D'un temps, d'un pais

Quim Curbet, i Raimon Obiols reproduint al seu bloc l´agut article del primer sobre Vilopriu, m´han guanyat la mà. Tanmateix no deixaré de dir les tres o quatre coses que pensava escriure sobre la trobada anual de Nou Cicle.

La primera és que Vilopriu s´ha consolidat com el primer acte de “rentrée” del socialisme català. I aquest any, amb el plus de l´expectativa sobre l´Estatut.

Els mitjans de comunicació han vingut a informar-se del que podia dir sobre el tema el primer secretari dels socialistes i president de la Generalitat. I com era d´esperar, el president Montilla s´ha afermat en el que ha vingut dient fins ara, que no és poc. Fermesa en els principis, defensa dels interessos de Catalunya i prudència abans de conèixer el dictamen del Constitucional.

Abans però, l’amfitrió, Lluís Maria de Puig, senador i president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, inicià l’acte donant la benvinguda als assistents per a desprès anar introduint els diferents parlaments.

La eurodiputada Maria Badia, cada cop més, es mostra digna successora de Raimon Obiols en els temes europeus. El seu parlament, no solament va tenir el contingut de qui es coneix els dossiers, sinó un to d´íntima i sincera convicció sobre els reptes que ha de superar Europa d´aquí al pròxim desembre: les eleccions del president de la Comissió Europea i del President de la Unió Europea amb els noms que sonen pel càrrec de Toni Blair i Felipe González.

La sorpresa, per mi, va ser “descobrir” Jaume Bartumeu que aquest any ha vingut a Vilopriu, no com amic personal dels organitzadors de l´acte sinó com nou cap de govern socialista d´un país que es diu Andorra. En un to pausat, ple de serietat, va descriure la nova Andorra que pensa construir, allunyada del sistema financer imperant fins ara. Va fer un discurs del qual, molts països que no han jugat financerament el paper del petit país veí però econòmicament molt més potents, es podrien inspirar per infondre més justícia i transparència al nou sistema financer que hauria d´imposar-se a la sortida de la crisi.

I qui sí va donar el titular que buscaven els periodistes fou el conseller Antoni Castells. Ho va fer amb la claredat i la contundència que el caracteritza. La meva impressió és que va formular la posició que ha de prendre Catalunya si les coses no surten com esperem que han de sortir; una posició que el president de la Generalitat no pot expressar mentre no es donin aquestes circumstàncies, si és que es donen.

I finalment vam escoltar Raimon Obiols, l’ànima de la trobada, amb el paper en el que es troba cada vegada més agust. Descriure el panorama que ens ofereix la situació mundial i recollir i traçar les línies del nou socialisme de l´era de la globalització en la que el món està cada vegada més immers. És partidari de la tercera refundació del socialisme, la primera fou en resposta a la revolució bolxevic, i les primícies de la segona es troben en les innovacions de la socialdemocràcia escandinava de la pre-guerra. Aquesta tercera refundació ha de buscar donar resposta a la globalització i a la “financiarització” del capitalisme, a la cohesió social i la solidaritat entre generacions a través la defensa inajornable del planeta.

Vilopriu, una trobada més necessària que mai.

Ahir escrivíem aquí mateix: “L´important, al nostre entendre, fora que al dia d´avui les forces polítiques defensores de l´Estatut tinguessin clar fins on estan disposades, en cas de “retallada”, a arribar unides darrera del president de la Generalitat que és qui ha de liderar la resposta i que no ha deixat de donar proves de fermesa.”

Avui a El País-Catalunya, el conseller Ernest Maragall, en un excel·lent article, argumenta de manera irrefutable el camí que cal seguir. D´entrada afirma:
– … és hora de celebrar i no de protestar
– … és el moment d´afirmar i no de reivindicar
– … és el moment de governar més que de manifestar-se

I el camí que traça es basa en que “el pacte Catalunya-Espanya està tancat i rubricat. Encara més, està confirmat per la única veu indiscutible i incontestable: la veu dels ciutadans referendant l´acord entre els parlaments català i espanyol.”

I reblant el clau: “Què pot afegir la “interpretació que facin, per llarga i enrevessada que sigui, aquest grup de ciutadans tan savis?

Aquest grup de ciutadans savis és el Tribunal Constitucional que Maragall amb lògica irrebatible defineix així: “És que a aquestes alçades de la pel·lícula no és ja evident que el Tribunal Constitucional és l´autèntic “rei nu” del nostre sistema democràtic?”

També té raó Maragall quan diu que “la futura sentència del TC serà, probablement la expressió última de un reflex de resistència espanyola tractant de que Catalunya, protestant o no, accepte una rebaixa substancial del pacte que no saberen impedir o limitar al seu moment.”

No ens enganyem. Defensar fins l´última coma un Estatut pactat, acordat i votat, no és cap acte radical ni prova d´intransigència com sempre ens volen fer creure. I aquesta vegada, també!

El secretari general del grup socialista al Congrés, Eduardo Madina -que d´altra banda sempre m´ha caigut bé- es podia haver estalviat la frase de que les autoritats catalanes no han de “liderar cap reacció”, sinó “acatar” la sentència. El que fa el càrrec…

Com és que les forces polítiques no tenen la lògica -en tot cas no la mateixa- que té la major part de la ciutadania?

Actualment s´estan escalfant els ànims amb la resposta a donar en cas de declaració d´inconstitucionalitat d´alguns dels articles de l´Estatut; uns pensen que hauria de ser preventiva, altres que posterior al pronunciament del Constitucional. I l´important no és tant de saber si la manifestació en defensa de l´Estatut s´ha de fer abans o desprès de la sentència del tribunal. Això solament és posar-se la venda abans la ferida o del tipus més val prevenir que curar.

L´important, al nostre entendre, fora que al dia d´avui les forces polítiques defensores de l´Estatut tinguessin clar fins on estan disposades, en cas de “retallada”, a arribar unides darrera del president de la Generalitat que és qui ha de liderar la resposta i que no ha deixat de donar proves de fermesa. El problema i l´inacceptable seria no tenir preparat -al menys el tripartit- el tipus i l´abast de l´acció unitària, o fer patent la desunió i haver d´improvisar sobre la marxa.

Aquesta és la veritable discussió i no si cal fer-ho abans o desprès. Seria desitjable -i fins i tot indispensable- una acció, que de tan preparada pogués llançar-se immediatament just desprès de fer-se pública una sentència contrària, i de tant a punt que pogués aparèixer fins i tot com espontània.

És aquest el cas? Molt em temo que no, com sempre, com la mateixa negociació de l´Estatut…