D'un temps, d'un pais

Ricard Camil Torres Fabra (Universitat de València), autor d’Autarquia i estraperlo  va donar en el marc de la IV Trobades d’investigadors de la comissio de la veritat en la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la facultat de Castelló, el 15 de novembre de 2012  ,sota aquest mateix titular, una conferència  sobre qui fou president del  Partit Valencianista d’Esquerra durant la República, Josep Castanyer, que avui us podem  oferir -tot excusant-nos  per la relativa qualitat dela reproducció.

q

Bemvolguda amiga,

Benvolguda amiga,

He buscat la font de la carta que m’emvies de Jean Jaurès al seu fill sobre l’ensenyament  de la religió. i no l’he trobada. Tanmateix, que un intel·lectual d’esquerres (i a més Jean Jaurès) defensi el cristianisme i l’art sacre com a cultura,  solament pot estranyar algú a Polònia, i en algun país del tercer món.

i A  Espanya  sembla  que per a la dreta els enciclopedistes  que situaren el cristianisme com un factor de civilització en son temps i un salt a partir del qual ells pogueren donar el seu, no hagueren existit. la gent d’esquerra en general i òbviament Jean Jaurès, professa el laïcisme que es caracteritza pel dret de consciència el qual  implica el respecte a totes les religions i envers tots els creients i no creients, sense cap privilegi, tot el contrari del que el franquisme implantà a Espanya, fins  arribar en ple segle XX a perseguir els protestants!

Obrir l’esprit dels infants a l’existència de totes les creences  i a tots els aspectes de la cultura i confondre això amb l’adoctrinament solament s’explica a pels quaranta anys de dictadura nacional-catòlica que hem patit.

Per no allargar-me massa deixa’m fer alguna observació més:

La primera -i que t’honora- és que quan més desastre resulta la gestió del PP al País Valencià, em dona la impressió que més militancia fas. Jo cada vegada estic més allunyat dels meus, no perquè perden, sinó pels errors sobre els principis que estan fent. I no me digues que hauré de concloure que els teus, amb el que ens està caient, sí que estan aplicant els seus principis!

La segona observació és que si no t’oblidares dels meus escrits, recordaries la meva opinió favorable a la neutralitatpolítica relativa de l’Església francesa (com ho escric a les meues memòries) i inclús a la catalana.

L’Església que sempre combatré, perquè no para de donar-me motius per fer-ho, és la representada per la franquista Conferència  Episcopal espanyola de Rouco Varela, que aprofita la majoria política actual -circumstancial en democràcia- per tornar a implantar l’adocrinanent religiós pels catòlics i pels no catòlics!Em consta que hi ha cristians que tenen una altra concepció del que hauria de ser “la Paraula de Déu”. Pobrets…

I per acabar: d’un costat tenim una personalitat com Jaurès i de l’altre la del seu assassí, Raoul Villain:

El 31 de juliol de 1914, Raoul Villain, home insignifiant, assassinà un dels homes més  populars de la histoire de França.

Villain, en un principi, probablement per error,  fou militant du Sillon, moviment  social de  Marc Sangnier promotor del catolicisme démocràtic i progressista condemnat per Pius X en 1910,  però desprès va adherir a la  « Lliga dels joves amics de l’Alsace-Lorraine », grup d’estudiants ultra-nationalistes d’extrema dreta, partidaris de la guerre.

Però, tant o més que la bala del  revòlver de Raoul Villain, va ser el rebuig  que  suscità a dreta i l’odi que li manifestà  l’extrema dreta, que assassinaren Jaurès,  que a més de socialista, erapacifista i contrari a la  a imminent Primera Guerra Mundial.

Aquestes  són  les expressions que els  famosos escriptors i polítics , nacionalistes catòlics d’extrema dreta, dedicaven a Jaurès.

“Jaurès està mig fora  de França… el seu pensament és  més alemany que francès” (escriu Barrès).

«En quan es declare la guerra,  la primera cosa  que farem serà afusellar Jaurès» (proclama Péguy!).

“Els actes de Jaurès mereixen  les anotacions d’infàmia” (Maurras).

A França la laïcitat es va establir el 1905 amb la famosa llei sobre la independència entre les Esglésies i l’Estat i com a punt final de les lluites durant la segona meitat del segle XIX.

Al final de la “Gran Guerra” esclatà la crisi econòmica del 29, a França va venir el Front Popular i la segona Guerra Mundial amb la victòria sobre Hitler. I a Espanya, també vingué el Front Popular, seguit però del cop d’Estat feixista a i la victòria franquista ambl’ajuda …d’Hitler!

i  amb això estem, o sigui que amb amb el laïcisme a Espanya  portem com un segle de retard.

:

L’amic i periodista Siscu Bages, i activista com diu ell,  ha volgut fer-me una entrevista sobre  les relacions Catalunya/Espanya amb la intenció de  passar-la a livestream.com/6qTV (un tinglado d’ell) Les urgències han transformat l’entrevista en una conversa amical improvisada, de qualitat tècnica i contingut certament millorables. Tanmateix publiquem el vídeo obtingut acompanyat d’aquest  extracte de la critica d’una l’obra teatral Roses roges per mi de Sean O’Casey que vaig escriure per FOC NOU, la revista de la joventut del Casal de Paris que crearem amb Romà Planas als inicis de la dècada dels seixanta. Aquest text completa el que dic al vídeo amb l’objectiu  de facilitar la meva evolució sobre el nacionalisme.

Escrivia en Foc Nou:

Veiem en escena un jove irlandès (l’autor) participar a la lluita del seu poble contra els anglesos. L’acció té lloc l’any 1913. Avui, l’Irlanda és independent i Sean O’Casey… viu exiliat a Anglaterra! El fanatisme religiós i la intolerància no l’han deixat viure i crear en el seu país.

La conclusió immediata que nosaltres en traiem és que la independència i el contingut d’aquesta independència han d’anar lligats.

No podem dir “alliberament” (malgrat que el mot s’empra amb freqüència) el fet d’alliberar-se d’una opressió estranya per a caure sota el domini d’altres forces opressores).

Tot i aquesta conclusió, considerem el cas concret de Catalunya: no és imaginable un sol instant el cas d’Irlanda, per al nostre país. No podem imaginar Catalunya independent i que els seus homes de progrés estiguin obligats a refugiar-se a la vella Castella per manifestar-se. No, la independència de Catalunya, a través de tota la Història és sinònim de progrés, de democratització, i no solament per Catalunya sinó per a tota la península. Prou ho sap la reacció espanyola que sistemàticament intenta d’ofegar-la.

Independència i democràcia hem dit, han d’anar lligades. A Catalunya van lligades.

En una altra ocasió també escriuria sobre la qüestió del nacionalisme uns conceptes que, tant per estratègia antifranquista com per concepció ideològica, eren els meus:

“Catalunya fa part integrant de les Espanyes, té i tindrà lligams amb la resta dels pobles de la Península. (…) Però que Catalunya és una realitat, que el poble català existeix i té dret a ésser, qui ho nega?, sinó els reaccionaris retardats de sempre.

Avui, amb el franquisme passat a la història, amb 25 anys de transició democràtica, sense federalistes a l’altre costat de l’Ebre  i desprès de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’intent d’un nou estatut per a Catalunya, en quina situació ens trobem?

El govern central, tant de dreta com d’esquerra, en nom d’una legalitat  pactada als inicis la transició  (amb totes les institucions  franquistes intactes ( exercit inclos!) , s’aferra al status quo en l’àmbit de la decisió, negant a Catalunya com a nació un un dret tan elemental com el dret a decidir. El passat 11 de Setembre i en les eleccions del 25-N la societat catalana ha demostrat que vol ser consultada. I estic fart de ser “raonable”.  En cas de consulta  respodré el que sempre m’ha demanat el cos ! Únicament el nombre de els vots, és a dir els ciutadans, i potser també l’opinió internacional, diran si la decisió és legal o  “il·legal”. He arribat a la conclusió que l’Espanya  federal que està en els programes socialistes, tant en l’espanyol com el català, la deurem als independentistes!

I això precisat, ara escoltem el vídeo que com hem dit, és certament millorable  tècnicament i en contingut:

http://www.livestream.com/6qtv/video?clipId=pla_2d220502-b793-4e0b-b4e4-2b47269faf81

El 24 de novembre  de 1937 17 dones de  Guillena  (Província de Sevilla) entre 24 i 70 anys foren afusellades  a Gerena, un poble veí de Guillena  i llençades a una fossa comú.

Ahir, 75 anys desprès, les 17 roses de Guillena van tornar al seu poble amb la dignitat recuperada, en 17 caixes,  amb cada una amb el seu nom, Manuela, Rosario, Natividad, Granada, Trinidad, Ramona, Ana Maria, Josefa, Escoltades per la policia local i una caravana de cotxes i banderes repúblicanes.  Desprès d’un funeral laïc foren enterrades al cementeri del seu poble.

L’historiador José María García Márquez denomina aquests afusellaments exclusivament de dones “operacions de netetja” i es tractava  de tallar a l’arel les ajudes que rebien dels pobles els fugitius  a la serra com a maquis .

L’historiador té documentats   assassinats com aquest de 1937 en Gerena en d’altres municipis com El Real de la Jara, El Ronquillo o Guillena, i recopilats  a la Província de Sevilla més de 500 expedients de dones  assassinades en aplicació dels bandos de guerra.

El general Gonzálo Queipo de Llano,  en les  seues  charles   radiofòniques  a les seves tropes  tenia discursos com aquest: “Aquestes  comunistes i anarquistes prediquen  l’amor liure. Ara al menys sabran el que són homes de veritat i no milicians maricons”.

Avui, 75 ans més tard,  Antonia Bacedo no vol venjança contra els qui li van matar la seva mare o van ajudar a fer-ho. “no soc venjativa”. Tanmateix coneix  els assassins , són del poble i avui són morts.

Probablement actualment molta gent  ignora que Queipo de Llano, màxim responsable  de la repressió a Andalusia  està enterrat a la mateixa catedral de Sevilla!

De tota evidència, ell sí que ha rebut el perdó de Déu!

Abans de les eleccions del 25-N vàrem avisar que CiU no podia comptar amb el nostre vot. Quedava massa evident que  era una burla a la ciutadania la maniobra partidista i plebicitària d’Artur Mas.

De la mateixa manera, reiterem  avui la nostra posició marcant les nostres reserves a les negociacions   que estan portant a terme els dos partits soberanistes,CiU i ERC. En quin sentit? En el que no  cal que  esperin que la ciutadania els faci el treball que els correspon realitzar.   La ciutadania ja ha fet  el seu manifestant-se l’onze de Setembre i atorgant-los la majoria parlamentària  el 25-N. Què cal ara esperar d’ells? Que vagin  un pas endavant de la ciutadania, generosament, sense càlculs partidistas, amb visió d’Estat, havent previst  les reaccions de l’adversari i estudiat la manera de contrarestar-les, i prendre el risc d’un possible  resultat desfavorable. Això és fer política, i no tenim el menor dubte que, a més òbviament  de la utilització de la força per part d’Espanya en dues  ocasions en els darrers 300anys ,aquesta haurà estat sempre la diferència històrica  entre España i Catalunya : una es va dedicar  a fer política i l’altra a fer negocis.  Mai s’han donat més elements favorables.Tenim el sentiment que és ara, o mai.

. Actualment la gent està percebent la necessitat de fer canvis profunds, de caràcter social i estructurals i quina millor ocasió que realitzar  una consulta popular per la qual els temps, l’opinió internacional i inclús m’atreviria a avançar la societat espanyola, estan preparats a acceptar-ne els resultats. Només cal esperar que CiU i ERC compleixin el seus programes  electorals i que un partit amb el passat del PSC no s’acontenti amb veure passar el tren de la història.

o