Archive for the ‘Política’ Category

que corra Per Lucía Etxebarria

Divendres, gener 25th, 2013
L’article és llarg però val la pena.
Este titular tiene por objeto llamar la atención-
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido  partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido ( a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “ quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y  con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández , que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila , tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes ( ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, ahí la misma  sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: De nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían  el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar.  Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a l os del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo,  y porque Oriol y sus hermanos ( una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas  están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención  de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que l a organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo pregunto a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
–           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos
–          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.
–          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.
–          Que se imponga la conservación de documentos.
–          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.
–          Que se imponga la  que cualquier compra que realicen las Administraciones pública debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.
–         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.
–          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra ( sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis) , etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.
–          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “ soy pariente de, novia de , amante de, prima de la hermana de …” .
–          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).
–          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.
–          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.
Es decir,
Un político no debería, por  ley:
–          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
–          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
–          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su ( ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿ Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo,el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto  como hiciste correr el de la Infanta-


És hora pels espanyols de refundar Espanya

Dimarts, gener 22nd, 2013

El titular no respon, com es podria pensar ,amb el que està passant actualment al partit Popular que governa Espanya . No vé d’aquí, vé malauradament de més lluny.

Estic acabant de llegir victus. Tothom coneix la història del 14 de setembre de 1714 però és bo refrescar la memòria. Més endavant farem la crítica d’aquest escel·lent llibre. Per ara esmentarem, entre les moltes idees que ens suggereix la seva lectura, el fet que  dès de que Espanya és Espanya  -que no són 3.000 anys com dèia aquella- han existit dues Espanyes. No les dues Espanyes a les que se sol referir generalment, una de  dretes i una d’esquerres, sinó l’Espanya que resulta de la unió matrimonial d’Isabel i Fernando, i on els diferents regnes que la composen conserven les seves lleis i prerrogatives, una Espanya com qui diria “federal”, i l’Espanya de FelipV sorgida de la força de les baionetes, i amb i una centralització a la francesa, contraria, al meu entendre, al que hauria de ser sentiment amtigavatxo dels “patriotes” espanyols, copiant el nebot recentment coronat, el centralisme de seu oncle Lluís XIV, una centralització que Franco revalidarà amb escreix 300 anys desprès amb l’ajuda aquest cop, no dels francesos, sinó dels alemanys i italians! I aquesta història és la que ens presenten amb orgull els  nacionalistes espanyols, a menys de considerar que l’orgull provinga de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, perquè el descobriment d’Amèrica fou una casualtat, i no crec  exagerat pensar que potser d’aqui arrenquen tots els mals ! I En l’actualitat, que Espanya perdi l’Amèrica moderna que representa per ella Catalunya potser que sigui el que necessiti per què es desperti. Ho penso sincerament.

Quan vas a França, a cada petit poble trobaràs el seu monument als caiguts de la primera i segona Guerra Mundial .  Òbvia i evidentment morts defensant el seu país contra l’enemic exterior. A més,  la unitat de França es va consolidar durant la revolució de 1792 al crit de llibertat d’una gent  que passava de la condició de súbdits a ciutadans. Amb aquestes condicions, és evident que tot intent  de resistència ulterior havia d’aparèixer forçosament  retrògada i condemnat  al fracàs. És aquest, com es pot constatar, un procès diametralment oposat al de la unificació espanyola que es va fer al crit que no ens cansem de repetir pel molt que ens va impactar quan el varem llegir de “Vivan las cadenas!”. I per una altra banda, no és d’estranyar que tot intent d’independització dels bascos i sobtetot dels catalans tingui per partida doble, un significat d’alliberament.

Creièm sincerament que ha arribat hora que l’Estat Espanyol revisi els seus fonaments. No tant la dreta espanyola que  conjuntament amb una de les Esglesies més reaccionàries del món, no solament assumeix, sinó que protagonitza la seva  Història. Aquesta regeneració l’hauria de fer l’esquerra aprofitant unes condicions que en aquest segle XXI no són les dels anys trenta del segle passatPerò  cal reconèixer que si la classe política és incapaç de planificar una gestió més enllà dels quatre anys d’un legislatira, encara menys prendrà el risc de perdre uns quants votants, a menys que les circumstàncies no l’obliguen.

Independentisme versus Federalisme

Divendres, gener 18th, 2013

 

El proppassat 14 de gener l’Ateu Barcelonés  va organitzar un debat,  Independentisme versus federalisme, moderat per Josep Maria Carreras, membre de la junta directiva de l’Ateneu, entre  Antoni Comin, professor de Sciències Socials a ESADE, i Hector López  Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF  . Tothom  qui estigui  interessat pel tema de total actualitat sobre l’enfrontament  entre Catalunya i  Espanya, trobarà en aquest debat  una argumentació a l’ordre del dia sobre la qüestió. Si disposeu del temps necessàri us invitem a no  perdre’s  aquesta  controversia  de la qual  us oferim el vídeo  d’una durada d’uns 50 minuts.

 

 

En un temps de retallades; ERES; desdonaments… He callat

Dimecres, desembre 12th, 2012

-Quan van venir

a  buscar els comunistes

NO HE DIT RES

Jo no era comunista

van venir a pels sindicalistes

No he dit res

Jo no era sindicalista

 

Quan van venir

a pels jueus

No he dit res

Jo no era jueu

Quan van venir a pels catòlics

No he dit res

Jo no era catòlic

Quan van venir a per mi

No quedava ningú per protestar.


Poema escrit a Dachau, pel pastor luterà Martin Niemöller

erroniament atribuït a Bertold Brecht.

 

Navarro vol impulsar la reforma de la Constitució

Dilluns, desembre 3rd, 2012

 És evident que la reforma que preconitza el PSC sembla  una bona iniciativa perquè les coses sempre val la pena de fer-les bé. Això sí, encara que els nous diputats comencessin a treballar-hi d’immediat desprès de la constitució del nou parlament, la reforma envia un eventual referèndum “legal” a les calendes gregues, com reconeix el mateix Pere Navarro.

El procediment per arribar-hi a la reforma sembla una veritable broma, i si no, llegiu, no m’ho invento, ho explica la premsa:

Un cop validada la proposta de modificació pel Parlament , aquest l’hauria d’enviar al Congrés, on dos terços de diputats haurien de posar-se d’acord per redactar un nou text que es sometria a referèmdum. I aquí no s’acaba la història, car després s’hauria de dissoldre el Congrés, convocar  noves eleccions estatals i a més, que la cambra entrant tormés a votar la reforma de nou per dos terços de vots un altre cop! De qui es pretenen burlar?

Vist això, entren ganes de recordar-se no de les mares sinó dels Pares de la Constitució,  i  el que no diu el diari, és si al final del periple no poden venir aquests tres del Constitucional que apareixen  la foto de la contrabarrera de la plaça de toros Las Ventas de Madrid  per carregar-s’ho tot, com van fer amb el nou Estatut de Pasqual Maragall.

Així doncs, els diputats partidaris del dret a decidir, o a escollir o com ho vulguin dir, no haurien de perdre un instant per preparar una consulta legal o “il·legal” tan se val -la Generalitat és Estat- que mostri   als ulls de l’opinió internacional el que volen ser els ciutadans de Catalunya, convençuts de que siguin els que siguin els resultats de la consulta tothom els acceptarà com persones civilitzades, i si cal, seuran a la taula de negociacions que exigeixen els temps!

Resultats 25/N

Dilluns, novembre 26th, 2012

A les eleccions al parlament de Catalunya CiU ha obtingut  50 diputats, 21 ERC, 20 PSC, 19 PP,  13 ICV-EUiA,  9 C’s i 3 CUP-Alternativa d’Esquerres.
La primera constatació objectiva que es pot fer a la vista d’aquests resultats és que l’oportumisme d’Artur Mas de pujar al carro  de la manifestació de l’11 de Setembre organitzada per la societat civil no li ha permès evitar la desfeta que han patit tots els governants que han hagut d’afrontar la crisi. Una desfeta relativa en la mesura que ha tornat a guanyar les eleccions.
Però el segon tema, per voluntat del mateix  president de la Generalitat , subjacent en aquestes eleccions  era l’exercici del “dret a decidir” per part de la societat catalana, un dret democràtic elemental,  que nosaltres no confonem amb el sobiranisme (ja en parlarem quan vingui el moment) si bé en aquest cas  els partits  que no han dubtat en declarar-se independents i partidaris d’un Estat propi han guanyat i de llarg les eleccions.
Tanmateix  aquestes qüestions han dividit la mateixa coalició convergent  i el socialisme català a remoc de l’espanyol. però sobretot s’hi oposen totalment la dreta catalana i espanyola. Per tant, és summament interessant  analitzar els resultats a la llum d’aquestes  observacions i constatar que la gran majoria del poble català ha mostrat de manera afortament  majoritària la seva voluntat de ser consultat sobre si  vol ser partidari d’un Estat propi. I el nacionalisme espanyol i el mateix govern farien un greu error de de no atendre aquesta voluntat tan clarament expressada com reconeix la premsa estrangera al contrari del que fa la premsa espanyola.
En aquestes eleccions els partits partidaris del dret a decidir i que han apostat pel sobiranisme sumen, si comptem CiU, ERC, ICV i CUP: 87escons! I els partits contraris al dret a decidir,  PP i Ciutadans 28 escons!
Les dues darreres conclusions que treure’m del 25/N són que les forces espanyolistes han fet el ple, i pel que fa al PSC  aquest ha pagat, com no podia ser altrament, la seva subordinació al PSOE   i l’error de carregar a les seves espatlles Espanya sencera aixecant la bandera de l’anti independentisme, cosa que no havíem vist amb tanta contundència en defensa del federalisme! I el que han de fer els responsables del desastre  del PSC (Navarro solament passava per allí) com els aconsellava Josep Ramoneda, és tornar-se’n a casa.
I pel que fa a la majoria sobiranista, si vol complir el mandat que li han donat els ciutadans  i no causar frustracions té majoria per votar la consulta com la tenia abans de decidir Mas les eleccions.
Donat que les Corts espanyoles ja han negat a acordar l’autorització de la consulta , no cal tornar-la a fer per part de Parlament actual però sí  demanar al govern català  d’organitzar un referèndum a la vista i sota control  de l’opinió internacional la qual cosa seria un cop d’Estat jurídic segons l’expressió d’alguns).

De no fer-ho seria un afront al poble català per part de CiU, ERC, IC-V i CUP  de la magnitud de la sentència del Tribunal Constitucional retallant el Nou Estatut.

El 25-N

Dimecres, novembre 21st, 2012

De les diferents qüestions platejades per  Josep Ramoneda als seus  darrers articles  d’ El País, la que més afecta l’esquerra és la que concerneix el PSC: “La esquerra catalana es reconstruirá amb el PSC, però no des de el PSC” observa  justament Ramoneda”.

 Com els periodistes i els polítics no tenen per costum precisar les coses, intentarem fer-ho els simples ciutadans definint allò que seria desitjable que no passés però que probablement passarà a partir del dia 26.

Arran dels resultats de les eleccions del 25/N la primera cosa que haurà de fer el PSC és la convocació d’un Congrés extraordinari amb a l’ordre del dia, la re fundació del partit, com ja han reclamat alguns militants. Aleshores es veurà, com no pot ser altrament, que continua existint en el socialisme català les dues famoses ànimes. I desprès de que tot augura una derrota sense pal·liatius, els que “han portat  el partit al desastre actual se’n hauran d’anar a casa” com també senyala Ramoneda; I si no fora  així, la lògica  i l’ètica política exigiran que el Congrés acabi amb la creació d’un nou partit; és el preu a pagar per tots aquests anys d’imposicions i errors. D’haver-hi dos partits, cada un tindrà la seva tasca particular; la tasca de l’actual, i no és segur que interessi fer-la, serà d’intentar recuperar la credibilitat als ulls de la ciutadania de que és un partit sobirà que pren les seves pròpies decisions. La tasca del  partit  nou serà d’evitar la dispersió per realitzar a totes costes des de la base, la unió de les esquerres de Catalunya que la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut va dinamitar. Car, independentment de com acabi el procés actual que s’ha accelerat a  partir de la manifestació del 11 de setembre, status quo, independència o, federalisme (sense federalistes a l’altre costat!) la única cosa que queda clara és que una societat com la catalana no pot entregar el país a l’hegemonia de la dreta i les esquerres han de recuperar el lloc que no haurien d’haver perdut mai, i això per dues raons essencials, per la crisi social desprès de l’econòmica en la que estem immersos, i per la realització de les reformes constituents que la nova situació exigirà.

Fa uns dies ecrivia aquí mateix: “Després de tants anys de militància, més que  ser fidel  a una direcció majoritàriament decebedora, he optat per triar la fidelitat a mi mateix i  als anys de militant votant per darrera vegada al PSC en la seva direcció actual.

 

Doncs no, permeteu-me que rectifiqui. Desprès d’una  llargua reflexió, he arribat a la conclusió que la millor solució per  avançar-se a la situació post electoral que haurem d’afrontar,  és votar el 25/N un partit d’esquerres que estem segurs de que no renunciarà per a Catalunya al dret a decidir:

Així doncs diumenge votarem IC-V a la espera que el socialisme de Catalunya retrobi les seves essències fundacionals.

 

El sentit del meu vot

Dissabte, novembre 17th, 2012

Des de la manifestació de l’11 de Setembre indiscutiblement la història de les relacions Catalunya/Espanya s’ha accelerat. Alguns partits, com CiU,  amb un sentit de l’oportunisme molt desenvolupat no han dubtat en pujar al carro de l’independentisme. Altres, com el PSC, en lloc de tenir el reflex  de treure  de l’armari  el seu federalisme, també va pujar al carro però, fent seguidisme al “partit germà” espanyol  , va  pujar al carro negatiu de “l’anti”,en aquest cas de l’anti independentisme, abandonant la seva posició representativa de centralitat en la política catalana.

Sumant a aquest error el d’haver en un primer temps també abandonat un dret tan elemental i democràtic com el dret a decidir, tot apunta que desprès de les eleccions hi haurà dos partits socialistes, l’actual, amb les seves ombres i virtuts i un altre ja anunciat que es caracteritzarà per la seva sobirania respecte al socialisme espanyol. I que consti que qui haurà trencat la baralla, no haurà estat aquest últim sinó la pèrdua a consciencia de la centralitat  de l’actual PSC carregant a les seves espatlles Espanya sencera aixecant la bandera de l’anti independentisme, cosa que no havia fet en defensa del federalisme!

He estat dubtant molt sobre el sentit a donar al meu vot el 25-N. Després de tants anys de militància, més que  ser fidel  a una direcció majoritàriament decebedora, he optat per triar la fidelitat a mi mateix i  als anys de militant votant per darrera vegada al PSC en la seva direcció actual. Prenent i anunciant aquesta decisió, soc conscient de no acontentar ningú. Si bé però, sempre em podré dir a mi mateix que per mi no ha sigut!

A partir del 25 comença una altra batalla, la materialització del referèndum –si és que s’arriva a realitzar!- és a dir la veritable  segona volta  del 25-N. En aquesta consulta cadascú podrà votar en consciència pel federalisme per la independència o pel concepte que s’inventarà CiU per continuar evitant la paraula independència!

 

 

 

 

De banderes

Dimecres, novembre 7th, 2012

A les 7 del matí d’aquest 12 de novembre de  he escoltat en directe el discurs d’Obama celebrant la victòria. Veient la quantitat de banderetes americanes que omplien la pantalla del televisor no he pogut deixar de pensar en el seu significat.

.I si en lloc de banderes americanes, o bé franceses, inclús britàniques, haguessin estat  espanyoles, ho hagués considerat d’un nacionalisme insuportable i sentit, ho reconec, animadversió. És així, si bé cal entendre que les coses no venen perquè sí.  I tot té una explicació lògica; a més, ens hauríem de malfiar de les coses que no tenen explicació.

. Per mi, i crec per molta gent, la bandera americana és la que hem vist, gràcies si voleu a molta propaganda,  entrar al front de les tropes alliberant països de la dominació nazi. Pel que fa a la francesa, és la bandera gràcies a la qual els francesos van deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans. Inclús per la britànica, l’ esperit intern democràtic en Gran Bretanya ha prevalgut sobre la imatge de l’imperialisme exercit mundialment pels subjectes de sa majestat.

Ara bé, quan es tracta dels colors de la bandera espanyola, tot i saber-la provinent, de 1785 sota el regnat de Carles III, monarca il·lustrat, els seus colors, ho vulguin o no alguns, han estat marcats ara no fa massa temps pel “nacional” franquisme vencedor a foc i a sang del poble espanyol amb l’ajuda del nazisme alemany i el feixisme italià! Al final de la de la dictadura, tot fa pensar  que en cas de la bandera va prevaldre més -com en la resta de altres temes, una aparença  legal institucional continuista i la voluntat  de mantenir de cara als militars els símbols de la recent victòria militar més que els antecedents monàrquics. I si em permeteu una broma en el tema de “drapets” que són les banderes, la possibilitat  de deixar que em representi l’espanyola que per mi sempre serà la franquista, és un argument personal més, capaç de treure’m el darrer  dubte que podria tenir en aquests temps que vivim de poder deixar enrere aquesta  bandera i la història d’Espanya, al meu entendre, democràticament gens edificant.

 

Nacionalismes

Dilluns, octubre 22nd, 2012

He retrobat un quadern on anotava algunes reflexions personals. En reprodueixo una d’elles sobre nacionalisme que em sembla respondre particularment a l’actualitat: ” Nacionalisme: amor de la llibertat pel seu poble i per extensió de la de tots els pobles; altrament  no seria nacionalisme sinó que acabaria podent ser imperialisme. Els nacionalismes  però no són neutrals ideològicament; quan parteixen dels sentiments del poble generalment són socialment progressistes. Quan obedeixen als sentiments de la classe dirigent, solen ser interessats i conservadors. I quan volen enganyar al poble, com en el cas del nacional socialisme per exemple , montruosos!

Que Catalunya o el País Valencià hagin fet part del regne d’Espanya a través la corona d’Aragó a  la fusió amb Castella  tot i onservar els propis sistemes d’organització, independents i clars es incontestable. Que malgrat dues derrotes militars i dues dictadures, Catalunya i PV hagin resitit   com a nació, salvaguardant la seva cultura i la seva llengua, només gent indocumentada ho pot negar. És necessari pels ciutadans saber distingir entre els sentiments individuals i els col·lectius, cosa que s’adquereix, en principi amb l’educació democràtica, i en aquest sentit cal reconèixer que Espanya, històricament no  és que hagi estat particularment afavorida. Els sentiments i drets individuals, en qualsevol democràcia formal, ja sigui l’Estat espanyol actual o l’eventual català, es respecten, i no cap el menor dupte que a Catalunya aquests drets es mantidran; seria  històricament paradoxal que fos el contrari!  Els drets col·lectius però ja són una altra qüestió; al segle XXI són tanmateix irrenunciables i oposar-s’hi com ho fa Espanya, és antidemocràtic i un signe d’altres temps.

També és comprensible que els dirigents polítics intentin responsablement d’evitar aventures i frustracions col·lectives sempre perilloses. Però aquests dirigents no deixen de tenir ells mateixos , com tot ciudadà, sentiments identitaris i en el cas que ens interessa, a Catalunya o al País  Valencià poden sentir-se català o valencià,  espanyol, o bé, tan valencià o català com espanyol. Però el que no poden els dirigents i per tant els partits polítics -sobretot si són progressistes- és trair els drets col·lectius del seu poble, actitud que, malauradament, no sempre es detecta  immediatament, però que a la llarga, s’acaba  pagant. Aquesta traïció ha succeit al País Valencià per part del PSPV-PSOE . A Catalunya el PSC, als seus orígens, representava aquest equilibri entre la defensa dels drets individuals i col·lectius de la societat catalana. Aquest equilibri, es va trencar al Congrés de Sitges on una nova generació va creure arribat el seu moment. Es poden discutir els seus mòbils, si  fou per ambicions  personals o ideològiques, però el ben cert és que ignorant en la pràctica que el PSC era un partit català, es van equivocar. No tenim proves òviament però la lògica ens condueix a pensar que el PSC no s’hagués despregut per interès propi d’un valor com Pasqual Maragall sense una forta pressió exterior. Desprès d’uns quants avisos electorals, els resultats no s’han fet esperar i  els tindrem  amb tota la seva magnitud a les properes eleccions del 25 de novembre on  em temo que el PSC, si no canvia res com tot ho deixa preveure, pot beure fins la última gota la copa de l’amargor!