D'un temps, d'un pais

Desprès de l’article     “Alguna cosa  es mou al País valencià, ensplau reproduir, pel seu interès, l’editorial del setmanari valencià El Temps del proppassat 16 de març titulatRomà de la Calle:

“La dimissiódel directordel Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) Romà de la Calle, és un símptoma del nivell de deteriorament democràtic a que ha arribat un dels actors pricipals de la política valenciana, elPP. Ja no es tracta del paper d’aquesta formació en cassos de corrupció, de gestió depredadora del territori, de l’atac a qualevol aspecte que faci referència a la cultura del país en el sentit àmpli i obert, més enllà des estereotips reduccionistes folklòrics, sinó que la magnitud de la devastació ha ultrapassat de llarg elslímits  imaginablesdel respecte a les mínimes bases democràtiques. I aquesta degradació democràtica té l’epicentremolt especialment en el PP de la ciutat deValència. El cas del MuVIM , dependent de la Diputació de València, és un cas dels molts que omplen una llarga llista de despropòsits i agressions a la llibertat.

Només cal recordar les acusacions d’una coordinadoradel PP valencià als actorsque es manifestaven contra la supressió del circuit Teatral:  “Mosseguen la mà que els dona enjar”· O l’estirabot, d’una grolleria inigualable   del vice president tercer valencià, Juan Cotino,sob re Mònica Oltra d:’Iniciativa Valenciana: “Si fora pare em faria vergonya tenir unafilla com vós, però com que possiblement no el conèixeu…” Una frase que a més d’impresentable, feia servir informació privada de quan ell era a la ConselleriaBenestar Social i ella va adoptar dos fills d’Etiòpia. O quan, el president Francisco Camps, a les Corts, digué exaltat al portaveu del PSV-PSOE Àngel Luna: “ Us encantaria agafar u nacamioneta, venir de matinada a ma casa, i que al matí jo apareguera en una cuneta bocaterrosa” O quan el president del PP provincial de la Diputació de València, AlfonsoRus, va etztibar que “els professors que diuen `aleshores’ i `gairebe’ són uns `gilipolles’ . Rematem-los!”La llista  ja és inacabable.

El cas és que la dimissió de Romà de la Calle és  el símptoma d’un ordre visceral contra els valors democràtics de bona part del PP valencià. Que ha perdut el món de vista i que, com més va, menys espai deixa per a la política, per a l’ideologia, per a la democràcia, i més atia l’odi sectàri que justifica qualsevol barbaritat. Una fe sectària que repel·lèix qualsevol moderació posible. Això hauria de fer reflexionar molt aquells sectors valencians que fins avui han considerat que la seva moderació política podria coexistir en una formació com el PP. La modernitat, el progrès i el desenvolupament del País Valencià, ni que sigui  des de les tesis del centre i de la dreta, no pot estar a les mans de la gent que, dia en dia engreixa aquesta llista de disbarats.

El dissabte passat a València fou un dia que va matisar el pessimisme que s’imposa al meu optimisme natural quan observo la situació del país.

Primer va ser la manifestació contra la corrupció. Hi vaig anar amb el convenciment que seriem quatre gats. Mai havia tingut l’ocasió d’anar a una manifestació a la ciutat de València. Per descomptat a moltes a París i a Barcelona. I per ser la primera, la sorpresa va ser “majúscula” pel nombre i per la diversitat dels manifestants: una barreja generacional que feia plaer de veure. Allò era poble, poble! Allí vaig trobar el meu amic Miquel del Bloc i vam fer el recorregut fins on vaig poder junts. I sobretot el que més em va sorprendre agradablement fou el comportament dels partits i sindicats que van donar suport a la manifestació, una manifestació convocada a través Internet per una plataforma ciutadana, Col·lectiu contra la Corrupció. Doncs contràriament al que sol passar a Barcelona -inclús quan no són els partits els convocadors- els líders de les formacions polítiques no hi anaven al davant sostenint la pancarta amb l’eslògan políticament correcte i mostrant les seves cares conegudes plenes de satisfacció. Anaven barrejats entre la gent i la manifestació estava encapçalada per una alegre xaranga. I per sobre la marea humana rivalitzaven les pancartes i eslògans enginyosos i personals dels manifestants. I l’èxit de convocatòria té encara més mèrit quan al matí vaig estar buscant l’hora de la manifestació a El País i al Levante-EMV i no la vaig trobar enlloc, ni tampoc que hi havia manifestació; solament una línia a El País, al mig d’un article de tota una pàgina parlant de la portaveu del Consell del Govern valencià. Per cert el PP ha qualificat l’acte de radical catalanista i ha criticat el PSPV per haver-li donat suport.

I la segona manifestació que ens hauria de fer pujar l’autoestima als valencians -que tanta falta fa a alguns; si no en mancaren tant no tindrien la catalanofòbia aguda que pateixen- és el lliurament dels XXXVIII Premis Octubre als que vaig assistir tot just acabada la manifestació contra la corrupció; un acte normal en un país anormal, on no hi havia el menor representant del Govern ni de la ciutat de València com hi hauria en qualsevol país normal encara que estiguessin a les antípodes del pensament dels amfitrions. Pel nivell de l’acte, pel que s’hi va dir i per la forma de dir-ho, tot dignificava el país. Tanmateix el seu contingut estava a tants anys llum -per ara- del pensament mitjà de la societat valenciana que mentre assistia a l’acte no podia deixar de pensar: aquí sobrem tots els convençuts que estem aquí. Aquí estem vivint com diuen els francesos en vase clos, en “circuit tancat” o en una espècie d’exili interior. Els Octubre i molts actes més, valencianistes, haurien de ser com els cinemes d’antany, en sessió permanent i que anessin passant per grups de la capacitat del recinte, la població de tots i cada un dels pobles valencians.

Què això no és factible? Doncs s’hauran d’inventar altres coses més! I esperar que el PSPV comprengui que el “seguidisme” al PP no porta enlloc i que depèn d’ell de poder tornar a governar. Perquè si tota la gent d’esquerres potser no sigui valencianista, al País Valencià tota la gent valencianista és d’esquerres; els de dreta valencians ni són ni seran mai valencianistes; a molt estirar, diran estimar la millor terreta del món, com ho estan fent, al mateix temps que menyspreen i maltracten la seva llengua, i no fan res per promocionar-la ni dins ni fora del país.

El secretari general dels socialistes de Madrid, Tomás Gómez, considera que Esperanza Aguirre, malgrat el gest d’haver acceptat  la sortida del seu grup parlamentari de tres imputats en el cas Gürtel, està “tocada” directament per la trama. I s’indigna, amb raó, que es valori positivament el que considera una habilitat tàctica de la presidenta susceptible de produir-li rèdits polítics. Sobre el fet que això pugui passar creu que de moment el fenomen només s’observa més enllà de les nostres fronteres.

Subscric totalment les seves inquietuds però, malauradament s’equivoca quan diu -per correcció política- que cal mirar més enllà de les nostres fronteres per veure premiar la corrupció. No cal que miri tan lluny -ja que suposo que parla de les fronteres de l’Estat- solament ha d’observar més enllà de les fronteres de la seva Comunidad de Madrid.

Al País Valencià la corrupció, ara per ara, no castiga els seus dirigents, al contrari sembla que els estigui encumbrando que es diu en castellà. La pèrdua (?) dels càrrecs de secretari del PPV i de portaveu del grup parlamentari de Ricardo Costa, i per part de la Justícia, la certificació d’haver mentit públicament el president de la Generalitat Francisco Camps dient que ell “es paga els seus vestits!”[1] no semblen afectar el vot dels valencians. Si a Madrid, on 66% dels ciutadans creu en la corrupció dels seus dirigents, el secretari dels socialistes té por que continuen donant-los suport amb els seus vots, al País Valencià és una certesa i les enquestes senyalen que el PP, no és que guanyarà, és que traurà majoria absoluta!

Com això és humiliant per la dignitat del poble valencià i com a més soc optimista, vull creure que això no passarà. Que els valencians tornem a votar a aquesta colla d’amiguitos del alma no pot passar, i a més -com deia aquell- és impossible. I qui digui que solament és una manifestació voluntarista per part meua segur que… no va gens desencaminat!

El president Montilla ha rebut al Palau de la Generalitat Juan Roig, president de Mercadona, la cadena valenciana de supermercats líder a Espanya.

La reunió ha servit, segons fonts de la firma, per confirmar “l’aposta per Catalunya com a mercat estratègic”. Actualment Mercadona té 144 supermercats a Catalunya amb una plantilla de 8400 persones i la previsió és ampliar-la a 12.400 empleats. Està previst la construcció d’un nou centre en distribució.

I la casualitat ha volgut que aquesta excel·lent notícia sobre el dinamisme valencià en el sector agroalimentari i les bones relacions que haurien d’existir entre el País Valencià i Catalunya, hagi coincidit amb l’anunci de l’imminent tancament del repetidor de televisió que fa arribar la senyal de TV3 a la ciutat de València, la comarca de l’Horta i les parts de les comarques de Camp de Morvedre, Camp de Túria, Foia de Bunyol, Ribera Alta i Baixa.

I aquesta obcecació en voler isolar la societat valenciana de la catalana que xoca manifestament amb el dinamisme de sectors econòmics valencians va en contra dels interessos econòmics i culturals del poble valencià  com ho aniria en el cas de voler isolar-se de qualsevol altra societat. La dreta valenciana i els seus dirigents són provincians, en el fons i en les seves manifestacions, són sucursalistes respecte a Madrid i ho comparteixen to -fins les xarxes corruptes! No dubten en ocultar el seu provincianisme al poble, acusant els seus adversaris polítics de sucursalistes però respecte a Catalunya! Ens tenen acostumats en tots els camps a defensar-se atacant; en el de la corrupció, si fa falta, ataquen fins les mateixes institucions de l’Estat. I una part de la societat valenciana ha caigut en la trampa. No hi ha més contradicció i esquizofrènia que la solemnitat amb la qual es reverencia la figura del rei català En Jaume I i aquesta fòbia als seus veïns d’una irracionalitat malaltissa. Una actitud que solament pretén mantenir per part de la dreta valenciana la seva vocació centrípeta pel que fa a  Madrid. I quan més castellanitzats estan, més defensors són del dialecto valenciano encara que ni el parlin, i més secessionistes de la llengua són.

Esperem per un temps no massa llunyà el despertar del poble valencià. De moment celebrem l’encontre de l’empresari Juan Roig, president d’una de les firmes més importants d’Espanya en el seu sector, amb el president de la Generalitat de Catalunya.

Tots coneixem les llums i les ombres del Comitè Olímpic Internacional. I quan diem això, no significa -com acostuma fer alguna gent- que lamentem que estigui polititzat. En tot cas criticaríem que fes una bona o mala política i no el fet de que faci política. Com si se’n pogués deixar de fer, o dir que no se’n fa, a menys de caure -com molts- en un exercici d’hipocresia.

A Copenhague el COI ha triat Rio de Janeiro per celebrar els Jocs de 2016 i ens en felicitem. I ens en felicitem perquè el Comitè ha tingut l’encert de triar un país emergent i un continent, el Sud-americà, en plena evolució. No és la primera vegada, ni esperem l’última, que els membres del COI donen un cop de ma al moment oportú a qui li fa falta.

És cert que els Jocs s’atorguen a les ciutats i no als països. S’han donat a Rio i no al Brasil, com en el seu dia es van donar a Barcelona. Tanmateix això no va impedir que en aquella ocasió Espanya els fes seus i que el govern de la Generalitat –recordeu?- comencés per boicotejar-los.

A Copenhague hi havia la plana major del Partit Popular. Fins i tot l’alcaldessa de València, l’inenarrable Rita Barberà, no se’n ha volgut perdre la cita. Fins el moment de veure-la per allà no haviem caigut en una evidència. De guanyar Madrid els Jocs Olímpics, fins el 2016 aquests no haguessin segut ni de Madrid ni d’Espanya, haguessin segut del PP -o haguessin fet tot per què ho fossin!

Avui, el dia desprès del fracàs, al diari Las Províncias, no espereu trobar-hi les fotos de l’alcaldessa. Hi trobareu, això sí, el gran debat del dia (!), l’acord de l’ajuntament de suprimir l’accent del topònim València i escriure Valencia, que xoca amb el que ha dictaminat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. «Haremos lo que nos dé la gana» ha declarat el portaveu del govern municipal, Alfonso Grau.

Aquest és el tema i nivell del debat al País Valencià, una manera com una altra de tapar les vergonyes al PP en tants temes d’actualitat.