D'un temps, d'un pais

Fa un temps  escrivia aquí mateix un article titulat Dues societats diferents  referint-me a la francesa i l’espanyola en el qual  relatava l’ajusticiament a Abbeville (França) per part de l’Església  l’1 de juliol de1766 del chevalier de la Barre, un jove noble francès que no es va descobrir davant d’una processió.Acabo de rebre  i trobo interessant de reproduir  a continuació  l’article que va publicar al número 52 de la revista El temps l’amic Francesc Viadel sobre l’execució a la ciutat de València del mestre d’escola Gaetà Ripoll, la darrera víctima  la Inquisició Espanyola.

“El 31 de juliol de 1826 s’executava a València un solsonés de nom Gaetà Ripoll. Era l’última víctima de la Inquisició. Avui dia tan sols el nom d’una plaça del cap i casal del País Valencià recorda aquell home que visqué els seus darrers dies a l’horta de Russafa.

El 31 de juliol de 1826 la ciutadania valenciana es lliurava a un espectacle sinistre i aterridor.

A la plaça del Mercat del cap i casal, al costat del carrer dels Conills, just davant de la Llotja, s’arroglaven centenars d’encuriosits veïns disposats a seguir l’execució a la forca del darrer heretge de la santa cristiandad.

Aquell matí,la Junta de Fe, eufemístic títol de l’odiada Santa Inquisició importada de Castella, executava la sentència de mort contra un solsonés de 48 anys d’edat, Gaetà Ripoll Pla, acusat de ser” hereje formal y contumaz”.

La brutal sentència va fer trontollar els ressorts del poder monàrquic en mans de Ferran VII i fins i tot  va aixecar les protestes més airades de la civilitzada Europa.

Al capdavall Ripoll, un home humil, segons diuen testimonis escrits de l’època, de gran qualitat humana, havia estat víctima del fanatisme religiós, del terrorisme clerical.

Fill del restaurador Miquel Ripoll li Teresa Pla, Gaetà Ripoll Pla va nàixer el 22 de gener de 1778  a Solsona. Estudià teologia a Barcelona i quan esclatà l’any 1808 la guerra del francès prengué part contra les tropes napoleòniques.

Dos anys més tard, éssent oficial, caigué presoner i fou conduit a França, on segons sembla tingué contacte amb bels corrents filosòfics de tall rousseaunià.

L’any 1814 Ripoll tornava a la península, on continuà fent de militar fins que l’any 1823 va ser llicenciat a causa d’haver servit a files durant el període constitucional, molt probablement a la Milícia Nacional de València. Ripoll quedà dins la classe d’”infinits” i acabà retirant-se a la partida de Perú, llavors pedania de l’actual barri valencià de Russafa, on exercí com a mestre fins la seva captura i mort.

L’arribada de Ripoll a aquelles terres d’horta avui amenaçades per l’ampliació del port de València degué ser per als seus pobres habitants dedicats al camp tot un esdeveniment.

El 28 de juliol de 1894, amb motiu de la trista efemèride, l’Ajuntament de València publicava un petit article –que traduïm del castellà- escrit per Tomàs Giménez Valdivieso sota el pseudònim de Cazalla, en que es relataven no poc aspectes del seu pas per aquelles terres a partir de testimonis de gent de l’horta que havia conegut Ripoll.

L’edifici  –escriviaCazalla- ocupat per l’escola que regentava Ripoll, l’havien aixecat els veïns de la partida del Perú, ja que aquells catòlics governs no s’ocupaven de coses tan trivials com la instruccció pública. Era una barraca de de les que anomenaven a l’horta de vuit costells, amb dos pisos. Es trobava emplaçada a l’entrada de la senda de la qual abans hem fet mèrit com a lloc escollit per Ripoll per passeig i meditació, entre camí de Pinedo i el pont de la Lloseta. S’hi havia instal·lat l’escola de xiquetes i l’escola de xiquets. A l’escola de xiquetes s’entrava pel camí de Pinedo i lescola de xiquets anomenada vulgarment l’escaleta, tenia la porta cap a la mar. Avui ha estat remplaçada la barraca que acollí Ripoll per una alqueria, les senyes de la qual són: camí de Pinedo, trast setè (no té número). S’anomena arqueria del Curro, i hi ha un estanc(…)”

La coneixança de Ripoll, dèiem causà una gran impressió entre els habitants de l’horta. Tal i com expliquen a Tomàs Giménez els testimonis que el conegueren: “Recorda Vicenta que, contra el que s’ha escrit i pintat, Ripoll era alt i de bones carns, duia barba negra i grans tirabuixons, i que per això l’anomenaven Polserut         .”

Un altre dels cronistes que recullen la història de Ripoll, el polític del segle XIX Salustiano Olózaga– que escriví l’article “Un ahorcado de Ferran VII”- fa una descripció acurada del mestre de Russafa: “(…) figura hermosa, gallarda i apacible, de las que suelen comparar-se

con las del Salvador con larga i tendida cabellera, que entonces se consideraba como distintivo de masoneria”.

Ripoll es negava a menjar carn dolgut que s’haguera de fer mal als animals, es preocupava  de que els xiquets de les barraques tornaren els fruits del camp que hagueren pogut robar ocasionalment durant el dia, vetllava per l’educació dels menuts, era persona caritativa segons diu Olózaga, “siempre quria imitar la vida de Jesús”.

L’any 1823, l’església espanyola començà a queixar-se que sense l’existència del Tribunal de la Santa Inquisició la religió estava perduda i encara la mateixa monarquia. Les pressions sobre Ferran VII per que es restaurara aquell tribunal anaren en augment, tot i que no aconseguiren que el rei s’hi pronunciara. Enmig d’aquest ambient cada bisbe decidí pel seu compte la reabilitació o no del Tribunal que ara naixia sota el nom de <junta de Fe. València fou la primera ciutat a tenir-ne un. La iniciciativa partí l’estiu de 1824 del canongeJosé Maria Despujol, governador eclesàstic de l’arquebisbat fins el nomenament del nou bisbedon Simó López (Nerpio, Múrcia1744-València, 1831). Simó López, havia estat un ferm de les Corts de Cadis de la reimplantació de la Santa Inquisició. Durant els seus mandats al capdavant del bisbat d’Oriola (1815-1824) i de València (1824-1831) applicà una política en la línia més tradicionalista. Entre les amistats de Simó es comptava Diego de Cádiz un dels membres més i t antiliberals de les Corts de Cadis. Amb aquesta trajectoria era normal, doncs, que Simó prenguera amb gran zel les regnes de la Junta de Fe.

La denúncia feta per una dona de l’horta contra Ripoll de seguida va donar feina als inquisidors de Simó. Però l’únic crim conegut de Ripoll en aquella època d’involució política i fanatisme reaccionari  fou, segons Olózaga que, en vez, de exigir a sus discipulos que, al entrar en ella (en l’escola), dijesen “Ave Maria Purísima”, les ensenyaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba  a misa, ni les hacia salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”.

El president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, de seguida es posà mà a l’obra. Toranzo, després de sotmetre a examen  treze testimonis, els noms dels quals no es va saber mai, demanà la detenció i l’embargament dels bens de Ripoll el 29 de setembre de 1824.

Si hem de fer cas a Tomàs Giménez, la detenció es produí a la barraca de José Vivó, conegut a l’horta pel malnom de l’arroser.

“En l’horta, relata  relata Giménez, no saben més que de l’aïllament en que vivia Polserut; tan sols era trencat per visitar les cases de Mariana Gabino i de José Vivó. A aquella anava durant el dia; a la de Vivó solia acudir de nit per passar la vetllada i  allí es trobava xerrant amicalment

Amb la família Vivó quan s’hi presentà la ronda que enviava el llatinent que prengué Ripoll i el conduía la presó (…)”.

Més endavant afegeix: “No pogueren saber com es deia el llautinent que manava la ronda (…).”  Es disputaven llavors el comandament a l’horta Julián Vázquez i Luis Salcedo. El primer no degué manar aleshores perquè tenia idees liberals.Tal volta exercí el paper de capità dels jueus algun voluntari realista, perquè n’hi haquatre en la partida. La barraca de l’Arroser, que ,es on agafaren a Ripoll , estava a la vora del cam,i del Valladar, i l’edifici que avui ocupa l’antic solar de la barraca que té el número 404 del trast sisè”.

És així que

.