Es busca una nova classe política

març 6th, 2013

Beppe Grillo, fenòmen d’Internet i les xarxes socials, i lider del Moviment 5 Estrelles italià,  ha anunciat que renuncia a pactar  amb les actuals partits polítics:”Cal expulsar la classe política ha dit”. Malgrat això,  dona, segons sembla, una imatge allunyada “del populista incendiari que atia la ràbia indignada de la multitud”. El seu blog va ser portal de joves professionals elegits candidats en votacions online que representen un pas més en relació al procediment de les llistes obertes i de primàries. Aquests joves van començar per ser candidats a les eleccions municipals i ara representen el 25,55% dels vots i 109 diputats ( la tercera força) , uns diputats que de moment,  han renunciat al cotxe oficial, a una bona part del sou i no podran exercir més de dues legislatives. Bersani, del Partit Democràtic de  centre esquerra va guanyar amb el 29,54% de vots i 345 escons (majoria absoluta pel bonus de diputats al ser primera força), enfront del 29,18% i 125 escons de Berlusconi (controlar els mitjans de comunicació li permet mantenir-se). Mario Monti, que com a senador vitalici no era candidat a cap escó parlamentari en aquestes eleccions, ha obtingut el 10,56% dels vots i 47 escons ( Un fracàs sense pal·liatius per la política d’austeritat europea).Les intensions de Grillo són d’acabar amb un sistema que “ha desintegrat el país”. Ell mateix es pregunta com  el poden acusar de destruir una cosa que ja està totalment destruïda)”, “Han devorat el país, diu, i ara no poden goverar”. Està per una Europa unida amb una sola veu i no onze com ara al Parlament.

Molts dubten de la seva capacitat de “construir” i es demanen “si assumirà responsabilitats institucionals o optarà per portar el país al caos·.

 

Tanmateix es intensions apunten bé: abolir províncies i fusionar municipis inferiors a 5.000 habitants per fer economies ,acabar amb les amnisties fiscals, les stock opcions i els monopolis televisius, ADSL gratuita a tot el territori i reduir a 20anys la proprietat intel·lectual. (amb aquestes darreres mesures es veu l’orígen del moviment!).

Més que expulsar-la, sembla que es vulgui canviar  la classe política actual i remplaçar-la per gent d’una altra generación que no hagi participat, a un periode de relaxació ètica, no tant degut a la corrupció  que hi ha, per activa en uns, i per passiva en altres,  sinó simplement per haver exercit de politics  en un periode en el que s’han beneficiat de pivilègis personals en comparació amb la ciutadania, i haver estat, pel lloc que ocupaven, els primers en fer de la igualtat una quimera! A partir d’aquí, no és que es consideri que no poden fer lleis com la de reduir els sous abusius dels alts directius de les grans companyies, com la que acaben devotar els suissos a proposta del senador homas Minder, o per frenar els abusos de la gran banca, sinó que és possible que no siguin capaços de pensararque les podrien fer!

 

Aquest Moviment egueix -peró amb molt més èxit- els  passos de la CUP a casa mostra. Per ara és alentador perquè com a mínim, obligarà els polítics a reagir. Nosaltres estarem atents i pendents, en un cas com en l’altre, de veure si acaben responent o no a les expectatives suscitades.

 

Les llistes dels condemnats a mort pels sublevats del 23F

febrer 25th, 2013

Si el cop d’Estat del 23F hagués triumfat,  a l’aixecar-se  el el dia s’hagués passat als afusellaments com demostren les llistes  dels espanyols condemnats a mort pels sublevats a les quals ha tingut accés ACTUAL i que reproduim ací limitant-nos  als jurnalistes i alguns artistes; no hi figuren a la llista, per interminable,  els polítics, ni Madrid ni Barcelona. Tot fa pensar que hagués passat com el 36 en Medina de Rioseco (Valladolid)com podeu llegir a continuació .

I aqui cal restablir la veritat històrica i insistir una vegada més que mentre en la zona “nacional” es va procedir a un genocidi contra  l’aversari polític alentat i planificat per les autoritats sublevades, els crims en la zona republicana foren perpetrats per quatre desgraciats als quals s’oposaven les forces de l’ordre del govern republicà al mateix temps que havia de lluitar contra els sublevats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

José Luis BalbinEliseo BayoMarius CadonRafael Calvo SererAntonio AsensioJuan BustosLuis CebrianPedro CostaAntonio Checa

Bernardo Díaz Nosty

Fermin Bocos

Angel d la Vega

Juan Tomas Salas

Raúl del Pazo

Carlos Elordi

Rafael Fraguas

Isaac Garcia

Felix Gil

Gimenez de Cisneros

Fernando González

José Maria González Jerez

Ignacio Fontes

Antonio Guerra

Eduardo Ernaiz

Felix Infante

 

 

 

 

 

 

Armando López SalinasLuis GutierrezFederico MelchorMercedes MilàAntonio NovaisAntonio MullorJulian LagoXavier NartFernando OnegaLeónides MonteroIsaac MonteroRosa MonteroJesus PolancoEnrique López Oneto

José OnetoAntonio Ivorra

Andres Salom

Fernando Reinlein

Carmen Rivas

Felix Santos

Claudio Sussoni

Horacio Anglade

Enric Sopena

 

Arles osta

Luis Morales

Maria Culleiro

Enrique Seijas

Miguel Veirat

Eduardo Sotillos

Gonzálo de Lerma

Xavier Vinader

Alfonso Palomares

 

Carles CostaLuis MoralesMaria CulleiroEnrique SeijasMiguel VeiratEduardo SotillosGonzálo de LermaXavier VinaderAlfonso PalomaresJustino SinovaEugenio SuarezRamon PiEduardo BonininJosé GironésJorge Laplace

Santiago Riera

Xavier Cambra

Ana M. Pintado

yCarlos Otero

Rosa M. Baras

Sol Padilla

Antonió Machin

Carmen Rico Dodoy

Ricardo Utrilla

Aider Landaburu

German Losada

Luis Granell

Rafael Rubio

José M.Pagador

Silvia López

Lorenzo Contreras

Carlos Taboaq

Migul Angel Aguilar

Fernando Jauregui

José Luis Martin Prieto

Forges

Peridis

Guregorio Prieto

Chillida

Pablo Serrano

+

Polítics d’esquerra,i sindicatistes

CCOO, UGT, USO JOC, l STV

 

 

 

Francesc Espriu un pintor i el seu temps

febrer 18th, 2013

(Esparreguera 1916-Barcelona 2008)

A Francesc Espriu que veiem pintant la Nuri, el vaig conèixer a París i vam continuar la nostra amistat a Barcelona.

 Abans de cedir la paraula a Marius Espriu voldria remarcar d’entrada la importància de l’obra d’Espriu, una obra  que podem apreciar  en el DVD que ens ofereix ací mateix Marius, d’una durada de 47 minuts i  que mostra cronològicament una àmplia selecció de les obres fins  arribar a les aquarel·les de París i paisatges de Vilaverd, passant per les marines i les impressionants escenes  dels guerrers medievals.    També  ens ofereix l’opuscle que relata la trajectòria d’una vida basada en tres conceptes, pintura, inspiració i lluita, una vida que per la nostra part resumim en aquesta  introducció en quatre dates significatives :

 

 –     El 18 de juliol de  1936, als 17 anys, Espriu s’allista a l’exercit republicà i combat al front d’Aragó on és ferit.

–     Al 39 com tants, s’exilia a França i desprès de passar pel camp de concentració d’Argelers va a parar a la ciutat universitària  de Montpeller integrat en un grup d’estudiants sostinguts pel Comitè Britànic d’Ajuda als Refugiats.

–   El  26 de gener de 1941 torna a Barcelona i participa a la creació del que serà el Front Nacional de Catalunya. 

–   En novembre del  43 és detingut i passa dos anys a la Model d’on surt en llibertat condicional el novembre de 1945.

Per la nostra part sempre hem pensat, i avui més que mai,  amb les injustícies  d’aquest país, també en el camp de l’art,  on els successius responsables culturals de la Generalitat de Catalunya subjugats per la pintura no figurativa , no han valorat ,  al nostre entendre, l’obra d’Espriu com es mereix. Com  diu el mateix pintor: ” apartat de les modes, confio en la sensibilitat de la plàstica i  en el món particular de la pintura  on sortosament existeix el diàleg de sensibilitats que per diverses que siguin sempre poden trobar-se en l’emoció i la contemplació”.

 Abans de cedir la paraula a Marius Espriu no voldria de  deixar de retre  homenatge a Maria Cabedo, la companya, i fins la seva mort, suport incondicional  del pintor.

A.C.

*****

 Viviem a Gràcia i   la mare encara era entre nosaltres. Va sorgir la idea de fer un llibre sobre la vida i obra de Francesc Espriu.

El 2005 va veure llum el llibre de Zeneida -Sardà, Francesc Espriu o la màgia dels colors, Pagès editors…(1)

L’opuscle   recull la part principal de l’esborrany del vell projecte de llibre, inclosa una petita selecció de les fotografies que havien d’acompanyar-lo.

 

El  DVD mostra una part molt significada de l’obra de F. Espriu, ben acompanyada per fragments musicals escollits per Natàlia que és la realitzadora del muntatge final del DVD.

 

Espriu es va mantenir fins la seva mort  fidel el seu profund sentit de l’amistat i seva passió per Catalunya.

 

F. Va continuar pintant tant fins el darrer moment, convençut com sempre que la seva millor obra encara estava per fer…

 

El cert és que va morir  treballant en una de dimensions respectables i d’una, encara, més respectable qualitat artística…Qui escriu aquestes línies sap força bé de què està parlant.

 

I res més que desitjar-vos una bona estona gaudint el plaer d’una àmplia mostra de l’obra pictòrica de Francesc Espriu, ben acompanyada d’una música bona i escaient.

 

 

 

Qui escriu aquestes línies sap força bé de què està parlant.

I res més que  desitjar-vos una bona estona gaudint el plaer d’una àmplia mostra de l’obra pictòrica de Francesc Espriu, ben acompanyada d’una música bona i escaient.

 

Màrius Espriu,

1. Opuscle Un pintor i el seu temps

2.Vídeo sobre l’obra de F.Espriu.

.

 

1-   En el seu moment Àngel Castanyer va publicar  una critica del llibre de Zeneida Sardà, Francesc Espriu o la màgia dels colors (Pagès editors).

Ramón Cotarelo

febrer 10th, 2013

Ramón Cotarelo García (Madrid, 1943), es catedrático de Ciencia política y de la administración en la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, de la que fue vicerrector entre 1984 y 1988.

No sé si ja  he divulgat  el vídeo d’aquest professor  que cap espanyol, ni de dretes ni d’esquerres hauria de de deixar  d’escoltar amb l’ atenció que es mereix.

http://www.youtube.com/watch?v=ylQFZZMHOxk

  Amb el professor som més o menys de la mateixa generación i no sé si hem seguit la mateixa trajectòria política. Però ell des de Madrid, i jo des del País Valencià, sobre el problema  de l’Estat espanyol, arrivem a la mateixa conclusió com explique  a comtinuació en Per què la Independència?

Per què la independència?

febrer 8th, 2013

Sempre he distingit Espanya i les institucions espanyoles,  del poble espanyol. I és més, sempre he considerat el “poble espanyol” o millor dit, tots els pobles que configuren l’Estat Espanyol com unes víctimes de les seves institucions. I d’altra banda també he professat  un valencianisme sentimental  primer i un catalanisme desprès, de respecte a una llengua i una cultura, i a una història que contràriament a l’espanyola s’ha distingit des dels seus orígens per la seva característica democràtica, sempre avantçada al seu temps. Per tot això i pel respecte als lligams i llaços afecius creats pels ciutadans durant aquests 300 anys de poder  conquistat per la força de les armes pels Borbons des de Felip V,  i revalidat  al segle XX per Franco, capaç de firmar el “enterado” contra el President Companys i alhora contra el seu correligionari, el catòlic Carrasco Formiguera per “separatistes”. Durant anys he optat per la forma de govern que creia  més idònia als sentiments –més que interessos- dels pobles de  l’Estat espanyol, és a dir, pel federalisme. I això fins que he arribat a una sèrie de conclusions:

La primera,  la constatació de la diferència  sobre el tema identitari entre els ciutadans de Catalunya d’orígen immigrat i els de la resta de l’Estat.   La segona, que Espanya no seurà a la taula de negociacions amb la nació catalana com preteniem  els federalistes més que forçada  i obligada.

La tercera conclusió és el convenciment de que Espanya necessita “un xoc”  per acabar amb els seus dimonis. I aquest xoc pot ser la declaració unilateral de la separació de Catalunya amb Espanya.

I una altra  conclusió és que som al segle XXI, que una nació com la catalana té el dret a decidir el seu destí, fora de legalismes caducats, i que l’opinió internacional abonaria les seves decisions per poc que aquestes s’expressaren amb el rigor i garantia democràtica necessària.

I per acabar, he deixat de considerar l’independentisme responsable d’una eventual ruptura traumàtica en el si de la societat catalana, i entre aquesta i Espanya, considerant els responsables d’ una ruptura traumàtica,  aquells  que no respecten la democràcia i els drets i sentiments dels altres!

La meva baixa del PSC

febrer 2nd, 2013

El Periodico  publica avui un extracte de la carta en la que  comunico al primer secretari del PSC, Pere Navarro que em dono de baixa del partit,  carta  que reprodueixo ací mateix en la seva integritat.

Barcelona, 13 de gener de 2013

Pere Navarro i Morera

Primer Secretari Del Partit  dels Socialistes de Catalunya

 
Benvolgut company,

Soc militant del PSC des de de la seva  creació , és a dir, més o menys des de que vaig tornar de França als inicis de la transició. El PSC sempre ha estat un partit que ha representat,  més que cap altre, la imatge de la societat catalana, una societat tolerant, democràtica, capaç d’integrar al llarg de la seva història, sense perdre la seva identitat, les  capes successives d’immigrants que han  fet la seva força, formant amb els natius un sol poble. És aquesta  gent que el president Tarradellas en el seu discurs al retorn de l’exili va nomenar  amb la feliç i integradora expressió de “Ciutadans de Catalunya”.

Al seu  origen, el PSC representava l’equilibri entre la defensa dels drets individuals i col·lectius d’aquests ciutadans. Tanmateix la percepció que  actualment tinc i que malauradament tot indica que comparteix la ciutadania catalana  és que el PSC ha deixat de ser un partit sobirà. Les proves de la seva  submissió al partit amb el que està nominalment federat han estat constants durant aquests últims anys arribant al punt que el partit, separat de la societat catalana, l’ha anat perdent totalment de vista fins a  ser incapaç de detectar la seva evolució. A part d’antifeixista, personalment no soc anti de res i últimament el partit sembla no saber respondre als reptes que la societat -més que els mateixos partits- li ha plantejat.

 

Ja fou en son temps una decepció la feble resposta al dictamen del Tribunal Constitucional sobre un Estatut votat pel Parlament català, les Corts espanyoles i referendat pels ciutadans.  Un estatut presentat sota el mandat del president Maragall que poc desprès va prendre la sorprement decisió–per no qualificar-la altrament- de renunciar a presentar-se a la reelecció.

Més recentment, el PSOE va vetar l’intent de reprovar Alejo Vidal-Quadras a l’Eurocambra. I el PSC  el va seguir dòcilment.

I finalment aquests dies -desprès de confondre en un primer temps “dret a decidir” i independència- el partit no ha sabut o no ha pogut al Parlament evitar de perdre la seva centralitat en la política catalana, trobant-se amb franca minoria junt amb el PP i Ciutadans.

Reprovant  aquestes  decisions polítiques que considero greus errors, estic segur que comprendràs la meva decisió d’haver d’abandonar  el partit i el que això representa personalment desprès de tants anys de militant.

Rep les meves sinceres salutacions,

 

Àngel Castanyer i Rausell

 

 

 

Josep-LluísBausset-hauria-acudit-al-concert-de-la-primaveravalenciana

gener 26th, 2013

Josep Lluís Bausset, traspassat a l’edat de 101 anys, hauria acudit al concert de la #PrimaveraValenciana. Este escrit que ens ha fet arribar la seua família el va fer uns dies abans de la seua mort.]

Anar al blogPrimavera Valenciana

 

que corra Per Lucía Etxebarria

gener 25th, 2013
L’article és llarg però val la pena.
Este titular tiene por objeto llamar la atención-
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido  partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido ( a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “ quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y  con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández , que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila , tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes ( ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, ahí la misma  sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: De nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían  el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar.  Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a l os del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo,  y porque Oriol y sus hermanos ( una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas  están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención  de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que l a organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo pregunto a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
–           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos
–          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.
–          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.
–          Que se imponga la conservación de documentos.
–          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.
–          Que se imponga la  que cualquier compra que realicen las Administraciones pública debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.
–         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.
–          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra ( sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis) , etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.
–          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “ soy pariente de, novia de , amante de, prima de la hermana de …” .
–          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).
–          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.
–          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.
Es decir,
Un político no debería, por  ley:
–          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
–          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
–          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su ( ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿ Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo,el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto  como hiciste correr el de la Infanta-


És hora pels espanyols de refundar Espanya

gener 22nd, 2013

El titular no respon, com es podria pensar ,amb el que està passant actualment al partit Popular que governa Espanya . No vé d’aquí, vé malauradament de més lluny.

Estic acabant de llegir victus. Tothom coneix la història del 14 de setembre de 1714 però és bo refrescar la memòria. Més endavant farem la crítica d’aquest escel·lent llibre. Per ara esmentarem, entre les moltes idees que ens suggereix la seva lectura, el fet que  dès de que Espanya és Espanya  -que no són 3.000 anys com dèia aquella- han existit dues Espanyes. No les dues Espanyes a les que se sol referir generalment, una de  dretes i una d’esquerres, sinó l’Espanya que resulta de la unió matrimonial d’Isabel i Fernando, i on els diferents regnes que la composen conserven les seves lleis i prerrogatives, una Espanya com qui diria “federal”, i l’Espanya de FelipV sorgida de la força de les baionetes, i amb i una centralització a la francesa, contraria, al meu entendre, al que hauria de ser sentiment amtigavatxo dels “patriotes” espanyols, copiant el nebot recentment coronat, el centralisme de seu oncle Lluís XIV, una centralització que Franco revalidarà amb escreix 300 anys desprès amb l’ajuda aquest cop, no dels francesos, sinó dels alemanys i italians! I aquesta història és la que ens presenten amb orgull els  nacionalistes espanyols, a menys de considerar que l’orgull provinga de l’expulsió dels moriscos i dels jueus, perquè el descobriment d’Amèrica fou una casualtat, i no crec  exagerat pensar que potser d’aqui arrenquen tots els mals ! I En l’actualitat, que Espanya perdi l’Amèrica moderna que representa per ella Catalunya potser que sigui el que necessiti per què es desperti. Ho penso sincerament.

Quan vas a França, a cada petit poble trobaràs el seu monument als caiguts de la primera i segona Guerra Mundial .  Òbvia i evidentment morts defensant el seu país contra l’enemic exterior. A més,  la unitat de França es va consolidar durant la revolució de 1792 al crit de llibertat d’una gent  que passava de la condició de súbdits a ciutadans. Amb aquestes condicions, és evident que tot intent  de resistència ulterior havia d’aparèixer forçosament  retrògada i condemnat  al fracàs. És aquest, com es pot constatar, un procès diametralment oposat al de la unificació espanyola que es va fer al crit que no ens cansem de repetir pel molt que ens va impactar quan el varem llegir de “Vivan las cadenas!”. I per una altra banda, no és d’estranyar que tot intent d’independització dels bascos i sobtetot dels catalans tingui per partida doble, un significat d’alliberament.

Creièm sincerament que ha arribat hora que l’Estat Espanyol revisi els seus fonaments. No tant la dreta espanyola que  conjuntament amb una de les Esglesies més reaccionàries del món, no solament assumeix, sinó que protagonitza la seva  Història. Aquesta regeneració l’hauria de fer l’esquerra aprofitant unes condicions que en aquest segle XXI no són les dels anys trenta del segle passatPerò  cal reconèixer que si la classe política és incapaç de planificar una gestió més enllà dels quatre anys d’un legislatira, encara menys prendrà el risc de perdre uns quants votants, a menys que les circumstàncies no l’obliguen.

Independentisme versus Federalisme

gener 18th, 2013

 

El proppassat 14 de gener l’Ateu Barcelonés  va organitzar un debat,  Independentisme versus federalisme, moderat per Josep Maria Carreras, membre de la junta directiva de l’Ateneu, entre  Antoni Comin, professor de Sciències Socials a ESADE, i Hector López  Bofill, professor de Dret Constitucional a la UPF  . Tothom  qui estigui  interessat pel tema de total actualitat sobre l’enfrontament  entre Catalunya i  Espanya, trobarà en aquest debat  una argumentació a l’ordre del dia sobre la qüestió. Si disposeu del temps necessàri us invitem a no  perdre’s  aquesta  controversia  de la qual  us oferim el vídeo  d’una durada d’uns 50 minuts.