D'un temps, d'un pais

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. Llombart i Llorente.

Us invito a llegir detingudament aquest article. Els més joves no sé quina interpretació en faran. Per als que tenim una edat certa trobem una similitud de les apreciacions que s’hi fan de Llorente en el seu temps i –totes proporcions guardades!- el que representa la política d’Omnium Cultural durant el franquisme que va ser interessada políticament, “tot una tàctica, un procediment, un mode concret, no ja d’interpretar, sinó de conduir” el catalanisme, i que desemboca a la transició amb la victòria del nacionalisme conservador. Les classes populars -com a tals- són capaces de sacrificar-se pels seus ideals, el nacionalisme de les forces conservadores mai perd de vista els seus interessos econòmics.

Tot i que a Catalunya existia una burgesia nacionalista que va saber jugar el seu paper i també aprofitar el moment, la societat catalana no va perdre els seus referents del temps de la República. Per això, un cop la llibertat assolida, recupera immediatament la Generalitat i el seu president exiliat, combatut pels prohoms d’Omnium; al cap d’un temps els Llombart’s catalans pogueren suplantar els Llorente’s amb una política, al meu entendre, més autènticament nacional i més social.

El drama al País Valencià és que no tenia -ni té- una burgesia al nivell de la de Catalunya (solament unes individualitats) i van faltar Llombart’s capaços d’arribar al poble, des de baix, “cap a la llibertat del poble, del seu poble que ell amava tant com a la pàtria i tant com a la llibertat” podem llegir a l’article. Aquests referents havien desaparegut en la tempesta de la guerra, i els nous van haver de crear un nou imaginari que -encara sort- ha pogut “salvar-nos els mots”.(A.C.R)

Situant-se a l´època en que ha estat escrit, i amb el sentit que tenia la paraula liberalisme, aquest article no ben bé d’exili i en algun aspecte premonitori, és perfectament entenedor i ens descriu una manera de ser de la societat valenciana que des de llavors, malauradament, en poc ha canviat pel que fa a la seua consciència nacional. (A.C)

L´amic Josep Palomero, aprofitant les seues recerques, continua enviant-me allò que troba a la premsa dels anys 30 sobre Josep i Angelí Castanyer. La darrera remesa contenia la crònica dels Jocs Florals de 1930 organitzats pel Rat Penat, publicada en el núm. 33 de la revista literària mensual “Taula de Lletres Valencianes” de juny de 1930, any en que guanyà la Flor Natural el meu pare.

De la lectura d’aquesta crònica se´n poden extreure varies conclusions, la primera i molt positiva és que en aquells anys de “Dicta-blanda” del general Miguel Primo de Rivera, un any abans la proclamació de la República, es podien celebrar a la ciutat de València amb absoluta normalitat uns Jocs Florals tenint per mantenidor el poeta i polític catalanista Jaume Bofill i Mates i comptant amb l’assistència del pare de la normativa moderna de la llengua catalana, Pompeu Fabra. I no passava res. Avui, amb democràcia, i davant de presències tant significatives, les bestieses incultes -si no fets més greus- que hauríem de soportar per part del sector espanyolista que s´autoproclama “valencianista” ens faria caure la cara de vergonya a la resta de valencians.

El segon fet positiu és el consell que Bofill i Mates donà als poetes i escriptors valencians que el cronista relata amb aquests termes: “Bofill aconsellà als poetes i escriptors valencians que no caigueren en el provincianisme de la literatura catalana per mig de la imitació del seu patró i digué que cultivant el nostre caràcter ens sentiríem cada vegada més a prop de Catalunya, més germans dels catalans. Esta observació dona idea de com esguarden des de Catalunya el nostre renaixement. Per això la nostra futura convivència amb Catalunya no serà fruit de l´absorció com temen alguns equivocats que ignoren la tradició històrica.”

Això és el que ja s’escrivia els anys 30 contra alguns “equivocats”, que encara avui insisteixen amb una virulència filla de quaranta anys de franquisme.

L´últim fet ja no és tant positiu perquè l´escrit, més que una crònica és una crítica implacable, ja en aquells temps, contra la Festa dels Jocs Florals i els seus organitzadors per part d’algú que l´any anterior havia acceptat fer part del Jurat i a qui, de tota evidència, un any desprès no havien cridat.

I sobre aquest punt caldria dir que no són les Institucions -si són democràtiques- que s´han d´atacar sinó que el que cal és arribar a dirigir-les i omplir-les de contingut i, sense anar més lluny, els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili, des del primer moment, van complir el seu paper des del punt de vista literari i, donades les circumstàncies, des del punt de vista polític amb la seua lluita contra la dictadura. En particular, els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar a la Sorbonne a París el 1965 i als quals vam tenir el privilegi de participar en la seva organització, foren un gran certamen literàri i una gran manifestació antifranquista.

Però aquesta és una altra història…

No sé si és recomanable però tinc el costum de subratllar els llibres que llegeixo -generalment assaigs o memòries- per marcar els passatges substancials o aquelles frases que expressen magníficament una idea que comparteixo i que no he tingut mai l’encert de formular amb la mateixa precisió.

Doncs bé, acabe de llegir L´esquerra agònica. Records i reflexions (editorial afers. 2009) de Doro Balaguer i m´ha passat una cosa inusual. Al cap d´unes pàgines m´he adonat que havia de subratllar cada una de les idees i frases que conté el llibre, cosa impossible i que deixava de tenir sentit!

Pels qui no coneixen l’autor, el presentaré copiant la solapa del llibre: “Isidor Balaguer Sanchis, Doro Balaguer (València 1931) nasqué en una família d´industrials i comerciants vinculada a la cultura artística. (…) Llicenciat en Belles Arts, l´autor d´aquest llibre visqué un temps a París, on va poder conèixer les tendències més actuals de la pintura internacional d´aquell temps. (…) Fou membre del Grup Parpalló i desprès abandonà la pintura. Militant durant molts anys del Partit Comunista d´Espanya, ocupà un lloc molt destacat en l´organització valenciana. Fou membre del comitè central i representant en diversos organismes de coordinació – democràtica durant la Transició. Desprès fou dirigent de la Unitat del Poble Valencià. (…)

És cert que a la seua edat s´ho pot permetre, però he vist pocs polítics expressar amb més humilitat i amb més sinceritat les equivocacions que ell i els seus hagin pogut cometre i proclamar amb més credibilitat la seua fidelitat a les seues idees de sempre. Ens parla de nacionalisme, de la llengua, de política o de cultura, “problemes -com ens diu- que afecten, o que també afecten, el País Valencià.”

He dit que vaig deixar de subratllar el llibre però encara he captat algunes idees al vol:

Sobre la seua sinceritat:
“En la ratlla dels setanta anys comence a pensar que les meues opinions, fins i tot, les meues conviccions i comportaments, que volia coherents, tenien ben poc a veure amb la marxa de la realitat:”

Sobre el valencianisme, la llengua i el país:
– “El valencianisme (durant la República) fou, potser, el moviment més actiu d´aquells anys. Amb l´aspecte polític, hom ha parlat d´aquells anys amb la formula “˜l´impuls trencat´; en l´aspecte cultural s´ha parlat, en diverses ocasions, de “˜la segona Renaixença´.”
– ” Som allò que s´entén a València com catalanistes, en un país, el valencià, on no és possible ser-ho. Simplement ens sentim ciutadans d´un espai cultural i lingüístic que no és l´espanyol ni el valencià no català, sense tenir lligams ni res a veure amb Catalunya ni amb el catalanisme polític del Principat.”
– “La societat de la capital no sembla considerar com a cosa seua la seua ciutat, el seu país. Sembla més aviat una societat de forasters interessats per falles i festes, ja molt colonitzades per gent de fora, que no reconeix cap altra característica diferenciada. Ni la cultura, ni l´idioma, ni el patrimoni, ni el paisatge són seus. Doncs ja es pot considerar el país com un espai urbanitzable.”
– “L´agressivitat dels uns, la passivitat dels altres i la debilitat dels únics interessats configuren un trist auguri.”

Sobre la Guerra:
-“Per més que alguns historiadors i estudiosos, de manera una mica cínica, hagen anat esbrinant les responsabilitats de cadascú, els morts d´un costat, les brutalitats mútues, per arribar a posicions neutrals i objectives i conclusions que venen a repartir culpabilitats o a situar-les en la condició humana, personalment no puc deixar de considerar la guerra com la conseqüència de l´ambició i la barbàrie dels sectors més ben estants i reaccionaris de la societat i els seus sicaris, que acudiren a la recerca de poder econòmic i polític al crit “d´Espanya Una Grande y Libre“, tan semblant a les manifestacions de la dreta actual.”

Sobre l´art:
– “tot fa pensar que els mecanismes d´integració de la societat moderna han superat els continguts anti-sistema de la creació artística.”

Sobre la religió:
– “Pense que deu haver uns humans que tenen la facultat de creure unes coses sobrenaturals, al marge de la seua voluntat, cultura o intel·ligència que pot ser molta i molt brillant, i altres no, abandonats per tots els Déus.”
– “A més, les religions oficials, que tenen nombrosos beats infiltrats en la política de dretes i d´esquerres, en els partits, en les institucions civils, en l´ensenyament, gaudeixen de la protecció i l´ajuda (també de la por) dels Estats, encara que aquests es diguen aconfessionals.”

Sobre el terrorisme:
– “Tot i estar contra qualsevol modalitat de violència, ens sentim molt crítics cap als criteris i actuacions antiterroristes, que considerem més aviat oposats als objectius de liquidar-la.”

Sobre la informació:
– “La veritat va per un costat i la informació per un altre.”
– “Segurament mai la informació no ha estat fidel i objectiva, però ara pren formes d´informació/ficció on les paraules són triades per no dir clarament el que està passant, per no expressar amb veracitat la realitat; hom parla a tothora de l´imperi de la llei, la independència judicial; la llibertat dels ciutadans, més vigilats que mai; sovint és al·ludit l´Estat de dret, que sol aprofitar per prohibir drets; danys col·laterals vol dir matar innocents sense culpa. La llista de ficcions seria interminable, el llenguatge amaga els continguts i s´adapta amb facilitat. Els partits socialistes ja no són socialistes, els comunistes no són comunistes, l´esquerra ni és esquerra ni està unida i el centredreta no està al centre.”
– “…els arguments de l´esquerra, (són) automàticament considerats desfasats per part de comentaristes reaccionaris, polítics, intel·lectuals i progressistes moderns, més o menys seduïts pel poder o perquè ara toca.”

Sobre la situació actual:
– “La reacció de la dreta d´aleshores (anys de la República) fins provocar una guerra civil no deixa de ser massa semblant a la de la dreta d´avui, tot i que les circumstancies internacionals actuals li dificulten d´arribar tan lluny, però potser continua pesant en l´ànima d´una esquerra disposada a claudicar amb facilitat.”
***

També, de passada dona una pinzellada sobre les maniobres d´apropament PSPV i PSOE i els problemes que van suscitar entre Vicent Ventura i Ernest Lluch. Les vivències de Doro Balaguer no són diferents de les de la gent més lúcida de la seua generació però no és tan corrent contar-les amb la sinceritat i la intel·ligència en que ho fa i no és estrany que subscrivim plenament el contingut i el to del seu llibre.

Un llibre tan suggeridor que solament en podem donar una petita idea amb les citacions escollides. Un llibre que cal llegir d’una persona, que podent-ho sens dubte evitar, va prendre partit amb lucidesa, com ho demostra aquesta última frase:

“Per mantenir-se al marge, la gent es fa imparcial”.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA. Reproduit a Editorial afers