D'un temps, d'un pais

Quina barra té l´inventor del “cafè para todos” declarar avui que “la gran operación que se ha hecho en España de la descentralización política, económica y administrativa a veces tenga como fruto que cada comunidad quiera tirar de la manta para llevarse más que otro”.

Quin morro també parlar de que “Eso [las balanzas fiscales] lo defienden grupos conservadores y otros con etiquetas progresistas” (referint-se als socialistes catalans), o citar la “Revolución francesa” i intentar donar lliçons de progressisme!

Senyor Alfonso Guerra, el nostre país veí no es rasca les vestidures en anomenar-se oficialment -a vegades, no sempre- “État français” contràriament als “progressistes” espanyols -no parlem ja de la dreta ni dels conservadors- que s´ofenen i s’indignen si es posa en dubte lo de “Nación española”.

I sabeu un dels perquès de l’actitud dels francesos? Perquè no arrastren hipoteques. Perquè la unitat del poble francès s´acabà de perfilar al so de “La Marseillaise”, als aires dels nous temps; i la de “les Espanyes”, amb la defensa de l´absolutisme i al crit de “Vivan las cadenas!”. I això, vostè ho sap millor que ningú. I en aquest context Catalunya no ha deixat mai de representar d´alguna manera i econòmicament, un reducte de llibertat i de ciutadania. I la societat catalana, justament per aquests motius, és diferent de “les societats espanyoles” amb segles de latifundisme, obscurantisme i caciquisme; i no és casualitat que un José Montilla presideixi la Generalitat i que encara avui tothom vegi impossible un català presidint el govern d´Espanya.

Avui, a França s´està assistint a un tímid reconeixement de les cultures maltractades pel jacobinisme però, cregui´m, es poden comptar amb els dits de la mà les persones que no es sentin “francesos” mentre el “problema espanyol” continua cuetejant.

La societat catalana sovint ha anat un pas endavant i en temps d’absolutismes i dictadures els progressistes espanyols s’hi han vist reflectits, hi han tingut un mirall. Un mirall que no han deixat incomprensiblement de voler subjugar, o han ajudat a “retallar” sistemàticament també en temps de democràcia: segona República, transició democràtica…

I ja que voleu donar lliçons de progressisme a la societat catalana, i als socialistes en particular, pel que fa als drets dels pobles l´actitud dels socialisters espanyols té molt a desitjar.

Quan se és progressista, o no se és nacionalista o se és per tots, que és la manera progressista de ser-ho!

Sota el títol “M´agrada aquest Montilla”, el 8 del passat mes de gener, comentava unes de les frases del president: “S´ha de deixar ben clar que no subordinem ni subordinarem la política catalana a la lògica de la política espanyola”. Frases com aquesta i la de que “la Generalitat no serà moneda de canvi en un eventual pacte entre el PSOE i CiU” no denoten ni anti-espanyolisme ni pro-catalanisme, ni el contrari. Denoten sentit comú i rigor de governant que es deu als seus electors.

Ahir el primer secretari del PSC i president de la Generalitat, a l´11è Congrés del seu partit, va continuar el seu discurs:

“Els socialistes catalans t´estimem molt (va dir a Rodríguez Zapatero) t´estimem molt, però encara estimem més a Catalunya i els seus ciutadans, els estimem apassionadament, ens devem a ells, ens devem als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, que defensarem amb totes les nostres forces.”

“No veiem la política com l´art del possible, sinó com l´art de fer possible el necessari, el que és just, i si Catalunya negocia no és per a que tot segueixi igual”.

Aquestes frases no són altra cosa que la confirmació i la ratificació del que ha vingut dient el president de la Generalitat des del primer dia que fou investit en el càrrec. Alguns periodistes semblen descobrir-ho. Més val tard que mai. Són també però, l’expressió d’una política que ve de lluny, des dels inicis de la transició.

Jordi Barbeta, a La Vanguardia, acaba la seva crònica sobre el Congrés amb aquesta frase: “L´esperit del 20 de juliol recordarà el dia en que el socialisme català arrancà amb un nou projecte polític”.

Com? Quin nou projecte? El projecte que defensa el president Montilla és el mateix que es va posar en marxa el primer dia de la creació del PSC. No és diferent.

Hi ha una sola diferència. No sé si és políticament correcte dir-la, però la diré. Durant anys el PSC s´ha presentat a les eleccions autonòmiques amb un projecte catalanista d´esquerres com el que defensa el president Montilla, amb les més que reticències però d´una oposició interna del sector formalment més esquerrà; i es perdien les eleccions catalanes. La gran diferència d´avui, és que el PSC defensa el mateix projecte amb el suport del sector més catalanista en bloc, darrere la direcció. Queda per veure quins en seran els resultats electorals.

No es tracta de donar faltes i bones però sí de restituir els fets tal com són i de donar a cadascú el que ha sembrat.

El Manifiesto por la lengua común ha suscitat -sortosament- una crítica pràcticament unànime dels especialistes en humanitats, lingüístics, sociòlegs, alguns escriptors… Els seus arguments han estat molt tècnics, molt vàlids, documentats i concloents però al meu entendre no han posat l´accent en la veritable motivació. Per mi l´objectiu dels promotors del Manifiesto no era d´alertar del perill que corre la llengua castellana, ni de defensar els drets dels castellanoparlants a Espanya. Gent com Fernando Savater, Albert Boadella o Vargas Llosa prou saben que això és ridícul i que si algun perill corre el castellà -que tampoc- no és aquí, sinó a fora, i front a altres llengües que les peninsulars.

Malgrat que pugui semblar una barbaritat tractant-se d´intel·lectuals com els que hem citat, el que els ha mogut a promoure el Manifiesto és una certa concepció d´Espanya; una concepció, per molt que els hi pesi, més a prop -com vaig escriure i no me´n desdic- de l´España Una Grande i Libre que de l´Espanya democràtica! Si aquesta acusació els vingués d´una veu més autoritzada que la meva, posarien el crit al cel, però que hi vagin pensant, perquè fora d´aquesta explicació sols hi ha desinformació, mala fe o cinisme, tres actituds que no crec que els siguin pròpies.

I aquests dies hem tingut un Manifiesto bis, la ficada de pota, La fabulosa “ânerie“ com escriu Raimon Obiols, perpetrada pel segon de bord de CiU Felip Puig. I la coincidència no es d’estranyar car sociològicament aquesta gent no està tan allunyada com ells creuen, i sembla. Estudiants estrangers d´una classe de català, segons El Periódico, no se´n avenen, no ho entenen: “¿Ridiculitzar a algú per l´accent quan s´esforça i parla una llengua que no és la seva?” s´exclamava un d´ells. De fet, segons el diari, en la classe, ningú sabia qui era Felip Puig i alguns confonien José Montilla amb Josep Lluís Carod Rovira, el que explica aquest tipus de reacció plena de bona fe i una mica despistada.

Car en la bajanada de Puig, com en el Manifiesto –però diferent- el fons de la qüestió és altre. El que ha mogut Felip Puig a declarar que el president de la Generalitat “destroça el català” no és la finor del seu orgàn de l’oïda, ni molt menys el seu “amor” per la llengua ja que aquesta gent no dubta en passar olímpicament d’ella quan els seus interessos empresarials o compromissos socials estan en joc; això és l´excusa, el que ha mogut Felip Puig és que no admet, ni política ni visceralment, que el màxim exponent del govern català no sigui del seu món, de la seva “casta”. Aquesta és l´espina que tenen clavada, a més, és clar, d’haver perdut el poder.

Tot els demés arguments són fal·làcies; pura i inacceptable demagògia que desacredita a qui hi recorre.

per José Muñoz Castanyer

Mentre que alguns pobles pateixen fam, els seus dirigents discuteixen de temes, com l´ecologia, que són molt importants solament pels països desenvolupats. És molt fàcil pels nostres països rics preocupar-se de la naturalesa desprès d´haver-ho saquejat tot; i encara no és evident que ho vulguem de veritat car sempre esperem que siguin els altres els primers en començar.

M´imagino un pagès d’Africa queixar-se de no poder donar a menjar a la seva família i el seu cap d´Estat respondre-li:

-“No tens res per omplir la cassola, llàstima. Pensa una mica, que si haguessis tingut alguna cosa per fer coure, haguessis pogut fer bullir l´aigua amb plaques solars que no contaminen”.

-“Però senyor president, per no tenir, no tinc ni aigua, diria el pagès!”

Ja està bé de demanar a països que no tenen per menjar de parar el seu desenvolupament quan nosaltres ens hem desenvolupat des de fa més de cent anys sense preocupar-nos del medi ambient ni de les reserves energètiques.

Per començar, el més beneficiós per aquests països seria que no donéssim suport a les seves dictadures i de no rebre amb tots els honors tots aquests caps d´Estat, dedicats, la major part d´ells, a mantenir-se al poder, a entronitzar els seus fills o a gestionar els diners malversats.

Si per facilitar un inici de pau a la regió se´ls rep com aquest cap de setmana a París, caldria com a mínim evocar els drets humans i actuar de manera que el president sirià no sigui l´invitat d´honor. I no ha estat així; el tema dels drets humans ha estat eludit per no ofendre ningú. L´essencial era que tots els caps d´Estat foren presents a la foto, al costat del nostre president.

A part de la foto, el que destaca de la reunió són molts projectes sense cap finançament previst ni data de realització. Visiblement el punt més discutit ha estat la ubicació de la seu de la Unió pel Mediterrani, l´UPM, (a no confondre amb la UMP, Unió per un Moviment Popular, partit que agrupa les diferents sensibilitats de dreta, gaullistes, liberals i una part dels centristes!) Fins i tot el Luxemburg volia la seu per a ell quan em sembla que com a país mediterrani n´hi han de més representatius que el Luxemburg.

Penso que els polítics no treuen mai les lliçons dels seus fracassos. En efecte, Europa està aturada i no inspira confiança perquè tot es basa en la economia i el comerç i molt poc en la gent i el social. Estan a punt de fer el mateix error amb l´UPM.

Què va a passar amb els països sub-saharians? Ells no faran mai part de l´UPM? No tenen petroli, no tenen gas, són pobres i no tenen res a vendre ni a comprar. No són interessants.

La diferència entre els països pobres i els països molt pobres anirà engrandint-se cada vegada més.

Els diaris

Ahir es va anunciar el descobriment a Iran d’un jaciment de petroli que conté una reserva estimada en més de 1.100 milions de barrils de cru.

Quin mal ha pogut cometre la pobra gent d’aquest país?

“Els periodistes queden. Els polítics passen. ¿Per què creure que els primers han de ser usats pels segons? El periodista no es ven. Simplement es regala als seus lectors pel mer plaer de fer pensar una mica”.

Aquesta citació és de Joan Barril a qui aprecio i admiro pels seus escrits i per això m’ha sorprès, venint d´ell, una frase tant gratuïta com aquesta.

Sempre m´han horripilat les frases com “tot es compra i tot es ven” o “tothom té un preu”. Perquè no és cert. Però és evident que no hi ha grup humà que no tingui el seu petit contingent d´ovelles negres. Tots menys els periodistes? M´estranyaria.

Al contrari trobo que hi ha massa periodista, no que es deixi usar, sinó que no pugui criticar una acció d’un polític de dreta manifestament inacceptable sense anar a extreure de la hemeroteca aquella acció d´un d’esquerra que hi pugui fer contrapès. I aquesta mena d´equilibri en una sola direcció que fan sistemàticament, conscient o inconscientment, alguns periodistes no és perquè els polítics passen, perquè si fos així no mirarien tant el joc d´equilibri, criticarien cada vegada el que haurien de criticar i prou.

Tampoc és que es venguin, és molt més subtil. És perquè qui arrisquen de retrobar en el seu camí professional, sinó avui demà, són els consellers influents -aquests molt més permanents que els polítics- dels consells d´administració de les empreses periodístiques. I això, com a mínim incita a la prudència.

Barril podria objectar-me: ” És que si he escrit el que he escrit és perquè considero que aquest tipus de periodistes no són periodistes!” i aquí tornaríem a estar d’acord.

Aquesta i no altra és la qüestió.

Mai podrem evitar que quan l´economia va bé el govern se´n atribueixi el mèrit i quan va malament l´oposició n´atribueixi la responsabilitat al govern que no ha sabut evitar-la. Si bé, els uns i els altres saben, i tothom sap, que cada vegada més, el paper dels Estats -i per consegüent el paper dels governs- en l´economia mundial és més insignificant.

El que està passant en l´economia és comparable al cas del Prestige -recordeu? Aleshores no es tractava d´acusar el govern dels problemes que havia tingut el vaixell, es tractava de saber si les decisions preses pel govern en front d´una situació de la que no era responsable, eren les correctes. Exactament com en el cas de la gestió dels dies immediatament posteriors a l’11M.

Però siguin quines siguin les circumstàncies, sempre hi ha gent que té interès en embolicar la troca. I avui, amb l’economia, es tracta del mateix.

Jo no sé si l´economia té o no ideologia -els accidents, per descomptat, no. El que sí sé es que hi ha una manera d´esquerres de fer front a una crisi econòmica, i una manera de dretes (El New Deal de Roosvelt el 1929 als Estats Unita front a Hover, com recorda Santiago Carrillo avui mateix a El País).

I la manera d’esquerres és la que ha apuntat Rodríguez Zapatero en el Congrés del seu partit quan diu: “Anem a superar les dificultats amb mesures destinades a atendre als qui més pateixen la situació que travessem”. Car, en temps de crisi, per uns es tracta de deixar de guanyar o de guanyar menys, i per altres els hi va la subsistència; i en aquests altres no solament incloem les classes més desafavorides i els assalariats en general, sinó tot un teixit empresarial que cal mantenir. Rarament els partits de dreta tenen aquesta sensibilitat, les seves preocupacions i els seus interessos -o millor dit, els interessos dels seus mentors, per no dir amos- són de tot un altre calibre.

Ara bé, això sí, una cosa són les declaracions i una altra saber si els fets respondran a les intencions. Però en aquest tema com en tant d’altres -finançament, desplegament de l’estatut- cal ser vigilants però no val avançar-se als esdeveniments, i més, des de l’esquerra; aquest paper cal deixar-lo a la dreta.