haver uns humans que tenen la facultat de creure unes coses sobrenaturals, al marge de la seua voluntat, cultura o intel·ligència que pot ser molta i molt brillant, i altres no, abandonats per tots els Déus.”
– “A més, les religions oficials, que tenen nombrosos beats infiltrats en la política de dretes i d´esquerres, en els partits, en les institucions civils, en l´ensenyament, gaudeixen de la protecció i l´ajuda (també de la por) dels Estats, encara que aquests es diguen aconfessionals.”

Sobre el terrorisme:
– “Tot i estar contra qualsevol modalitat de violència, ens sentim molt crítics cap als criteris i actuacions antiterroristes, que considerem més aviat oposats als objectius de liquidar-la.”

Sobre la informació:
– “La veritat va per un costat i la informació per un altre.”
– “Segurament mai la informació no ha estat fidel i objectiva, però ara pren formes d´informació/ficció on les paraules són triades per no dir clarament el que està passant, per no expressar amb veracitat la realitat; hom parla a tothora de l´imperi de la llei, la independència judicial; la llibertat dels ciutadans, més vigilats que mai; sovint és al·ludit l´Estat de dret, que sol aprofitar per prohibir drets; danys col·laterals vol dir matar innocents sense culpa. La llista de ficcions seria interminable, el llenguatge amaga els continguts i s´adapta amb facilitat. Els partits socialistes ja no són socialistes, els comunistes no són comunistes, l´esquerra ni és esquerra ni està unida i el centredreta no està al centre.”
– “…els arguments de l´esquerra, (són) automàticament considerats desfasats per part de comentaristes reaccionaris, polítics, intel·lectuals i progressistes moderns, més o menys seduïts pel poder o perquè ara toca.”

Sobre la situació actual:
– “La reacció de la dreta d´aleshores (anys de la República) fins provocar una guerra civil no deixa de ser massa semblant a la de la dreta d´avui, tot i que les circumstancies internacionals actuals li dificulten d´arribar tan lluny, però potser continua pesant en l´ànima d´una esquerra disposada a claudicar amb facilitat.”
***

També, de passada dona una pinzellada sobre les maniobres d´apropament PSPV i PSOE i els problemes que van suscitar entre Vicent Ventura i Ernest Lluch. Les vivències de Doro Balaguer no són diferents de les de la gent més lúcida de la seua generació però no és tan corrent contar-les amb la sinceritat i la intel·ligència en que ho fa i no és estrany que subscrivim plenament el contingut i el to del seu llibre.

Un llibre tan suggeridor que solament en podem donar una petita idea amb les citacions escollides. Un llibre que cal llegir d’una persona, que podent-ho sens dubte evitar, va prendre partit amb lucidesa, com ho demostra aquesta última frase:

“Per mantenir-se al marge, la gent es fa imparcial”.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA. Reproduit a Editorial afers

Penediment tardà

Diumenge, juliol 12th, 2009

Des del primer moment de la Guerra Civil -sinó abans- l’Església Catòlica Espanyola es va posar al costat dels autors del cop d’Estat militar alineats amb les Potències de l’Eix, l’Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista de Mussolini. Que gent sense dos dits de sentit assassinaren representants de l’Església -pel simple fet de ser-ho- és injustificable, i no crec que ninguna autoritat del camp republicà ho hagi justificat mai.

Que les autoritats del camp dels vencedors d´una Cruzada lliurada en nom de Cristo Rey afuselli a 12 capellans bascos, un missioner claretià i un carmelita descalç pel “crim” de romandre fidels a les autoritats legals del seu poble, dona la mesura de fins a quins extrems estaven disposats a arribar -i van arribar- els autors de la sublevació.

Que el record d´aquests sacerdots s´hagi mantingut clandestinament entre els seus pròxims, condemnats a un silenci vergonyós, és moralment abjecte per part d´una jerarquia i d´un col·lectiu que s´omple la boca d´absoluts i que ha fustigat, condemnat i perseguit -quan ho ha pogut- mitja humanitat per no seguir uns manaments que ells són els primers en no observar.

Però tot té un final. La provocació de la beatificació a Roma dels 498 “màrtirs” d’un sol bàndol ha estat la gota que sens dubte ha remogut, al cap de 73 anys, la consciència de la jerarquia de l´Església basca, posant en evidència l’Església espanyola, principalment l’actitud de l’arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela. “Tan largo silencio -ha dit el bisbe de Vitoria, Miguel Asurmendino ha sido solo una omisión indebida, sino una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad”.

Són ells que ho diuen, no som els altres…

El cartell més emblemàtic de la República

Dimecres, juliol 1st, 2009

Hi ha gent que sempre té interès en repartir faltes i bones a tots els camps, el famós “tots són iguals”. A la nostra Guerra Civil, per exemple, es van cometre assassinats als dos bàndols, i en alguns casos de manera igualment execrable. La, o les diferències, tanmateix, són fonamentals.

Els qui primers van tirar la primera pedra foren uns, els sublevats. I no val a dir, en un règim democràtic com fou la República, que la situació havia arribat a un punt d´exasperació que legitimara una intervenció militar que sols té justificació -i encara, per ordre del govern legal de l’Estat- per repel·lir una agressió estrangera.

L´altra diferència fonamental entre els dos adversaris de la contesa és que els crims que es van cometre en el territori republicà, no foren les autoritats que els cometeren, foren actes d´incontrolats, dels excloses de sempre de la vida, mentre en el camp dels sublevats fou tota una màquina repressiva que procedia a les matances amb salvadors de pàtries, comandaments militars, escamots d´execució i redemptors d´ànimes inclosos.

I, fins i tot en el capítol de la propaganda, les actituds no són les mateixes. On hem vist la dreta invitar al poble a obrir els ulls, sense més consigna que simplement la d’instruir-se? Una consigna emblemàtica de l’esperit de la República, inclús en temps de guerra.

I em direu, a que ve tot això a aquestes alçades?

Doncs perquè he vist aquests dies a El País el cartell del pintor valencià Vicente Vila Gimeno “Wila” que acaba de morir als 101 anys, perquè encara avui hi ha gent que entreté dubtes, que no es resigna a condemnar aquest passat franquista i que per poc que les circumstàncies semblessin justificar-ho, tornarien a les mateixes.

I perquè per desgràcia, hi ha massa ciutadans que voten a aquesta gent!

Poesia

Dimarts, juny 23rd, 2009

Nou document: Josep Castanyer i Fons. Valencians !! (Poesia)

Considerem d’interès publicar aquesta poesia escrita entre 1940 i 1943 al Camp de treballadors estrangers de Bou-Arfa (Marroc) on el polític i dramaturg va ser deportat.

El camí

Dilluns, juny 8th, 2009

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. El camí.

L´amic Josep Palomero m´ha fet arribar uns articles que el meu pare va publicar a la revista setmanal valenciana EL CAMÍ el 1932; és a dir en plena eufòria de l’esdeveniment de la República i on es manifesta la preocupació dels nacionalistes d´esquerra d’estar presents en aquells moments històrics i enganxar el valencianisme al carro del moviment de transformació social i dels esperits que s´estava produint. I demostren, contràriament als tòpics que han pogut prevaldre, que el valencianisme republicà -l’universitari i el popular- tenia just el folklorisme que havia de tenir però amb les antenes totalment receptives als nous temps. És molt significatiu que l´amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦” El que passa és que els nacionalistes republicans com a polítics que eren, tenien ben clara una de les màximes comunistes sense ser-ho: un pas endavant del poble, d’acord; més, corres el perill de quedar-te sol!

Això queda palès en els articles d’Angelí Castanyer i Fons, com es pot comprovar en aquests que publicarem.

El vocabulari i certes expressions òbviament no corresponen al llenguatge actual però el curiós -o millor dit- el trist és que, en el fons, els texts encara ténen vigència i reflecteixen -totes proporcions guardades- la nostra situació actual, i en podem treure alguna lliçó desprès d’una “transició” d’alguna manera i en certs aspectes fallida.

Demanar perdó o condemnar

Dimarts, abril 14th, 2009

Jordi Garcia, ha publicat a El País amb una idea interessant sobre l´actitud que haurien de prendre el Rei i l´Església espanyola en relació al franquisme.Jordi Garcia no pensa que el Rei hagi de demanar perdó en nom de l´Estat “pel comportament del seu pare ni per haver acceptat la continuïtat institucional que va “lligar” Franco en 1969 (sobretot pel que va saber fer el Rei després amb aquesta acceptació)” car seria com demanar a la ciutadania que es disculpés per la maldat dels seus avis. Considera que les culpes no s´hereten de pares a fills. A més el perdó, segons el seu parer, és “una categoria moral en el fons simbòlica, més “teràpia cristiana” que política.I que demana el catedràtic? Doncs que el Rei “no encarni una culpa que no t锝 però sí que “sigui portaveu sense més de la condemna objectiva i irrebatible del sistema franquista, i per tant el reprovi obertament i senzilla. Inclús, si pot ser, solemnement: és una legitimitat de fons que li falta a la monarquia”. I creu que “un any com aquest, 70 després del final de la guerra sembla una ocasió pertinentíssima”.

I l´Església, que l´autor considera “un discapacitat democràtic profund” que va protegir i avalar durant tants anys el franquisme, l´Església sí que hauria de demanar perdó per “la seva presumpta autoritat moral” que tenen aquells que “se senten amos d´una veritat immutable i universal”.

El Rei no ha condemnat ni pensem nosaltres que condemnarà explícitament el franquisme a menys d´un clamor popular dels defensors de la democràcia que l´obligui, cosa de moment poc probable.

I pel que fa a l´Església, ni amb la boca petita demanarà perdó. No ho ha fet amb casos científicament irrefutables”¦ Continuarà, amb un sector de la dreta política, “a edulcorar amb indulgència piadosa i interessada, molt catòlica” aquell sistema execrecable.

Per al foment de la parla valenciana

Dimecres, abril 1st, 2009

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. PER AL FOMENT DE LA PARLA VALENCIANA

En el número 30 del setmanari valencià EL CAMÍ de 24 d´octubre de 1932, Angelí Castanyer i Fons publicava un article amb el títol “Per al Foment de la Parla Valenciana” del qual publiquem uns fragments. No és ben bé un “escrit d´exili” però és un text interessant. El tema de la llengua està, hui, en camí de ser resolt per poc que els poders públics a mans del PP, en lloc de posar traves a la difusió del valencià, el fomenten; i això és molt demanar a gent que ni estima ni parla la seua pròpia llengua. Però el que sí està resolt del tot i que no té marxa enrere, és la victòria sobre el secessionisme lingüístic. I s´ha resolt com no podia ser altrament, depurant el català que es parla al P.V. dels castellanismes, recuperant els particularismes genuïnament valencians, i enriquint d´aquesta manera el conjunt de la llengua. L´interès actual de l´article no ve doncs del que l´autor diu sobre la llengua, sinó de com ho diu. Coneixedor del seu poble, està preocupat de no allunyar-se´n i, en aquells temps d’un nacionalisme en els primers balbucejos, busca de conciliar en el tema de la llengua, “la raó científica i l´imperatiu polític”. I en dona la raó: “¿Per què? Perquè a més de constituir un poble frustrat, no som encara un poble que desitge recuperar-se”.

Crec que els esdeveniments posteriors, tal com han anat les coses, justifiquen a posteriori aquesta prudència política, fruit del coneixement del terreny que es trepitjava. A.C.R.

Responent a la pregunta

Dimarts, març 24th, 2009

Un amic desconegut que firma Carles i em fa l´honor de llegir-me, escriu a sota de la meva ressenya del llibre País Valencià, Segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el següent comentari: “A un bloc de Vilaweb pregunten per la ideologia i la simbologia que emprava el seu pare. Pot fer-nos-en cinc cèntims?”.

Ã’bviament he entrat al bloc de Vilaweb en qüestió i m´he trobat en ple amb el debat dels símbols per part de joves nacionalistes, una qüestió que és el tema favorit de la dreta quan no té discurs, és a dir pràcticament dia sí i dia també.

L´esquerra que sí que té discurs torna a treure el tema a la palestra, segons sembla, per trobar una sortida al desconcert actual desprès dels fracassos de tot tipus i del final poc gloriós del Compromís.

La part positiva que n´he tret del debat llegit a l´adreça indicada és el to de respecte mutu que hi he constatat. Tanmateix és evident que mentre parlem de si blau o no blau, la dreta va “fent-se vestits” a mesura. El Partit Popular té un disseny de País, a imatge de la ideologia del diner fàcil que acaba de fracassar estrepitosament a nivell mundial pel que fa a l´economia, i del més vil i cursi sucursalisme pel que fa al País Valencià i la seua situació dintre de l´Estat espanyol i d’Europa. Tot el que és vital pels interessos econòmics i culturals del nostre poble, no és que estan abandonats per tothom, sinó que el govern del PP hi juga especialment en contra, llengua, àmbit cultural, eix transversal, Europa, Regió mediterrània…. I el que hem de fer els ciutadans conscients o al menys que pretenem ser-ho, és fer arribar al valencianisme polític i a l´esquerra valenciana actualment a l´oposició, la necessitat d´accions concretes comunes i que hem d´estar a la bretxa diària combatent cada iniciativa de la dreta a la Generalitat i proposar alternatives des d´una perspectiva d´esquerres i de país. Que si pretenen copiar les receptes que semblen momentàniament anar-li bé al PP, que sàpiguen que els electors no són tontos i que sempre preferiran l´original a la còpia.

I ara intentaré respondre a la pregunta de l´amic Carles. El pare com a nacionalista dels anys trenta tenia a casa la senyera amb la franja. Ã’bviament no puc parlar en son nom i quina seria avui la seua posició sobre el tema desprès de veure la dreta i extrema dreta que sempre han menystingut la llengua i combatut les aspiracions de llibertat del nostre poble, prendre-la com estendard, i d´alguna manera, prostituir-la, de la mateixa manera que un demòcrata espanyol pot vore amb altres ulls la bandera monàrquica prostituïda per Franco i els seus generals. El que puc dir del pare, és que com a nacionalista valencià conseqüent no era anti català, al contrari, si bé el seu projecte de País no passava per una construcció política de Països Catalans, els partidaris de la qual sempre han estat difícils de trobar al mateix Principat, a l’excepció d´algun sector conservador. I aquest seria l´absurd d´un plantejament des del País Valencià! Això sí, els qui s´oposen malaltissament al reconeixement de l´àmbit lingüístic català i a la necessitat vital d´una industria cultural que aquest àmbit representa en potència i que requereix tota mena d’intercanvis inclosos els televisius, confonent-ho tot a consciència, no ho dubteu, no els importa gens la llengua que parlem ni la seva pervivència, ni la pervivència del País; com a molt defensen la Comunidad i gràcies, desprès d´haver combatut el sistema de les autonomies! I aquells que creuen sincerament que la defensa de tot el que és valencià passa per oposar-se a Catalunya, s’equivoquen lamentablement i el temps, si són sincers, els hi ho anirà demostrant.

Angelí Castanyer i Fons com el seu germà Josep, eren nacionalistes valencians per què eren homes intrínsicament d´esquerra. Com deia Antonio Machado, la dreta -ell deia los señoritos- “invoca la patria i la vende.” Els germans Castanyer eren republicans i lluitaven pel reconeixement del País Valencià dintre d´una República Federal. Els qui estigueu interessats per més informació sobre ells us invite a entrar a Escrits d´Exili, ací mateix, on trobareu unes succintes biografies. I també parle d´ells a les meves memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona. Al País Valencià no ho sé, però a Catalunya podeu trobar i emprar el llibre a moltes biblioteques públiques.

Spain is different

Dimecres, març 11th, 2009

“No es pot passar pàgina sense haver-la llegit abans”. Aquesta bella sentència és una advertència del demòcrata de l´Estat de Vermont als Estats Units, Patrick Leahy, president de la Comissió d´Assumptes Judicials del Senat americà. La pàgina de la que parla i que cal llegir abans de passar-la és la de les presons secretes i els interrogatoris de la CIA de l´era Bush.

I aquí, una certa Espanya no es que hagi volgut passar la pàgina de la sublevació franquista sense haver-la llegit, és que està capficada en arrancar-la per què no en quede rastre!

I a tal punt, que fins i tot continuen oposant-se a donar sepultura digna a le.s víctimes dels seus crims com ho han fet impunement durant tants anys.

Memòria històrica

Dimarts, març 3rd, 2009

Nou document: Una història de la postguerra com tantes altres